La Bonaigua 2013

Que les segones parts no eren bones?

Si l’altre dia comentava que una de les sortides habituals era la de pujar la Bonaigua, com a mínim un parell de vegades, aquest any igual em quedo curt. De moment, en acabar la primera setmana, i després d’una nit de llamps i trons i força pluja, el matí ja no em llevo gaire predisposat a fer bici, i entre que miro el cel i em plantejo alternatives passa una bona estona. Em vesteixo de curt o de llarg? Plourà aquí i allà no? Millor fer una ruta curta o faig una de les llarges que tinc pendents? I és clar, al final es fa tard i ni sortides curtes, ni plou, ni res de res. I amb això ja cremem tot el matí sense fer ni brot, bé si, les vacances ja són en certa manera per això, però…

Vaja, que em poso a dinar i en acabat, ja posats, faig una bona migdiada escoltant música tranquila, fins que obro un moment els ulls i penso: I si em poso alguna música que em motivi, i em poso en marxa? Caram, què he anat a dir, ara. Busco per entre les llistes de cançons i, és clar, un dels meus preferits apareix per allà. Li dono al nom de Sangtraït i em poso més en marxa que un motor de F1 un dia de cursa. Molt bé, ara ja estic motivat, però encara queda pendent què fer amb tant de ritme, i decideixo que estaria bé pujar la Bonaigua en un temps de, més o menys, 1h 35 min des del càmping, i si la memòria no em falla, seria baixar en 4 minuts el temps del dimarts.

Vinga, som-hi! Engego amb energia fins a Viella, i començo a pujar i a pujar fins a Salardú, a un ritme força intens, em sento bé, i llavors encara queda arribar fins a Baquèira, aquí ja el cap comença a visualitzar l’enorme recte que vé a continuació, infinita quasi, i aquí hi ha un moment en el que penso en fer mitja volta i deixar-ho per un altre dia, però ja arriben els revolts i les paelles, per guanyar alçada amb rapidesa, i em torno a connectar amb el repte. Ja falta menys i començo a veure que hi arribaré, i potser ho faci pròxim a l’objectiu que m’havia marcat. I el tram final em sento tant recuperat que arribo al capdemunt, just al cartell del port amb l’alçada, amb un temps certament increïble de tan sols 1h 31 min 41 seg (lectura del GPS).

Quina passada! I pensar que estava a punt de fer mitja volta…

Ara toca uns moments per recuperar-se de l’esforç i gaudir del moment, i a punt per començar la baixada, espera, què és aquest soroll? Algún motero fent curves a sac, penso, però no. Acaba de passar un McLaren P1, i vosaltres, ciclistes us preguntareu: què carai és això? doncs abans no pugui respondre es repeteix el fenòmen, i torna a passar un altre bitxo d’aquests, que si no m’equivoco estarà sobre el milió d’euros i que possiblement en aquests moments encara no hagi sortit ni al mercat. Brutal! Segurament de fàbrica que feien proves, però per sort meva, a aquest segon li he pogut fer una foto.

Vaja, que per fer el mandra tot el matí, la tarda ha sigut molt profitosa.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

Anuncis

Anant a totes des del principi.

Ascens al Port de la Bonaiuga

Vaig arribar a la zona en dissabte, amb un dia força enboirat i com amb ganes de ploure, que no presagiava pas res divertit. I el primer dia sencer, diumenge, el lleva també enboirat però decideixo arriscar i agafar la bici i fer en direcció la Bonaigua. Passo per Viella i enfilo el camí que va pujant encara suau per Arties i Salardú, ó ja es comença a descobrir el cel, i fa preveure un dia assolellat. A partir d’aquí la cosa ja apunta maneres fins al poble de Baquèira, i ja des d’aquest punt que s’anuncia l’inici del port de muntanya la cosa ja es posa seriosa de debò. A destacar sobretot els últims 4 km si fa no fa, que fa una sèrie de “paelles” en poca distància per guanyar metres de forma sobtada durant un parell de quilòmetres, per acabar els últims 2 ja amb l’estació d’esquí de Baquèira-Beret a la vista. Un bon ascens, que per començar les vacances, ja és una bona medalla.
Ara toca baixar de la bici i dedicar-se a fer fotos del lloc i del paisatje, que després de l’esforç bé mereixen un xic d’atenció, amb el cel tant clar com el que ens ha regalat el dia. Destacable com a curiositat la màquina llevaneus que hi ha sota un cobert, que va treballar al port a mitjans dels anys ’40.
Després ja tot és més fàcil, toca deixar-se anar amb la bici port avall, tot i que controlant la frenada a les dures curves que m’esperen, però una baixada sempre és una baixada, i el promig de velocitat sempre puja, i si es porta algún cotxe a la cua aquest acostuma a no poder passar si no és que té una recta prou llarga, ja que amb curves la bici obté medalla d’or.
En resum, una bona primera jornada, en la qual puc aprofitar per banyar-me a la piscina del càmping ón em trobo, que en ser climatitzada s’hi està fantàsticament.

Visitar la galeria de fotos.