Monthly Archives: Juliol 2011

jul. 30 2011

Resseguint el riu Valarties

Per la vall de Valarties

Avui ja és l’últim dia complet de vacances, i cal fer un bon comiat, allò que es diu “cremar les naus”. I què millor que agafar la BTT i posar tota la carn a la graella i començar a pedalar fins a dalt el port de la Bonaigua. Tot carretera i un bon desnivell, un traçat força exigent. Però per acabar-ho d’arreglar hi afegim un ciclista amb la seva bici de carretera i fort que anava com una mala cosa, i em pasa a tot gas. Jo que anava més tranquil que no pas una altra cosa, agafo una rebifada física i provo d’acostar-me tant com puc. Aguanto una estona però el deixo per impossible, però malgrat tot això em serveix per pujar el ritme considerablement, i des del càmping fins a dalt el port, mateix recorregut que l’any passat la primera sortida amb la de carretera per la zona, aconsegueixo baixar el temps en 7 minuts. I anava amb la BTT.

Després, ja tot baixada, acoplat a la bici i amb feina per frenar a les curves tancades. Però com que la volta sortiria curta i acabaria massa d’hora, a Arties desvío a l’esquerra i agafo la carretera que porta fins a Pont deth Ressèc, d’ón l’any passat no vaig poder passar, i en aquesta ocasió amb la BTT agafo la pista i segueixo fins que ja es converteix en un camí de senderisme. Faig unes fotos del lloc i mitja volta i avall, que ara ja si que es va fent tard.

Al final, una sortideta amb quasi 1900 mts de desnivell acumulat acaba sent un bon comiat. Una bona experiència, amb molt bon sabor de boca, i moltes pistes pendents per fer de cara a una pròxima ocasió.

 

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

També podeu veure el perfil del GPS aquí.

jul. 29 2011

De visita per la Val deth Toran

De Les a Sant Joan de Toran i Canejan

La d’avui és una sortida que feia dies que volia fer, però que els núvols que hi havia per la zona desanimaven bastant. Malgrat tot, l’espera ha tingut la seva recopensa en forma de diversió i unes vistes que, una vegada més, superen totes les previsions.

La ruta s’agafa des de Les, pel centre del poble es voreja un càmping i es puja en un primer tram per una pista forestal asfaltada d’uns 6 kms. Al cap d’un parell de quilòmetres de començar l’ascens ens trobem a l’esquerra un “Guardader” o mirador sobre la població de Les, i a partir d’aquí la carretera puja recargolant-se per la muntanya i tenint sempre la mateixa referència de Les, a estones a la dreta i altres estones a l’esquerra, i amb un pendent constant de més o menys un 10%. Finalment ens trobem la desviació a l’esquerra en direcció a Sant Joan de Toran, sempre per la ruta número 2 per BTT. A partir d’aquí encara toca guanyar desnivell, però ja d’una forma força més suau, però això sí, el camí és ple de bassals d’aigua i saltants per tot arreu, aigua que la muntanya s’encarrega d’evacuar cap als diversos rius de la zona.

Finalment ja toca començar a baixar, i naturalment la baixada és bastant sobtada i cal anar amb compte pels revolts tancats i constants, característica habitual d’altra banda a qualsevol ruta que es faci per la zona. Arribarem al Refugi dera Honeria, ón s’agafa la carretera que vé de Pontaut. Des d’aquí es puja fins al poble de Sant Joan de Toran, i quan arribem a l’església tenim davant nostre un mirador fantàstic sobre la Val deth Toran, i des d’aquí continua el camí tot seguint les marques del GR-211, per arribar a Canejan. És un camí que constantment trobem restes de construccions a la dreta, però cal no distreure’s, perquè és un caminet que a estones s’estreny i amb les restes del que devia ser un empedrat ara deformat per la força de la natura, o simplement reaprofitat per la mà de l’home, és fàcil ensopegar.

Quan finalment arribem a Canejan, si volem completar el recorregut per les marques, agafarem el “Camin Reiau”, que es retorça per la muntanya per guanyar un desnivell d’uns 300 mts, igualment amb constants restes de construccions. I ara ja sí, arribem a la part final del camí, trobant-nos devant d’un antic safareig i d’una capella dedicada a la Verge de les Neus, i just a sota d’una antiga construcció minera.

Des d’aquí ja el retorn es fa per la N-230, que és completament una altre historia.

 

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

També podeu veure el perfil del GPS aquí.

jul. 28 2011

Sentint-se miner per un dia, o una estona

Visitant la Mina Victòria

Avui el dia es lleva completament net de núvols, permetent més il·lusió per fer quilòmetres. Per començar a escalfar les cames surto en direcció Viella i Betrèn, i d’allà agafo una pista (marcada com a ruta 23) que vaig començar fa uns dies però m’havia quedat amb les ganes de seguir per desconeixement i falta de temps. La pista puja com una mala cosa, recte amunt com volent tocar el cel, en direcció la Tuca, però després modifico un xic la ruta seguint una pista que porta fins a la boca nord del túnel de Viella, a la N-230 just a la sortida del túnel. Des d’allà ja a fons per la baixada fins a la capital de la vall, per després seguir fins a Pont d’Arròs, i d’allà m’enfilo de nou, ara fins a Vilamòs. A partir d’aquest punt, la idea inicial és la de baixar per Arres de Jos fins a Bossòst, però decideixo que ja que he arribat fins allà dalt, i que la pujada és dura, més val aprofitar per acabar de pujar fins a Arres de Sus i cap a la Mina Victòria.

Amb l’objectiu modificat, segueixo les indicacions i segueixo pujant i pujant, i pujant… I com pujen els camins per aquestes latituds! I després de tant pujar, arriba un punt que encara queda quasi 1 quilòmetre, però amb una baixada de por, molt fang per les plujes recents, i molta pedra. S’acosta la mina. Finalment es veuen els primers indicis de la mina, i ja de seguida s’arriba a l’antiga sala de màquines, ara adaptada per a la venda dels tiquets per visitar-la.

A partir d’aquí, el guía explica la historia i el funcionament de la mina, i com els operaris de principis de segle XX se les arreglaven per viure dies sencers dins d’aquells forats. Gent curtida sens dubte, gent molt valenta per treure de les muntanyes allò que els demés consomim per a diferents aplicacions. La mina concretament estava dedicada a l’extracció del zinc.

Després de la visita a la mina, acabo la volta fins pujar a la bassa d’Arres, abans d’iniciar el descomunal descens, tant descomunal com ho ha estat l’ascens però ara sense donar gairebé cop de pedal. Això sí, amb el cap clar per frenar a temps abans d’afrontar les tancadíssimes curves que té la carretera per salvar el desnivell.

Una bona sortida, sens dubte, amb un complement cultural que sempre va bé per descansar de l’esforç físic.

 

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

També podeu veure el perfil del GPS aquí.