Tag Archives: Bagneres de Luchon

ag. 6 2013

Peyresourde-Peyragudes

L’altre cantó del mirall

Ja que l’any passat vaig iniciar una serie d’articles amb subtítols dedicats a cançons, he cregut oportú aquí utilitzar el títol d’aquesta cançó per descriure la sortida d’avui. Ara fa uns dies vaig pujar a l’estació de Peyragudes per la “versant Agudes” [link a l’article] però em quedava l’altre costat, la que queda passat el cim del Peyresourde. I surto del càmping amb decisió cap a Bossòst per afrontar el primer “portet”, el Portilhon (i pensar que després l’haig de remuntar…), per sortir a la població de Bagnères de Luchon, que ara mateix no sé quantes vegades hi he passat aquest any, i pujar el Peyresourde, que a aquestes altures tampoc és cap desconegut. Primer, però, toca superar les terrassetes i paelles del tram final, que tanta por feinen d’entrada ara fa 4 anys, però plenes com estaven d’autocaravanes i gent animant als innombrables ciclistes aficionats que passàvem per allà abans no ho féssin els del Tour, ja era una altra cosa, una experiència realment increïble. Tan bon punt arribem al cim, passem uns escassos 500 m. i tenim la desviació a l’esquerra fins a aquest costat de l’estació d’esquí, i un tram final de poc més de 2 quilòmetres ens deixa davant dels primers edificis.

Uns instants per gaudir del paisatge i del nou lloc conquerit, unes fotos per aquí i unes més per allà, uns metres més en bici fins al fons de l’estació i a fer mitja volta. I com que estic de vacances aprofito per agafar-m’ho amb calma i parar a dinar al restaurant que hi ha al capdemunt del port, un lloc de parada quasi obligada per als ciclistes que passen per aquest punt, i de fet per quasi tothom tard o d’hora. I ja que estic aquí dalt, i això és França, avui toca provar una “omelette du fromage”, vaja una truita de formatge, que amb la de vegades que he passat per aquest país i encara no n’havia menjat cap.

Després la tornada ja amb més tranquilitat, aprofito per baixar pel Portet de Luchon, una desviació a l’esquerra baixant cap a Bagnères de Luchon, i que passa per uns poblets encantadors que val la pena visitar, ja sigui de pujada per Saint Aventin o de baixada just passades les terrassetes i paelles que us comentava abans. Tot un espectacle de port, i encara ens queda la tornada pel Portilhon, que això ja no té nom de com n’és de dur.

Una sortideta maca de debò, que no desmereix l’esforç emprat.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

jul. 24 2013

Estació de Peyragudes

Un nou port conquerit

El 2010 ja vaig pujar al Peyresourde [link a article], tot seguint l’edició del Tour d’aquell any, però així com em va quedar pendent Superbagnères, que ja la vaig pujar l’any passat i que aquest any la carretera es troba tallada per unes esllevissades, també havia deixat pendent l’estació d’esquí de Peyragudes. I més després de veure arribar el francès Thomas Voeckler com una moto en l’edició, crec, del 2011 del Tour.

I la primera sortida important als Pirineus francesos per aquest 2013 ha sigut aquesta, però com que s’hi pot arribar per dues vessants, prefereixo fer-la per la vessant “Agudes” per comptes de completar el Peyresourde, que ja coneixia. I la pujada es pot traduïr, bàsicament, en interessant i menys dura de l’esperada després de fer primer el Porthillon per passar de la Vall d’Aran a Bagnères de Luchon. Des d’allà s’han de seguir les indicacions de l’esmentat Peyresourde, i als 4 kms, més o menys, em trobo amb una desviació no esperada i que m’apunto per fer més endevant: el Port de Balès. Passats uns altres 2 kms hi ha la desviació a l’esquerra per pujar a l’estació d’esquí per la “versant Agudes” [consultar aquestes dades amb el GPS, pendent de pujar] i des d’aquest punt ja la carretera es va cargolant per arribar al punt final.

Ja de tornada, aprofito per dinar a Bagnères de Luchon abans de seguir amb la volta fins a Marignac i Saint Béat, per tornar a entrar a la Vall per Les.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

ag. 7 2012

Superbagnères, ha caigut un altre mite

Conquerint les terres de darrera el món

Tot plegat tan sols era qüestió de temps, cronològic i climatològic. La nit passada hi havia un cel plè d’estels, i quan això passa acostuma a ser bon senyal, i el dia es lleva amb molt bona cara. És ara o mai.

Fa poc més d’un any vaig llegir un article en una revista de ciclisme que parlaven d’aquest port amb molta intensitat, i fent al mateix temps un homenatge a Mr. Mallory. Aquell article em va conquerir, i com que ja tenia controlat el port del primer any d’estar a la Vall d’Aran, l’any passat el volia fer, però no va ser possible. Primer, com deia en l’article d’ahir, perquè anava amb la BTT, i segona perquè quan vaig voler-ho intentar el temps no va acompanyar. Per tant aquest any havia de provar-ho a les primeres de canvi.

Surto amb decisió en direcció Bossòst per començar el Portilhon, primera pujada seriosa del dia, que cubreixo amb solvència en tan sols 37 minuts (crec que és un bon temps), baixada cap a Bagnères de Luchon, una baixada espectacular que després tocarà remuntar, i ja des de baix encaro la desviació a l’esquerra cap a Superbagnères. En aquest moment una lleugera tremolor envaeix el meu cos, simple qüestió de nervis, però em sobreposo i engego la màquina. Tranquil, em dic, que queden encara molts quilòmetres i no cal passar-se d’optimista. Trobo un ritme bo i vaig avançant amb decisió, i a mida que supero els quilòmetres, vaig entenent allò que deia aquell article, ón comparava l’ascens a Superbagnères amb aquell primer ascens de Mr. Mallory a l’Everest, una sensació increïble, no exempta de duresa, però que a diferència d’aquell 8.000, aquí hi arribo ben sencer i amb un “sprint” final per avançar a dos ciclistes, que he vist un tros abans i he cregut que podia passar-los però i que al cap de poc creia que no podria ni boig. Al final, però, amb la pressió d’un altre col·lega que pujava amb força ímpetu per darrera, he acabat apretant el ritme per arribar al devant. El cert és que no era cap competició, però sempre és important posar-se objectius per no abaixar el ritme.

Un cop a dalt, toca plantejar-se què fer. En principi tenia intenció de baixar a Bagnères de Luchon a dinar, però vista l’hora, i que llavors m’engresco malament, prefereixo quedar-me a dinar allà, al cim, per tal de gaudir durant més temps d’aquest mega-objectiu aconseguit, finalment, amb bona solvència.

Després de dinar toca acabar de fer una petita sessió de fotos, per allò de tenir les proves del “delicte”, i iniciar el descens. Un descens que, la veritiat, sembla completament vertical, el ritme és elevat i amb algunes “paelles” que exigeixen tota la capacitat de frenada per no marxar a l’altre carril, i en canvi en altres curves la visió és òptima i es pot allargar la traçada amb total seguretat, i gaudir, gaudir plenament de la baixada i parar de tant en tant per fer fotos, una vegada més amb la càmera a punt per deixar constància del fet i el moment.

Ja de nou a Bagnères de Luchon toca reprendre aquell port que, no per curt, és fàcil. Tan sols són 9 els quilòmetres que ens separan, pel costat francès, de la part més baixa fins al cim del Portilhon (1 més que pel costat de la Vall d’Aran), però que la veritat es fa molt més dur, exigeix molt més. A diferència de la banda Aranesa, que és més constant en els 8 kms. de durada, el costat francès té punts més planers i al mateix temps té més desnivell, i els pendents són molt més pronunciats, i amb la tralla que ja porto a les cames, això es nota i molt. M’ho prenc amb calma, paro fins a tres vegades, aprofito per hidratar-me i finalment assoleixo el cim. Sí!

El descens fins a Bossòst ja és una altra historia, completament “suelto” arribo a baix en menys que canta el gall, i d’allà ja fins al camping és pràcticament un estornut (bé, no ens passem ara, que també costa, que són quasi 10 km dels famosos “falsos plans”). Per cert, algú m’haurà d’explicar qui va ser el que va inventar aquesta expressió, que li faré segons què, perquè sempre toca pedalar.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

jul. 27 2010

Destrossant el cronòmetre

A la conquesta del récord de l’hora

Quan em llevo miro al cel i veig que fa un dia esplèndid, i surto a pedalar en direcció a Les amb una primera intenció de tornar enrera i pujar al Saut deth Pish en bici, però em trobo molt bé, pedalant a un ritme alt, i decideixo continuar en direcció Bagneres de Luchon per Marignac amb la intenció de marcar el meu propi récord de l’hora. La carretera l’havia fet en cotxe el dimecres de la setmana passada, i per tant ja coneixia el camí. Segueixo a molt bon ritme i en el moment en que es compleix 1 hora de rodatje m’aturo d’inmediat per comprovar el registre: 35’47 km/h !!!
Quin mega-registre acabo de marcar. Anteriorment ho havia intentat per la zona de la Costa Brava, però no havia aconseguit més de 30 quilòmetres i escassos metres en una hora.
Segueixo encara a molt bon ritme fins a Bagneres de Luchon on hi arribo amb 50 km, i pujo el Portillon en 50 min des del cartell d’inici del port, el cartell verd que es mostra al final d’aquest article.
Baixo fins a Bossòst i fins al càmping, amb un molt bon registre al sac. Sembla que l’alta muntanya ha donat bons fruits, aquesta vegada.