Tour de Calonge

Racons amagats

Sortir a pedalar sense una ruta predefinida i, fins i tot, de poca gana no sempre és sinònim de fracàs. I acabant ja l’estada de vacances a Palamós tinc ganes de fer alguna sortida però no trobo una ruta que m’atregui prou, perquè la zona pròxima és plena de llocs coneguts, però al final em llenço cap a Calonge i ja pensaré quelcom pel camí.

I per començar em “deixo perdre” per una urbanització amb un parc de nom curiós “Parc Sant Julià de Lòria”, una població d’Andorra al mig de la Costa Brava. D’allà surto a la carretera de Calonge a La Bisbal i trenco per una ruta marcada per BTT, la 32 vermella. Tot just al principi creuem una riera per iniciar una pujada quasi imposible, amb una terra molt tova i rocallosa de dificultat extrema per pedalar-hi, que si l’etiquetéssin de negra sería més coherent i ideal per als bons baixadors de trialeres. Poc a poc es van superant els primers metres, tot i que baixant sovint de la bici, fins que més endevant es troba una pista un xic més ciclable, però això no durarà gaire, ja que acabaré fent un camí marcat de sots i regateres que dificulten força la pedalada, que em porta fins a la Creu de Castellar. Em paro al peu del camí a la creu, lligo la bici i pujo a gaudir de la vista.

De nou damunt la bici, segueixo per una urbanització de muntanya que desemboca en tot un seguit de carrers a mig urbanitzar i alguna casa que tot just té l’esquelet de formigó acabat, records del passat. Finalment ja poso rumb a Calonge i, quasi d’imprevist pujo al castell de la població, un castell que està tan pròxim a la carretera que no hi havia arribat abans. Em paro a fer unes quantes fotos, imatges de racons a l’abast però fins ara amagats.

Podeu veure la galería de fotos aquí.

Muntanyes Russes-2a generació

Rock around the clock

Una jornada d’autèntic rock, del clàssic i també del dur, però una jornada per a reinventar rutes que s’havien convertit en clàssiques. I la que un dia vaig anomenar “Muntanyes Russes“ li tocava una reinvenció mantenint l’essència i, per què no, una part del traçat.

Surto en direcció a la Platja de Castell i començo a pujar en direcció a Cap Roig per baixar fins a Calella de Palafrugell i Llafranc per afrontar el gran repte, arribar al Far de Sant Sebastià. Una pujada no molt llarga però d’una duresa com dirien els francesos Hors categorie. Després de la parada “obligada” al mirador devant de l’hotel, una vista espectacular sobre el mar, que serveix per hidratar-se i recuperar forces abans de seguir la baixada fins a Tamariu.

Però per no fer la carretera provo un camí que sembla que podria anar fins a la població, malgrat que al final em trobo amb un camí només apte per fer a peu, i decideixo fer mitja volta per anar finalment per la carretera. Des de Tamariu surto a la recerca d’una pista, el camí vell de Tamariu, que ens portarà fins a la carretera de Palafrugell a Begur; i aquí ja comença la “reinvenció”.

Per comptes de pujar a Begur i arribar a Pals, que és la versió clàssica, arribo fins a Palafrugell per anar a Mont-Ras i agafar la pista que ens durà a Fitor, una pujada de les que requereixen tot l’esforç possible i que ens durà fins al Mas Torroella per continuar pujant fins a trobar un munt de cruïlles de camins a diferents masos i destinacions possibles. L’escollida per mí, avui, serà anar en direcció a Fonteta, un petit nucli a tocar de La Bisbal d’Empordà, que com tants i tants pobles de l’Empordà, conserven aquell encant de segles passats. Un passeig pels seus carrers ens descobriran racons de pau i tranquilitat abans d’acostar-nos a la capital del Baix Empordà i emprendre el camí de La Ganga, una carretera bastant planera que ascendeix de cop els últims 2’5 kms., i molt freqüentada per ciclistes de totes les procedències. Tan bon punt arribi a tocar del cim agafaré la desviació a la dreta en direcció a Sant Cebrià dels Alls, un antic nucli habitat molt allunyat de la costa i dels atacs pirates d’altres èpoques, un camí que no para d’enfilar-se al llarg d’uns 5 quilòmetres per pista força sorrenca en alguns trams, i que des d’aquest punt ens durà en molt poc tros fins al radar meteorològic de Puig d’Arques ón, si ho desitgem, podrem gaudir d’un mirador sensacional.

En el meu cas, avui no hi pujaré perquè això ja ho vaig fer fa ben poc, i per tant seguiré endevant per aprofitar la baixada fins a Romanyà de la Selva, punt ón aprofitaré per reposar aigua tant al bidó com al Camelbak abans d’iniciar la baixada fins a Santa Cristina d’Aro. Tot i que al final decideixo variar la ruta i agafar la desviació cap a Llagostera, tampoc serà aquesta la destinació definitiva, ja que em portaria massa temps anar a buscar el Carrilet, i busco alguna pista alternativa per anar fins a Santa Cristina. Però com que avui el tema està en revolucionar la traçada, acabo decidint-me per un camí que es va estrenyent fins arribar a un punt sense més sortida que la d’un sender cap a les gorgues de Salenys. Aquí els més decidits i capacitats possiblement us atrevireu a fer-ho damunt la bici, però jo prefereixo fer el camí baixant i arrastrant “la burra”, amb tot hi ha trams que sí que són ciclables, però en general el camí és força estret i plè de verdisses.

Però com tot allò que un hi posa paciència, al final hi ha la recompensa, i aquesta arriba en forma de pista ja més ample per ón pedalar amb tranquilitat, prop d’una planta embotelladora d’aigua, i mirar de guanyar el temps que s’ha perdut abans. A partir d’aquest punt ja es comença a agafar cadència per acabar sortint al Carrilet i posar direcció cap a la Vall d’Aro i tornar finalment al punt de sortida.

En resum, una reinvenció que es pot millorar per tal d’evitar passar per camins tant estrets i dificultosos. És a dir, que si hagués disposat de més temps hauria arribat fins a Llagostera per agafar el Carrilet ja fins a Castell d’Aro, però que deixa un desnivell positiu acumulat de 1588 m. per un total de 87 quilòmetres, amb una ruta força trenca-cames, que no està malament per no pujar més enllà dels 400 metres d’alçada en el punt més alt.

Podeu veure la galería de fotos aquí.

Castell del Montgrí

Magical Mistery Tour

I amb aquest article segueixo la darrera part de les vacances, dedicant-lo també a la música. I és que si els Sangtraït són un dels meus grups preferits, no ho són menys els Beatles i tot allò que té a veure amb els 4 de Liverpool. I la sortida d’avui va dedicada a ells.

Després d’uns dies d’una certa apatía per pedalar, l’estiu també té aquestes coses, avui surto amb la BTT des de Palamós amb una intenció primera, que era anar fins a Mont-Ras i pujar a Fitor per una pista no molt llarga, si fa no fa uns 3 km., però fa massa calor per afrontar un camí sense ni una ombra, i arribant a Palafrugell decideixo deixar-me portar pels cartells de Pirinexus i provar a veure per quins camins em porten, que de vegades es descobreixen llocs interessants. I aquesta ocasió no podia ser menys, perquè passat un primer tram que em porta fins al polígon industrial de Palafrugell, les indicacions ens portaran per tot un seguit de camins força ombrívols que ens mostraran l’Empordanet en tot el seu esplendor, completant les rutes que ja he fet amb anterioritat amb la bici de carretera, aquesta vegada per pistes que ni tan sols imaginava que existíssin. I entre els pobles per ón discorre el camí trobem llocs tant interessants com Torrent, Palau-Sator, Fontanilles o Fontclara entre d’altres tot seguint les indicacions de Torroella de Montgrí, que acaba sent la destinació escollida. I és que quan un es deixa portar pel propi camí, al final escolleix un lloc conegut ón hi hagi quelcom que encara no hagi visitat mai. I un d’aquests llocs és, sens dubte, el Castell del Montgrí, omnipresent des de molts llocs del Baix Empordà, que feia ja força temps volia pujar-hi però no trobava mai el moment.

Però avui anava amb la BTT i això m’havia de permetre fer-ho, encara que no ens podem deixar enganyar, que al final el camí acaba sent prou abrupte com per arribar-hi en bici, tot i que en teoria hi ha una pista per ón hauria d’ésser possible, aquesta no és la que trobo, i la part final toca fer-la a peu.

Per sort trobo un arbre caigut prou gran per garantir un lloc ón lligar la bici i seguir endevant, que a més ja ha utilitzat un ciclista abans de mí. En el transcurs d’aquest camí trobem tres petites construccions, que possiblement devien ser per punts de guàrdia del camí al castell, i una creu de ferro, possiblement molt posterior a la fortificació. Quan finalment aconsegueixo arribar al cim del Montgrí veig l’entrada al castell, restaurat fa poc més de 20 anys, i a l’interior dels seus murs trobem una placa informativa de la història d’aquest lloc. I la història, la veritat, és força curiosa. Com tots sabreu, la majoria de fortificacions es feien per defensar punts estratègics i, en la majoria dels casos, s’hi lliuraven lluites històriques pel domini de les terres. I de principis, aquesta era la destinació per aquest edifici, però mai es va arribar a acabar i, per tant, mai va entrar a formar part de cap batalla, tal com podreu llegir en la foto de la placa un tros més avall.

Un bon grapat de fotos després, toca anar pensant en la tornada, i sort que les sabates dels pedals automàtics de la BTT no són les de carretera, i em permeten un ritme de baixada prou bò, saltant per damunt de les pedres i prenent alguna drecera, per finalment retrobar la bici allà ón l’havia deixat i reprendre el camí de tornada.

Una volta realment màgica i misteriosa!

Podeu veure la galería de fotos aquí.

Hourquette d’Ancizan

La conquête finale

Si fa quatre dies us parlava que em quedava pendent fer la Hourquette, després de pujar als llacs d’Aumar i Cap de Long [link a l’article] , ara ja us puc explicar la història completa. Després de desitjar-ho durant tres dies i no poder-ho fer degut a les condicions meteorològiques, finalment avui el dia ja es lleva en plenes condicions, amb un cel completament serè. Ara és el moment de planificar la ruta per tal de garantir l’èxit, i poso la bici al cotxe i me’n vaig fins al capdemunt del Peyresourde per iniciar la baixada en direcció Arreau, però prefereixo agafar la desviació de Genós i Laudenville, però la intenció d’anar a sortir a la carretera camí d’Ancizan no em surt del tot bé, i segueixo les inidicacions d’Arreau i d’allà ja posar rumb a la carretera D-929 per arribar a Ancizan, punt d’inici del port del dia, i la primera part ja ens indica que no serà fàcil, i és que abans no sortim de la població que dóna nom al port, ens trobem uns desnivells importants, però ben aviat la vista ens recompensa aquest primer esforç. Però això no ha fet més que començar, i és en aquest punt ón ens trobem el cartell que ens dóna la informació dels següents 10 kms., tot un repte, però com la majoria dels ports de muntanya d’aquesta part de França, de seguida veus el desnivell a superar i autoàticament et prepares per al pitjor, podent així superar el repte amb força més facilitat de la que inicialment es preveia.

Una vegada conquerit el cim, toca gaudir de la vista que s’obre devant nostre, abrigar-nos i afrontar la baixada amb garanties. I després de la baixada toca tornar a pujar. Passat el Lac de Payolle, una zona de vacances, arribarem a la cruïlla que ens durà cap al Col d’Aspin a la dreta o, si ho desitjem, a l’esquerra podem escollir arribar fins a Saint Marie de Campan i afrontar el Tourmalet, però com que ja l’havia fet i com que avui no disposo de temps el deixarem de banda. I començo la pujada a l’Aspin, que per aquest costat es fa força més fàcil que pel costat d’Arreau, molt més llarg i dur, i per tant això ens garantirà una baixada absolutament a plaer, per afrontar amb forces renovades l’última pujada del dia, i també per què no dir-ho, d’aquesta estada a la Vall d’Aran, el Peyrosourde. No és que sigui una pujada molt llarga, en prou feines arriba als 10 kms, però que per acabar no està tan malament. Finalment, al cim hi trobaré el cotxe per poder tornar al camping i menjar alguna cosa que faci recuperar les forces perdudes.

Però, malgrat tot, arribaré al cim satisfet d’haver aconseguit l’última frontera, la conquesta final.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

Banhs de Tredòs

Cercant Colomèrs

Ja fa temps que tinc ganes de pujar als llacs de Colomèrs, un conjunt de llacs a més de 2.000 metres d’alçada, de visita quasi obligada a la Vall d’Aran. Però amb tant turisme de bici escalant ports de Tour i altres indrets, no em queda mai prou temps. Malgrat tot, aquest any anava preparat amb calçat i roba per sortir a caminar, i ja vaig visitar fa pocs dies els llacs de Saboredo [link a l’article] i avui toca provar d’arribar a Colomèrs, o en el seu defecte, el més aprop possible.

Per començar, toca fer una bona excursió en cotxe fins a Salardú i agafem la carretera de Tredòs per enfilar una pista forestal asfaltada (o engordonada, com diuen a la Vall) que avança força planer fins al Barratge d’Aiguamòg, per anar pujant per una pista que cada vegada es farà més estreta, i cal anar amb compte per si vé un altre vehicle de cara, per acabar a l’aparcament de Banhs de Tredòs, un hotel amb aigües termals. Allà deixarem el cotxe i començarem a caminar pel sender que voreja el riu Aiguamòg, que ens durà fins al Guardader d’aigües tòrtes de Colomèrs, un mirador amb unes vistes espectaculars, passant abans per tot un seguit de llocs que mereixen la nostra atenció. Però de tots aquests llocs, el que requereix més de nosaltres, com a mínim en aquests moments, és una passera que travessa el riu i que, degut a les riuades i allaus d’aquesta primavera, s’ha desplaçat uns metres perdent la seva posició i deixant tot un seguit de pedres que podem utilitzar per posar els peus per no mullar-nos i permetre’ns seguir en direcció al Pònt dera Montanheta i l’àrea de pic-nic.

Quan arribem en aquest punt, tenim l’opció d’agafar el camí que ens porta fins al Refugi de Colomèrs, però que finalment no faré avui, ja que comença a ser tard i es posa a ploure. I en aquestes condicions millor no enredar-se malament, que no cal, i decideixo tornar per la pista principal, per ón ens poden pujar si ho desitjem, amb els taxis.

Content per haver fet aquesta primera part del camí, plena de racons d’una bellesa natural indescriptible, i per poc que pugui provaré d’acabar l’any vinent.

Podeu veure la galería de fotos aquí.

Peyresourde-Peyragudes

L’altre cantó del mirall

Ja que l’any passat vaig iniciar una serie d’articles amb subtítols dedicats a cançons, he cregut oportú aquí utilitzar el títol d’aquesta cançó per descriure la sortida d’avui. Ara fa uns dies vaig pujar a l’estació de Peyragudes per la “versant Agudes” [link a l’article] però em quedava l’altre costat, la que queda passat el cim del Peyresourde. I surto del càmping amb decisió cap a Bossòst per afrontar el primer “portet”, el Portilhon (i pensar que després l’haig de remuntar…), per sortir a la població de Bagnères de Luchon, que ara mateix no sé quantes vegades hi he passat aquest any, i pujar el Peyresourde, que a aquestes altures tampoc és cap desconegut. Primer, però, toca superar les terrassetes i paelles del tram final, que tanta por feinen d’entrada ara fa 4 anys, però plenes com estaven d’autocaravanes i gent animant als innombrables ciclistes aficionats que passàvem per allà abans no ho féssin els del Tour, ja era una altra cosa, una experiència realment increïble. Tan bon punt arribem al cim, passem uns escassos 500 m. i tenim la desviació a l’esquerra fins a aquest costat de l’estació d’esquí, i un tram final de poc més de 2 quilòmetres ens deixa davant dels primers edificis.

Uns instants per gaudir del paisatge i del nou lloc conquerit, unes fotos per aquí i unes més per allà, uns metres més en bici fins al fons de l’estació i a fer mitja volta. I com que estic de vacances aprofito per agafar-m’ho amb calma i parar a dinar al restaurant que hi ha al capdemunt del port, un lloc de parada quasi obligada per als ciclistes que passen per aquest punt, i de fet per quasi tothom tard o d’hora. I ja que estic aquí dalt, i això és França, avui toca provar una “omelette du fromage”, vaja una truita de formatge, que amb la de vegades que he passat per aquest país i encara no n’havia menjat cap.

Després la tornada ja amb més tranquilitat, aprofito per baixar pel Portet de Luchon, una desviació a l’esquerra baixant cap a Bagnères de Luchon, i que passa per uns poblets encantadors que val la pena visitar, ja sigui de pujada per Saint Aventin o de baixada just passades les terrassetes i paelles que us comentava abans. Tot un espectacle de port, i encara ens queda la tornada pel Portilhon, que això ja no té nom de com n’és de dur.

Una sortideta maca de debò, que no desmereix l’esforç emprat.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

Lac Cap de Long i Lac d’Aumar

Qué grande sós

Ho sento, pero no he pogut evitar cridar aquesta expressió en argentí mentre pujava a aquests llacs. I és que la carretera i el paisatge, juntament amb la destinació, convidaven a magnificar la grandiositat del lloc.

Vaig descobrir aquesta ruta gràcies a una revista de cicloturisme, que comentaven rutes per fer per la zona dels Pirineus. Em vaig quedar amb el tema, i de seguida vaig proposar-me visitar aquest lloc, però l’any passat no vaig tenir temps per fer-ho, i aquest any tocava sí o sí. Des de la Vall d’Aran toca agafar el cotxe fins a Bossòst i creuar el Portilhon i el Peyresourde per arribar a Arreau, i facilitar una mica les coses, que de tornada el Peyresourde podía ésser crític. Busco un lloc ón poder deixar el cotxe amb garanties, i des d’allà començar la gran conquesta de les altures franceses.

Des d’Arreau s’agafa la carretera D-929 en direcció Ancizan i Aragnounet, punt ón deixarem a l’esquerra la desviació al túnel de Bielsa, per girar a la dreta i afrontar l’exigent pujada que teinim per devant.

Les primeres rampes ja ens avisen que ens queda molta feina per fer, però tal com anem avançant les vistes són simplement espectaculars, sobretot en el punt ón, ja a mitja pujada, es poden veure les diferents terrasses que fa la carretera per superar el desnivell. Bestial. I malgrat les aparences, es puja amb certa facilitat, i abans no ens adonem ja ho tenim fet i podem fer la mirada avall per gaudir plenament del camí superat. Però no cal lloar-se gaire a un mateix, que encara queda un gran camí per fer fins a dalt de tot. Ara tot es qüestió de cadència i, com diria aquell, Pim Pam i cap amunt.

I ben amunt, perquè primer passem la cruïlla que ens dirigeix al Lac Cap de Long o al Lac d’Aumar. Aquí faig primer la desviació a l’esquerra per fer el primer dels dos llacs. Una carretera que ens ensenya el Lac d’Oredon a baix a la dreta i la presa del Lac Cap de Long allà dalt de tot, amb una presència imponent i de nou amb la carretera recargolant-se a la part final. Però la veritat és que el que ens espera allà dalt de tot és simplement increïble, i és que ja començat el mes d’agost podem gaudir encara de la neu congelada, que de mica en mica va desglaçant. I les vistes cap avall són igualment magnífiques, amb tot el conjunt de llacs sota els nostres peus.

Aprofitant que hem arribat fins aquí, de baixada és molt recomanable agafar la desviació a l’esquerra per arribar al Lac d’Oredon. Aquí si es va en cotxe toca rascar-se la butxaca, i seguir a peu o en autobús (novament la butxaca) per pujar fins al Lac d’Aubert i el Lac d’Aumar, per completar una visita a un conjunt de 4 llacs enmig d’una natura molt generosa, tot a una altura sempre per damunt dels 2.000 m.

Tot i que els llacs són artificials per acumular aigua, el paisatge és absolutament impressionant i molt recomanable de visitar, malgrat que cal tenir paciència a la carretera, ja que està molt transitada.

Al final, una d’aquelles sortides impressionants que deixen empremta, amb una tornada que, si es fa en bici, és pràcticament a plaer, ja que tot és pla i avall. Llàstima que al final vaig haver d’aguantar el constant vent de cara durant uns 20 quilòmetres de dur pedalar, abans no arribo de nou a Ancizan. I és en aquest punt ón deixo un tema pendent, que avui no serà possible: la Hourquette d’Ancizan. Aquest és un d’aquells ports que ténen molt de nom, i que des d’aquí ens porta als peus del Col d’Aspin i ens ofereix dues opcions. La primera d’elles és pujar l’Aspin per baixar fins a Arreau, i l’altre opció és la d’arribar fins a Saint Marie de Campan i pujar el Tourmalet. Aquí ja depèn de les ganes i les opcions de tornada.

Per part meva, això és tot per avui, i ja tinc un nou tema pendent per explicar més endevant.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

Excursió als llacs de Saboredo

Natura de gran altura

De tant en tant toca introduïr alguna novetat en allò habitual, i com que aquests dies he vingut fent grans sortides en bici, valia la pena aprofitar que al càmping organitzaven una caminada als llacs de Saboredo per conèixer nous llocs. Una formació de llacs naturals a una altura superior als 2.000 m., ón s’hi arriba des de la població de Baquèira agafant la desviació de Val de Ruda, tot vorejant els complexes hotelers.

Si mai heu fet el port de la Bonaigua us haureu fixat que, pujant, al fons a la dreta  hi ha una gran vall que s’endinsa per entre les muntanyes, amb una pista forestal que l’atravessa. Aquesta és la que, des de la zona hotelera comentada abans, trobarem a la dreta sense asfaltar, i que ens durà fins al Pònt de Ruda, i des d’aquí es pot fer a peu o bé seguir en cotxe la pista d’uns 6 quilòmetres fins al Pònt Locampo, ón és aconsellable aparcar i seguir a peu per un sender d’uns 3 quilòmetres més, que només fan amb tot terreny els encarregats del refugi de Saboredo. Passat aquest punt, encara ens queda un tram ja muntanya amunt fins arribar als 2.310 m. del refugi, i des d’ón podrem fer una sèrie de rutes circulars per admirar els diferents llacs que formen el paisatge, absolutament feréstec.

Una sortida diferent, en contacte amb la natura més autèntica, que deixarà sempre molt bon record, amb l’aventatge de no ser de les més transitades de la Vall d’Aran, però igualment recomanable.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

Col d’Artigascou

L’enfant terrible

L’any passat vaig deixar un tema pendent, m’havien parlat d’un port que sortia de la població de Les, i el vaig anar a provar. El problema va ser que vaig tenir una punxada sortint de Bossòst i no portava més recanvis [link a l’article de 13-08-2012 Port dArtigascou] desconeixent, a més, ón anava a parar el portet. Però aquest any la situació era ben diferent, ja que primer m’havia procurat tenir càmeres d’aire de recanvi, per si les mosques, i a més també anava amb un kit de reparació de punxades, per si les mosques insistien. A més, el passat 30 de juliol, mentre xerrava amb uns italians al Col de Menté em van fer veure que el tal Col d’Artigascou desembocava en aquest punt passant per una estació d’esquí de nom La Mourtis, i per tant vaig tenir una visió: podia acabar la gesta!

I amb aquestes intencions sortia avui, decidit a la gesta. I tan bon punt arribo a Fos poso la directa cap a Melles i el Pays de l’Ours Brune, per anar ascendint amb paciència fins arribar al punt ón l’asfalt desapareix de mica en mica, per acabar convertint-se en una pista forestal que en alguns punts deixa veure que, efectivament, va haver-hi un temps que era asfaltat.

Per sort, com que el camí en mal estat és pràcticament tot de pujada, es pot controlar bé per ón es posa les rodes de la bici i no és tan problema. Finalment el camí desemboca, després d’uns 8 quilòmetres de precaució, a l’estació d’esquí de la Mourtis, i ja des d’aquí trobem les indicacions fins a Col de Menté ón hi arribem en breus moments, amb la satisfacció d’haver aconseguit batre a l’enfant terrible d’Artigascou, un port autènticament de les primeres edicions del Tour, quan pujaven per carreteres encara sense asfaltar.

La tornada la faig, lògicament, per Saint Béat i Fos, per entrar de nou a la Vall d’Aran per Pontaut. Però si el port que he pujat era dur, no menys dur és el camí que em queda, patint possiblement, el dia de més calor de la zona, acompanyat d’un vent sempre bufant de cara bastant reescalfat, que obliga a aturar-se de tant en tant per tal de refer-se.

Finalment queda la satisfacció d’haver fet un nou port, amb una duresa afegida pel mal estat de la pista, salvant la situació sense cap punxada. Perfecte!

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

Fotos de La Bonaigua-Llavorsí

This gallery contains 16 photos.