Tag Archives: Saint Béat

ag. 2 2013

Col d’Artigascou

L’enfant terrible

L’any passat vaig deixar un tema pendent, m’havien parlat d’un port que sortia de la població de Les, i el vaig anar a provar. El problema va ser que vaig tenir una punxada sortint de Bossòst i no portava més recanvis [link a l’article de 13-08-2012 Port dArtigascou] desconeixent, a més, ón anava a parar el portet. Però aquest any la situació era ben diferent, ja que primer m’havia procurat tenir càmeres d’aire de recanvi, per si les mosques, i a més també anava amb un kit de reparació de punxades, per si les mosques insistien. A més, el passat 30 de juliol, mentre xerrava amb uns italians al Col de Menté em van fer veure que el tal Col d’Artigascou desembocava en aquest punt passant per una estació d’esquí de nom La Mourtis, i per tant vaig tenir una visió: podia acabar la gesta!

I amb aquestes intencions sortia avui, decidit a la gesta. I tan bon punt arribo a Fos poso la directa cap a Melles i el Pays de l’Ours Brune, per anar ascendint amb paciència fins arribar al punt ón l’asfalt desapareix de mica en mica, per acabar convertint-se en una pista forestal que en alguns punts deixa veure que, efectivament, va haver-hi un temps que era asfaltat.

Per sort, com que el camí en mal estat és pràcticament tot de pujada, es pot controlar bé per ón es posa les rodes de la bici i no és tan problema. Finalment el camí desemboca, després d’uns 8 quilòmetres de precaució, a l’estació d’esquí de la Mourtis, i ja des d’aquí trobem les indicacions fins a Col de Menté ón hi arribem en breus moments, amb la satisfacció d’haver aconseguit batre a l’enfant terrible d’Artigascou, un port autènticament de les primeres edicions del Tour, quan pujaven per carreteres encara sense asfaltar.

La tornada la faig, lògicament, per Saint Béat i Fos, per entrar de nou a la Vall d’Aran per Pontaut. Però si el port que he pujat era dur, no menys dur és el camí que em queda, patint possiblement, el dia de més calor de la zona, acompanyat d’un vent sempre bufant de cara bastant reescalfat, que obliga a aturar-se de tant en tant per tal de refer-se.

Finalment queda la satisfacció d’haver fet un nou port, amb una duresa afegida pel mal estat de la pista, salvant la situació sense cap punxada. Perfecte!

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

jul. 30 2013

Col des Ares i Col de Menté

O perquè hi ha d’haver espai a la improvisació

La d’avui és una d’aquelles sortides que hom prepara amb temps, buscant i descarregant informació d’internet, amb un track d’aquells que tallen la respiració per quilometratge i duresa, i que m’havien de portar fins a la regió francesa de Comminges. I surto del càmping decidit a assolir l’objectiu de gaudir d’una bona ruta de bici, per carreteres que segurament tindran un encant especial. Vaig amb pas ferm el primer tram, força controlat, fins a Saint Béat ón hauré d’estar atent per agafar la primera desviació per una carretera que encara no havia fet. Des del centre del poble girem a la dreta i passem vorejant les canteres que inunden la població, per desviar en direcció al Col des Ares. Poc a poc m’adono que aquesta és la carretera que ja vaig fer l’any passat, però en direcció oposada i seguint un grupet de ciclistes. Poc a poc vaig apreciant, i també fotografiant, la gran bellesa de la zona, sobretot quan arribem al mirador indicat com a “Table orientation Bastion des Frontignes”, amb una pedra amb data de 1924, que ens indica les diferents poblacions i muntanyes que podem veure, i hi ha un lloc que em cria especialment l’atenció: Superbagnères. Quan veig el seu nom grabat en el marbre i l’estampa al fons del paisatge no puc evitar pensar en el Santuari dels Àngels, a Girona, que són d’aquests llocs que pots arribar a veure quasi des de qualsevol punt.

Segueixo fins arribar al cim d’aquest primer coll, que no té gaire complicació la veritat, i baixo fins arribar a la cruïlla que vé del Col du Menté i ens dirigeix fins al poble de Sengouagnet i Aspet, que és el punt crític del dia. Quan arribo aquí ja fa una estona que el GPS no em mostra carreteres (és el que passa quan no portes la cartografia de la zona), i resseguint la ruta que havia descarregat ja em comença a enredar i em fa plantejar si continuar per una zona que desconec completament a cegues o, per altra banda, fer mitja volta per una zona que ja he fet abans, i a partir d’aquí buscar alternatives. I finalment opto per aquesta opció, i agafo la desviació cap al Col du Menté, ruta inversa a la que vaig fer l’any passat. Aquí, la veritat, és que ja jugo amb aventatge, ja que sé perfectament que la baixada que vaig fer llavors era de nivell, i pressuposo que costarà un món remuntar, i aplico la filosofía de buscar un temps màxim per arribar al cim partint del primer indicador de quilometratge i desnivell restants. Vaja, que preveus la situació menys optimista i la negativitzes lleugerament per anar sobre segur, sabent que dalt del port hi ha un restaurant ón aturar-te. I engego l’ascens a un bon ritme, i quan arribo a la zona de les “paelles i les terrasses”, típiques d’aquesta mena de ports ón guanyes altura de sobte i en poc tros, ja em sento completament reforçat i amb molts més ànims dels que em pensava quan fa un any vaig veure el desnivell des de la part superior, i em planto a dalt en menys temps i més energia del previst. Però no ens enganyem, ja és tard i quedar-se a dinar a dalt és una molt bona alternativa.

I en aquest moment de descans i distensió puc gaudir de la companyia d’uns ciclistes italians, anar xerrant d’històries sobre els diferents ports que volen fer i que conec. Una conversa d’aquelles que ómplen i enriqueixen a ambdues bandes.

Després, ja tan sols un gran descens que em portarà de nou a Saint Béat i, des d’allà entrar de nou a la Vall d’Aran per les poblacions de Fós i Pontaut, i fer el tram final a un ritme, novament, superior a l’esperat, i és que a aquestes altures el nivell d’entrenament es fa notar.

Al final, una sortida planificada que, tot de sobte s’enterboleix i et fa pensar en allò de: Què hi faig jo aquí?, però que et permet improvisar sobre un terreny conegut i gaudir a fons d’una molt bona jornada de ciclisme.

 

 

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

ag. 10 2012

Curta llarga sortida

Millorant les espectatives

Després de descansar el dijous, i afrontar una barbacoa que organitzen al camping els dijous al vespre, el divendres em llevo tard i força mandrós, poques ganes de pedalar però al mateix temps intento exigir-me un mínim. Un dia més fent el mandrós no seria molt bò, tot i que estant de vacances tampoc passaria res, però si es vol mantenir un ritme intens amb la bici… Total, que decideixo anar cap a la població d’Aubert i pujar cap a Plan de Batalhèr. El lloc el conec, sé que hi ha aquella carretera, però la veritat és que encara no l’he fet mai, un tram curt d’uns 6 km que va pujant amb intensitat però que al mateix temps permet anar agafant confiança en un mateix i posar ritme a les cames. A mitja pujada avanço un parell de ciclistes que espero a la cruïlla de Gausac-Bassa d’Oles-Es Bòrdes, i m’ajunto per arribar fins a Es Bòrdes. D’allà es reordena el grupet, se’n queda un i entra en joc un altre. Sortim finalment en direcció a Bossòst per pujar el Portilhon. Aquest port i jo ja ens anem coneixent, començo a marcar ritme des del segon quilòmetre, un d’ells em segueix fort i constant, precipito un primer atac abans de començar l’últim quilòmetre, però per uns moments les forces fallen i el rival escapa lleugerament però, contra tot pronòstic aguanto i m’enganxo. Allà ja no tinc rival, torno a atacar en els últims 400 metres i aquesta vegada arribo fort al capdemunt. De moment molt bona feina, esperem allà al 3er component del grup, i després de beure iniciem el descens cap a Bagnères de Luchon, una baixada rapidíssima interrompuda per la parada, quasi tradicional, a una font a mig camí. Punt habitual de parada de ciclistes per repostar aigua fresca, recent arribada dels cims dels Pirineus.

Ja des de baix iniciem el retorn per Marignac en direcció a Saint Beat i d’allà cap a Les, Bossòst i separació del grup a Es Bòrdes.

Una sortida que pretenia ser de poca distància, a dir veritat avui em conformava en fer-ne uns 40 km., i que al final han acabat sent 90 interssants quilòmetres, molt més del que reflexa la ruta del GPS.