El Mite, quin gran mite

El Tourmalet, el cim més mític del Tour de France

Aquest és el dia escollit per mirar de pujar el Tourmalet, i amb aquesta intenció carrego la bici al cotxe per fer camí, en principi, fins a Arreau per agafar la bici des d’allà i fer el Col d’Aspin abans. Però per desgràcia el dia no està per gaires alegries, i a mesura que vaig fent quilòmetres vaig refent els plans, sense perdre de vista l’ascens en bici al Mite. Al final acabo aparcant a Ste. Marie de Campan, descarrego la bici amb el cel amenaçador, i començo a pedalar. Faig la foto al cartell indicador per si el port està obert o tancat, i a pujar s’ha dit.
Al principi la pujada és suau, i apareix el primer plujim, una pluja fina però que de mica en mica ho va mullant tot. Ja s’acosta la pujada de debò, i les cames responen bé, mantinc el ritme i aviat apareixen els primers ciclistes al meu devant, els puc anar atrapant i avançant, i això dóna moral per continua empenyent cap amunt. A cada quilòmetre que passa la carretera està més molla i es posa més boira baixa, quin panorama m’espera a la baixada! Vaig passant pels primers porxos per evitar les esllevissades, i em vaig acostant al cim. Ja falta menys per arribar a dalt, sempre controlant els quilòmetres que falten. Ja comenó a divisar la famosa estació d’esquí de La Mongie, ja hi sóc, i sembla que el cel es vol aclarir a dalt de tot. Tan sols manquen 3 km i… quin desnivell que em queda pel devant! El tram final transcorre en un seguit de terrasses i curves que et pujen fins al cel. Però finalment arribo per coronar el famós Col du Tourmalet, de 2115 m d’altura, i ho faig en 1 h i 28 min per 17’21 km en total. M’he sentit molt i molt bé, i al final el port ha semblat menys dur del que realment és, i és que quan aconsegueixes una fita important, després ja sembla més fàcil.

Veure la galeria de fotos.

Anuncis

Destrossant el cronòmetre

A la conquesta del récord de l’hora

Quan em llevo miro al cel i veig que fa un dia esplèndid, i surto a pedalar en direcció a Les amb una primera intenció de tornar enrera i pujar al Saut deth Pish en bici, però em trobo molt bé, pedalant a un ritme alt, i decideixo continuar en direcció Bagneres de Luchon per Marignac amb la intenció de marcar el meu propi récord de l’hora. La carretera l’havia fet en cotxe el dimecres de la setmana passada, i per tant ja coneixia el camí. Segueixo a molt bon ritme i en el moment en que es compleix 1 hora de rodatje m’aturo d’inmediat per comprovar el registre: 35’47 km/h !!!
Quin mega-registre acabo de marcar. Anteriorment ho havia intentat per la zona de la Costa Brava, però no havia aconseguit més de 30 quilòmetres i escassos metres en una hora.
Segueixo encara a molt bon ritme fins a Bagneres de Luchon on hi arribo amb 50 km, i pujo el Portillon en 50 min des del cartell d’inici del port, el cartell verd que es mostra al final d’aquest article.
Baixo fins a Bossòst i fins al càmping, amb un molt bon registre al sac. Sembla que l’alta muntanya ha donat bons fruits, aquesta vegada.

Caminada per endinsar-se en la natura

Bausèn i el bosc de Carlac: un món plè d’històries

Un dimarts és un bon dia per canviar la rutina de bici. Bé, de fet en vacances qualsevol dia és bò per fer coses diferents, però deixem-nos estar de filosofies i anem per feina. La d’avui és una caminada organitzada pel càmping, i sortim un grupet de quatre cotxes en direcció Les per prendre la desviació cap a Bausèn. Aparquem, agafem les motxilles i començem a caminar.
Ens expliquen tota mena d’històries i llegendes sobre el poble, però curiosa la que fa referència a la solitària tomba que hi ha als afores del petit poble, i és que sembla que fa molts anys hi havia una parella que es volien casar, però l’església no ho permetía per un vincle de sang excepte si pagaven una taxa, però la parella era pobre i no s’ho podia permetre. Resultat: viure en pecat fins que ella es mor i no pot ser enterrada en el cementiri oficial, motiu pel qual els habitants li van construïr aquesta tomba solitària.
I és que d’històries curioses n’hi ha per tot arreu, sens dubte.
Seguim caminant en direcció un bosc d’quells que estan ben dotats de massa arbrada, tant que els arbres acaben caient pel seu propi envelliment i la competència ferotge a la que els sotmet la pròpia naturalesa. Un bosc molt humit i amb algun rierol fluïnt amb total llibertat, fent baixar sense respir l’aigua de la muntanya.
Una visita molt interessant, de poc més de tres hores de durada, però que et fa sentir la natura en la pròpia pell. Molt recomenable.

Veure la galeria de fotos.

Una jornada plena de curiositats

Pujant fins a Vilamòs, i rematant per la tarda

Un matí que comença tard i al ralentí, però finalment surto a fer bici. Per escalfar una mica vaig en direcció a Viella i fer mitja volta per pujar a Vilamòs, un petit poble que s’hi accedeix des de Pont d’Arròs per una carretera amb moltes curves i que s’enfila de mala manera. Exigeix un bon treball físic per coronar el port, que tot i no ser molt llarg, menys de 6 km, si que demana decisió. Tan bon punt arribem a dalt, com podeu observar a la foto, el poble fa molt bona pinta, i és d’aquells que a l’hivern ha d’oferir imatges d’autèntica postal de nadal. Des d’allà segueixo la carretera que em durà fins a Arres de Sos per després baixar a Bossòst, però com que sempre hi ha imprevistos, la carretera que en principi hauria de ser asfaltada està composta de graveta i acabo punxant. A aquest inconvenient hi hem de sumar que la manxa no vol inflar i que a la càmera de recanvi la vàlvula no vol tancar bé, per perdre en l’operació el poc aire que havia aconseguit entrar. Al final baixo com puc, suant la “gota gorda” frenant amb decisió i constància perquè la roda del davant, la del problema, no s’agafa bé i domina la bici. Vaig parant per descansar, i finalment arribo a Bossòst ón, amb desesperació busco una botiga de bicis que no hi és. Finalment trobo una ferreteria per comprar pegats i reparar la càmera punxada.
Després de molt esforç aconsegueixo mig solucionar el problema, ja que la manxa és la mateixa, i vaig amb poca pressió, però suficient per arribar al càmping i allà acabo d’inflar la roda amb la bomba d’aire “de debò”.
Una sortida estruncada, que acabo d’arrodonir per la tarda fent una escapada a Viella, ón trobo una bona botiga de bicis, per comprar càmeres de recanvi. Al final acabo arribant a l’esprint fins a Bossòst per la carretera nacional, i retorn al càmping a recuperar forces.

Veure la galeria de fotos.

Inmersió a la natura

Gausac – Bassa d’Oles – Artiga de Lin: de 3 en 3

Avui és dissabte, i a més torna a fer sol des dels primers compassos del dia. Això ajuda a pujar la moral i començo una sortida de les guapes, des de Pont d’Arròs fins a Viella pràcticament un passeig, i des d’allà prenc la desviació cap a Gausac, un petit poble enganxat a la capital, però que sembla transportar-nos en el temps pels camins empedrats (aquells que tant de mal han fet aquest any al Tour de France), i des d’allà ja comença una pujada sense treva de 10 km a un 7,2% de promig. Sort que en arribar a dalt ens espera un paisatge que respira tranquilitat pels 360º, ón tot sembla aturar-se i fins i tot jo també m’aturo, en aquest cas per fer fotos. Després ja ens espera una baixada d’uns 5 o 6 km fins al mirador (Guardader) de Betlan des d’ón es pot contemplar alguns dels petits pobles que s’enfilen per les muntanyes veïnes. Des d’aquí surto en direcció a Artiga de Lin per una carretera que es fa a bon ritme, i que a més està molt poc transitada i transcorre per paratges de gran bellesa, de fet com tota la Vall d’Aran, què caram; arribo a la cruïlla amb la carretera que puja d’Es Bòrdes fins a Artiga de Lin. des d’aquest punt hi ha poc més de 5 km fins al final de l’asfaltat, però quins 5 km, que pujen i pujen sense descans.
Una vegada més el paisatge que trobem en arribar compensa amb escreix tot esforç realitzat, tot i que pel camí un es troba massa trànsit de cotxes, però el lloc mereix la visita.
Ja de baixada encara manca una última parada: els Uelhs deth Joeu, un saltant d’aigua que, com explica el plafó informatiu, és aigua procedent de l’Aneto que s’amaga dins la terra per reaparèixer en aquest punt. Tot un espectacle de la natura, que impressiona es miri per ón es miri.
Després ja toca baixar a plaer fins a Es Bòrdes i sortir a la carretera en direcció Pont d’Arròs, a uns escassos 2 km un poble de l’altre.
Una bona sortida, no mancada de duresa, però que al final sempre deixarà un bon record.

Visitar la galeria de fotos.

Parc nacional d’Aigüestortes

Estany de Sant Maurici

Després de dos dies seguits de pluja, avui sembla que no ha de ploure, però per comptes de sortir en bici prefereixo no jugarme-la i aposto per fer una excursió a l’estany de Sant Maurici, situat al Parc Nacional d’Aigüestortes. Un bell indret al qual s’hi accedeix per la carretera que porta fins al petit poble d’Espot, conegut per les seves instal·lacions d’esquí. Un cop arribat, trobem un aparcament a ambdós costats de la carretera i un punt d’informació. Hi ha opció de pujar fins a l’estany en taxis 4×4, però jo prefereixo arribar-m’hi per la via tradicional: a peu.
És una caminada de poc més d’una hora i mitja, depenent del ritme de cadascú, i està perfectament marcat. El camí transcorre per paratges de gran bellesa, fins arribar al capdemunt ón finalment podem apreciar l’extensió d’aigua. Una vegada hem arribat aquí, i si no ens hem quedat de pedra contemplant la generositat de la naturalesa, tenim diversos camins per fer al voltant del llac, i jo escullo el que ens porta fins a la cascada de Ratera, una impressionant cascada a uns 10 minuts a peu, que tan bon punt ens hi anem acostant ens va rebent amb una remor cada cop més intensa. Quan hi arribem ens trobem un petit mirador que permet contemplar amb seguretat el saltant d’aigua.
Després ja mitja volta i a buscar el cotxe per tornar a Viella, no sense abans gaudir del port de la Bonaigua pel costat d’Esterri d’Aneu, un port que per aquest costat encara és més espectacular, i per fer en bici segur que més dur, que pel costat de la capital aranesa.

Visitar la galeria de fotos.

El Sauth deth Pish impressiona

Visitant el Saut deth Pish, una gran cascada

Un dia més amb pluja, per sortir a fer turisme en cotxe, i surto en direcció Pont d’Arròs i prendre la carretera que puja fins al Saut deth Pish. Una carretera estreta i amb curves constants que no para de pujar, però a més hi ha una boira que no permet veure-hi gaire més enllà, motiu pel que toca anar amb 4 ulls. Quan arribo al capdamunt i puc aparcar, al meu darrera també aparquen uns quants cotxes més. Quina paciència tots plegats! Ressegueixo el camí marcat fins acostar-me al punt més pròxim recomenat, no sóc massa agoserat, i contemplo amb admiració el gran poder de la natura. El soroll que fa l’aigua al caure sobre el petit llac format entremig de la cascada és imponent. Realment tot el paisatge resulta imponent, ja sigui vist d’aprop o des de més lluny.
Al final, com que allà dalt no hi havia boira i en aquell moment tampoc plovia, em passejo pels voltants i puc gaudir-ne plenament.
Un paratge que realment mereix una visita i una excursió amb calma pels seus voltants, que de ben segur reserva llocs impressionants, ja que a la dreta del salt d’aigua hi ha un camí marcat que puja, segurament, per veure’n de més aprop la capçalera.

Visitar la galeria de fotos.

Lac de Gery

Una visita de circumstàncies, però interessant.

El dimecres no és precisament que es llevi allò que es diu perfecte, i és que durant la nit ha estat tronant amb força i el dia és plujós, motiu pel qual no és recomanable sortir en bici. En conseqüència surto pel matí a fer una volta en cotxe fins a Viella, i d’allà agafo la carretera de Gausac en direcció a la bassa d’Oles, ja que en la guia que tinc és un dels llocs recomanats. I no és per menys, perquè un cop ets allà el lloc és d’allò més idílic si no fós per la pluja que va caient amb insistència. Què hi farem, serà qüestió de reservar-se un dia per fer-hi una escapada amb la bici, que la carretera que hi puja és molt interessant.
Per la tarda la cosa pinta del mateix color, és a dir, que segueix plovent, i torno a sortir amb el cotxe (però si he vingut a fer bici…), i surto en direcció Bossòst i seguir en direcció França per Les, ja que no conec la carretera, i de pas conèixer les poblacions veïnes. Tot un seguit de petits pobles mig aturats, en aparença, als anys 40 em porten finalment a un indicador que diu “Lac de Gery”, i decideixo desviar-m’hi per fer-hi una ullada. Aparco i, aprofitant que ara no plou, faig una passejada per la zona que, ben envoltada d’altes muntanyes enboirades als seus cims, adquireix un aspecte imponent. El lloc és molt maco i molt tranquil. No sé si sempre és igual, però pel que sembla lloguen embarcacions per fer una volta pel llac. Qui sap, en bona companyia en un dia clar ha de ser fantàstic.
Des d’allà torno a la carretera principal, i com que veig que Bagneres de Luchon és a prop decideixo arribar-m’hi per tornar pel mateix camí i controlar quants quilòmetres hi ha fins a Pont d’Arròs, i tal vegada fer-ho en bici un altre dia.

Visitar la galeria de fotos.

De Bagneres de Luchon a Col d’Aspin

Seguint el Tour de France. I una segona vegada, també.

Scott AFD 307 Racing

Un matí diferent al d’ahir. Si sempre hi ha una primera vegada per gaudir del Tour de France, per què no hi hauria d’haver una segona? Per avui em programo una bona sortideta en bici, però per anar amb temps, la primera part la faig en cotxe, per tal d’arribar aviat a Bagneres de Luchon, aparcar, i des d’allà sortir en direcció Col de Peyresourde (aquest serà el primer que facin els corredors), Col d’Aspin (serà el segon), i si tinc sort intentaré començar el Tourmalet. Una proposta sens dubte ambiciosa, que començo a dur a terme amb el primer port de la jornada.
Sorprenent la quantitat de ciclistes que ja ben d’hora, tot just passen uns minuts de les 7 del matí, comencen a rodar. La primera pujada, d’uns 12 km i sempre cap amunt, és plena de gendarmes que van prenent posicions per restringir el trànsit en cada cruïlla, i pedalant per allà el mig et sents com més important, què voleu que us digui. Destacable sobretot els quilòmetres finals, ón ja hi ha més aficionats que van sortint de les moltes autocaravanes que ens trobem pel camí, i que et fan sentir encara més important, animan-te com si fóssis el Contador, o potser el mateix Eddie Merckx, qui sap.
Després d’un bon esforç, arribo al cim i faig la foto que il·lustra aquest article i aprofito per gaudir de les vistes, sempre genials per aquestes latituds, i encaro la baixada en direcció Arreau. Una bona baixada, bastant llarga i amb una última part que planeja i es pot anar a molt bon ritme. Quan arribo a Arreau la sorpresa és absolutament majúscula, si fins ara hi havia molts aficionats, tan ciclistes com de peu, aquí ja és l’apoteosi més absoluta. Gentada per tot arreu, i ciclistes, molts ciclistes. De fet crec no haver vist mai tants ciclistes junts. No. Definitivament, no ho recordo. Aquí no et podries perdre ni que ho volguéssis. Ja comença la pujada en direcció al Col d’Aspin, i ràpidament s’endevina que no serà fàcil, perquè aquest si que puja, i per acabar-ho d’arreglar, comencen a passar cotxes dels patrocinadors, sabata avall i llençant un seguit de frases publicitàries que fan que t’apartis sí o sí. De mica en mica m’adapto a la nova situació, i començo a tirar. El públic empeny amb força, i de mica en mica arribo al cim. Ja és el segon del dia, i a partir d’aquí ja la carretera està tallada (quedarà pendent el Tourmalet), i per tant em quedo en aquest punt per veure l’etapa en directe. Finalment van arribant els corredors, que des del cim ja es veu com pujen per la revirada carretera, tot seguint el senyal de l’helicòpter de TV i el públic inquiet. Després, ja un degoteig constant de corredors en els estats més diversos de cansament (que també pateixen), i quan acaben de passar toca tornar.
La baixada promet, i amb una carretera completament envaïda per ciclistes, m’enganxo a dos d’ells que marxen avall amb decisió, i faig un descens dels que fan història, molt ràpid i precís en la traçada. Després ja queda un bon tros de planer per tornar a pujar el primer port pel costat invers. Aquesta pujada, la veritat ja costa un xic més, en part perquè ja no hi ha un repte important a l’altre costat, i aprofito per gaudir del paisatje i fer fotos que a la baixada del matí no m’havia quedat ni un instant.
Finalment la baixada fins a Bagneres de Luchon, acompanyat d’altres ciclistes, es gaudeix tant o més que l’anterior, ja que no hi ha tant de trànsit, ni de cotxes ni de bicis, i sempre téns bona visió per afrontar les curves.
Realment aquesta és una altra d’aquelles experiències que no es poden passar per alt, i és que quan era a dalt a Aspin em sentia emocionat per haver-hi arribat. No us enganyaré, estava a mig camí de plorar d’alegria. Molt recomenable, sens dubte.

Visitar la galeria de fotos.

Bagneres de Luchon

Seguint el Tour de France. Sempre hi ha una primera vegada

Dilluns, 19 de juliol, de bon matí: Un bon dia per fer bici, i aprofitant que estic a poc més de 30 km de Luchon i el Tour té en l’etapa d’avui arribada a Bagneres de Luchon, aprofito per fer una bona sortideta. Des de Pont d’Arròs agafo la carretera en direcció Bossòst per iniciar l’escalada a un dels ports importants, com és el Portillon. La veritat és que al principi ja adverteix de quin peu calça, i ja no para de pujar, compartint constantment la carretera amb altres aficionats al ciclisme que fan més interessant l’ascens. Interessant els indicadors que ens trobem a cada quilòmetre del recorregut, ón s’apunta la distància fins al cim i els pendents promitjos durant el següent tram. Al capdemunt del port ens trobem un munt de ciclistes, pujant pels dos costats i fent-se fotos mutuament, que converteixen la jornada en una autèntica festa del ciclisme. Em paro i faig unes poques fotos del lloc i a baixar el port per l’altre costat. Ostres! Això ho hauré de pujar després! Tan sols iniciar el descens descobreixo que, pel costat francès, és més dur i també més interessant. Arribo a Bagneres de Luchon i ràpidament puc copçar el gran ambient ciclista que es respira avui. Tot està totalment invadit de ciclistes, i alguns d’ells amb màquines realment excepcionals. També ràpidament es veu l’ambient Tour. Després de fer una volta amb la bici pels carrers de la població, impregnant-me i sentint-me un corredor professional, busco un lloc ón aparcar la meva bici, i tot i que encara queda estona perquè arribin els corredors, són tot just les 11h i arribaran cap a les 17h 30min, ressegueixo a peu la zona per buscar quin pot ser el punt més interessant. Finalment em decideixo per posar-me passat la línia d’arribada, per no perdre detall dels corredors i poder presenciar el podi. A més, també hi ha la caravana del patrocinadors del Tour, que amb les seves carrosses de publicitat, van repartint aigua, gorres i tota mena de coses, cadascú del seu producte, que converteixen l’espera en quelcom més divertit. Realment és una experiència que com a aficionat al ciclisme s’ha de viure, com a mínim, una vegada.
Una altra cosa ja és sortir d’allà, entre mig d’una riuada enorme de gent, intento obrir-me pas, que ja passen de les sis de la tarda, i encara queda pujar el Portillon!
Finalment arribo a la plaça ón he aparcat la bici, i enfilo el camí de tornada, en el qual ja no deixaran d’avançarme cotxes, motos i autocars de la caravana oficial i dels equips del Tour, fins que arribi al cim. Pel camí descobreixo una font a mitja pujada, que aprofito per descansar del sobtat i intens trànsit, i de passada “omplir els dipòsits”. La baixada si que és realment per gaudir-ne, ja que com que la carretera encara està tallada al trànsit en direcció França, es poden traçar les curves amb certa alegria. Ja a la part final dónen pas als primers vehicles, i toca afluixar. D’allà ja tan sols em queden uns 10 km fins al meu destí.
Una bona jornada, amb molts records per guardar a la memòria. Us ho recomano.

Visitar la galeria de fotos.