Aquelles tardes d’estiu
Ara ja fa dies que és estiu, i per les tardes acompanya per allargar les sortides en bici. El sol va de baixa i no escalfa tant, però hi ha estona de llum com per no amoinar-s’hi, i com que ara feia dies que no pujava a Puiggraciós, he cregut que avui era un bon moment per fer-ho, i a més incrementaria el grau d’exigència. Primer un petit escalfament abans d’afrontar la pujada, buscant la volta llarga al bosc de Malhivern, un paratge prou interessant per gaudir-ne a peu o en bici. Després ja cap a buscar la pista que ens porta des de l’església de la Doma, tot vorejant el cementiri municipal, fins a la pista dels Tremolencs a Puiggraciós, que surt un tros més amunt del restaurant de Can Sous, a l’Ametlla. Però no hi pujaré per la pista ample, com acostumo a fer, sinó que arribant a la desviació del PR C-33, vaig per un camí a la dreta, que ens portarà per un seguit de pujades enllaçades amb unes “paelles” espectaculars i de difícil abordatge, ja que el terra està molt tou i plè de rocs que en dificulten la traçada. Però no hi ha res que em pugui aturar, ni tan sols el ramat de bens que s’escolta per entremig dels arbres, no gaire lluny, segurament, d’ón sóc ara. Finalment trobarem la rampa final del camí principal a l’ermita de Puiggraciós, i com mana la tradició, m’enfilo a la teulada de la mena de caseta que hi ha sota la torra de guaita, per tenir les millors vistes del Vallès. Unes quantes fotos, per poder illustrar aquesta entrada, hidratació i pista avall!
Baixo fins al poble de l’Ametlla, per la carretera fins a La Garriga, i travesso pels parc dels Pinetons per anar a parar al Consorci del Moble, que és el grup de botigues del moble, que fa molts anys que és emblema del poble, a la sortida en direcció Vic. D’allà prenc el camí de Sant Cristòfol, però no hi pujaré, sinó que agafaré la desviació cap a la masia de Ca l’Oliveró, passant pel costat del forn que, en algun moment de la historia serviria per coure material de construcció del mas. Si ho desitjeu, és aconsellable fer-hi una parada i veure’l des de la part superior i també des de baix, per on s’entrava el material al forn.
Seguim enfilant el camí que ens acabarà deixant a la pista poliesportiva municipal número 2, a sota del col·legi homònim de l’ermita que hem visitat al principi. Des d’aquí ja cadascú és lliure d’anar per on decideixi. Jo he optat per anar pel Passeig i fer la pujada de l’institut i passar per la pista de petanca, a sobre del pavelló de Can Violí, per tornar a casa.
Al final queda una molt bona sortida, sumant desnivells importants per la poca distància feta, la qual cosa afegeix dificultat i hi posa interès a una sortida en BTT.
Espero que hagueu gaudit, si pot ser, tant com jo mateix, amb la lectura d’aquest article, i no oblideu que sempre podeu descarregar-vos la ruta en format .GPX per fer-la vosaltres mateixos.
pedalsicamins 