Vilamós-Bossòst

Superant temes pendents

El primer any que vaig estar a la Vall d’Aran, tot seguint el Tour de France, en començar la segona setmana vaig fer un camí que sobre el mapa s’havia de poder fer amb la bici de carretera, i que de fet, bàsicament era possible. Però, i com que sempre hi ha d’haver un “però”, hi havia un petit tram que no estava asfaltat i en aquella ocasió vaig punxar [link a l’article en qüestió] , ara tot hauria de ser diferent. Portava càmera de recanvi i les rodes amb bona pressió, malgrat tot, calia anar amb molta cura de no caure en l’error.

Just en el punt més alt, i passant per la zona en pitjors condicions, hi trobem el “Guardader d’Arres”, un mirador amagat i sense senyalitzar, però que es deixa veure per les escales d’obra que queden a l’esquerra. Paro i aprofito per fer unes fotos, amb el fantàstic Portilhon de fons i de passada recuperar forces, que la pujada és d’aquelles que es fan notar. Ja a partir d’aquest moment, el camí és bàsicament en baixada, però s’ha de frenar amb suavitat i freqüència, que hi ha unes quantes “paelles” abans no arribem a Bossòst. Supero la prova contra el meu passat amb un èxit total, i de tornada passo per Es Bòrdes i encaro la pista de l’Artiga de Lin. Després de les intenses nevades del mes de maig i les fortes plujes de mitjans de juny, el curs del riu Garona va tenir força repercussió a nivell mediàtic, no cal dir-ho, però el curs del riu Joeu tampoc n’ha quedat excempte de les conseqüències, i ha deixat bona mostra de la seva força, motiu pel qual la carretera fins a l’Artiga de Lin està tancada, i el primer tram 3 quilòmetres des d’Es Bòrdes en alguns trams està força malmès i cal anar amb molta cura una vegada més. Desvio a l’esquerra per pujar per Plan de Batalher fins a la Bassa d’Oles, per allargar la sortida i contemplar un paratge espectacular.

De baixada, faig el trencant cap a Gausac i sortir a Viella, i encarar el camí fins al càmping.

Una sortida força intensa, ón s’acumula un bon desnivell d’una gran duresa.

Per la tarda, i donat que el quilometratge final tampoc era per llençar coets, decideixo tornar a la lluita i pujo directe cap a l’accés del túnel de Viella. Quan estic a tocar m’aturo per fer la foto del lloc i faig mitja volta, i a gaudir del descens.

Una bona jornada, amb una primera part al matí gaudint d’unes vistes increïbles, com només la Vall ens pot oferir.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

Anuncis

A pedalar amunt i avall

Arrodonint la feina

Per la tarda toca la segona part, i és que després de visitar l’Artiga de Lin pel matí, i caminar una estona, ara toca acabar d’arrodonir la feina de la primera setmana de vacances en bici. El dia segueix tapat, però no sembla que tingui massa intenció d’anar a més, ja que de tant en tant es veu alguna clariana, i això dóna esperances, però al mateix temps cal anar amb compte que no t’agafi la pluja quan estiguis al lloc més remot. I amb aquest plan començo la pedalada des del càmping pujant al poble de Vilamòs, amb una primera intenció que és la d’arribar fins a Bossòst per una pista asfaltada, però per comptes de desviar-me per Arres de Sos ho faig per Arres de Jos, i per aquí no hi arribaré, i de fet m’ho plantejo perquè fa dos anys ho vaig fer, i baixant vaig tenir problemes, ja que vaig punxar perquè la pista hi ha un tros que tan sols té graveta. Per tant, al final decideixo tornar avall per VIlamòs, però un cop a baix agafo la carretera que porta vins a Vila, pujo fins a Arròs i segueixo fins que la carretera no té continuació, torno enrera i baixo per Aubèrt, vaig en direcció a Plan de Batalher com fa un parell de dies, i un cop a dalt segueixo cap a Gausac, baixar per Viella i en direcció Bossòst fins arribar a Era Bordeta, punt ón faig mitja volta per tornar al càmping.

En aquest punt aconsegueixo els 50 km. del dia, que sumats a tota la resta dels que he fet aquesta setmana em dónen un total de 500 km. Això es converteix en un abosolut rècord personal de quilometratge en una setmana, i serà difícil superar-ho. Però a part dels números freds que proporcionen els quilòmetres fets, també deixen un seguit de sensacions que, per hores que estigués escrivint, no aconseguiria expressar amb total claredat. Per sort, a vosaltres us quedaran les fotos, que us ajudaran a descobrir la bellesa que amaguen aquests paratges, ja sigui de la Vall d’Aran com també de la Vall de Luchon i poblacions pròximes dels Pirineus francesos. Un seguit de llocs carregats d’història, sobretot per als amants del ciclisme, que gaudiran passant pels llocs per ón abans han vist passar els seus ídols.

Anar al perfil GPS.

Sentint-se miner per un dia, o una estona

Visitant la Mina Victòria

Avui el dia es lleva completament net de núvols, permetent més il·lusió per fer quilòmetres. Per començar a escalfar les cames surto en direcció Viella i Betrèn, i d’allà agafo una pista (marcada com a ruta 23) que vaig començar fa uns dies però m’havia quedat amb les ganes de seguir per desconeixement i falta de temps. La pista puja com una mala cosa, recte amunt com volent tocar el cel, en direcció la Tuca, però després modifico un xic la ruta seguint una pista que porta fins a la boca nord del túnel de Viella, a la N-230 just a la sortida del túnel. Des d’allà ja a fons per la baixada fins a la capital de la vall, per després seguir fins a Pont d’Arròs, i d’allà m’enfilo de nou, ara fins a Vilamòs. A partir d’aquest punt, la idea inicial és la de baixar per Arres de Jos fins a Bossòst, però decideixo que ja que he arribat fins allà dalt, i que la pujada és dura, més val aprofitar per acabar de pujar fins a Arres de Sus i cap a la Mina Victòria.

Amb l’objectiu modificat, segueixo les indicacions i segueixo pujant i pujant, i pujant… I com pujen els camins per aquestes latituds! I després de tant pujar, arriba un punt que encara queda quasi 1 quilòmetre, però amb una baixada de por, molt fang per les plujes recents, i molta pedra. S’acosta la mina. Finalment es veuen els primers indicis de la mina, i ja de seguida s’arriba a l’antiga sala de màquines, ara adaptada per a la venda dels tiquets per visitar-la.

A partir d’aquí, el guía explica la historia i el funcionament de la mina, i com els operaris de principis de segle XX se les arreglaven per viure dies sencers dins d’aquells forats. Gent curtida sens dubte, gent molt valenta per treure de les muntanyes allò que els demés consomim per a diferents aplicacions. La mina concretament estava dedicada a l’extracció del zinc.

Després de la visita a la mina, acabo la volta fins pujar a la bassa d’Arres, abans d’iniciar el descomunal descens, tant descomunal com ho ha estat l’ascens però ara sense donar gairebé cop de pedal. Això sí, amb el cap clar per frenar a temps abans d’afrontar les tancadíssimes curves que té la carretera per salvar el desnivell.

Una bona sortida, sens dubte, amb un complement cultural que sempre va bé per descansar de l’esforç físic.

 

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

També podeu veure el perfil del GPS aquí.