Resseguint la ruta 14 de Viella a la Tuca
Avui em disposava a resseguir una ruta d’alta muntanya amb el GPS, amb inici a la població de Viella, i que s’enfilava per la carretera del túnel de Viella per desviar a la població de Casau. D’allà s’agafa una pista que puja com una mala cosa fins als 1.800 mts d’alçada, acumulant un desnivell de 1.000 mts, i a partir d’allà la ruta continua per un descens camp a través (és la ruta 14, marcada per fer en BTT), i que porta fins a l’antiga estació d’esquí de La Tuca.
Malgrat portar el GPS i que en teoria està marcat, arriba un punt que la ruta transcorre absolutament camp a través, i al no veure cap indicació des del refugi que podeu veure fotografiat a la galería, decideixo remuntar el camí i tornar pel mateix lloc per ón he vingut. És el que té l’alta muntanya, que si no ho veus clar, millor tornar per ón has vingut, que sempre és més segur.
Ja en ple descens, el camí es fa més divertit però també més perillós, donat que la baixada és prou sobtada i s’ha de fer ús constant dels frens. A més, la pista és pedregosa, i això fa que a la baixada rebis un massatge constant a les cames i braços, amb el cansament que això suposa. Un cop torno a agafar la carretera de baixada cap a Viella em trobo amb un parell de situacions curioses. La primera és un cabirol travessant la carretera, que sort de sentir un soroll i tocar els frens, perquè un animal així…, i l’altre és que després de fer un descens prou ràpid i plè de pedres, és quan arribo a l’asfalt que punxo, i tot per un petit tros de filferro, que amb tota la mala intenció del món travessa la coberta per agafar la càmera d’aire i pufffff, la roda del darrera comença a anar de costat.
Després d’arreglar la punxada ja tot és més senzill, fins al càmping, una bona dutxa i com nou.
Podeu veure la galeria de fotos aquí.
pedalsicamins 