Port d’Artigascou

El més “gran” dels Pirineus

Aquesta és l’última sortida que faré aquestes vacances a la Vall d’Aran, si no és que canvien moltes coses abans (que ho dubto), i per tant hem de fer alguna cosa completament nova. I de fet, per nova hi podem entendre conèixer ports que abans encara no haguéssim escalat. I aquí entra en joc el Port d’Artigascou, un punt d’interès apuntat el divendres passat quan pedalava amb una gent del lloc. El port comença a la població de Fos, just el primer poble entrant a França per la N-230 des de Vall d’Aran. Passem l’antiga frontera, ara tan sols quelcom testimonial que només funciona a nivell administratiu, i a la dreta trobem la desviació en direcció Melles i el port en qüestió. Ja des del principi trobarem que la carretera es cargola de forma sobtada per guanyar altura, amb rectes molt curtes de tan sols uns 100 metres, i curva amunt que va directa en direcció al cel. La primera part es fa relativament fàcil fins arribar al poble de Melles, ja que tot i guanyar força altura en poca distància, s’hi arriba fresc i amb ganes de conèixer nous llocs.

Ja passat el poble, trobem la desviació a l’esquerra cap al port, amb un petit monument que ens indica que estem al pais de l’ós, caldrà anar amb compte no ens en creuem cap. Passen els quilòmetres i sorprèn el bon comportament dels conductors en aquest punt, ja que la carretera no és gaire ample i amb les seves constants “paelles”, et respecten i t’avancen quan realment es pot fer. FIns i tot em passa un conductor i m’indica, amb bones intencions, que tan sols queden 5 quilòmetres i mig. Tot i que el que no em diu és que els últims són pràcticament sense asfaltar, amb molta graveta i forats constants, i al final desisteixo en conquerir el cim. No me la vull jugar, ja que tampoc sé del cert quant queda i després la baixada pot ser molt complicada.

Segons el que m’havia indicat el veí del lloc, no em podien quedar més de 2 quilòmetres, però faig mitja volta. Potser l’any vinent si porto la de muntanya faré l’intent de conquerir el cim, ja que llavors poc m’importarà si hi ha graveta o no. Però fins llavors, caldrà esperar.

Començo el descens amb cautela de no enganxar cap sot o pedra que em pugui donar un disgust, ja que abans, tan sols sortint de Les ja havia punxat la roda del davant i no tinc ganes de canviar la càmera en terres tan “hostils”. Finalment tot surt tal com calia esperar, i a bon ritme arribo de nou a Fos, preparat per engegar la tornada a bon ritme. I com que vaig d’hora i el ritme és òptim, em vaig engrescant, i veient que em sortiran poquets quilòmetres decideixo pujar per Es Bòrdes en direcció a Plan de Batalhèr, una pujada que sempre es complica més del que un es pensa, ja que els primers 3 km. sortint d’Es Bòrdes són durs, amb una pujada constant, i a més sabent que després queda tota la PUJADA, amb totes les lletres. Però al final acaba fent-se curta si es troba el ritme apropiat, i no s’intenta fer “l’heroi”. Després la carretera comença a planejar i el ritme augmenta sense voler. Finalment arribo a Plan de Batalhèr i agafo la desviació cap a Aubèrt, que aquests dies he fet un parell de vegades de pujada, i convençut que serà fàcil i ràpida, em sorprèn com de malament està la carretera com per deixar-se anar més del compte, i acabo tirant de frenada més del que pretenia.

Al final una sortideta força interessant, amb poc més de 70 quilòmetres, que per acabar l’estada a la Vall no està pas malament, i deixa temes pendents per un altre any, que sempre és important tenir motius per tornar a un lloc, i no deixar-ho tot conquerit a les primeres de canvi.

Per tant, com va dir aquell personatge de cinema: Volveré…

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Anar al perfil GPS.

A pedalar amunt i avall

Arrodonint la feina

Per la tarda toca la segona part, i és que després de visitar l’Artiga de Lin pel matí, i caminar una estona, ara toca acabar d’arrodonir la feina de la primera setmana de vacances en bici. El dia segueix tapat, però no sembla que tingui massa intenció d’anar a més, ja que de tant en tant es veu alguna clariana, i això dóna esperances, però al mateix temps cal anar amb compte que no t’agafi la pluja quan estiguis al lloc més remot. I amb aquest plan començo la pedalada des del càmping pujant al poble de Vilamòs, amb una primera intenció que és la d’arribar fins a Bossòst per una pista asfaltada, però per comptes de desviar-me per Arres de Sos ho faig per Arres de Jos, i per aquí no hi arribaré, i de fet m’ho plantejo perquè fa dos anys ho vaig fer, i baixant vaig tenir problemes, ja que vaig punxar perquè la pista hi ha un tros que tan sols té graveta. Per tant, al final decideixo tornar avall per VIlamòs, però un cop a baix agafo la carretera que porta vins a Vila, pujo fins a Arròs i segueixo fins que la carretera no té continuació, torno enrera i baixo per Aubèrt, vaig en direcció a Plan de Batalher com fa un parell de dies, i un cop a dalt segueixo cap a Gausac, baixar per Viella i en direcció Bossòst fins arribar a Era Bordeta, punt ón faig mitja volta per tornar al càmping.

En aquest punt aconsegueixo els 50 km. del dia, que sumats a tota la resta dels que he fet aquesta setmana em dónen un total de 500 km. Això es converteix en un abosolut rècord personal de quilometratge en una setmana, i serà difícil superar-ho. Però a part dels números freds que proporcionen els quilòmetres fets, també deixen un seguit de sensacions que, per hores que estigués escrivint, no aconseguiria expressar amb total claredat. Per sort, a vosaltres us quedaran les fotos, que us ajudaran a descobrir la bellesa que amaguen aquests paratges, ja sigui de la Vall d’Aran com també de la Vall de Luchon i poblacions pròximes dels Pirineus francesos. Un seguit de llocs carregats d’història, sobretot per als amants del ciclisme, que gaudiran passant pels llocs per ón abans han vist passar els seus ídols.

Anar al perfil GPS.

Era Artiga de Lin

Caminant per entretenir-se

El matí es lleva amb poques esperances de sol, però al mateix temps costa d’endevinar si plourà o pel contrari aguantarà. Per tant, i després de molt dubtar, decideixo que potser és un bon moment per agafar el cotxe i fer una sortida curta, però al mateix temps que permeti fer una mica de cames i no basar-ho tot només en la benzina. Surto cap a Es Bòrdes i agafo la carretera que puja a Era Artiga de Lin, ón ja hi havia estat prèviament, però malgrat tot tampoc ho coneixia amb detall, ja que vaig pujar-hi amb la bici de carretera i no anava calçat per sortir a caminar. Aparco el cotxe al primer parking que trobo, just abans del Pla dera Artiga, i començo a caminar en direcció al Saut de Pomèro, un petit saltant d’aigua que s’hi arriba per un caminet i uns escassos 10 minuts a peu però que s’escolta des de la distància.

Després d’unes quantes fotos faig mitja volta, ja que el camí tampoc porta enlloc més, i agafo el camí que porta fins als Uelhs deth Joeu, que passa per uns prats ben pelats i travessa la vall amb un pontet de pedra sobre el riu. El camí està marcat per fer en uns 20 minuts, però al final entre que un es para a fer fotos d’això i d’allò se’n tarden alguns més, perquè la veritat és que tot plegat s’ho val prendre’s el seu temps. Finalment s’arriba als Uelhs deth Joeu, que també s’hi pot arribar per la mateixa carretera que puja a l’Artiga de Lin, i el circuit es pot fer començant per un lloc o altre. El lloc ja el coneixia de dos anys enrera, al igual que amb la primera part del camí, aquesta vegada es gaudeix més, al no estar pendent d’ón lligues la bici i de caminar amb cura per no portar el calçat correcte.

Després d’aquí, ja toca remuntar el camí fet per tornar al cotxe, i començar el retorn, però encara fent alguna parada, com per exemple l’ermita dera Artiga de Lin, una petita ermita que avui queda ensotada amb la carretera, però ón antigament, tal com es pot veure en les fotos, a més també acollia un refugi per als visitants del lloc. Després ja tan sols una última parada al Barranc de Simona, un altre saltant d’aigua que creua la carretera per desembocar al riu Joeu i omplir d’aigua aquest bell paratge de la Vall d’Aran.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

La Bonaigua

La llegenda continua

Hi ha una sortida que ja és habitual fer cada any, com és pujar el port de la Bonaigua. Un port llarg, amb un bon desnivell acumulat i que ofereix un espectacle visual que res té a envejar als grans ports dels Pirineus francesos. D’altra banda, em quedava pendent pujar el port pel costat d’Esterri d’Àneu, que l’havia fet en cotxe però ja feia dos anys que el tenia “entre cella i cella”. I avui m’he decidit a fer-ho, pujar pel costat de Viella, baixar fins a Esterri d’Àneu i, segons com anés de temps em quedava a baix a dinar o remuntava per quedar-me a dinar a dalt a la Bonaigua.

Però començem des del principi. Sortida des del càmping a bon ritme fins a Viella, i comença l’espectacle de la pujada. Els primers quilòmetres són fàcils, és d’hora i es porta bon ritme, però quan s’arriba al poble de Baquèira la cosa ja canvia. Allà comença el port amb totes les lletres, i una llarguíssima recta que no s’acaba mai, però que et deixa veure l’estació d’esquí de la Bonaigua allà dalt, amenaçant amb el que queda encara per pujar. Però amb esforç i constància es van retallant els quilòmetres, i al capdemunt es comencen a veure els cavalls pasturant, senyal inequívoc que ens acostem a l’objectiu. I finalment, l’objectiu és assolit baixant el temps respecte de l’anterior ocasió, amb 1 hora i 39 minuts des del càmping a Pont d’Arròs és un bon registre.

Ara ja toca iniciar el descens en direcció Esterri d’Àneu, amb els primers quilòmetres de descens amb paelles constants que cargolen la carretera per guanyar el desnivell a la muntanya, i la segona meitat del descens amb rectes força ràpides fan que arribi més d’hora del previst a baix, i aprofito per reposar energies amb una mica de beguda i menjar, per sense perdre temps iniciar la pujada de tornada. Al principi sembla que no s’acabarà mai, però m’he marcat un temps màxim d’arribada a dalt. Començo a pujar a les 12h 38min., i em fixo com a objectiu arribar sobre les 14h 15min. Però al principi costa avançar metres, el cap es va atabalant amb pensaments del que queda per pujar, i els dits només fan que consultar al GPS quants metres d’altura portem, per saber fins als 2072 mts què és el que queda. De moment sembla que quedi una eternitat, però al final els números freds i clars indiquen que tampoc vaig tant malament. Tot és qüestió, com deia al principi, amb esforç i constància es pot assolir el repte. S’acosta el refugi de les Ares, i allà comença la part més dura, amb totes les paelles que abans eren fàcils de baixar, ara toca aixecar-se de la bici i pedalar amb tot el que es pugui, sense escatimar esforços, però al mateix temps sense malgastar-ne. Finalment, i contra tot pronòstic, arribo abans del previst a dalt a la Bonaigua, i em plantejo quedar-me a dinar al restaurant que hi ha a dalt, amb una terrassa habitualment ocupada per ciclistes, però que ara mateix és completament buida, i amb un airet amenaçador, que no convida a quedar-se a fora i amb uns quants núvols cap a baix a la vall, que em fan replantejar el tema. I com que tan sols són les 2 de la tarda, i a la vista que tot el que em queda és, pràcticament sense pedalar (salvant els últims 6 quilòmetres, que hi ha algun tros enganyós), decideixo tirar avall. Fent una bona baixada, quan passo entre Baquèira i Salardú es posa a ploure lleument, i aquí si que ja no hi ha volta de full, a fons fins al càmping. I ben fet que faig, perquè ja sortint de Viella la cosa es complica per moments i comença a ploure amb més freqüència i intensitat, i és arribar a destí, fer camí de la dutxa i començar la pluja forta.

Sort que, al final, no plou tant com semblava que havia de fer, i per la tarda el dia queda clar i, si no hi ha res de nou, demà serà un altre dia.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Anar al perfil GPS.

Curta llarga sortida

Millorant les espectatives

Després de descansar el dijous, i afrontar una barbacoa que organitzen al camping els dijous al vespre, el divendres em llevo tard i força mandrós, poques ganes de pedalar però al mateix temps intento exigir-me un mínim. Un dia més fent el mandrós no seria molt bò, tot i que estant de vacances tampoc passaria res, però si es vol mantenir un ritme intens amb la bici… Total, que decideixo anar cap a la població d’Aubert i pujar cap a Plan de Batalhèr. El lloc el conec, sé que hi ha aquella carretera, però la veritat és que encara no l’he fet mai, un tram curt d’uns 6 km que va pujant amb intensitat però que al mateix temps permet anar agafant confiança en un mateix i posar ritme a les cames. A mitja pujada avanço un parell de ciclistes que espero a la cruïlla de Gausac-Bassa d’Oles-Es Bòrdes, i m’ajunto per arribar fins a Es Bòrdes. D’allà es reordena el grupet, se’n queda un i entra en joc un altre. Sortim finalment en direcció a Bossòst per pujar el Portilhon. Aquest port i jo ja ens anem coneixent, començo a marcar ritme des del segon quilòmetre, un d’ells em segueix fort i constant, precipito un primer atac abans de començar l’últim quilòmetre, però per uns moments les forces fallen i el rival escapa lleugerament però, contra tot pronòstic aguanto i m’enganxo. Allà ja no tinc rival, torno a atacar en els últims 400 metres i aquesta vegada arribo fort al capdemunt. De moment molt bona feina, esperem allà al 3er component del grup, i després de beure iniciem el descens cap a Bagnères de Luchon, una baixada rapidíssima interrompuda per la parada, quasi tradicional, a una font a mig camí. Punt habitual de parada de ciclistes per repostar aigua fresca, recent arribada dels cims dels Pirineus.

Ja des de baix iniciem el retorn per Marignac en direcció a Saint Beat i d’allà cap a Les, Bossòst i separació del grup a Es Bòrdes.

Una sortida que pretenia ser de poca distància, a dir veritat avui em conformava en fer-ne uns 40 km., i que al final han acabat sent 90 interssants quilòmetres, molt més del que reflexa la ruta del GPS.

Col du Mente i Col des Ares

Una etapa “de Tour”

Després de conquerir Superbagnères, ara tocava un parell dels mítics, una etapa realment “etapa de Tour”.  Sortida des del camping cap a la població francesa de Saint Béat per agafar el trencant a la dreta i pujar el Col du Mente, un dels ports realment durs, d’aquella mena de pujades que tot i no ser extremadament llarges acaben amb les forces dels més valents, puja sense contemplacions i es recargola, com tantes altres, a pocs quilòmetres del cim. I això ho fa especialment dur perquè vas veient tot de terrasses que forma la carretera i intueixes que l’arribada és a prop, però  no la veus fins als últims 200m. I per contra, si has pogut avançar algú però necessites parar-te o simplement vols fer alguna foto, et tornaran a passar i ja no els podràs agafar. O almenys fins que no arribis al cim. Allà, però, et trobaràs amb moltíssims més ciclistes dels que t’imagines, perquè tots ells han fet l’enorme esforç de pujar, ja sigui per una cara o per l’altre, i tenen ganes de gaudir del lloc i del moment, fer-se la foto amb el cartell indicador del port en qüestió, i així poder justificar i explicar les “batalletes” quan es trobin amb els altres amics del club ciclista de torn, o simplement reviure les mels de la victòria, com si d’un component del grup professional es tractés, al cap d’un temps.

Després de gaudir d’aquests petits instants de glòria al cim del món, toca baixar als inferns, i dic això perquè la baixada en direcció al Portet d’Aspet, que era la següent destinació, és absolutament descomunal, baixant amb una força i una contundència que, si per uns instants m’havia plantejat només anar fins al monument de Fabio Casartelli i tornar pel mateix camí, m’ho trec completament del cap, no arribaria mai!

Tot seguint un grupet de ciclistes, arribo a la desviació del Portet d’Aspet i m’acosto fins al monument que comentava abans, el d’un ciclista que l’any 1995 va perdre la vida baixant aquest port en una etapa del Tour, i que avui dia és punt obligat de visita per a qualsevol aficionat al ciclisme.

Des d’aquí inicio el camí per l’ascens al Col des Ares, un portet senzill, ja que tan sols son 8 km al 4%, però quan ja en portes uns quants, comença a fer calor, i et començen a passar ciclistes a “tot tren”, t’engresques i t’ajuntes a la lluita, afluixes i tornes a apretar fins que, al final, és inevitable afluixar i agafar el teu propi ritme i oblidar-te del que faci la resta. Aquí cadascú ha d’anar a la seva pròpia guerra. Al capdamunt toca la parada de rigor per fer la foto al cartell de conquesta del port, i aprofitant que ja són les 2 de la tarda, i que hi ha un restaurant allà mateix, em quedo a dinar, que queda una bona tela per la tornada.

Després la baixada és ràpida fins a Marignac i ja cap a Saint Béat, que són uns 7 kms, el camí es fa llarg, comencen a pesar els quilòmetres i els graus de temperatura. I ja no diguem el tros que queda fins arribar al càmping!

Quan arribo, després d’una quantitat innombrable de parades per descansar i hidratar-se, ja tard decideixo que l’endemà tocarà descansar, que el cos també ho agrairà.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Anar al perfil GPS.

Superbagnères, ha caigut un altre mite

Conquerint les terres de darrera el món

Tot plegat tan sols era qüestió de temps, cronològic i climatològic. La nit passada hi havia un cel plè d’estels, i quan això passa acostuma a ser bon senyal, i el dia es lleva amb molt bona cara. És ara o mai.

Fa poc més d’un any vaig llegir un article en una revista de ciclisme que parlaven d’aquest port amb molta intensitat, i fent al mateix temps un homenatge a Mr. Mallory. Aquell article em va conquerir, i com que ja tenia controlat el port del primer any d’estar a la Vall d’Aran, l’any passat el volia fer, però no va ser possible. Primer, com deia en l’article d’ahir, perquè anava amb la BTT, i segona perquè quan vaig voler-ho intentar el temps no va acompanyar. Per tant aquest any havia de provar-ho a les primeres de canvi.

Surto amb decisió en direcció Bossòst per començar el Portilhon, primera pujada seriosa del dia, que cubreixo amb solvència en tan sols 37 minuts (crec que és un bon temps), baixada cap a Bagnères de Luchon, una baixada espectacular que després tocarà remuntar, i ja des de baix encaro la desviació a l’esquerra cap a Superbagnères. En aquest moment una lleugera tremolor envaeix el meu cos, simple qüestió de nervis, però em sobreposo i engego la màquina. Tranquil, em dic, que queden encara molts quilòmetres i no cal passar-se d’optimista. Trobo un ritme bo i vaig avançant amb decisió, i a mida que supero els quilòmetres, vaig entenent allò que deia aquell article, ón comparava l’ascens a Superbagnères amb aquell primer ascens de Mr. Mallory a l’Everest, una sensació increïble, no exempta de duresa, però que a diferència d’aquell 8.000, aquí hi arribo ben sencer i amb un “sprint” final per avançar a dos ciclistes, que he vist un tros abans i he cregut que podia passar-los però i que al cap de poc creia que no podria ni boig. Al final, però, amb la pressió d’un altre col·lega que pujava amb força ímpetu per darrera, he acabat apretant el ritme per arribar al devant. El cert és que no era cap competició, però sempre és important posar-se objectius per no abaixar el ritme.

Un cop a dalt, toca plantejar-se què fer. En principi tenia intenció de baixar a Bagnères de Luchon a dinar, però vista l’hora, i que llavors m’engresco malament, prefereixo quedar-me a dinar allà, al cim, per tal de gaudir durant més temps d’aquest mega-objectiu aconseguit, finalment, amb bona solvència.

Després de dinar toca acabar de fer una petita sessió de fotos, per allò de tenir les proves del “delicte”, i iniciar el descens. Un descens que, la veritiat, sembla completament vertical, el ritme és elevat i amb algunes “paelles” que exigeixen tota la capacitat de frenada per no marxar a l’altre carril, i en canvi en altres curves la visió és òptima i es pot allargar la traçada amb total seguretat, i gaudir, gaudir plenament de la baixada i parar de tant en tant per fer fotos, una vegada més amb la càmera a punt per deixar constància del fet i el moment.

Ja de nou a Bagnères de Luchon toca reprendre aquell port que, no per curt, és fàcil. Tan sols són 9 els quilòmetres que ens separan, pel costat francès, de la part més baixa fins al cim del Portilhon (1 més que pel costat de la Vall d’Aran), però que la veritat es fa molt més dur, exigeix molt més. A diferència de la banda Aranesa, que és més constant en els 8 kms. de durada, el costat francès té punts més planers i al mateix temps té més desnivell, i els pendents són molt més pronunciats, i amb la tralla que ja porto a les cames, això es nota i molt. M’ho prenc amb calma, paro fins a tres vegades, aprofito per hidratar-me i finalment assoleixo el cim. Sí!

El descens fins a Bossòst ja és una altra historia, completament “suelto” arribo a baix en menys que canta el gall, i d’allà ja fins al camping és pràcticament un estornut (bé, no ens passem ara, que també costa, que són quasi 10 km dels famosos “falsos plans”). Per cert, algú m’haurà d’explicar qui va ser el que va inventar aquesta expressió, que li faré segons què, perquè sempre toca pedalar.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

Tot esperant Superbagnères

S’acosta el gran moment

Aquesta nit passada va estar plovent força, amb llamps i trons i aquesta mena de coses que té la muntanya. Però no cal impacientar-se, s’ha de conèixer el lloc i saber esperar el moment, que ja fa un any que tinc certa ànsia. La meva dèria per pujar aquesta estació d’esquí francesa comença, de fet, fa ja 2 anys, quan vaig pujar a la Vall d’Aran per primera vegada per seguir les dues etapes del Tour amb destí i orígen a Bagnères de Luchon. Superbagnères es dibuixava en la distància, molt amunt a l’esquerra del poble, i em vaig dir que l’any següent, per poc que pogués hi pujaria. I l’any passat hi hagués pujat, però anava amb la BTT, i primer volia fer muntanya, de la bona, BTT en estat pur. Si em quedava temps hi pujava, però el temps climatològic no va acompanyar molt per intentar-ho, i va quedar pendent. I aquest 2012 m’he endut la “Bestia Rossa” amb tota la intenció de pujar-hi tan bon punt hi hagi el primer dia bo 100%, però de moment no ha estat possible, i per entretenir el tema i començar a posar duresa a les cames, avui per la tarda, malgrat no lluïr el sol, surto a fer una petita volta que al final m’engresco i és més llarga.

Surto del camping en direcció Es Bòrdes, i agafo la carretera d’Artiga de Lin, però em desvio cap a Plan de Batalhèr. Una pujada que no té la fama d’altres, però puja de cop els primers 2 km. De fet, de seguida es veu el poble de Es Bòrdes allà baix, molt a baix, i tot gràcies a una carretera que puja cargolant-se per la muntanya com una serp arraulint-se al coll de la seva presa.

La primera intenció era baixar per la carretera que porta fins a Aubert, però decideixo seguir endevant, fent a la inversa una part de la sortida d’ahir, arribant fins a Gausac i cap a Vielha. I a partir d’aquí és quan un s’anima enormement i enfilo carretera fins a Salardú i, finalment, fins a Baquèira. No arribo fins a dalt de tot del port de la Bonaigua perquè això ho deixo per fer un altre dia, per una sortida més completa. De moment, per avui ja està bé i faig mitja volta cap al camping, completant un total de 52 kms. Tot plegat, un molt bon registre per estar molta estona mirant al cel per si surt el sol o plou o res de res de tot plegat.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

Escalfant les vacances

Això s’anima!

Primer dia d’estada a la Vall d’Aran, i ja es lleva amb un temps d’aquella manera, és a dir, en plan que vol sortir el sol però està massa tapat, però que tampoc sembla que hagi de ploure gaire aviat. Per tant, arribat aquest moment de dubte decideixo que sembla que no plourà aviat i em vesteixo amb el culotte d’hivern (per si de cas), i el maillot d’estiu, però porto el d’hivern a la motxilla, no fós que el necessités. Surto en direcció Viella, pujo per Gausac i enfilo cap a la Bassa d’Oles, una d’aquelles pujades que no ténen el nom d’altres, però que també té la seva duresa, amb un percentatge promig del 7% des de baix a Viella.

Arribo al cim i aprofito per descansar uns instants i beure aigua, començo a baixar per agafar la desviació cap a Plan Batalhèr i Es Bòrdes. D’allà contemplo l’opció de pujar fins a Artiga de Lin, però tinc ganes de pedalar i sumar quilòmetres, i decideixo baixar fins a la N-230 i posar direcció a Bossòst i m’arribo fins a Les, però allà el temps fa el canvi previst però no desitjat, es posa a ploure, busco un lloc ón fer mitja volta i tornar al camping. Entre Les i Bossòst no plou amb tanta intensitat (tampoc ha arribat a caure un dilubi, no us penseu) però si que amb la pluja surt el sol, i es nota una sensació de xafogor amb la qual costa pedalar. Després ja tan sols cauen algunes gotes, i per res destorba el ritme, i aconsegueixo arribar al camping amb uns respectables 58 km a 24,5 km/h. Per fer un escalfament, tampoc està tan malament.

Ara queda esperar el dia apropiat, que els estels s’alinïin correctament, i atacar allò que va quedar pendent de l’any passat: pujar a Superbagnères, superant primer Eth Portilhon.

Podeu veure el perfil GPS aquí.