Coll de la Creueta

La Garriga-Andorra 2014

Millorant l’immillorable

Un any més, com us comentava, repeteixo aquesta experiència única que és pujar des de la població de La Garriga (al Vallès Oriental) fins a Andorra (el País dels Pirineus) en bici amb el club ciclista del poble. Però tal com ja vam fer l’any passat, no ens conformem en fer molts quilòmetres, sinó que hi afegim tota la dificultat possible, fent passar la prova per poblacions com Sant Feliu de Codines, Castellterçol, Moià, l’Estany i Oristà fins arribar a Perafita, punt de parada a esmorzar i recuperar forces. Després seguim gaudint dels fantàstics paisatges que ens ofereix aquesta zona per arribar-nos a Borredà i Sant Jaume de Frontanyà, punt ón ja ens trobarem els primers desnivells importants, tot un seguit de tobogans duríssims, per anar a sortir a La Pobla de Lillet camí de Castellar de N’Hug i el fantàstic port de La Creueta, la veritable cirereta del pastís.

La Creueta és un port que acaba a 1888 m d’alçada, però que el començem amb quasi 3000 m de desnivell acumulat per completar-lo ja a la ratlla dels 3800, una experiència només apte per als més atrevits i que sempre acaba amb la moral de més d’un. Aquest any, però, com que ja em coneixia la pujada, la vaig poder afrontar amb millor coneixement de causa i anar de menys a més, acabant el port ben ple d’energia.

Tan bon punt ens reagrupem tots, baixem fins a Alp per fer la parada per dinar, i afrontar ja la part final fins la frontera a un ritme molt més constant i al mateix temps elevat.

Ja a l’hotel, el gran esforç realtizat les hores anteriors es veu ja a certa distància i comencem a contar els dies que queden per la pròxima edició, perquè al final, per dur que sigui, sempre volem tornar.

01-Bicis a Perafita

P.D.: Degut a un problema amb el GPS no us puc oferir l’enllaç a l’arxiu .GPX com de costum.

Anuncis

Previ La Garriga-Andorra 2014

Escalfant motors

El proper dissabte 19 de juliol, com cada any, amb el Club Ciclista La Garriga farem la sortida estrella de l’any:  sortirem des de La Garriga per pujar a Andorra passant per Sant Feliu de Codines en direcció Moià i l’Estany, creuarem “La Creueta” i finalment conquerirem el petit país dels Pirineus. Tot una proesa que us explicaré amb detall la setmana vinent.

Estigueu atents, que això promet!

Enllaç Bonaigua-La Seu d’Urgell

1a Part: Llavorsí

En quant a les motivacions que un pot tenir per fer una sortida en bici o una altra, hi podem trobar diferents possibilitats, com per exemple visitar un lloc interessant ón no hi hem estat mai, superar-nos en aquella pujada que un dia se’ns va resistir o, en el meu cas, fins i tot la d’enllaçar diferents “tracks” del GPS per, tan bon punt els tingui pujats al Wikiloc es vegi tot com una sola ruta. Vaja, allò que avui es pot batejar com “una frikada”. I dins d’aquesta categoría de frikades, per una banda tinc la sortida La Garriga-Andorra que passa per la Seu d’Urgell, i per l’altra tinc la que vaig fer l’any passat de la Bonaigua per les dues cares, que em va portar fins a Esterri d’Àneu, i això em deixa un recorregut un xic llarg fins a Sort i d’allà un port que tinc pendent de fa força temps: El Cantó. Si no l’heu fet mai, ja us avanço que són més de 40 kms de port entre les dues cares (jo l’he fet només en cotxe, no us penseu, i se m’ha fet etern), i això només en un sentit, més uns 6 o 8 quilòmetres fins a La Seu. I això fa un total de molts quilòmetres per fer-los tots d’una sola tirada si a més volem superar la Bonaigua…

Per tant, decideixo partir l’experiment en diferents etapes que caldrà cobrir, i la primera la faig pujant en cotxe fins al cim de la Bonaigua, i des  d’aquest punt iniciar el descens cap a Esterri d’Àneu i seguir endevant tant de tros com pugui, però és per la tarda després d’un matí de fer el mandra, amb sol, calor i sessió d’hamaca inclosa; i això vol dir que no disposo de moltes hores, motiu pel que em marco uns temps màxims per anar i poder tornar encara amb llum de dia. I amb aquestes començo el descens, intentant guanyar tant de temps com pugui, però fa un xic de vent i em frena lleugerament, i a les 18:15 és el màxim que em fixo per anar, just abans de tornar. Arribo a Llavorsí amb 10 minuts de marge a favor, i penso que és un bon moment per fer una parada a menjar i beure una mica, abans d’iniciar la tornada. Però aquesta ja és tota de pujada i crec que aniré un xic tard, apreto intentant guardar per la pujada forta que és la Bonaigua (l’any passat aquest costat em va costar bastant), marcant-me de nou un temps màxim per arribar a dalt.

Però la veritat és que els quilòmetres que porto al damunt aquest any decideixen fer acte de presència en forma de potència i resistència, per comptes de fer-ho en forma de cansament, i engego una pujada a molt bon ritme que, arribat al terç final amb les típiques terrasses i paelles que tant haureu llegit en aquest blog, no fan més que incrementar el meu ritme, i em quedo increïblement satisfet quan conquereixo el cim amb més de 70 quilòmetres a les cames a un ritme total, i amb força temps guanyat respecte del previst. Tot just són 1/4 de nou de la tarda-vespre, i la llum és perfecte per fer bones fotos d’aquesta part de muntanya, plena de prats verds brillants gràcies a les plujes, i amb algunes clapes de neu encara a la vista.

Una sortida total, però que malgrat tanta alegria, encara deixa bona part del recorregut desitjat en posició de “Stand By”, que no tinc clar que pugui completar aquest any, ja que tinc encara moltes sortides voltant pel cap.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

La Garriga-Andorra 2013

Superant l’insuperable

Si l’edició de l’any passat ja va ser dura, l’edició per aquest 2013 ja es presentaba sobre el paper un xic més dura que l’anterior. I dic sobre el paper, perquè una cosa és el recorregut (amb el seu relleu i desnivells), i una altra molt diferent és com es desenvolupa la prova en si mateixa. I la veritat és que tal com havia anat la climatologia tot aquest any, hi havia molts números que en algun moment o altre es posés a ploure.

Però comencem des del principi, la sortida i els primers quilòmetres sempre són per escalfar les cames, i durant la pujada cap a Sant Feliu de Codines ja es comença a fer la primera selecció, i es puja a un ritme molt intens fins a l’esmorzar, a Perafita. En aquest punt ja portem més de 70 quilòmetres amb un bon desnivell acumulat, i encara queda moltíssim camí per fer. I engeguem la següent part del camí, possiblement la més difícil, cap a Sant Jaume de Frontanyà, baixar fins a La Pobla de Lillet i d’allà ja enfilem l’autèntica novetat per aquest any. El substitut de la Collada de Tosses es diu: La Creueta, un portet (per tractar-lo de forma simpàtica) de 21 quilòmetres més intens que no pas el seu antecessor. Però això no ens ha d’espantar, tot el contrari, ens ha de motivar per superar un nou repte, i s’ha de fer al ritme més adequat possible, sense defallir en l’intent. I només així s’aconsegueix conquerir el cim amb dignitat, amb el convenciment d’haver fet una nova gesta i afegint informació per l’any vinent poder pujar molt millor. Un cop a dalt, foto del cartell del port amb la seva altitud i comencem el descens cap a La Molina, la següent parada.

Allà esperem la resta del grup abans d’entrar a dinar i recuperar forces, que encara quedaran prop de 70 quilòmetres fins a l’hotel, i quins quilòmetres que ens queden. Ens entretenim una mica abans de començar la baixada i el cel està força cobert i s’escolten els primers trons, mal negoci per la unitat del grup, que es fragmenta entre els que no volen mullar-se i els que volem arribar en bici fins a l’hotel a Andorra.

I amb tanta divagació, ens quedem tan sols 6 participants decidits a baixar però, no ens oblidem, la pluja ja fa acte de presència i ens equipem amb els impermeables per abrigar-nos i protegir-nos de làigua durant la baixada, moment de màxima intensitat de la pluja. Aquí s’ha d’anar amb peus de plom a l’hora d’afrontar cada metre, cada curva del descens, i és que amb aigua les llantes es queden empapades i costa moltíssim retenir la bici, cal fer frenades curtes i constants per no bloquejar les rodes i controlar la velocitat per no sortir disparat i fer un recte.

Finalment arribem a baix sans i estalvis i ja sense pluja, ens anem treient els impermeables i els guardem sense perdre ni un instant, que ara el ritme del grup ja és elevat, tirant de relleus per incrementar la marxa i plantar-nos al punt crític: el repechó de La Seu, punt d’innombrables atacs “a traició”. Però passat aquest punt, per increïble que sembli, ens reagrupem i arribem junts fins la frontera, on fem l’última parada per fer la foto de grup i perdre les dues últimes unitats, per finalment arribar tan sols 4 participants fins les portes de l’hotel, superant una enorme caravana de cotxes parats per les tasques de reparació d’una carretera malmesa per una recent tempesta d’aigua i pedra que, per sort, no ens ha enganxat però que es fa ben evident (veure les fotos) amb el rastre que ha deixat.

Al capdevall, una gran prova superada amb més dificultat any rera any, que ens enganxa i ens motiva per tornar-hi l’any següent.

Podeu veure la galería de fotos aquí.

La Garriga-Andorra 2012

Clàssica entre les clàssiques

S’ha acabat el mes d’agost, i comencem ben d’hora el nou setembre amb la sortida estrella de l’any: La Garriga-Andorra.

Aquesta és una d’aquelles que el temps converteix en una autèntica clàssica, que ja van 29 edicions, fins i tot tan dura com una “Liège-Bastogne-Liège” amb menys ressò mediàtic, llàstima 😦

I no us penseu que exagero, perquè quan veieu el perfil ja m’ho direu!

Bé, al que anàvem, aquest any la sortida guanyava en duresa respecte la de l’any anterior, allargant el tram de pujada abans d’arribar a Ripoll. Sortint de La Garriga enfilem cap a L’Ametlla, Sant Feliu de Codines i Castellterçol. En aquest punt ja hem superat una rampa de més o menys 1,5 km al 7%. Creuem Castellterçol per anar en direcció Moià, i la carretera segueix tirant amunt cap a l’Estany, Oristà i Les Lloses. És cert que també hi ha petits moments de descans amb alguna baixada, però anem sumant quilòmetres amb decisió. Hem parat a esmorzar a Perafita, ón fan unes coques boníssimes! Les fan normals i amb xocolata, i la veritat és que aquesta última té força èxit entre el grup i s’acaba ràpidament.

En el moment de sortir d’esmorzar portem 75 km amb 750 m d’alçada, arribem a Les Lloses amb 111 km i 980 m d’alçada per iniciar la baixada fins a Ripoll. I serà a partir d’aquí ón comença la part més dura de la sortida, després d’un bon avituallament iniciem el camí que ens durà fins a dalt de la Collada de Toses, un autèntic os dur, però que quan li trobes el ritme es pot fer bé, sempre i quan no ens capfiquem en mirar amunt i buscar el cim (falta molt per arribar?), llavors la carretera ens jugarà males passades al psíquic. És una carretera que guanya molt desnivell, a l’entrada de Ribes de Freser tenim 137 km i 895 m d’alçada i a dalt de tot tenim 166 km i 1811 m d’alçada, però tampoc cal posar-se nerviós perquè té un ritme molt constant que cal trobar, i ho pujarem bé.

Després d’aquest titànic esforç ens parem a dinar a l’hotel de la Collada, i a continuació iniciem el descens en direcció La Molina i passant pels pobles d’Alp i Prats i Sansor arribem fins a Bellver de Cerdanya i aquí ja es comença a estirar el grup, augmentant el ritme de manera constant fins que es trenca en dos blocs. Jo em quedo amb el vagó de cua, però ens organitzem i seguim tirant (tampoc cal fer-ne un drama), remant contra el vent que ja ens acompanya des del moment en que sortiem d’esmorzar, i que ha anat en augment. En aquest punt ja fa estona que dóna bastant la murga, de fet quan sortíem de dinar ja teníem dubtes de continuar amb el vent fort al tram de baixada, però s’ha pogut fer sense incidències. Arribem a la Seu d’Urgell i afrontem el “repetxó” amb calma, no tenim la necessitat de lluita que s’acostuma a donar en aquest punt. Girem en direcció a Andorra agraïnt el nou asfaltat de la carretera, que l’any passat estava realment fet un nyap, i aguantem un cop més el maleït vent fins a la frontera amb honor. En aquests moments ja portem a les nostres castigades cames un total de 232 km en 8h i 47 min.

Després d’un nou avituallament a la frontera i la foto de grup, per testimoniar la gesta, som uns pocs els que ens decidim arribar damunt la bici fins a l’hotel. En aquest punt ja hi ha molta gent que s’ha acabat cansant del vent insistent durant tants i tants quilòmetres, però encara quedem alguns fets d’una altra pasta, i ens liem la manta al cap, muntem a la bici i amb una decisió sense precedents afrontem els últims quilòmetres de dura pujada fins a l’hotel, per acabar la sortida amb 244 km en 9h i 28 mins.

A nivell particular, aquesta és la sortida més llarga i més dura que mai he afrontat, acumulant més de 4.400 m de desnivell positiu, però contràriament al que podria pensar, hi arribo sense una sensació de cansament acusada. Diguem que el cansament que noto més és el contacte constant del cul amb el seient, però amb una bona dutxa a l’habitació i un sopar al buffet lliure de l’hotel es posa fàcil remei.

En resum, una sortida d’aquelles que mereixen la pena fer, de les que un està entrenant tot l’any tal com si fós un professional preparant el Tour, el Giro o La Vuelta.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Anar al perfil GPS.

Entrenant per Andorra

La Garriga-Ripoll

Estem a juliol, i s’acosta la sortida estrella de cada temporada. S’acosta la sortida de La Garriga-Andorra, una pedalada de més de 200 km., que degut a l’ampliació de l’autovia aquests últims anys fins ben a prop de Ripoll i la prohibició de circular-hi en bicicleta, ens ha obligat a buscar alternatives. I aquest cap de setmana en provem una de nova, diferent a la que s’havia fet aquests últims dos anys.

Sortim de La Garriga en direcció l’Ametlla del Vallès, Bigues i comença l’ascens continuat, amb alguns petits descansos, de 34 kms, passant per Sant Feliu de Codines, Castellterçol, Moià i l’Estany. Després ja una baixada constant fins a Oristà, i enfilem de nou cap amunt, passant per Perafita (parada a esmorzar) i acabant la pujada a Les Lloses, una pujada interrumpuda per petites devallades, d’aquelles que fan que el cervell es cansi més que no pas les cames, creient que baixes i segueixes pujant. Finalment, ara sí, des d’aquí ja baixada fins a trobar la N-152 i acabar a Ripoll, on agafarem el tren per tornar a casa.

Fins aquí surten 125 quilòmetres, i per tant això voldrà dir que quan fem la sortida gran, encara ens quedaran uns 10 fins a Ribes, els 24 de la collada de Tosses, i d’allà fins a l’hotel a Andorra uns 70 més (càlculs aproximats), que ens deixaran una sortida d’uns 230 quilòmetres, i un desnivell acumulat… de por!

Però per al desenllaç encara queden quasi 2 mesos, i això és molt de temps per posar-se a punt, hores i hores de bona bici per devant.

Per il·lustrar breument aquest article, he posat una foto del grup entrant al poble de l’Estany.

Anar al perfil GPS.