Prehistòrica La Roca 2010

Una clàssica, millorada

Un matí que començava força fred, ja que en el moment d’aparcar el cotxe el termòmetre marcava tot just 2º, i els camins i camps estaven coberts del blanc característic de la gebre. Quin fred que ens espera!

Pujo a la bici i em dirigeixo al punt de control per formalitzar la inscripció, i em trobo amb una cua que ni a les carreteres a plè estiu! Bé, qüestió de paciència i aguantar el fred, que de mica en mica la gent es comença a moure, i poc a poc arriba el moment de recollir el dorsal.

Aquest any la organització ha previst dues sortides diferents, una per als que van a per temps, i l’altre per la resta (entre el que m’incloc), ja que aquests últims anys s’havia massificat molt, i les sortides eren lentíssimes. Arriba el moment d’engegar, i el grup es va estirant progressivament gràcies als primers quilòmetres fàcils amb lleus pendents i camins amples. D’aquesta manera, quan comença a posar-se difícil, la gent ja s’ha escampat força i no ens fem nosa els uns al altres. Definitivament, molt bona estratègia la de la organització aquest any! Arribem al primer avituallament, parada ràpida i seguir, que ja comença la muntanya de debò. És el moment de marcar el ritme, les primeres pujades faran la resta. Passem per un seguit de corriols amunt i avall, amb trams força tècnics i d’altres de bastant ràpids, mirant de gaudir dels llocs per ón passem, però sense perdre de vista el camí, perquè la mínima badada ens farà caure de la bici, i això es pot pagar car. En alguns moments és recomanable posar el peu a terra, i fins i tot baixar de la bici per fer uns pocs metres a peu, ja que hi ha descensos que si no ets un bon baixador millor fer-los a peu, sense manies.

Poc a poc la cursa avança i s’acosta a la seva fí, però a la part final ens espera un descens rapidíssim, és el moment de deixar-se anar que ja no és tant tècnic, i un cop ja som a baix, encara ens queda passar per sota d’un petit túnel que s’ha de fer ben ajupit i mirar de no perdre l’equilibri, perquè fa poc més d’un metre d’altura. Després ja poc més d’un quilòmetre que es pot fer ràpit i arribar triomfalment, que l’esforç té recompensa en forma d’entrepà de botifarra i una armilla d’obsequi.

Ara ja no podem fer res més que començar a contar els dies que manquen per a la pròxima edició, i mirar d’arribar com a mínim amb la mateixa condició física d’aquest any.

Anuncis

2a Mussolada a Puiggraciós

Una pedalada diferent

Hi ha ocasions en què hem de provar coses noves, i aquesta vegada em vaig assabentar d’una sortida nocturna en BTT. Una bona excusa per pujar a un lloc que ja conec, però veure’l de manera diferent. La pujada va resultar més fàcil del que preveia, ja que no vam pujar pel costat més difícil, i és que amb un any de plujes com ha sigut aquest, hi ha alguns camins que són realment complicats d’atacar de dia, ara imagineu-vos de nit, amb l’única companyia de la llum de la lluna i una mínima il·luminació artificial.

Amb tot, no ens vam estar, els pocs que érem (6 en concret), de buscar algun corriol extra que posés un xic de dificultat al tema. Després de pràcticament 1 hora de pedalar, no és un mal temps, aconseguim arribar a l’objectiu: El Santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós.

En arribar a dalt, ens esperava un petit avituallament, o no tant, ja que ens havíen preparat un pastís de xocolata que havia de ser per a una vintena de participants, segons les previsions, però imagineu-vos repartir aquest valorat botí entre els pocs participants…

Ja ben alimentats, vam decidir retornar en part per ón havíem pujat, però acabant el descens pel costat difícil que havíem descartat per pujar. I de nit, la baixada semblava més complicada del que realment va resultar.

En resum, una pedalada ben diferent, que accentúa els sentits, ja que amb la manca de llum natural, et veus obligat a concentrar-te molt més per ón poses les rodes de la bici.

Si no heu fet mai una sortida semblant, proveu-ho, us ho passareu genial!