Resseguint el riu Valarties

Per la vall de Valarties

Avui ja és l’últim dia complet de vacances, i cal fer un bon comiat, allò que es diu “cremar les naus”. I què millor que agafar la BTT i posar tota la carn a la graella i començar a pedalar fins a dalt el port de la Bonaigua. Tot carretera i un bon desnivell, un traçat força exigent. Però per acabar-ho d’arreglar hi afegim un ciclista amb la seva bici de carretera i fort que anava com una mala cosa, i em pasa a tot gas. Jo que anava més tranquil que no pas una altra cosa, agafo una rebifada física i provo d’acostar-me tant com puc. Aguanto una estona però el deixo per impossible, però malgrat tot això em serveix per pujar el ritme considerablement, i des del càmping fins a dalt el port, mateix recorregut que l’any passat la primera sortida amb la de carretera per la zona, aconsegueixo baixar el temps en 7 minuts. I anava amb la BTT.

Després, ja tot baixada, acoplat a la bici i amb feina per frenar a les curves tancades. Però com que la volta sortiria curta i acabaria massa d’hora, a Arties desvío a l’esquerra i agafo la carretera que porta fins a Pont deth Ressèc, d’ón l’any passat no vaig poder passar, i en aquesta ocasió amb la BTT agafo la pista i segueixo fins que ja es converteix en un camí de senderisme. Faig unes fotos del lloc i mitja volta i avall, que ara ja si que es va fent tard.

Al final, una sortideta amb quasi 1900 mts de desnivell acumulat acaba sent un bon comiat. Una bona experiència, amb molt bon sabor de boca, i moltes pistes pendents per fer de cara a una pròxima ocasió.

 

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

També podeu veure el perfil del GPS aquí.

De visita per la Val deth Toran

De Les a Sant Joan de Toran i Canejan

La d’avui és una sortida que feia dies que volia fer, però que els núvols que hi havia per la zona desanimaven bastant. Malgrat tot, l’espera ha tingut la seva recopensa en forma de diversió i unes vistes que, una vegada més, superen totes les previsions.

La ruta s’agafa des de Les, pel centre del poble es voreja un càmping i es puja en un primer tram per una pista forestal asfaltada d’uns 6 kms. Al cap d’un parell de quilòmetres de començar l’ascens ens trobem a l’esquerra un “Guardader” o mirador sobre la població de Les, i a partir d’aquí la carretera puja recargolant-se per la muntanya i tenint sempre la mateixa referència de Les, a estones a la dreta i altres estones a l’esquerra, i amb un pendent constant de més o menys un 10%. Finalment ens trobem la desviació a l’esquerra en direcció a Sant Joan de Toran, sempre per la ruta número 2 per BTT. A partir d’aquí encara toca guanyar desnivell, però ja d’una forma força més suau, però això sí, el camí és ple de bassals d’aigua i saltants per tot arreu, aigua que la muntanya s’encarrega d’evacuar cap als diversos rius de la zona.

Finalment ja toca començar a baixar, i naturalment la baixada és bastant sobtada i cal anar amb compte pels revolts tancats i constants, característica habitual d’altra banda a qualsevol ruta que es faci per la zona. Arribarem al Refugi dera Honeria, ón s’agafa la carretera que vé de Pontaut. Des d’aquí es puja fins al poble de Sant Joan de Toran, i quan arribem a l’església tenim davant nostre un mirador fantàstic sobre la Val deth Toran, i des d’aquí continua el camí tot seguint les marques del GR-211, per arribar a Canejan. És un camí que constantment trobem restes de construccions a la dreta, però cal no distreure’s, perquè és un caminet que a estones s’estreny i amb les restes del que devia ser un empedrat ara deformat per la força de la natura, o simplement reaprofitat per la mà de l’home, és fàcil ensopegar.

Quan finalment arribem a Canejan, si volem completar el recorregut per les marques, agafarem el “Camin Reiau”, que es retorça per la muntanya per guanyar un desnivell d’uns 300 mts, igualment amb constants restes de construccions. I ara ja sí, arribem a la part final del camí, trobant-nos devant d’un antic safareig i d’una capella dedicada a la Verge de les Neus, i just a sota d’una antiga construcció minera.

Des d’aquí ja el retorn es fa per la N-230, que és completament una altre historia.

 

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

També podeu veure el perfil del GPS aquí.

Sentint-se miner per un dia, o una estona

Visitant la Mina Victòria

Avui el dia es lleva completament net de núvols, permetent més il·lusió per fer quilòmetres. Per començar a escalfar les cames surto en direcció Viella i Betrèn, i d’allà agafo una pista (marcada com a ruta 23) que vaig començar fa uns dies però m’havia quedat amb les ganes de seguir per desconeixement i falta de temps. La pista puja com una mala cosa, recte amunt com volent tocar el cel, en direcció la Tuca, però després modifico un xic la ruta seguint una pista que porta fins a la boca nord del túnel de Viella, a la N-230 just a la sortida del túnel. Des d’allà ja a fons per la baixada fins a la capital de la vall, per després seguir fins a Pont d’Arròs, i d’allà m’enfilo de nou, ara fins a Vilamòs. A partir d’aquest punt, la idea inicial és la de baixar per Arres de Jos fins a Bossòst, però decideixo que ja que he arribat fins allà dalt, i que la pujada és dura, més val aprofitar per acabar de pujar fins a Arres de Sus i cap a la Mina Victòria.

Amb l’objectiu modificat, segueixo les indicacions i segueixo pujant i pujant, i pujant… I com pujen els camins per aquestes latituds! I després de tant pujar, arriba un punt que encara queda quasi 1 quilòmetre, però amb una baixada de por, molt fang per les plujes recents, i molta pedra. S’acosta la mina. Finalment es veuen els primers indicis de la mina, i ja de seguida s’arriba a l’antiga sala de màquines, ara adaptada per a la venda dels tiquets per visitar-la.

A partir d’aquí, el guía explica la historia i el funcionament de la mina, i com els operaris de principis de segle XX se les arreglaven per viure dies sencers dins d’aquells forats. Gent curtida sens dubte, gent molt valenta per treure de les muntanyes allò que els demés consomim per a diferents aplicacions. La mina concretament estava dedicada a l’extracció del zinc.

Després de la visita a la mina, acabo la volta fins pujar a la bassa d’Arres, abans d’iniciar el descomunal descens, tant descomunal com ho ha estat l’ascens però ara sense donar gairebé cop de pedal. Això sí, amb el cap clar per frenar a temps abans d’afrontar les tancadíssimes curves que té la carretera per salvar el desnivell.

Una bona sortida, sens dubte, amb un complement cultural que sempre va bé per descansar de l’esforç físic.

 

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

També podeu veure el perfil del GPS aquí.

El sol dóna senyals de vida

Quan el sol dóna esperances

Per fí el matí es lleva amb ullades de sol, tot i que tímides al principi sembla que els núvols es comencen a obrir i deixen pas a un nou dia diferent a l’anterior.

Surt el sol poc a poc i això anima a un a posar-se, per primera vegada des de fa 10 dies, el maillot complet d’estiu. I amb una primera intenció d’arribar fins a Les i pujar cap a Sant Joan de Toran, haig de modificar la ruta perquè poc abans d’arribar a Bossòst torna a ploure acompanyat d’un fort vent de cara que dispara les gotes de pluja com si de metralla es tractés. Però no importa, agafo el “Camin Reiau” que va des d’Era Bordeta fins a Es Bòrdes, per trobar-me amb saltants d’aigua i fins i tot un antic safareig públic. Quan arribo a Es Bòrdes agafo la carretera cap a Artiga de Lin, però els núvols que es veuen cap amunt fan que prefereixi modificar la ruta de nou, agafant la desviació cap a Plà de Batalher i fins a Gausac. D’allà baixo fins a Viella i pujo per la carretera que porta fins a Vilac i al capdemunt, a Montcorbau. A partir d’allà hi ha una pista forestal que porta fins al poble de Vila, però per l’hora que és prefereixo deixar-ho per una altra estona.

Torno cap avall fins a la N-230 per tornar cap a Pont d’Arròs. Aquí acaba la sortida del matí.

Però per la tarda, tot i no estar tan serè com el matí ni molt menys, no sembla que hagi de ploure, i enfilo la carretera que puja fins a Arròs i d’allà cap a Vila. Des d’allà agafo el camí que he vist al matí que comunica aquesta població amb la de Montcorbau. I quin camí! Una pujada constant fins als 1500 mts d’alçada drets com una mala cosa. Però com diu la norma de la física, tot allò que puja baixa. I tant si baixa! I de cop que ho fa fins arribar a Montcorbau. Pel camí però, una lleugera i fina pluja fa acte de presència, però si no va a més mereixia la pena intentar-ho. La cosa surt bé, i torno a fer la baixada fins a la N-230 que havia fet pel matí. Una baixada espectacular, tant per pista forestal com per carretera.

 

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

També podeu veure el perfil del GPS aquí.

Mentre el sol no arriba

Tot esperant un canvi de temps

Avui no us puc mostrar una gran espectacularitat de fotos de llocs exòtics, interessants o emblemàtics. La veritat és que després de 2 dies de constants plujes, la bici ha quedat força aparcada, ja que la sortida d’ahir va ser en cotxe. Avui he fet poques fotos, i totes són per mostrar la força amb la que baixava el riu Garona després de recollir aigües de tota la vall durant pràcticament 48 hores.

Per tant, poca cosa més tinc a dir, apart de que a mitja tarda ja deixava de ploure i al final he pogut fer 40 quilometrets per treure’m el “mono” de bici, tot esperant que les previsions per demà es compleixin, i la pluja deixi pas de mica en mica a un sol ja molt preuat.

 

De mentres, podeu veure les fotos del Garona en aquest enllaç.

Visita a la Vall de Boí

Descobrint el romànic català

Un dia que es lleva plujós no té altra sortida que agafar el mapa i buscar llocs per anar amb el cotxe. Un d’aquests llocs suggerents és, sens dubte i per proximitat, la Vall de Boí. I ja em teniu clau en mà pujant al cotxe i engegant en direcció a la bonica població de Taüll, que és la primera parada, i així anirem fent de dalt cap a baix.

Tant bon punt arribo a Taüll, a la mateixa entrada del poble hi ha un aparcament força gran per deixar-hi el cotxe, i a peu anar a visitar el poble. Primer visito l’església de Santa Maria de Taüll, que és d’accés gratuït i més senzilla, però que es pot pujar al campanar per tenir unes vistes fantàstiques sobre tot el poble. Després, carrer avall, arribo a Sant Climent de Taüll, potser una de les esglésies més emblemàtiques del Romànic Català, de la qual el màxim exponent és el campanar i el famós Pantocràtor, del que se’n conserva l’original al MNAC de Barcelona, i que en l’església se’n mostra una rèplica. En aquest temple també es pot pujar a dalt de tot del campanar, per obtenir unes vistes fantàstiques sobre la vall.

Des de Taüll baixo fins a Boí, per visitar l’església de Sant Joan de Boí, potser ja no tan emblemàtica, i també al mateix temps més senzilla, però força interessant pels murals que conserva, i tots els panells informatius que ajuden a entendre la importància de l’art romànic. Naturalment, també es permet la pujada al campanar, per obtenir igualment unes magnífiques vistes. Tant aquesta com la de Sant Climent de Taüll s’ha de comprar entrada per visitar-les, però mereix la pena, i si arribeu a temps per fer una visita guiada, segurament també. Jo no vaig arribar-hi a temps, però tal vegada en una altra ocasió…

Després de dinar, agafo la carretera que porta fins a Caldes de Boí, i m’arribo a una presa situada en un lloc increíble, com és la Presa de Cavallers, dins del Parc Nacional d’Aigüestortes, i que si el dia us acompanya, és interessant de fer algun dels camins que des d’allà estan indicats, per poder visitar tota la zona pròxima, amb tots els seus llacs. Jo tampoc ho he pogut fer, ja que el dia era gris i plujós, i a més ja era per la tarda, i al final a un se li tira el temps al damunt.

En resum, la Vall de Boí és, igual que la Vall d’Aran, una d’aquestes zones que no s’acaben fàcilment, ja que sempre queden coses per visitar o camins per fer. I si a més el dia no acompanya per plujós, quasi millor, perquè l’espectacle de saltants d’aigua és absolutament increïble, es miri cap ón es miri.

Podeu veure les fotos de Santa Maria de Taüll aquí.

Podeu veure les fotos de Sant Climent de Taüll aquí.

Podeu veure les fotos de Sant Joan de Boí aquí.

Podeu veure les fotos de la presa de Cavallers aquí.

Podeu veure les fotos de la Vall de Boí aquí.

Visita al Sauth deth Pish, un any més

Retorn al Sauth deth Pish

El dia es lleva igual que ahir, és a dir, amb força núvols baixos i poques opcions de pluja. Inicialment tenia prevista una altra sortida més llarga, però per evitar problemes, prefereixo quedar-me més a prop i me’n vaig a visitar el Sauth deth Pish. L’any passat ja el vaig visitar, però era un dia plujós i no acompanyava gaire per endinsar-s’hi. En canvi, aquest any el dia era una mica diferent a la sortida, i a mida que anava guanyant altura el cel s’anava aclarint per arribar al capdemunt amb un sol esplèndit. És per això que aprofito i agafo un caminet que puja fins al punt en que l’aigua es precipita avall, oferint unes vistes sobre el lloc realment impressionants.

Des d’aquest punt, veiem a l’esquerra el Plan d’Artiguetes, amb el riu Varradòs formant un petit llac, i ajuntant-se amb les aigües que baixen pel Sauth deth Pish, per seguir amb la seva baixada constant fins a la vall.

Després d’una bona visita i un bon grapat de fotos, decideixo tornar pel mateix camí que he vingut, però ja arribant a baix trenco a l’esquerra per la carretera que porta fins a Arròs. D’allà baixo fins a Pont d’Arròs i agafo la carretera amb la intenció d’arribar a Bossòst, però desvio a la dreta cap a Benós i Begós, que no havia visitat encara. Des d’aquest últim poble trobo un camí que porta fins a Vilamòs, i decideixo posar-hi rumb. El camí, però, és més per senderisme, i té algunes parts que s’han de fer amb la bici al costat, ja que és força dificultós pedalar. Finalment arribo a Vilamòs, i em paro en el forn de calç que hi ha just a l’entrada per la carretera principal.

Ja a partir d’aquest punt emprenc el camí de tornada cap al càmping, i quan arribo a la rotonda de Pont d’Arròs em trobo que he fet, en un sentit o altre, les tres carreteres que surten cap amunt: Arròs, Sauth deth Pish i Vilamòs.

 

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

També podeu veure el perfil del GPS aquí.

Sortida curta, grans sensacions

Un passeig per Arties

Avui ha sigut un dia d’aquells estranys, perquè tot el dia el cel ha estat tapat i amb temperatures fredes, però no ha arribat a ploure, i al final, per la tarda em decideixo a agafar una estona la bici. I és que quan els dies tenen aquest clima, un es va quedant quiet i costa posar-se en marxa, però quan comences a pedalar la cosa canvia radicalment. Jo sempre dic que la bicicleta és, bàsicament, estat d’ànim. Si un està animat arribarà fins allà ón vulgui, però en canvi si no s’està gaire per “l’asunto” llavors la cosa ja és una altra historia. En el moment en que he pujat a la bici i he començat a moure pedals, agafo bona cadència i llavors em començo a moure amb agilitat, i l’estat d’ànim puja per moments. Surto en direcció Viella i a Betrèn agafo una pista en direcció la Tuca de Betrèn. Un bon ascens constant em porta a unes vistes amb el túnel de Viella al fons, però no vaig més enllà perquè tampoc sé fins a ón arriba la pista i ja és mitja tarda, però queda pendent per un altre dia. Dono mitja volta, i quan torno a ser a Betrèn, enfilo la carretera de Baquèira, i a l’alçada de Garòs agafo un camí a la dreta travessant un pont sobre el Garona en direcció “Banhs d’Arties”, marcat com a ruta 15, arribant finalment al poble d’Arties.

Parada a l’església de Santa Maria d’Arties, que actualment es troba en fase de restauració, per visitar el seu entorn.

Després ja emprenc el camí de retorn amb pràcticament tot de baixada, però malgrat tot també cal pedalar, que sempre hi ha vent de cara que frena l’avenç.

Al final, i quasi sense voler-ho, em surt una ruta de quasi 40 km., amb assumptes pendents per un altre dia.

 

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Sortida a Montgarri

Santuari de Montgarri

Avui el dia acompanya des de bon matí, i surto disposat a fer quilòmetres. M’arribo fins a Viella, i començo a pujar la carretera fins a Baquèira, ja de per sí una bona pujadeta, i a partir d’allà agafo la desviació a l’esquerra cap al Pla de Beret, una carretera de 7 quilòmetres serpentejant i remuntant fins als 1800 mts d’alçada. Però com que vaig amb la BTT, agafo una pista a la dreta tot just sortint del poble de Baquèira, que porta fins al Pla de Beret, una pista que atravessa els diversos remuntadors de la pista d’esquí, ara completament verda. Quan arribo al primer objectiu, el Pla de Beret, em dirigeixo a l’extens aparcament per cotxes que queda a l’esquerra, i al fons en surt una pista marcada com a Ruta 20, que condueix fins al segon i principal objectiu del dia: el santuari de Montgarri. La pista és una autèntica passada per les vistes que ofereix, i finalment quan arribem al Santuari, la vista es recrea novament, ja que el lloc ón es troba té just al costat la Noguera Pallaresa, que neix en el Pla de Beret però que aquí ja dóna senyals de la seva força.

Després de visitar l’interior del Santuari, farcit de fotos dels diversos personatges que al llarg dels anys han tingut protagonisme sobre el lloc, i també amb fotos dels diversos treballs de recuperació i manteniment que s’han anat fent al llarg dels anys, seguim la ruta circular per tornar al Pla de Beret.

A partir d’aquí, toca abrigar-se abans de començar el vertiginós descens que ens durà de nou fins a Viella, situat uns 1000 mts més avall. Als afores de Viella, passada la rotonda que porta cap a Vilac, a l’esquerra hi ha una desviació que ens porta a fer el “Camin Reiau”, tot senyalitzat per fer en BTT, tot i que hi ha algun punt que realment és dificultós ja que el camí es torna estret i plè de grans arrels que surten i fan saltar la bici. FIns i tot hi ha un punt en que hem de travessar una sèquia, i és recomanable baixar de la bici, ja que del contrari clavarem la roda i podem prendre mal. Després, la segona part del camí, des de Pont d’Arròs fins a Es Bòrdes ja és molt més practicable i més ample.

Una ruta dura, en la que al final he acumulat més de 1600 mts de desnivell positiu i uns altres tants de descens, però que recompensa enormement per les meravelloses vistes que la Vall d’Aran ens ofereix en tot moment.

 

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

També podeu veure el perfil del GPS aquí.

Comença l’alta muntanya

Resseguint la ruta 14 de Viella a la Tuca

Avui em disposava a resseguir una ruta d’alta muntanya amb el GPS, amb inici a la població de Viella, i que s’enfilava per la carretera del túnel de Viella per desviar a la població de Casau. D’allà s’agafa una pista que puja com una mala cosa fins als 1.800 mts d’alçada, acumulant un desnivell de 1.000 mts, i a partir d’allà la ruta continua per un descens camp a través (és la ruta 14, marcada per fer en BTT), i que porta fins a l’antiga estació d’esquí de La Tuca.

Malgrat portar el GPS i que en teoria està marcat, arriba un punt que la ruta transcorre absolutament camp a través, i al no veure cap indicació des del refugi que podeu veure fotografiat a la galería, decideixo remuntar el camí i tornar pel mateix lloc per ón he vingut. És el que té l’alta muntanya, que si no ho veus clar, millor tornar per ón has vingut, que sempre és més segur.

Ja en ple descens, el camí es fa més divertit però també més perillós, donat que la baixada és prou sobtada i s’ha de fer ús constant dels frens. A més, la pista és pedregosa, i això fa que a la baixada rebis un massatge constant a les cames i braços, amb el cansament que això suposa. Un cop torno a agafar la carretera de baixada cap a Viella em trobo amb un parell de situacions curioses. La primera és un cabirol travessant la carretera, que sort de sentir un soroll i tocar els frens, perquè un animal així…, i l’altre és que després de fer un descens prou ràpid i plè de pedres, és quan arribo a l’asfalt que punxo, i tot per un petit tros de filferro, que amb tota la mala intenció del món travessa la coberta per agafar la càmera d’aire i pufffff, la roda del darrera comença a anar de costat.

Després d’arreglar la punxada ja tot és més senzill, fins al càmping, una bona dutxa i com nou.

 

Podeu veure la galeria de fotos aquí.