Monthly Archives: Juliol 2013

jul. 31 2013

Enllaç Bonaigua-La Seu d’Urgell

1a Part: Llavorsí

En quant a les motivacions que un pot tenir per fer una sortida en bici o una altra, hi podem trobar diferents possibilitats, com per exemple visitar un lloc interessant ón no hi hem estat mai, superar-nos en aquella pujada que un dia se’ns va resistir o, en el meu cas, fins i tot la d’enllaçar diferents “tracks” del GPS per, tan bon punt els tingui pujats al Wikiloc es vegi tot com una sola ruta. Vaja, allò que avui es pot batejar com “una frikada”. I dins d’aquesta categoría de frikades, per una banda tinc la sortida La Garriga-Andorra que passa per la Seu d’Urgell, i per l’altra tinc la que vaig fer l’any passat de la Bonaigua per les dues cares, que em va portar fins a Esterri d’Àneu, i això em deixa un recorregut un xic llarg fins a Sort i d’allà un port que tinc pendent de fa força temps: El Cantó. Si no l’heu fet mai, ja us avanço que són més de 40 kms de port entre les dues cares (jo l’he fet només en cotxe, no us penseu, i se m’ha fet etern), i això només en un sentit, més uns 6 o 8 quilòmetres fins a La Seu. I això fa un total de molts quilòmetres per fer-los tots d’una sola tirada si a més volem superar la Bonaigua…

Per tant, decideixo partir l’experiment en diferents etapes que caldrà cobrir, i la primera la faig pujant en cotxe fins al cim de la Bonaigua, i des  d’aquest punt iniciar el descens cap a Esterri d’Àneu i seguir endevant tant de tros com pugui, però és per la tarda després d’un matí de fer el mandra, amb sol, calor i sessió d’hamaca inclosa; i això vol dir que no disposo de moltes hores, motiu pel que em marco uns temps màxims per anar i poder tornar encara amb llum de dia. I amb aquestes començo el descens, intentant guanyar tant de temps com pugui, però fa un xic de vent i em frena lleugerament, i a les 18:15 és el màxim que em fixo per anar, just abans de tornar. Arribo a Llavorsí amb 10 minuts de marge a favor, i penso que és un bon moment per fer una parada a menjar i beure una mica, abans d’iniciar la tornada. Però aquesta ja és tota de pujada i crec que aniré un xic tard, apreto intentant guardar per la pujada forta que és la Bonaigua (l’any passat aquest costat em va costar bastant), marcant-me de nou un temps màxim per arribar a dalt.

Però la veritat és que els quilòmetres que porto al damunt aquest any decideixen fer acte de presència en forma de potència i resistència, per comptes de fer-ho en forma de cansament, i engego una pujada a molt bon ritme que, arribat al terç final amb les típiques terrasses i paelles que tant haureu llegit en aquest blog, no fan més que incrementar el meu ritme, i em quedo increïblement satisfet quan conquereixo el cim amb més de 70 quilòmetres a les cames a un ritme total, i amb força temps guanyat respecte del previst. Tot just són 1/4 de nou de la tarda-vespre, i la llum és perfecte per fer bones fotos d’aquesta part de muntanya, plena de prats verds brillants gràcies a les plujes, i amb algunes clapes de neu encara a la vista.

Una sortida total, però que malgrat tanta alegria, encara deixa bona part del recorregut desitjat en posició de “Stand By”, que no tinc clar que pugui completar aquest any, ja que tinc encara moltes sortides voltant pel cap.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

jul. 30 2013

Col des Ares i Col de Menté

O perquè hi ha d’haver espai a la improvisació

La d’avui és una d’aquelles sortides que hom prepara amb temps, buscant i descarregant informació d’internet, amb un track d’aquells que tallen la respiració per quilometratge i duresa, i que m’havien de portar fins a la regió francesa de Comminges. I surto del càmping decidit a assolir l’objectiu de gaudir d’una bona ruta de bici, per carreteres que segurament tindran un encant especial. Vaig amb pas ferm el primer tram, força controlat, fins a Saint Béat ón hauré d’estar atent per agafar la primera desviació per una carretera que encara no havia fet. Des del centre del poble girem a la dreta i passem vorejant les canteres que inunden la població, per desviar en direcció al Col des Ares. Poc a poc m’adono que aquesta és la carretera que ja vaig fer l’any passat, però en direcció oposada i seguint un grupet de ciclistes. Poc a poc vaig apreciant, i també fotografiant, la gran bellesa de la zona, sobretot quan arribem al mirador indicat com a “Table orientation Bastion des Frontignes”, amb una pedra amb data de 1924, que ens indica les diferents poblacions i muntanyes que podem veure, i hi ha un lloc que em cria especialment l’atenció: Superbagnères. Quan veig el seu nom grabat en el marbre i l’estampa al fons del paisatge no puc evitar pensar en el Santuari dels Àngels, a Girona, que són d’aquests llocs que pots arribar a veure quasi des de qualsevol punt.

Segueixo fins arribar al cim d’aquest primer coll, que no té gaire complicació la veritat, i baixo fins arribar a la cruïlla que vé del Col du Menté i ens dirigeix fins al poble de Sengouagnet i Aspet, que és el punt crític del dia. Quan arribo aquí ja fa una estona que el GPS no em mostra carreteres (és el que passa quan no portes la cartografia de la zona), i resseguint la ruta que havia descarregat ja em comença a enredar i em fa plantejar si continuar per una zona que desconec completament a cegues o, per altra banda, fer mitja volta per una zona que ja he fet abans, i a partir d’aquí buscar alternatives. I finalment opto per aquesta opció, i agafo la desviació cap al Col du Menté, ruta inversa a la que vaig fer l’any passat. Aquí, la veritat, és que ja jugo amb aventatge, ja que sé perfectament que la baixada que vaig fer llavors era de nivell, i pressuposo que costarà un món remuntar, i aplico la filosofía de buscar un temps màxim per arribar al cim partint del primer indicador de quilometratge i desnivell restants. Vaja, que preveus la situació menys optimista i la negativitzes lleugerament per anar sobre segur, sabent que dalt del port hi ha un restaurant ón aturar-te. I engego l’ascens a un bon ritme, i quan arribo a la zona de les “paelles i les terrasses”, típiques d’aquesta mena de ports ón guanyes altura de sobte i en poc tros, ja em sento completament reforçat i amb molts més ànims dels que em pensava quan fa un any vaig veure el desnivell des de la part superior, i em planto a dalt en menys temps i més energia del previst. Però no ens enganyem, ja és tard i quedar-se a dinar a dalt és una molt bona alternativa.

I en aquest moment de descans i distensió puc gaudir de la companyia d’uns ciclistes italians, anar xerrant d’històries sobre els diferents ports que volen fer i que conec. Una conversa d’aquelles que ómplen i enriqueixen a ambdues bandes.

Després, ja tan sols un gran descens que em portarà de nou a Saint Béat i, des d’allà entrar de nou a la Vall d’Aran per les poblacions de Fós i Pontaut, i fer el tram final a un ritme, novament, superior a l’esperat, i és que a aquestes altures el nivell d’entrenament es fa notar.

Al final, una sortida planificada que, tot de sobte s’enterboleix i et fa pensar en allò de: Què hi faig jo aquí?, però que et permet improvisar sobre un terreny conegut i gaudir a fons d’una molt bona jornada de ciclisme.

 

 

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

jul. 29 2013

Canejan i Sant Joan de Toran

Resseguint la Vall del Toran

És dilluns, i ja se sap que els dilluns sempre són un xic més mandrosos que la resta dels dies de la setmana. Fins i tot estan de vacances, queda quelcom en el subconscient, o potser és perquè ja porto una bona sessió de bici, i un matí de tant en tant toca descansar. Sigui com sigui, avui era un d’aquests matins, però per la tarda a un li vénen les ganes d’agafar la bici i sortir a fer quilòmetres, però no hi ha tant de marge horari com a primeres hores, i per tant cal plantejar l’excursió d’una altra manera. I decideixo anar a fer una volta per la Vall del Toran, que és un riu de tants que hi ha per la Vall d’Aran, que li configura una personalitat pròpia a la zona per ón discorre. I surto en direcció Bossòst fins a Pontaut, i allà agafo la desviació a la dreta cap a Canejan, que serà el primer poble que visiti, un d’aquests pobles increïbles penjats al marge de la muntanya, i que ja fa dos anys vaig visitar amb la BTT, per fer el descens quasi en vertical pel camí reial [link a l’article del 2011] . Un cop arribem a Canejan, no tenim altre opció, si anem amb la bici de carretera com és el cas, que fer mitja volta i tornar per ón hem vingut. Però llavors tenim la desviació cap a Sant Joan de Toran, que ja en aquella ocasió vaig visitar primer, però avui serà la segona opció. Un altre de tants pobles típics de la Vall, que semblen encallats en el s. XIX o primers del XX, però amb alguna antena de TV que et fa despertar del somni.

Al final, per anar fent el mandra durant una bona estona, queda una bona sortideta de poc més de 50 kms., voltant per uns paratges quasi verges, ón la natura es confon amb la tradició humana més ancestral. Traduït, vol dir una autèntica passada de sortida!

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

jul. 28 2013

La Bonaigua 2013

Que les segones parts no eren bones?

Si l’altre dia comentava que una de les sortides habituals era la de pujar la Bonaigua, com a mínim un parell de vegades, aquest any igual em quedo curt. De moment, en acabar la primera setmana, i després d’una nit de llamps i trons i força pluja, el matí ja no em llevo gaire predisposat a fer bici, i entre que miro el cel i em plantejo alternatives passa una bona estona. Em vesteixo de curt o de llarg? Plourà aquí i allà no? Millor fer una ruta curta o faig una de les llarges que tinc pendents? I és clar, al final es fa tard i ni sortides curtes, ni plou, ni res de res. I amb això ja cremem tot el matí sense fer ni brot, bé si, les vacances ja són en certa manera per això, però…

Vaja, que em poso a dinar i en acabat, ja posats, faig una bona migdiada escoltant música tranquila, fins que obro un moment els ulls i penso: I si em poso alguna música que em motivi, i em poso en marxa? Caram, què he anat a dir, ara. Busco per entre les llistes de cançons i, és clar, un dels meus preferits apareix per allà. Li dono al nom de Sangtraït i em poso més en marxa que un motor de F1 un dia de cursa. Molt bé, ara ja estic motivat, però encara queda pendent què fer amb tant de ritme, i decideixo que estaria bé pujar la Bonaigua en un temps de, més o menys, 1h 35 min des del càmping, i si la memòria no em falla, seria baixar en 4 minuts el temps del dimarts.

Vinga, som-hi! Engego amb energia fins a Viella, i començo a pujar i a pujar fins a Salardú, a un ritme força intens, em sento bé, i llavors encara queda arribar fins a Baquèira, aquí ja el cap comença a visualitzar l’enorme recte que vé a continuació, infinita quasi, i aquí hi ha un moment en el que penso en fer mitja volta i deixar-ho per un altre dia, però ja arriben els revolts i les paelles, per guanyar alçada amb rapidesa, i em torno a connectar amb el repte. Ja falta menys i començo a veure que hi arribaré, i potser ho faci pròxim a l’objectiu que m’havia marcat. I el tram final em sento tant recuperat que arribo al capdemunt, just al cartell del port amb l’alçada, amb un temps certament increïble de tan sols 1h 31 min 41 seg (lectura del GPS).

Quina passada! I pensar que estava a punt de fer mitja volta…

Ara toca uns moments per recuperar-se de l’esforç i gaudir del moment, i a punt per començar la baixada, espera, què és aquest soroll? Algún motero fent curves a sac, penso, però no. Acaba de passar un McLaren P1, i vosaltres, ciclistes us preguntareu: què carai és això? doncs abans no pugui respondre es repeteix el fenòmen, i torna a passar un altre bitxo d’aquests, que si no m’equivoco estarà sobre el milió d’euros i que possiblement en aquests moments encara no hagi sortit ni al mercat. Brutal! Segurament de fàbrica que feien proves, però per sort meva, a aquest segon li he pogut fer una foto.

Vaja, que per fer el mandra tot el matí, la tarda ha sigut molt profitosa.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

jul. 27 2013

Port de Bales

Un autèntic Hors Categorie

Per aquest any havia programat unes quantes sortides noves, com la de Peyragudes (tot i que una gran part ja era coneguda), però aquesta d’avui no en tenia res de programat. Precissament l’altre dia començan el Peyresourde em vaig aturar en una cruïlla per fer una foto a un cotxe que semblava abandonat, i això em va fer adonar del cartell que indicava el Port de Balès, i el nom em va sonar interessant, motiu pel que em vaig informar fins a saber quina ruta traçar.

I tant bon punt el temps acompanyava prou i les ganes de llevar-se d’hora també, em vaig posar en ruta per la N-230 en direcció França, fins arribar a Marignac per agafar la direcció de Cazarilh, Seridan [confirmar que el nom sigui correcte] i Mauléon-Barousse ón comença aquesta vessant del port. Però com que els grans objectius no queden lliures de problemes, és en aquest punt ón em topo amb un cartell que diu que el port està tancat per obres de manteniment. Llàstima, penso, amb la tirada de quilòmetres que m’he fet per arribar aquí, i em trobo això! Però la veritat és que com que no sóc l’únic ciclista del lloc, veig que d’altres segueixen endevant i em dic: Si he arribat fins aquí, perquè no seguir?

I si, començo a pujar, passant per uns paratges extraordinaris amb una vegetació espectacular i molt generosa i petits rius que baixen dels cims de les muntanyes tot vorejant la carretera (o potser és al revés…), però de moment ni rastre d’obres enlloc, i això m’anima a seguir. I finalment, sobre els 15 o 16 quilòmetres d’ascens d’un total de 21 [confirmar això també, per més exactitud] em trobo amb el punt fatídic d’obres. Com diria aquell personatge de còmic: Llamp de llamp! Però no cal espantar-se, que amb prou feines arriben als 50 metres que l’asfalt està absent, i si s’agafa amb cura de no clavar la roda sobre cap pedreta es pot passar sense problema, i segueixo l’ascens ja decidit a fer-ho com els grans campions, com si l’esforç físic ja no anés amb mí. I de sobte em trobo amb aquell paisatge tant imponent d’una muntanya amb una vegetació rasa i que deixa veure els últims 3 quilòmetres com es cargolen per entre el cim, sense amagar la duresa que queda per superar. Però ja n’hem superades moltes de coses negatives com per espantar-se, i arribo dret damunt la bici, amb aquell ball característic del ciclista conquerint els cims del món.

Un nou port ha caigut a l’àlbum de fotos dels cims més importants, un autèntic Hors Categorie del Tour que, malgrat la duresa de pujar, quan encares la baixada per l’altre vessant t’adones que potser la pendent per aquest altre costat deu ser més dur de superar encara que per ón ho has fet, i penses que hi has de tornar, perquè encara queden moltes coses per fer.

Ja un cop arribo a la cruïlla ón l’altre dia em vaig aturar, amb la carretera del Peyresourde, veig que aquell cotxe abandonat de cop i volta havia cobrat vida i s’havia mogut, i és que els Peugeot són cotxes et et porten, com deia l’eslògan, fins a la fí del món.

Arribo a Bagnères de Luchon i encaro l’últim òs dur de la jornada, el Portilhon. Molt més curt que l’anterior però que sempre imposa la seva pròpia duresa, i és que si realment és dur, encara ho és més quan ja portes un bon grapat de quilòmetres!

Podeu veure el perfil del GPS aquí.