Tour de Calonge

Racons amagats

Sortir a pedalar sense una ruta predefinida i, fins i tot, de poca gana no sempre és sinònim de fracàs. I acabant ja l’estada de vacances a Palamós tinc ganes de fer alguna sortida però no trobo una ruta que m’atregui prou, perquè la zona pròxima és plena de llocs coneguts, però al final em llenço cap a Calonge i ja pensaré quelcom pel camí.

I per començar em “deixo perdre” per una urbanització amb un parc de nom curiós “Parc Sant Julià de Lòria”, una població d’Andorra al mig de la Costa Brava. D’allà surto a la carretera de Calonge a La Bisbal i trenco per una ruta marcada per BTT, la 32 vermella. Tot just al principi creuem una riera per iniciar una pujada quasi imposible, amb una terra molt tova i rocallosa de dificultat extrema per pedalar-hi, que si l’etiquetéssin de negra sería més coherent i ideal per als bons baixadors de trialeres. Poc a poc es van superant els primers metres, tot i que baixant sovint de la bici, fins que més endevant es troba una pista un xic més ciclable, però això no durarà gaire, ja que acabaré fent un camí marcat de sots i regateres que dificulten força la pedalada, que em porta fins a la Creu de Castellar. Em paro al peu del camí a la creu, lligo la bici i pujo a gaudir de la vista.

De nou damunt la bici, segueixo per una urbanització de muntanya que desemboca en tot un seguit de carrers a mig urbanitzar i alguna casa que tot just té l’esquelet de formigó acabat, records del passat. Finalment ja poso rumb a Calonge i, quasi d’imprevist pujo al castell de la població, un castell que està tan pròxim a la carretera que no hi havia arribat abans. Em paro a fer unes quantes fotos, imatges de racons a l’abast però fins ara amagats.

Podeu veure la galería de fotos aquí.

Muntanyes Russes-2a generació

Rock around the clock

Una jornada d’autèntic rock, del clàssic i també del dur, però una jornada per a reinventar rutes que s’havien convertit en clàssiques. I la que un dia vaig anomenar “Muntanyes Russes“ li tocava una reinvenció mantenint l’essència i, per què no, una part del traçat.

Surto en direcció a la Platja de Castell i començo a pujar en direcció a Cap Roig per baixar fins a Calella de Palafrugell i Llafranc per afrontar el gran repte, arribar al Far de Sant Sebastià. Una pujada no molt llarga però d’una duresa com dirien els francesos Hors categorie. Després de la parada “obligada” al mirador devant de l’hotel, una vista espectacular sobre el mar, que serveix per hidratar-se i recuperar forces abans de seguir la baixada fins a Tamariu.

Però per no fer la carretera provo un camí que sembla que podria anar fins a la població, malgrat que al final em trobo amb un camí només apte per fer a peu, i decideixo fer mitja volta per anar finalment per la carretera. Des de Tamariu surto a la recerca d’una pista, el camí vell de Tamariu, que ens portarà fins a la carretera de Palafrugell a Begur; i aquí ja comença la “reinvenció”.

Per comptes de pujar a Begur i arribar a Pals, que és la versió clàssica, arribo fins a Palafrugell per anar a Mont-Ras i agafar la pista que ens durà a Fitor, una pujada de les que requereixen tot l’esforç possible i que ens durà fins al Mas Torroella per continuar pujant fins a trobar un munt de cruïlles de camins a diferents masos i destinacions possibles. L’escollida per mí, avui, serà anar en direcció a Fonteta, un petit nucli a tocar de La Bisbal d’Empordà, que com tants i tants pobles de l’Empordà, conserven aquell encant de segles passats. Un passeig pels seus carrers ens descobriran racons de pau i tranquilitat abans d’acostar-nos a la capital del Baix Empordà i emprendre el camí de La Ganga, una carretera bastant planera que ascendeix de cop els últims 2’5 kms., i molt freqüentada per ciclistes de totes les procedències. Tan bon punt arribi a tocar del cim agafaré la desviació a la dreta en direcció a Sant Cebrià dels Alls, un antic nucli habitat molt allunyat de la costa i dels atacs pirates d’altres èpoques, un camí que no para d’enfilar-se al llarg d’uns 5 quilòmetres per pista força sorrenca en alguns trams, i que des d’aquest punt ens durà en molt poc tros fins al radar meteorològic de Puig d’Arques ón, si ho desitgem, podrem gaudir d’un mirador sensacional.

En el meu cas, avui no hi pujaré perquè això ja ho vaig fer fa ben poc, i per tant seguiré endevant per aprofitar la baixada fins a Romanyà de la Selva, punt ón aprofitaré per reposar aigua tant al bidó com al Camelbak abans d’iniciar la baixada fins a Santa Cristina d’Aro. Tot i que al final decideixo variar la ruta i agafar la desviació cap a Llagostera, tampoc serà aquesta la destinació definitiva, ja que em portaria massa temps anar a buscar el Carrilet, i busco alguna pista alternativa per anar fins a Santa Cristina. Però com que avui el tema està en revolucionar la traçada, acabo decidint-me per un camí que es va estrenyent fins arribar a un punt sense més sortida que la d’un sender cap a les gorgues de Salenys. Aquí els més decidits i capacitats possiblement us atrevireu a fer-ho damunt la bici, però jo prefereixo fer el camí baixant i arrastrant “la burra”, amb tot hi ha trams que sí que són ciclables, però en general el camí és força estret i plè de verdisses.

Però com tot allò que un hi posa paciència, al final hi ha la recompensa, i aquesta arriba en forma de pista ja més ample per ón pedalar amb tranquilitat, prop d’una planta embotelladora d’aigua, i mirar de guanyar el temps que s’ha perdut abans. A partir d’aquest punt ja es comença a agafar cadència per acabar sortint al Carrilet i posar direcció cap a la Vall d’Aro i tornar finalment al punt de sortida.

En resum, una reinvenció que es pot millorar per tal d’evitar passar per camins tant estrets i dificultosos. És a dir, que si hagués disposat de més temps hauria arribat fins a Llagostera per agafar el Carrilet ja fins a Castell d’Aro, però que deixa un desnivell positiu acumulat de 1588 m. per un total de 87 quilòmetres, amb una ruta força trenca-cames, que no està malament per no pujar més enllà dels 400 metres d’alçada en el punt més alt.

Podeu veure la galería de fotos aquí.

Castell del Montgrí

Magical Mistery Tour

I amb aquest article segueixo la darrera part de les vacances, dedicant-lo també a la música. I és que si els Sangtraït són un dels meus grups preferits, no ho són menys els Beatles i tot allò que té a veure amb els 4 de Liverpool. I la sortida d’avui va dedicada a ells.

Després d’uns dies d’una certa apatía per pedalar, l’estiu també té aquestes coses, avui surto amb la BTT des de Palamós amb una intenció primera, que era anar fins a Mont-Ras i pujar a Fitor per una pista no molt llarga, si fa no fa uns 3 km., però fa massa calor per afrontar un camí sense ni una ombra, i arribant a Palafrugell decideixo deixar-me portar pels cartells de Pirinexus i provar a veure per quins camins em porten, que de vegades es descobreixen llocs interessants. I aquesta ocasió no podia ser menys, perquè passat un primer tram que em porta fins al polígon industrial de Palafrugell, les indicacions ens portaran per tot un seguit de camins força ombrívols que ens mostraran l’Empordanet en tot el seu esplendor, completant les rutes que ja he fet amb anterioritat amb la bici de carretera, aquesta vegada per pistes que ni tan sols imaginava que existíssin. I entre els pobles per ón discorre el camí trobem llocs tant interessants com Torrent, Palau-Sator, Fontanilles o Fontclara entre d’altres tot seguint les indicacions de Torroella de Montgrí, que acaba sent la destinació escollida. I és que quan un es deixa portar pel propi camí, al final escolleix un lloc conegut ón hi hagi quelcom que encara no hagi visitat mai. I un d’aquests llocs és, sens dubte, el Castell del Montgrí, omnipresent des de molts llocs del Baix Empordà, que feia ja força temps volia pujar-hi però no trobava mai el moment.

Però avui anava amb la BTT i això m’havia de permetre fer-ho, encara que no ens podem deixar enganyar, que al final el camí acaba sent prou abrupte com per arribar-hi en bici, tot i que en teoria hi ha una pista per ón hauria d’ésser possible, aquesta no és la que trobo, i la part final toca fer-la a peu.

Per sort trobo un arbre caigut prou gran per garantir un lloc ón lligar la bici i seguir endevant, que a més ja ha utilitzat un ciclista abans de mí. En el transcurs d’aquest camí trobem tres petites construccions, que possiblement devien ser per punts de guàrdia del camí al castell, i una creu de ferro, possiblement molt posterior a la fortificació. Quan finalment aconsegueixo arribar al cim del Montgrí veig l’entrada al castell, restaurat fa poc més de 20 anys, i a l’interior dels seus murs trobem una placa informativa de la història d’aquest lloc. I la història, la veritat, és força curiosa. Com tots sabreu, la majoria de fortificacions es feien per defensar punts estratègics i, en la majoria dels casos, s’hi lliuraven lluites històriques pel domini de les terres. I de principis, aquesta era la destinació per aquest edifici, però mai es va arribar a acabar i, per tant, mai va entrar a formar part de cap batalla, tal com podreu llegir en la foto de la placa un tros més avall.

Un bon grapat de fotos després, toca anar pensant en la tornada, i sort que les sabates dels pedals automàtics de la BTT no són les de carretera, i em permeten un ritme de baixada prou bò, saltant per damunt de les pedres i prenent alguna drecera, per finalment retrobar la bici allà ón l’havia deixat i reprendre el camí de tornada.

Una volta realment màgica i misteriosa!

Podeu veure la galería de fotos aquí.