This gallery contains 9 photos.
41a Viladrau-La Garriga Un any més, la caminada s’ha desenvolupat en terreny cobert per la neu, cosa habitual en aquestes darreres edicions, però sobretot ha vingut precedit per un ambient força gèlid en les últimes dues setmanes. Per sort, el … Continua llegint
No és que sortís a practicar aquesta modalitat d’esquí, ni molt menys. De fet no he esquiat mai, però la caminada Viladrau-La Garriga d’aquest 2010, sens dubte, si s’ha de comparar amb alguna altra modalitat esportiva, és aquesta. I és que en aquesta edició hi havia tanta neu que realment es feia difícil caminar en alguns punts. Sort en vaig tenir d’agafar els bastons de caminar per la neu, perquè tot i que fan un xic de nosa a la motxilla, al final ténen el seu moment “de glòria”. Per sortir de l’encallada en la que vaig arribar, i superar els pendents en els que tan sols fas que relliscar i no puges, res millor que un element extra per fer força i tornar a posar un peu per devant de l’altre avançant metres poc a poc. I la neu continuava fins al camí de Matagalls a Collformic, una baixada que en condicions normals et deixes anar i baixes a ritmes de vertígen, aquesta vegada hi podies baixar amb el cul a terra. Realment complicada pel fet de ser un relleu bastant rocallós, i amb la neu i el glaç es torna relliscós.
Passat Collformic, i ja a l’esmorzar (entrepà de botifarra) al Pla de l’ase mort, encara neu i gel, i també sensació de fred pel fet d’estar aturat, amb alguna que altre relliscada per culpa del terra glaçat. D’allà, i ja enfilant el Pla de la Calma, encara continua la neu, però va disminuïnt la seva presència poc a poc, fins arribar al següent control al Pla de l’alzina, ón de fet, la neu ja és merament testimonial i per adornar el paisatge. I és que això es comença a notar en el ritme, que de mica en mica es va incrementant, esdevenint-se ja elevat superat aquest control, enfilant de mica en mica el camí de baixada cap a Sant Cristòfol (lloc de l’últim control abans d’arribar al poble), des d’aquí ja tan sols manca fer les dreceres marcades per l’organització, ón realment un ja es diverteix sortejant tots els obstacles que es presenten, tals com branques i regateres, trepitjant finalment l’asfalt per desembocar al centre del poble, per marcar l’últim control.
Ara toca picar una mica d’embotit, patates fregides i calmar la set pensant ja, malgrat tot, en fer la del pròxim any.
Com sempre, en cada control he recollit i anotat el temps i posició en un petit full, que també recullo en la taula de temps (adjunta al final de la pàgina), per si els voleu comparar amb els vostres propis registres. També, naturalment, podeu veure una galería de fotos per gaudir dels magnífics paisatges nevats.
Espero que gaudiu de tota aquesta informació, i ens poguem trobar per la pròxima edició, que ja serà la XL (és a dir, la 40ena edició), tot un repte.
Aquesta és la meva taula de temps, completament personalitzada (no és oficial):
|
Hora
|
Lloc de control
|
Classificació
|
|
6 h 27 min
|
Sortida autocar
|
–
|
|
7 h 10 min
|
Viladrau – Inici caminada
|
—
|
|
7 h 37 min
|
La Sala
|
828
|
|
8 h 35 min
|
Sant Segimón
|
–
|
|
9 h 55 min
|
Pla Ase Mort
|
637
|
|
10 h 59 min
|
Serrat de l’Alzina
|
407
|
|
11 h 54 min
|
Sant Cristòfol
|
254
|
|
12 h 27 min
|
Plaça de l’església
|
166
|
Estem a tot just un mes per tornar a la nostra caminada més preuada: la Viladrau-La Garriga, una caminada de més de 30 km. que es farà el pròxim 14 de febrer, i que ens mostra paratges d’una gran bellesa a canvi d’un esforç físic que, tot i no ser de les sortides més dures que es fan i es desfan, a ningú se li escapa la duresa de la pujada a Sant Segimón. Si a més hi afegim la neu, com en la passada edició, una pujada tan dreta com aquella es complica per moments. Sort n’hi ha que la organització ens espera, i ens recompensa, al capdemunt amb uns bons talls de coca i unes dosis de cafè per tal de refer-nos, i a partir d’aquell punt la gran part del recorregut ja és planer i avall, salvant el famós Pla de la Calma, que de pla només en té el nom. Una inmensa extensió de muntanya força pelada fa que el camí continuï pujant, això si, donant la sensació de tranquilitat quan es camina a través d’aquest tram desert, com deia, de vegetació i també de vida animal.
A partir d’allà ja és qüestió de donar ritme a les cames i controlar les baixades, que s’aniran succeïnt fins arribar a baix a La Garriga, per finalment trobar-nos amb el desitjat obsequi (quin serà, aquest any?), i l’última recompensa de la jornada, ja a la plaça de l’església, amb uns bons talls d’embotit, patates fregides i refrescos i ví dolç.
Jo ja estic marcant amb delit a la paret els dies que manquen. I vosaltres?
Us hi espero el proper 14-2-2010 ben d’hora per pujar als autocars.
Finalment ha arribat el gran moment de la temporada d’hivern, amb la participació a la caminada Viladrau-la Garriga. I la veritat és que amb els dies de pluja i vent que precedien al cap de setmana, semblava que la cosa pintava més aviat malament. Més encara si tenim en compte que el Montseny acumulava fins a 1’5 metres de neu en els punts més alts, però just el dissabte abans feia bon temps, i hi havia una mínima esperança amb la qual em llevo el diumenge a les 5 del matí. Em vesteixo adequadament per resguardar-me del fred, i fins i tot de la possible neu que s’espera als camins (pel que fa als peus), esmorzo i surto de casa en direcció al punt de recollida amb els autocars esperant en fila (diuen que de 15 a 20 autocars, i prop de 1.000 participants ansiosos de caminar), ja a les 6 h 25 min surt el meu autocar, que és el penúltim tal com mana la meva tradició.
Ja a les 7 h 12 min arribem a Viladrau al punt de sortida, ón 5 minuts després començo la caminada. Engega l’aventura.
Des d’aquí, i encara fosc, comencem a enfilar el camí que ens portarà a St. Segimón, que es veu en la llunyania quan ja va clarejant. La primera part és lleugerament de pujada, i parem a la masia de La Sala, d’ón és originari el bandoler Serrallonga, per fer el primer avituallament: un tall de coca ensucrada i un got de xocolata calenta.
D’allà ja comencem a enfilar amunt (i com puja!) fins al santuari de Sant Segimón, pel camí que ja de normal es dur perquè està ple de fullaraca i força humitat, ara, a més, és ple de neu. Un cop a dalt s’agraeix que comenci a baixar, però no us feu il·lusions, que no baixa tant! Amb el camí ple de neu i clapes de gel per tot arreu, fem camí de Coll Formic, ón hi ha l’esmorzar, ben merescut per altra banda, després de deixar la part més nevada al darrera i superant una bona baixada amb força pedra, que si es té un xic de tècnica, es pot fer ràpid deixan-te portar per l’inèrcia. Ja havent travessat la carretera de Santa Fe del Montseny, hi trobem el punt d’avituallament a l’esplanada del costat del restaurant. Normalment aquesta parada la feiem un quilòmetre més endavant (al Pla de l’Ase Mort), però donades les circumstàncies el camí estava tancat als vehicles per la neu de dies anteriors. Un bon entrepà de botifarra permet reposar energíes per afrontar la resta, que gairebé són dos tercos el que queda.
Sortint de l’esmorzar, afrontem el famós Pla de la Calma, que la veritat el que va posar el nom de “Pla” no s’ho va mirar gens bé, ja que el camí va serpentejant sempre en pujada, i amb força clapes de gel que dificulten força el triar el punt òptim per posar el peu. En aquest punt, fins i tot amb l’estat del camí, et trobes sempre ciclistes que fan les rutes que hi ha marcades per la zona. Un cop superat el Pla de la Calma, ja comença a descriure una lleugera baixada, que anira creixent a cada quilòmetre que fem fins al següent avituallament/control, al Serrat de l’Alzina, uns bons talls de taronja serviran per continuar amb tota l’energia necessària i amb pas ferm per entre els boscos, deixant a la dreta una vista excepcional dels Cingles de Bertí allà al fons.
Passades ja les quatre hores de caminada, es comença a divisar allà al fons la vall del Vallès, amb La Garriga en primer plà, per arribar uns instants després a Sant Cristòfol de Monteugues, ón hi ha l’últim control de muntanya del dia, des d’ón després de menjar uns talls més de taronja comença la devallada per tot un seguit de corriols, sempre mantenint un ritme de baixada fort però sense excessos, fins arribar al capdevall de la muntanya, trepitjant els primers metres d’asfalt que desemboquen al centre del poble, a la Plaça de l’Església, que és ón està situat el control final, ja sobre les 5 hores de caminada, celebrant haver arribat encara amb forces, i menjant talls de l’embotit que l’organització ofereix als participants per tal d’agraïr-los l’esforç físic realitzat, i tot demanant la presència en l’edició del pròxim any, la qual es comença a preparar tot just acabada la present.
Ara només ens queda esperar pacientment la pròxima edició. Ja estic nerviooosssss……
A continuació podeu veure la meva taula de temps, completament personalitzada (no és oficial):
|
Hora
|
Lloc de control
|
Classificació
|
|
6 h 25 min
|
Sortida autocar
|
–
|
|
7 h 17 min
|
Viladrau – Inici caminada
|
Penúltim autocar
|
|
7 h 45 min
|
La Sala
|
750
|
|
8 h 45 min
|
Sant Segimón
|
–
|
|
9 h 25 min
|
Collformic
|
500
|
|
10 h 38 min
|
Serrat de l’Alzina
|
278
|
|
11 h 38 min
|
Sant Cristòfol
|
195
|
|
12 h 17 min
|
Plaça de l’església
|
159
|
Avui al matí he sortit a fer cames, pensant ja en la Viladrau-La Garriga del pròxim 8 de febrer, i després d’un dia molt ventós com va ser el d’ahir, durant el qual era força aconsellable no sortir de casa. Bé, al que anavem, sortia de casa poc abans d’un quart de dotze del matí, i em posava en marxa buscant un ritme, quasi més propi de la Mitja Marató que d’una caminada de 32 km., com és el cas, i feia camí cap al polígon industrial Congost, camí de la depuradora, passant pel nou vial estrenat recentment paral·lel a la carretera també asfaltada fa poc. Un cop he arribat al Pla de Llerona, seguia cap a la benzinera de Llerona ón arribo mitja hora després de començar, i d’allà fins a l’urbanització dels Gorcs, per agafar el camí de Can Guilla en direcció Malhivern. Un cop allà, i veient que vaig bé de temps, baixo fins al Passeig, i faig una passada d’anada i tornada, per pujar per Malhivern i cap al Poliesportiu de Can Violí, i a casa al toc de les 13h.
Un cop ja arribat a casa, i analitzant la caminada, i tenint en compte que ja porto algunes sortides, vaig assolint un ritme adequat peer aguantar el ritme de la mítica caminada, que provaré de superar el meu record particular que tinc establert en 4h 45 min. per tot el recorregut, des de la baixada de l’autocar a La Barita de Viladrau, fins l’arribada a la Plaça de l’església a La Garriga. Ja us ho explicaré.
Fins ben aviat!
pedalsicamins 