Muntanyes Russes-2a generació

Rock around the clock

Una jornada d’autèntic rock, del clàssic i també del dur, però una jornada per a reinventar rutes que s’havien convertit en clàssiques. I la que un dia vaig anomenar Muntanyes Russes li tocava una reinvenció mantenint l’essència i, per què no, una part del traçat.

Surto en direcció a la Platja de Castell i començo a pujar en direcció a Cap Roig per baixar fins a Calella de Palafrugell i Llafranc per afrontar el gran repte, arribar al Far de Sant Sebastià. Una pujada no molt llarga però d’una duresa com dirien els francesos Hors categorie. Després de la parada “obligada” al mirador devant de l’hotel, una vista espectacular sobre el mar, que serveix per hidratar-se i recuperar forces abans de seguir la baixada fins a Tamariu.

Però per no fer la carretera provo un camí que sembla que podria anar fins a la població, malgrat que al final em trobo amb un camí només apte per fer a peu, i decideixo fer mitja volta per anar finalment per la carretera. Des de Tamariu surto a la recerca d’una pista, el camí vell de Tamariu, que ens portarà fins a la carretera de Palafrugell a Begur; i aquí ja comença la “reinvenció”.

Per comptes de pujar a Begur i arribar a Pals, que és la versió clàssica, arribo fins a Palafrugell per anar a Mont-Ras i agafar la pista que ens durà a Fitor, una pujada de les que requereixen tot l’esforç possible i que ens durà fins al Mas Torroella per continuar pujant fins a trobar un munt de cruïlles de camins a diferents masos i destinacions possibles. L’escollida per mí, avui, serà anar en direcció a Fonteta, un petit nucli a tocar de La Bisbal d’Empordà, que com tants i tants pobles de l’Empordà, conserven aquell encant de segles passats. Un passeig pels seus carrers ens descobriran racons de pau i tranquilitat abans d’acostar-nos a la capital del Baix Empordà i emprendre el camí de La Ganga, una carretera bastant planera que ascendeix de cop els últims 2’5 kms., i molt freqüentada per ciclistes de totes les procedències. Tan bon punt arribi a tocar del cim agafaré la desviació a la dreta en direcció a Sant Cebrià dels Alls, un antic nucli habitat molt allunyat de la costa i dels atacs pirates d’altres èpoques, un camí que no para d’enfilar-se al llarg d’uns 5 quilòmetres per pista força sorrenca en alguns trams, i que des d’aquest punt ens durà en molt poc tros fins al radar meteorològic de Puig d’Arques ón, si ho desitgem, podrem gaudir d’un mirador sensacional.

En el meu cas, avui no hi pujaré perquè això ja ho vaig fer fa ben poc, i per tant seguiré endevant per aprofitar la baixada fins a Romanyà de la Selva, punt ón aprofitaré per reposar aigua tant al bidó com al Camelbak abans d’iniciar la baixada fins a Santa Cristina d’Aro. Tot i que al final decideixo variar la ruta i agafar la desviació cap a Llagostera, tampoc serà aquesta la destinació definitiva, ja que em portaria massa temps anar a buscar el Carrilet, i busco alguna pista alternativa per anar fins a Santa Cristina. Però com que avui el tema està en revolucionar la traçada, acabo decidint-me per un camí que es va estrenyent fins arribar a un punt sense més sortida que la d’un sender cap a les gorgues de Salenys. Aquí els més decidits i capacitats possiblement us atrevireu a fer-ho damunt la bici, però jo prefereixo fer el camí baixant i arrastrant “la burra”, amb tot hi ha trams que sí que són ciclables, però en general el camí és força estret i plè de verdisses.

Però com tot allò que un hi posa paciència, al final hi ha la recompensa, i aquesta arriba en forma de pista ja més ample per ón pedalar amb tranquilitat, prop d’una planta embotelladora d’aigua, i mirar de guanyar el temps que s’ha perdut abans. A partir d’aquest punt ja es comença a agafar cadència per acabar sortint al Carrilet i posar direcció cap a la Vall d’Aro i tornar finalment al punt de sortida.

En resum, una reinvenció que es pot millorar per tal d’evitar passar per camins tant estrets i dificultosos. És a dir, que si hagués disposat de més temps hauria arribat fins a Llagostera per agafar el Carrilet ja fins a Castell d’Aro, però que deixa un desnivell positiu acumulat de 1588 m. per un total de 87 quilòmetres, amb una ruta força trenca-cames, que no està malament per no pujar més enllà dels 400 metres d’alçada en el punt més alt.

Podeu veure la galería de fotos aquí.

Anuncis

Visita a la Girona florida i més

Keep on rockin’

Feia uns dies que havia vist per les notícies de la tele que a Girona teníen els carrers adornats amb flors. Ja l’any passat hi volia anar, però al final no vaig poder, però aquest any ja ho sabia amb antelació, i això és un aventatge per planificar. I per si fós poc, el divendres era festa, i com a ajuda no està malament, un bon dia per fer una escapada amb la BTT des de Palamós fins a Girona passant per Sant Feliu de Guíxols per agafar el carrilet.

De bon matí el temps no pinta gaire bé, però és qüestió de provar-ho, i esperar que no plogui, o que com a mínim no ho faci amb intensitat. Per sort fins a Llagostera tot va bé, però allà comença a caure alguna gota i em deixa lleugerament tocat moralment, costa pedalar i avançar, i el ritme disminueix, però la pluja, al cap i a la fí és inapreciable i faig un esforç de concentració per seguir i seguir. Arribant a Cassà la cosa ja canvia sensiblement. Arribant ja a Girona el temps és molt diferent, fa sol i fins i tot una temperatura agradable, arribo al centre de la capital i ja s’ensuma la flaire de flors engalanant els carrers i patis particulars. Bon senyal, ja sóc a prop del centre neuràlgic. Ja es veuen els primers guarnits de flors, i la càmera de fotos ja s’escalfa, comença a disparar sense pensar, de fet sense parar fotografia tot el que veu.

La veritat és que a la realitat l’espectacle dels sentits és molt superior que no pas a la televisió (i òbviament que a les fotos), i és que per desgràcia aquests mitjans encara no reprodueixen el sentit de l’olfacte, que al cap i a la fí és el que fa sentir les coses més intenses, i les flors a l’aire lliure desprenen una olor molt particular, difícil de descriure ni transmetre en imatges.

Ara ja està vist aquesta part de Girona, tot i que m’ha quedat pendent el claustre de la catedral, però no he trobat ón lligar la bici a prop del lloc, i quedarà pendent per una altre any, per d’aquesta manera tenir un alicient per tornar-hi.

Sortint de Griona, com que vaig bé de temps, busco la ruta del carrilet que puja fins a Olot, m’acosto fins al parc de la Devesa, des d’ón surt, i començo la nova etapa, però en algun punt en perdo la pista i agafo un camí equivocat. No passa res, mitja volta i tornada al punt ón l’he perdut, i ara si que trobo el camí adequat. Enfilo en direcció Salt, el primer tram fins sortir d’aquesta població no és dels millors ja que està molt transitat per cotxes i motos dels camps pròxims, però s’ha de tenir paciència, i la recompensa sempre és positiva. Poc a poc avanço quilòmetres fins arribar a Anglès, no és recomanable passar d’aquí, ja que porto en aquest punt 90 km., i seguir voldria dir acumular una quantitat desorbitada de quilòmetres no gens recomanable de cara a la tornada. Faig mitja volta i començo el retorn, ja més de baixada i a millor ritme, però el vent en contra i tota la flor dels pollancres empesa pel vent no ajuden a veure el camí i a respirar bé, i el ritme es va trencant. Arribant a Salt decideixo canviar la ruta, seguint unes indicacions diferents que em portaràn a la zona universitària de Girona per comptes del Parc de la Devesa, i seguieixo amb la intenció de dinar aviat, però els pedals van sols i no puc parar. Però sorpresa, entrant a Cassà de la Selva ja pel Carrilet no sé què passa i la bici es para de cop. M’ha fet la perla? No, això no és una Vespa. Ostres, és que està plovent, i ara a base de bé, i sóc jo mateix que ha parat en sec al veure un restaurant a peu de camí 😉

Ja havent dinat hi ha sort i no plou, surto amb molt bon ritme però a Llagostera torna a donar pel sac l’aigua, em paro a sota un túnel per protegir de l’aigua el GPS i el comptaquilòmetres amb una bossa de plàstic, però això dura uns pocs minuts (eh, que aquesta aigua només era per espantar-te), i torno a agafar molt bon ritme fins a Castell d’Aro. Allà ja baixo el ritme, i és que els quilòmetres que porto ja amb la bici comencen a pesar, i ja fins al càmping més tranquil.

La d’avui ha sigut una d’aquelles sortides genials. Genials pels quilòmetres, però també per la qualitat dels llocs visitats, una gran recompensa a l’esforç.

I com sempre, podreu gaudir d’una fantàstica galeria de fotos en aquest enllaç.

I si ho voleu, aquí teniu el track del GPS.


Memories del Carrilet

El Feliuet

Un bon dia de calor, porta a fer una migdiada de les històriques, que et déixen planxat de mandra. Després de força estona provant de fer quelcom, decideixo agafar la BTT amb poques ganes, però un cop al damunt, començo a agafar bon ritme i per Platja d’Aro pujo fins a Castell d’Aro per agafar el carrilet fins a Sant Feliu de Guíxols, seguint el recorregut fins al final, donant de cara a l’antiga estació del ferrocarril. Paro a fer unes fotos, i segueixo fins al passeig de la platja, per fotografiar amb tot detall la fantàstica màquina de vapor (foto que il·lustra aquest article), des de tots els angles.

Torno pel port travessant cap a S’Agaró per l’hotel Curhotel Hipócrates, gaudint de les vistes que proporciona el turó ón està situat aquest establiment. D’allà cap a Platja d’Aro i al càmping, amb un total de 45 km. en 2h a un promig de 22,3 km/h.

Si voleu, podeu visitar la galeria de fotos per a més detalls.