Tag Archives: Col des Ares

jul. 30 2013

Col des Ares i Col de Menté

O perquè hi ha d’haver espai a la improvisació

La d’avui és una d’aquelles sortides que hom prepara amb temps, buscant i descarregant informació d’internet, amb un track d’aquells que tallen la respiració per quilometratge i duresa, i que m’havien de portar fins a la regió francesa de Comminges. I surto del càmping decidit a assolir l’objectiu de gaudir d’una bona ruta de bici, per carreteres que segurament tindran un encant especial. Vaig amb pas ferm el primer tram, força controlat, fins a Saint Béat ón hauré d’estar atent per agafar la primera desviació per una carretera que encara no havia fet. Des del centre del poble girem a la dreta i passem vorejant les canteres que inunden la població, per desviar en direcció al Col des Ares. Poc a poc m’adono que aquesta és la carretera que ja vaig fer l’any passat, però en direcció oposada i seguint un grupet de ciclistes. Poc a poc vaig apreciant, i també fotografiant, la gran bellesa de la zona, sobretot quan arribem al mirador indicat com a “Table orientation Bastion des Frontignes”, amb una pedra amb data de 1924, que ens indica les diferents poblacions i muntanyes que podem veure, i hi ha un lloc que em cria especialment l’atenció: Superbagnères. Quan veig el seu nom grabat en el marbre i l’estampa al fons del paisatge no puc evitar pensar en el Santuari dels Àngels, a Girona, que són d’aquests llocs que pots arribar a veure quasi des de qualsevol punt.

Segueixo fins arribar al cim d’aquest primer coll, que no té gaire complicació la veritat, i baixo fins arribar a la cruïlla que vé del Col du Menté i ens dirigeix fins al poble de Sengouagnet i Aspet, que és el punt crític del dia. Quan arribo aquí ja fa una estona que el GPS no em mostra carreteres (és el que passa quan no portes la cartografia de la zona), i resseguint la ruta que havia descarregat ja em comença a enredar i em fa plantejar si continuar per una zona que desconec completament a cegues o, per altra banda, fer mitja volta per una zona que ja he fet abans, i a partir d’aquí buscar alternatives. I finalment opto per aquesta opció, i agafo la desviació cap al Col du Menté, ruta inversa a la que vaig fer l’any passat. Aquí, la veritat, és que ja jugo amb aventatge, ja que sé perfectament que la baixada que vaig fer llavors era de nivell, i pressuposo que costarà un món remuntar, i aplico la filosofía de buscar un temps màxim per arribar al cim partint del primer indicador de quilometratge i desnivell restants. Vaja, que preveus la situació menys optimista i la negativitzes lleugerament per anar sobre segur, sabent que dalt del port hi ha un restaurant ón aturar-te. I engego l’ascens a un bon ritme, i quan arribo a la zona de les “paelles i les terrasses”, típiques d’aquesta mena de ports ón guanyes altura de sobte i en poc tros, ja em sento completament reforçat i amb molts més ànims dels que em pensava quan fa un any vaig veure el desnivell des de la part superior, i em planto a dalt en menys temps i més energia del previst. Però no ens enganyem, ja és tard i quedar-se a dinar a dalt és una molt bona alternativa.

I en aquest moment de descans i distensió puc gaudir de la companyia d’uns ciclistes italians, anar xerrant d’històries sobre els diferents ports que volen fer i que conec. Una conversa d’aquelles que ómplen i enriqueixen a ambdues bandes.

Després, ja tan sols un gran descens que em portarà de nou a Saint Béat i, des d’allà entrar de nou a la Vall d’Aran per les poblacions de Fós i Pontaut, i fer el tram final a un ritme, novament, superior a l’esperat, i és que a aquestes altures el nivell d’entrenament es fa notar.

Al final, una sortida planificada que, tot de sobte s’enterboleix i et fa pensar en allò de: Què hi faig jo aquí?, però que et permet improvisar sobre un terreny conegut i gaudir a fons d’una molt bona jornada de ciclisme.

 

 

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

ag. 8 2012

Col du Mente i Col des Ares

Una etapa “de Tour”

Després de conquerir Superbagnères, ara tocava un parell dels mítics, una etapa realment “etapa de Tour”.  Sortida des del camping cap a la població francesa de Saint Béat per agafar el trencant a la dreta i pujar el Col du Mente, un dels ports realment durs, d’aquella mena de pujades que tot i no ser extremadament llarges acaben amb les forces dels més valents, puja sense contemplacions i es recargola, com tantes altres, a pocs quilòmetres del cim. I això ho fa especialment dur perquè vas veient tot de terrasses que forma la carretera i intueixes que l’arribada és a prop, però  no la veus fins als últims 200m. I per contra, si has pogut avançar algú però necessites parar-te o simplement vols fer alguna foto, et tornaran a passar i ja no els podràs agafar. O almenys fins que no arribis al cim. Allà, però, et trobaràs amb moltíssims més ciclistes dels que t’imagines, perquè tots ells han fet l’enorme esforç de pujar, ja sigui per una cara o per l’altre, i tenen ganes de gaudir del lloc i del moment, fer-se la foto amb el cartell indicador del port en qüestió, i així poder justificar i explicar les “batalletes” quan es trobin amb els altres amics del club ciclista de torn, o simplement reviure les mels de la victòria, com si d’un component del grup professional es tractés, al cap d’un temps.

Després de gaudir d’aquests petits instants de glòria al cim del món, toca baixar als inferns, i dic això perquè la baixada en direcció al Portet d’Aspet, que era la següent destinació, és absolutament descomunal, baixant amb una força i una contundència que, si per uns instants m’havia plantejat només anar fins al monument de Fabio Casartelli i tornar pel mateix camí, m’ho trec completament del cap, no arribaria mai!

Tot seguint un grupet de ciclistes, arribo a la desviació del Portet d’Aspet i m’acosto fins al monument que comentava abans, el d’un ciclista que l’any 1995 va perdre la vida baixant aquest port en una etapa del Tour, i que avui dia és punt obligat de visita per a qualsevol aficionat al ciclisme.

Des d’aquí inicio el camí per l’ascens al Col des Ares, un portet senzill, ja que tan sols son 8 km al 4%, però quan ja en portes uns quants, comença a fer calor, i et començen a passar ciclistes a “tot tren”, t’engresques i t’ajuntes a la lluita, afluixes i tornes a apretar fins que, al final, és inevitable afluixar i agafar el teu propi ritme i oblidar-te del que faci la resta. Aquí cadascú ha d’anar a la seva pròpia guerra. Al capdamunt toca la parada de rigor per fer la foto al cartell de conquesta del port, i aprofitant que ja són les 2 de la tarda, i que hi ha un restaurant allà mateix, em quedo a dinar, que queda una bona tela per la tornada.

Després la baixada és ràpida fins a Marignac i ja cap a Saint Béat, que són uns 7 kms, el camí es fa llarg, comencen a pesar els quilòmetres i els graus de temperatura. I ja no diguem el tros que queda fins arribar al càmping!

Quan arribo, després d’una quantitat innombrable de parades per descansar i hidratar-se, ja tard decideixo que l’endemà tocarà descansar, que el cos també ho agrairà.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Anar al perfil GPS.