La Garriga-Andorra 2012

Clàssica entre les clàssiques

S’ha acabat el mes d’agost, i comencem ben d’hora el nou setembre amb la sortida estrella de l’any: La Garriga-Andorra.

Aquesta és una d’aquelles que el temps converteix en una autèntica clàssica, que ja van 29 edicions, fins i tot tan dura com una “Liège-Bastogne-Liège” amb menys ressò mediàtic, llàstima 😦

I no us penseu que exagero, perquè quan veieu el perfil ja m’ho direu!

Bé, al que anàvem, aquest any la sortida guanyava en duresa respecte la de l’any anterior, allargant el tram de pujada abans d’arribar a Ripoll. Sortint de La Garriga enfilem cap a L’Ametlla, Sant Feliu de Codines i Castellterçol. En aquest punt ja hem superat una rampa de més o menys 1,5 km al 7%. Creuem Castellterçol per anar en direcció Moià, i la carretera segueix tirant amunt cap a l’Estany, Oristà i Les Lloses. És cert que també hi ha petits moments de descans amb alguna baixada, però anem sumant quilòmetres amb decisió. Hem parat a esmorzar a Perafita, ón fan unes coques boníssimes! Les fan normals i amb xocolata, i la veritat és que aquesta última té força èxit entre el grup i s’acaba ràpidament.

En el moment de sortir d’esmorzar portem 75 km amb 750 m d’alçada, arribem a Les Lloses amb 111 km i 980 m d’alçada per iniciar la baixada fins a Ripoll. I serà a partir d’aquí ón comença la part més dura de la sortida, després d’un bon avituallament iniciem el camí que ens durà fins a dalt de la Collada de Toses, un autèntic os dur, però que quan li trobes el ritme es pot fer bé, sempre i quan no ens capfiquem en mirar amunt i buscar el cim (falta molt per arribar?), llavors la carretera ens jugarà males passades al psíquic. És una carretera que guanya molt desnivell, a l’entrada de Ribes de Freser tenim 137 km i 895 m d’alçada i a dalt de tot tenim 166 km i 1811 m d’alçada, però tampoc cal posar-se nerviós perquè té un ritme molt constant que cal trobar, i ho pujarem bé.

Després d’aquest titànic esforç ens parem a dinar a l’hotel de la Collada, i a continuació iniciem el descens en direcció La Molina i passant pels pobles d’Alp i Prats i Sansor arribem fins a Bellver de Cerdanya i aquí ja es comença a estirar el grup, augmentant el ritme de manera constant fins que es trenca en dos blocs. Jo em quedo amb el vagó de cua, però ens organitzem i seguim tirant (tampoc cal fer-ne un drama), remant contra el vent que ja ens acompanya des del moment en que sortiem d’esmorzar, i que ha anat en augment. En aquest punt ja fa estona que dóna bastant la murga, de fet quan sortíem de dinar ja teníem dubtes de continuar amb el vent fort al tram de baixada, però s’ha pogut fer sense incidències. Arribem a la Seu d’Urgell i afrontem el “repetxó” amb calma, no tenim la necessitat de lluita que s’acostuma a donar en aquest punt. Girem en direcció a Andorra agraïnt el nou asfaltat de la carretera, que l’any passat estava realment fet un nyap, i aguantem un cop més el maleït vent fins a la frontera amb honor. En aquests moments ja portem a les nostres castigades cames un total de 232 km en 8h i 47 min.

Després d’un nou avituallament a la frontera i la foto de grup, per testimoniar la gesta, som uns pocs els que ens decidim arribar damunt la bici fins a l’hotel. En aquest punt ja hi ha molta gent que s’ha acabat cansant del vent insistent durant tants i tants quilòmetres, però encara quedem alguns fets d’una altra pasta, i ens liem la manta al cap, muntem a la bici i amb una decisió sense precedents afrontem els últims quilòmetres de dura pujada fins a l’hotel, per acabar la sortida amb 244 km en 9h i 28 mins.

A nivell particular, aquesta és la sortida més llarga i més dura que mai he afrontat, acumulant més de 4.400 m de desnivell positiu, però contràriament al que podria pensar, hi arribo sense una sensació de cansament acusada. Diguem que el cansament que noto més és el contacte constant del cul amb el seient, però amb una bona dutxa a l’habitació i un sopar al buffet lliure de l’hotel es posa fàcil remei.

En resum, una sortida d’aquelles que mereixen la pena fer, de les que un està entrenant tot l’any tal com si fós un professional preparant el Tour, el Giro o La Vuelta.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Anar al perfil GPS.

Anuncis

Romanyà a fons

Cop de gas

Si pel matí he fet la reconquesta de Santa Pellaia (per pujar-ho pels dos costats), per la tarda, i després d’una migdiadeta, em llevo carregat d’energia i amb ganes d’acabar de fer quilòmetres de bon treball físic. Aquí ja no hi ha turisme que valgui, ja que decideixo atacar Romanyà, una carretera que també aquest any, igual que La Ganga, he fet en innombrables ocasions. I per tant quan surto del càmping començo a marcar bon ritme i decideixo pujar tan ràpid com pugui a Romanyà, arribant a la Cova d’en Daina amb 19’20 km a 24’3 km/h, per mí és un bon temps que amb algún dia més potser aconseguiria millorar, però això s’acaba. Des d’aquí baixo fins a Santa Cristina d’Aro i a fons tot fins a Platja d’Aro, Sant Antoni de Calonge i Palamós. Finalment acabo la tarda amb un registre prou espectacular, tenint en compte que he atravessat trànsit urbà, de 44’5 km a un promig de 28 km/h.

Un petit final de festa que aconsegueix deixar un bon tò físic, i ara queda la millor part d’aquestes vacances, el millor final de festa…

Anar al perfil GPS.

Santa Pellaia-La reconquesta

Una historia de cavallers, dames i castells

A dia d’avui encara em queda un port interessant per pujar per les dues vessants, i és el de Santa Pellaia, situat a la carretera que va de La Bisbal a Cassà de la Selva. Bàsicament es pot considerar una història de cavallers (el ciclista), dames (Sta. Pellaia) i castells, per la construcció en si, fent referència a una de les meves cançons preferides de Sangtraït.

Surto amb molta energia cap a Calonge i d’allà pujar el coll de La Ganga, que aquest any he pujat ja no sé quantes vegades, i arribar a La Bisbal. Aquest primer coll el pujo a un molt bon ritme, ara ja me’l conec bé i sé quan haig d’apretar i quina distància queda abans d’arribar al cim. Tan bon punt arribo a la població reconeguda per la seva tradició en ceràmica, agafo la carretera que surt cap a Sant Sadurní de l’Heura i en direcció a Cassà de la Selva, després d’uns quants quilòmetres de pujada constant i exigent, arribem a l’alt de Santa Pellaia, una ermita com qui diu perduda allà dalt, a tan sols 6 quilòmetres de Cassà, ón faré mitja volta per remuntar el port, i completar així una petita col·lecció de ports escalats al mateix dia per les dues cares.

En aquest curiós haber, aquest any hi sumo el Portilhon i la Bonaigua pel que fa a la Vall d’Aran, i Romanyà de la Selva, La Ganga i Santa Pellaia per la Costa Brava, a part d’Els Àngels (fet pels 2 costats en diferents dies).

Remuntar Santa Pellaia sembla més difícil del que realment és, ja que pel costat de Cassà, com deia, tan sols té 6 quilòmetres, dels quals els últims 1’5 són pràcticament plans i 1 dels de pujada es fa amb una recta, que el que vol és no perdre la calma, i es farà fàcil.

De baixada, em paro a Sant Sadurní de l’Heura, un poblet d’aquests d’interior amb molt d’encant i, que per altra banda, hi havia passat en diverses ocasions sense fer-hi massa cas. A partir d’aquí, per tal de rematar la feina, quan arribo a La Bisbal agafo la carretera cap a Peratallada per anar a parar a Pals, i d’allà sortir en direcció Regencós i Palafrugell, i d’allà ja fàcil cap a Palamós.

En total em queda una sortida de 108 km. a un promig de 27’3 km/h que no està malament.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Anar al perfil GPS.

Els Àngels des de Girona

Una altra “Cara B”

Després d’uns quants dies de fer calor, molta calor, avui el dia es lleva mig tapat i amb temperatures més suaus. De totes maneres no sembla que hagi de ploure i tinc ganes de sortir a fer un bon quilometratge, arribar a les 3 xifres de nou, però també vull acumular desnivell.

Surto d’hora en direcció a Platja d’Aro i pujar cap a Castell d’Aro i Santa Cristina, d’allà agafo la carretera de Romanyà però a Sant Miquel d’Aro giro cap a Llagostera i amb pas ferm em dirigeixo a Caldes de Malavella. Agafo la carretera que porta fins a Cassà de la Selva i des d’aquí cap a Girona falta gent. Tant bon punt arribo a l’entrada de Girona pel costat de Quart m’espera, impacient i imponent, el port del Santuari dels Àngels. Una altra “Cara B” d’aquest any, una d’aquelles cares B com aquella famosa de We will rock you de Queen, que va ser tan sonada com la pròpia cara A (We are the champions). I és que aquest any porto uns quants ports pujats pels dos costats, fins i tot al mateix dia, com ho va ser la Bonaigua, el Portillon o el més modest però igualment interessant de Romanyà de la Selva, conquerit en dues ocasions pel mateix costat. Un port curt, més o menys 18 quilòmetres des de Calonge a Santa Cristina d’Aro, però que remuntat al mateix dia ja ens dóna aquests 36 kms.

En el cas d’avui simplement es tracta de fer el port pel costat que quedava pendent del dijous, quan el vaig pujar per la Bisbal. Els Àngels és un d’aquells ports que enganyen bastant, com ja vaig comentar l’altre vegada perquè exigeix més del que la seva alçada fa pensar, i per baixar-lo tan dóna quina banda escollim, que el ferm és prou irregular, no és una carretera principal i per tant no es deu arreglar gaire sovint, compta amb alguna curva tancada i poca amplada. Però no ens enganyem, és una carretera molt atractiva per al cicloturisme, ja que el fet de ser poc transitada i les vistes que ofereix ajuden a guanyar-se la confiança. Com que el dijous passat ja em vaig aturar a dalt de tot, avui segueixo en direcció Madremanya, Monells i Corçà per, un cop allà posar direcció a La Bisbal. Per acabar d’arreglar la sortida pujo pel coll de La Ganga per anar a sortir a Calonge i acabar la volta per Palamós.

Al final queda una sortida de 115 quilòmetres, tal com pretenia arribo a les 3 xifres, i per ben poc però ja és la sortida més llarga d’aquestes vacances, doble motiu per alegrar-se.

De totes maneres encara queda, com a mínim, una sortida més llarga que aquesta, aquest cap de setmana, però ja us ho explicaré quan toqui.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Anar al perfil del GPS.

Pujada a Els Àngels

Tocant el cel de Girona

Fa dies que a la costa fa calor, molta calor, i costa decidir-se a fer una volta en bici. Com a mínim una de llarga, però arriba un moment en que toca decidir si es vol fer aquella ruta que amb il·lusió s’havia planificat per tal de mantenir la forma física guanyada a la muntanya. I avui és un d’aquests “dies D” per sortir i desencallar les cames, que en el dia anterior, sense fer bici i tot just una caminadeta curta per la tarda fins a la platja, estaven pesades com poques vegades. Però tot és qüestió de començar a pedalar per sentir que les cames continuen amb la potència i resistència assolida fins ara.

Engego camí de Palafrugell amb decisió per l’anomenat “camí ral” que s’agafa en direcció a la platja de Castell, travesso la població reconeguda per la seva tradició al suro i perquè també hi va viure el poeta Josep Plà, un dels grans coneixedors del nostre país. Pujo a buscar la carretera de Llofriu fins a La Bisbal, arribar fins a Corçà i girar en direcció Monells i Madremanya per agafar la carretera que puja des de Sant Martí Vell fins al santuari d’Els Àngels. Una carretera molt maca per als ciclistes perquè no té molt trànsit de cotxes i les vistes bé mereixen la pena gaudir-les. A més, el perfil és prou exigent com per deixar petjada en la memòria. D’aquella mena de pujades que, malgrat no arribar molt amunt, tan sols 480 metres, enganya bastant. Quan arribem al santuari, és interessant acabar de fer l’última pujada fins al mirador, des d’ón podrem contemplar bona part del paisatge de Catalunya, amb un punt que ens indica a ón podem trobar muntanyes com el Montseny o poblacions com Banyoles o Girona.

Repòs i gaudi del paisatge previs a afrontar la baixada, pel mateix costat. Es pot baixar pel costat de Girona, arribar a Cassà de la Selva i des d’allà per tornar a Palamós hi ha dues opcions:

-La primera és pujar per Santa Pellaia i retorn a La Bisbal per, des d’allà anar en direcció a Palafrugell i,

-La segona, des de Cassà agafar la carretera fins a Llagostera i pujar per Romanyà de la Selva, o  fins i tot podem anar cap a Sant Feliu de Guíxols per la carretera de Tossa de Mar, o pujar a Sant Grau d’ardenya, un altre dels llocs que val la pena visitar, i del qual ja he parlat amb anterioritat.

Però finalment decideixo baixar per la mateixa carretera que he pujat, perquè no és pas gaire d’hora i la calor apreta com per anar a sumar ports (això ho deixarem per alguna altra ocasió). Però no cal confiar-se gaire pel fet que no hi hagi gaire trànsit, perquè el ferm no és que sigui el millor, i la bici rebota sovint i en les frenades es nota. Ja a Sant Martí Vell, tornem a agafar la desviació cap a Monells i sortir a La Bisbal per desfer tot el recorregut.

Al final una bona sortideta que, completant la volta per Palamós, suma poc més de 80 quilòmetres, que són importants per mantenir la tensió muscular, que ja queda molt poc per al gran repte de la temporada… el pròxim 1 de Setembre.

Veure la galeria de fotos aquí.

Anar al perfil GPS.

Plans truncats

Una sortida més interessant del previst

És la platja, i aquests dies fa calor, força calor, d’aquelles que s’enganxa tot sense ni moure’s, però un necessita imposar-se un ritme i mantenir la forma. I avui surto amb la intenció de fer una ruta de les maques, d’aquelles que combinen carreteres principals amb comarcals poc transitades. En definitiva, tinc la intenció d’anar per Calonge cap a la Bisbal, pujar Sta. Pellaia, baixar per Cassà de la Selva i a Girona pujar els Àngels i tornar a la Bisbal per Madremanya. Si coneixeu el lloc sabreu de què us parlo. I surto amb aquesta idea, tot i que un xic tard, i corono el primer port, La Ganga, i d’allà seguint el programa baixo fins La Bisbal d’Empordà i, parat al primer semàfor que em trobo, passa un grupet de ciclistes amb un amic del poble i m’afegeixo a ells per remuntar la Ganga. De moment aquest any és el de fer els ports pels dos costats al mateix dia. Primer va ser la Bonaigua, tota una proesa, fa pocs dies va ser Romanyà de la Selva, un dia d’aquells que surts amb poques ganes i acabes fent més del que pretens, i avui la Ganga. Ells després ja van cap a Calonge i acabar la volta, i per tant a dalt del port faig mitja volta i torno cap a La Bisbal amb la intenció de seguir el pla inicial. De totes maneres m’adono que comença a ser tard i fa calor, i prefereixo estalviar-me Sta. Pellaia i pujar directament a Els Àngels, i surto de La Bisbal i agafar la carretera de Madremanya i Monells, però sortint d’aquest últim poble em trobo amb la carretera que engega cap amunt i em quedo clavat, trobo una ombra i aparco temporalment allà, penso: -Aquí s’està de fabula, potser em quedo aquí. Però és clar, què hi faré allà quiet sense més, sota un arbre enmig d’una carretera amb poc trànsit?

Finalment decideixo que faré mitja volta, me’n torno a La Bisbal (quantes vegades hi he passat, avui?), i sortint en direcció Palafrugell agafo la carretera cap a Torroella de Montgrí, perquè necessito allargar la sortida sigui com sigui. La calor, malgrat tot es deixa notar, però amb voluntat i ritme (i aigua, força aigua), vaig sumant quilòmetres. Des de Torroella en direcció a Pals em paro a descansar uns instants en una àrea de Pic-Nic amb força ombra, i amb el Montgrí al fons, torno a engegar al cap de poc per arribar al fantàstic poble de Pals, d’allà ón alguns estudis apunten que Cristóbal Colón (o tal vegada Cristòfor Colom) va sortir a fer les amèriques. Sigui com sigui, el poble medieval sempre mereix una visita, perquè és un d’aquells llocs que conserven tot l’encant d’èpoques passades. Em paro a dinar a El Mirador de Pals, un restaurant amb una bona terrassa que, tal com el seu nom indica, ofereix vistes sobre la població. I resulta ser un lloc amb una sorpresa interessant, una bici antiga exposada a l’exterior, que no s’ha restaurat mai i que demana a crits que algú se’n faci càrrec.

Ja amb la panxa plena, surto camí de Regencós, amb parada per fer fotos al zoo de figures de pedra que hi ha als afores del municipi, i que fa molt de temps que està tancat (qui sap per què?), i d’allà segueixo cap a Palafrugell a millor ritme del que em pensava, i finalment arribar de tornada a Palamós, completant una volta de poc més de 100 km, que tampoc està tan malament tenint en compte l’apatia soferta en un punt clau del recorregut.

Podeu veure la galería de fotos aquí.

Veure el perfil del GPS.

Port d’Artigascou

El més “gran” dels Pirineus

Aquesta és l’última sortida que faré aquestes vacances a la Vall d’Aran, si no és que canvien moltes coses abans (que ho dubto), i per tant hem de fer alguna cosa completament nova. I de fet, per nova hi podem entendre conèixer ports que abans encara no haguéssim escalat. I aquí entra en joc el Port d’Artigascou, un punt d’interès apuntat el divendres passat quan pedalava amb una gent del lloc. El port comença a la població de Fos, just el primer poble entrant a França per la N-230 des de Vall d’Aran. Passem l’antiga frontera, ara tan sols quelcom testimonial que només funciona a nivell administratiu, i a la dreta trobem la desviació en direcció Melles i el port en qüestió. Ja des del principi trobarem que la carretera es cargola de forma sobtada per guanyar altura, amb rectes molt curtes de tan sols uns 100 metres, i curva amunt que va directa en direcció al cel. La primera part es fa relativament fàcil fins arribar al poble de Melles, ja que tot i guanyar força altura en poca distància, s’hi arriba fresc i amb ganes de conèixer nous llocs.

Ja passat el poble, trobem la desviació a l’esquerra cap al port, amb un petit monument que ens indica que estem al pais de l’ós, caldrà anar amb compte no ens en creuem cap. Passen els quilòmetres i sorprèn el bon comportament dels conductors en aquest punt, ja que la carretera no és gaire ample i amb les seves constants “paelles”, et respecten i t’avancen quan realment es pot fer. FIns i tot em passa un conductor i m’indica, amb bones intencions, que tan sols queden 5 quilòmetres i mig. Tot i que el que no em diu és que els últims són pràcticament sense asfaltar, amb molta graveta i forats constants, i al final desisteixo en conquerir el cim. No me la vull jugar, ja que tampoc sé del cert quant queda i després la baixada pot ser molt complicada.

Segons el que m’havia indicat el veí del lloc, no em podien quedar més de 2 quilòmetres, però faig mitja volta. Potser l’any vinent si porto la de muntanya faré l’intent de conquerir el cim, ja que llavors poc m’importarà si hi ha graveta o no. Però fins llavors, caldrà esperar.

Començo el descens amb cautela de no enganxar cap sot o pedra que em pugui donar un disgust, ja que abans, tan sols sortint de Les ja havia punxat la roda del davant i no tinc ganes de canviar la càmera en terres tan “hostils”. Finalment tot surt tal com calia esperar, i a bon ritme arribo de nou a Fos, preparat per engegar la tornada a bon ritme. I com que vaig d’hora i el ritme és òptim, em vaig engrescant, i veient que em sortiran poquets quilòmetres decideixo pujar per Es Bòrdes en direcció a Plan de Batalhèr, una pujada que sempre es complica més del que un es pensa, ja que els primers 3 km. sortint d’Es Bòrdes són durs, amb una pujada constant, i a més sabent que després queda tota la PUJADA, amb totes les lletres. Però al final acaba fent-se curta si es troba el ritme apropiat, i no s’intenta fer “l’heroi”. Després la carretera comença a planejar i el ritme augmenta sense voler. Finalment arribo a Plan de Batalhèr i agafo la desviació cap a Aubèrt, que aquests dies he fet un parell de vegades de pujada, i convençut que serà fàcil i ràpida, em sorprèn com de malament està la carretera com per deixar-se anar més del compte, i acabo tirant de frenada més del que pretenia.

Al final una sortideta força interessant, amb poc més de 70 quilòmetres, que per acabar l’estada a la Vall no està pas malament, i deixa temes pendents per un altre any, que sempre és important tenir motius per tornar a un lloc, i no deixar-ho tot conquerit a les primeres de canvi.

Per tant, com va dir aquell personatge de cinema: Volveré…

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Anar al perfil GPS.

A pedalar amunt i avall

Arrodonint la feina

Per la tarda toca la segona part, i és que després de visitar l’Artiga de Lin pel matí, i caminar una estona, ara toca acabar d’arrodonir la feina de la primera setmana de vacances en bici. El dia segueix tapat, però no sembla que tingui massa intenció d’anar a més, ja que de tant en tant es veu alguna clariana, i això dóna esperances, però al mateix temps cal anar amb compte que no t’agafi la pluja quan estiguis al lloc més remot. I amb aquest plan començo la pedalada des del càmping pujant al poble de Vilamòs, amb una primera intenció que és la d’arribar fins a Bossòst per una pista asfaltada, però per comptes de desviar-me per Arres de Sos ho faig per Arres de Jos, i per aquí no hi arribaré, i de fet m’ho plantejo perquè fa dos anys ho vaig fer, i baixant vaig tenir problemes, ja que vaig punxar perquè la pista hi ha un tros que tan sols té graveta. Per tant, al final decideixo tornar avall per VIlamòs, però un cop a baix agafo la carretera que porta vins a Vila, pujo fins a Arròs i segueixo fins que la carretera no té continuació, torno enrera i baixo per Aubèrt, vaig en direcció a Plan de Batalher com fa un parell de dies, i un cop a dalt segueixo cap a Gausac, baixar per Viella i en direcció Bossòst fins arribar a Era Bordeta, punt ón faig mitja volta per tornar al càmping.

En aquest punt aconsegueixo els 50 km. del dia, que sumats a tota la resta dels que he fet aquesta setmana em dónen un total de 500 km. Això es converteix en un abosolut rècord personal de quilometratge en una setmana, i serà difícil superar-ho. Però a part dels números freds que proporcionen els quilòmetres fets, també deixen un seguit de sensacions que, per hores que estigués escrivint, no aconseguiria expressar amb total claredat. Per sort, a vosaltres us quedaran les fotos, que us ajudaran a descobrir la bellesa que amaguen aquests paratges, ja sigui de la Vall d’Aran com també de la Vall de Luchon i poblacions pròximes dels Pirineus francesos. Un seguit de llocs carregats d’història, sobretot per als amants del ciclisme, que gaudiran passant pels llocs per ón abans han vist passar els seus ídols.

Anar al perfil GPS.

Era Artiga de Lin

Caminant per entretenir-se

El matí es lleva amb poques esperances de sol, però al mateix temps costa d’endevinar si plourà o pel contrari aguantarà. Per tant, i després de molt dubtar, decideixo que potser és un bon moment per agafar el cotxe i fer una sortida curta, però al mateix temps que permeti fer una mica de cames i no basar-ho tot només en la benzina. Surto cap a Es Bòrdes i agafo la carretera que puja a Era Artiga de Lin, ón ja hi havia estat prèviament, però malgrat tot tampoc ho coneixia amb detall, ja que vaig pujar-hi amb la bici de carretera i no anava calçat per sortir a caminar. Aparco el cotxe al primer parking que trobo, just abans del Pla dera Artiga, i començo a caminar en direcció al Saut de Pomèro, un petit saltant d’aigua que s’hi arriba per un caminet i uns escassos 10 minuts a peu però que s’escolta des de la distància.

Després d’unes quantes fotos faig mitja volta, ja que el camí tampoc porta enlloc més, i agafo el camí que porta fins als Uelhs deth Joeu, que passa per uns prats ben pelats i travessa la vall amb un pontet de pedra sobre el riu. El camí està marcat per fer en uns 20 minuts, però al final entre que un es para a fer fotos d’això i d’allò se’n tarden alguns més, perquè la veritat és que tot plegat s’ho val prendre’s el seu temps. Finalment s’arriba als Uelhs deth Joeu, que també s’hi pot arribar per la mateixa carretera que puja a l’Artiga de Lin, i el circuit es pot fer començant per un lloc o altre. El lloc ja el coneixia de dos anys enrera, al igual que amb la primera part del camí, aquesta vegada es gaudeix més, al no estar pendent d’ón lligues la bici i de caminar amb cura per no portar el calçat correcte.

Després d’aquí, ja toca remuntar el camí fet per tornar al cotxe, i començar el retorn, però encara fent alguna parada, com per exemple l’ermita dera Artiga de Lin, una petita ermita que avui queda ensotada amb la carretera, però ón antigament, tal com es pot veure en les fotos, a més també acollia un refugi per als visitants del lloc. Després ja tan sols una última parada al Barranc de Simona, un altre saltant d’aigua que creua la carretera per desembocar al riu Joeu i omplir d’aigua aquest bell paratge de la Vall d’Aran.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

La Bonaigua

La llegenda continua

Hi ha una sortida que ja és habitual fer cada any, com és pujar el port de la Bonaigua. Un port llarg, amb un bon desnivell acumulat i que ofereix un espectacle visual que res té a envejar als grans ports dels Pirineus francesos. D’altra banda, em quedava pendent pujar el port pel costat d’Esterri d’Àneu, que l’havia fet en cotxe però ja feia dos anys que el tenia “entre cella i cella”. I avui m’he decidit a fer-ho, pujar pel costat de Viella, baixar fins a Esterri d’Àneu i, segons com anés de temps em quedava a baix a dinar o remuntava per quedar-me a dinar a dalt a la Bonaigua.

Però començem des del principi. Sortida des del càmping a bon ritme fins a Viella, i comença l’espectacle de la pujada. Els primers quilòmetres són fàcils, és d’hora i es porta bon ritme, però quan s’arriba al poble de Baquèira la cosa ja canvia. Allà comença el port amb totes les lletres, i una llarguíssima recta que no s’acaba mai, però que et deixa veure l’estació d’esquí de la Bonaigua allà dalt, amenaçant amb el que queda encara per pujar. Però amb esforç i constància es van retallant els quilòmetres, i al capdemunt es comencen a veure els cavalls pasturant, senyal inequívoc que ens acostem a l’objectiu. I finalment, l’objectiu és assolit baixant el temps respecte de l’anterior ocasió, amb 1 hora i 39 minuts des del càmping a Pont d’Arròs és un bon registre.

Ara ja toca iniciar el descens en direcció Esterri d’Àneu, amb els primers quilòmetres de descens amb paelles constants que cargolen la carretera per guanyar el desnivell a la muntanya, i la segona meitat del descens amb rectes força ràpides fan que arribi més d’hora del previst a baix, i aprofito per reposar energies amb una mica de beguda i menjar, per sense perdre temps iniciar la pujada de tornada. Al principi sembla que no s’acabarà mai, però m’he marcat un temps màxim d’arribada a dalt. Començo a pujar a les 12h 38min., i em fixo com a objectiu arribar sobre les 14h 15min. Però al principi costa avançar metres, el cap es va atabalant amb pensaments del que queda per pujar, i els dits només fan que consultar al GPS quants metres d’altura portem, per saber fins als 2072 mts què és el que queda. De moment sembla que quedi una eternitat, però al final els números freds i clars indiquen que tampoc vaig tant malament. Tot és qüestió, com deia al principi, amb esforç i constància es pot assolir el repte. S’acosta el refugi de les Ares, i allà comença la part més dura, amb totes les paelles que abans eren fàcils de baixar, ara toca aixecar-se de la bici i pedalar amb tot el que es pugui, sense escatimar esforços, però al mateix temps sense malgastar-ne. Finalment, i contra tot pronòstic, arribo abans del previst a dalt a la Bonaigua, i em plantejo quedar-me a dinar al restaurant que hi ha a dalt, amb una terrassa habitualment ocupada per ciclistes, però que ara mateix és completament buida, i amb un airet amenaçador, que no convida a quedar-se a fora i amb uns quants núvols cap a baix a la vall, que em fan replantejar el tema. I com que tan sols són les 2 de la tarda, i a la vista que tot el que em queda és, pràcticament sense pedalar (salvant els últims 6 quilòmetres, que hi ha algun tros enganyós), decideixo tirar avall. Fent una bona baixada, quan passo entre Baquèira i Salardú es posa a ploure lleument, i aquí si que ja no hi ha volta de full, a fons fins al càmping. I ben fet que faig, perquè ja sortint de Viella la cosa es complica per moments i comença a ploure amb més freqüència i intensitat, i és arribar a destí, fer camí de la dutxa i començar la pluja forta.

Sort que, al final, no plou tant com semblava que havia de fer, i per la tarda el dia queda clar i, si no hi ha res de nou, demà serà un altre dia.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Anar al perfil GPS.