Tag Archives: Col d’Artigascou

ag. 2 2013

Col d’Artigascou

L’enfant terrible

L’any passat vaig deixar un tema pendent, m’havien parlat d’un port que sortia de la població de Les, i el vaig anar a provar. El problema va ser que vaig tenir una punxada sortint de Bossòst i no portava més recanvis [link a l’article de 13-08-2012 Port dArtigascou] desconeixent, a més, ón anava a parar el portet. Però aquest any la situació era ben diferent, ja que primer m’havia procurat tenir càmeres d’aire de recanvi, per si les mosques, i a més també anava amb un kit de reparació de punxades, per si les mosques insistien. A més, el passat 30 de juliol, mentre xerrava amb uns italians al Col de Menté em van fer veure que el tal Col d’Artigascou desembocava en aquest punt passant per una estació d’esquí de nom La Mourtis, i per tant vaig tenir una visió: podia acabar la gesta!

I amb aquestes intencions sortia avui, decidit a la gesta. I tan bon punt arribo a Fos poso la directa cap a Melles i el Pays de l’Ours Brune, per anar ascendint amb paciència fins arribar al punt ón l’asfalt desapareix de mica en mica, per acabar convertint-se en una pista forestal que en alguns punts deixa veure que, efectivament, va haver-hi un temps que era asfaltat.

Per sort, com que el camí en mal estat és pràcticament tot de pujada, es pot controlar bé per ón es posa les rodes de la bici i no és tan problema. Finalment el camí desemboca, després d’uns 8 quilòmetres de precaució, a l’estació d’esquí de la Mourtis, i ja des d’aquí trobem les indicacions fins a Col de Menté ón hi arribem en breus moments, amb la satisfacció d’haver aconseguit batre a l’enfant terrible d’Artigascou, un port autènticament de les primeres edicions del Tour, quan pujaven per carreteres encara sense asfaltar.

La tornada la faig, lògicament, per Saint Béat i Fos, per entrar de nou a la Vall d’Aran per Pontaut. Però si el port que he pujat era dur, no menys dur és el camí que em queda, patint possiblement, el dia de més calor de la zona, acompanyat d’un vent sempre bufant de cara bastant reescalfat, que obliga a aturar-se de tant en tant per tal de refer-se.

Finalment queda la satisfacció d’haver fet un nou port, amb una duresa afegida pel mal estat de la pista, salvant la situació sense cap punxada. Perfecte!

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

ag. 13 2012

Port d’Artigascou

El més “gran” dels Pirineus

Aquesta és l’última sortida que faré aquestes vacances a la Vall d’Aran, si no és que canvien moltes coses abans (que ho dubto), i per tant hem de fer alguna cosa completament nova. I de fet, per nova hi podem entendre conèixer ports que abans encara no haguéssim escalat. I aquí entra en joc el Port d’Artigascou, un punt d’interès apuntat el divendres passat quan pedalava amb una gent del lloc. El port comença a la població de Fos, just el primer poble entrant a França per la N-230 des de Vall d’Aran. Passem l’antiga frontera, ara tan sols quelcom testimonial que només funciona a nivell administratiu, i a la dreta trobem la desviació en direcció Melles i el port en qüestió. Ja des del principi trobarem que la carretera es cargola de forma sobtada per guanyar altura, amb rectes molt curtes de tan sols uns 100 metres, i curva amunt que va directa en direcció al cel. La primera part es fa relativament fàcil fins arribar al poble de Melles, ja que tot i guanyar força altura en poca distància, s’hi arriba fresc i amb ganes de conèixer nous llocs.

Ja passat el poble, trobem la desviació a l’esquerra cap al port, amb un petit monument que ens indica que estem al pais de l’ós, caldrà anar amb compte no ens en creuem cap. Passen els quilòmetres i sorprèn el bon comportament dels conductors en aquest punt, ja que la carretera no és gaire ample i amb les seves constants “paelles”, et respecten i t’avancen quan realment es pot fer. FIns i tot em passa un conductor i m’indica, amb bones intencions, que tan sols queden 5 quilòmetres i mig. Tot i que el que no em diu és que els últims són pràcticament sense asfaltar, amb molta graveta i forats constants, i al final desisteixo en conquerir el cim. No me la vull jugar, ja que tampoc sé del cert quant queda i després la baixada pot ser molt complicada.

Segons el que m’havia indicat el veí del lloc, no em podien quedar més de 2 quilòmetres, però faig mitja volta. Potser l’any vinent si porto la de muntanya faré l’intent de conquerir el cim, ja que llavors poc m’importarà si hi ha graveta o no. Però fins llavors, caldrà esperar.

Començo el descens amb cautela de no enganxar cap sot o pedra que em pugui donar un disgust, ja que abans, tan sols sortint de Les ja havia punxat la roda del davant i no tinc ganes de canviar la càmera en terres tan “hostils”. Finalment tot surt tal com calia esperar, i a bon ritme arribo de nou a Fos, preparat per engegar la tornada a bon ritme. I com que vaig d’hora i el ritme és òptim, em vaig engrescant, i veient que em sortiran poquets quilòmetres decideixo pujar per Es Bòrdes en direcció a Plan de Batalhèr, una pujada que sempre es complica més del que un es pensa, ja que els primers 3 km. sortint d’Es Bòrdes són durs, amb una pujada constant, i a més sabent que després queda tota la PUJADA, amb totes les lletres. Però al final acaba fent-se curta si es troba el ritme apropiat, i no s’intenta fer “l’heroi”. Després la carretera comença a planejar i el ritme augmenta sense voler. Finalment arribo a Plan de Batalhèr i agafo la desviació cap a Aubèrt, que aquests dies he fet un parell de vegades de pujada, i convençut que serà fàcil i ràpida, em sorprèn com de malament està la carretera com per deixar-se anar més del compte, i acabo tirant de frenada més del que pretenia.

Al final una sortideta força interessant, amb poc més de 70 quilòmetres, que per acabar l’estada a la Vall no està pas malament, i deixa temes pendents per un altre any, que sempre és important tenir motius per tornar a un lloc, i no deixar-ho tot conquerit a les primeres de canvi.

Per tant, com va dir aquell personatge de cinema: Volveré…

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Anar al perfil GPS.