Tag Archives: La Garriga
Fotos de Sant Cristòfol i Puiggraciós
Sant Cristòfol i Puiggraciós
Volta de les ermites
És divendres, i el matí el tinc lliure. Què fas quan ets aficionat a la bici i téns un mínim de 3 hores lliures per devant? Doncs, òbviament, sortir en bici. Un matí ben assolellat i amb ganes de pedalar, surto amb una intenció ben definida, i començo a pujar des del Consorci del Moble cap a Sant Cristòfol, una pujada amb un tram dur al principi, però després suavitza i ascendeix amb constància però sense una duresa extrema, i em planto força ràpid a dalt a l’ermita. Paro el GPS i observo els camins que tinc disponibles, la intenció és clara, baixar al Figueró, però en bici no he fet mai aquest camí. Si bé és cert que caminant, fent la Viladrau-La Garriga he passat per un tram del camí que tinc clar que he d’agafar, la major part no el conec. Observo la pantalla i trobo una opció, l’examino i veig que sí, que va fins al Figueró. Engego la baixada, i ben aviat em trobo amb algun tram de pujada que es fa dur per inesperat, però es gaudeix d’unes vistes increíbles sobre els Cingles i la zona de La Garriga.
Passant per la masia i la bassa de Can Plans seguim a l’esquerra per agafar la pista que anirà baixant a un bon ritme, i m’aturo a la creu de Sant Ramon, que com explica el plafó informatiu, es va aixecar en memòria del sacerdot de la Garriga mn. Ramon Pascual l’any 1936 durant la Guerra Civil, però aquest monument fou aixecat passat el conflicte bèl·lic.
El descens resulta molt interessant, amb una bona baixada per als qui gaudeixin i uns paisatges d’allò més. Al capdevall em trobo la població del Figueró, just ón volia arribar, i travesso el poble per agafar la carretera de Montmany i començar la pujada fins a l’ermita de Puiggraciós, una pujada que ja havia fet fa poc més d’un any quan vaig pujar des dels Tremolencs. Tan bon punt arribo a l’ermita, una vista impressionant amb els Pirineus nevats m’espera, i començo la baixada fins a La Garriga, fent una volta pels Tremolencs i agafant una pista que em durà fins a l’antiga carretera de l’Ametlla, sortint pel Mas Bona Vista.
Una bona sortida, plena de noves emocions per un matí lluent de primavera. La ruta mereix la pena si esteu per la zona i us voleu divertir.
Podeu veure la galeria de fotos aquí.
Anar al perfil GPS.
Sant Silvestre 2012 La Garriga
Millorant l’immillorable
Després d’un mes de constants entrenaments tot preparant la Mitja, hi ha una primera “prova de foc” que és la Sant Silvestre. Una cursa tradicional per acomiadar l’any, que des del 2010 també es celebra a La Garriga, i que compta amb una bona participació. És una prova curta, tan sols 7 km, i per tant es pot fer a un ritme alt. Vaig aconseguir superar els meus registres anterior, i per tant vaig acabar l’any plè de moral de cara al nou 2013.
De Cardedeu a Tordera i retorn per Sant Pol
Ampliant horitzons
Avui, dissabte, toca sortida amb un grup que surten des de Cardedeu, i que es fan dir “Gas a la burra“. Si no coneixeu la població de Cardedeu, sapigueu que us esteu perdent un dels llocs representatius de Catalunya del moviment anomenat Modernisme. Es poden trobar una bona quantitat de cases construides a finals del segle XIX i principis del XX.
Tornant al que ens ocupava en iniciar aquest article, sortim una “grupeta” d’uns 15, amb ganes de fer quilòmetres, molts i a bon ritme. Engegem a les 9 del matí, tot i que jo he sortit una mitja hora abans des de La Garriga (una altra població del modernisme), i fem camí cap a Sant Celoni, i per la nacional fins a Hostalric, d’allà desviem a la sortida del poble per una carretera que creua per sobre l’AP7 i fa camí cap a Tordera tot vorejant l’autopista. Passem pel centre de la població i arribem a Malgrat de Mar, agafem la N-II, una de les carreteres més pesades que es poden fer, molt carregada de trànsit i travessant poblacions una rera l’altre amb un munt de rotondes i semàfors. Arribem a Sant Pol de Mar i desviem cap a Sant Cebrià de Vallalta. Una carretera, aquesta sí, que mereix la pena fer-la, amb menys trànsit i bons paisatges. I aquí, camí d’Arenys de Munt, comencen les “òsties”. El grup capdavanter, quasi tots, comença a marcar ritme a 30 km/h (no us enganyo), i m’enganxo com un autèntic posseït fins que aconsegueixo arribar a encapçalar el grup. Aguanto uns breus instants, però les forces no estàn ja per massa floritures i deixo que marxin per buscar un ritme que pugui mantenir ja que, per fortuna, m’he encarregat de deixar algú per darrera meu. Tan sols un parell de quilòmetres fins arribar al cim, al Collsacreu, a l’entrada del restaurant ón els grups de ciclistes s’acostumen a esperar a les seves unitats perdudes, tant si pujen per aquest costat, Arenys de Mar o Vallgorguina, ja que la zona d’aparcament és prou àmplia. I a partir d’aquí, ja reunits, baixem fins a Vallgorguina per trobar la carretera de Sant Celoni a Cardedeu (variant), i desviar a la dreta cap a Llinars per, finalment, arribar a Cardedeu.
La d’avui ha sigut una d’aquelles grans sortides ón, curiosament, un aconsegueix portar un ritme de marxa bastant elevat i fins i tot sorprenent, ja que al final de la sortida em surt un promig de 29,3 km/h
Des de Cardedeu ja enfilo cap a Cànoves i La Garriga acompanyat d’un veí del mateix poble. Satisfet pels quilòmetres fets, quan arribo a casa pujo la ruta del GPS per comprovar amb el Wikiloc que ja em queda menys per enllaçar les rutes d’estiu de la costa amb les rutes d’hivern del club, i ara també, d’aquest grupet.
Per variar lleugerament l’esquema dels meus articles, ja que no tinc fotos de la sortida, podeu veure el perfil GPS a continuació.
– Descarrega’t la ruta en format .GPX
Puiggraciós i volta a La Garriga
Aquelles tardes d’estiu
Ara ja fa dies que és estiu, i per les tardes acompanya per allargar les sortides en bici. El sol va de baixa i no escalfa tant, però hi ha estona de llum com per no amoinar-s’hi, i com que ara feia dies que no pujava a Puiggraciós, he cregut que avui era un bon moment per fer-ho, i a més incrementaria el grau d’exigència. Primer un petit escalfament abans d’afrontar la pujada, buscant la volta llarga al bosc de Malhivern, un paratge prou interessant per gaudir-ne a peu o en bici. Després ja cap a buscar la pista que ens porta des de l’església de la Doma, tot vorejant el cementiri municipal, fins a la pista dels Tremolencs a Puiggraciós, que surt un tros més amunt del restaurant de Can Sous, a l’Ametlla. Però no hi pujaré per la pista ample, com acostumo a fer, sinó que arribant a la desviació del PR C-33, vaig per un camí a la dreta, que ens portarà per un seguit de pujades enllaçades amb unes “paelles” espectaculars i de difícil abordatge, ja que el terra està molt tou i plè de rocs que en dificulten la traçada. Però no hi ha res que em pugui aturar, ni tan sols el ramat de bens que s’escolta per entremig dels arbres, no gaire lluny, segurament, d’ón sóc ara. Finalment trobarem la rampa final del camí principal a l’ermita de Puiggraciós, i com mana la tradició, m’enfilo a la teulada de la mena de caseta que hi ha sota la torra de guaita, per tenir les millors vistes del Vallès. Unes quantes fotos, per poder illustrar aquesta entrada, hidratació i pista avall!
Baixo fins al poble de l’Ametlla, per la carretera fins a La Garriga, i travesso pels parc dels Pinetons per anar a parar al Consorci del Moble, que és el grup de botigues del moble, que fa molts anys que és emblema del poble, a la sortida en direcció Vic. D’allà prenc el camí de Sant Cristòfol, però no hi pujaré, sinó que agafaré la desviació cap a la masia de Ca l’Oliveró, passant pel costat del forn que, en algun moment de la historia serviria per coure material de construcció del mas. Si ho desitjeu, és aconsellable fer-hi una parada i veure’l des de la part superior i també des de baix, per on s’entrava el material al forn.
Seguim enfilant el camí que ens acabarà deixant a la pista poliesportiva municipal número 2, a sota del col·legi homònim de l’ermita que hem visitat al principi. Des d’aquí ja cadascú és lliure d’anar per on decideixi. Jo he optat per anar pel Passeig i fer la pujada de l’institut i passar per la pista de petanca, a sobre del pavelló de Can Violí, per tornar a casa.
Al final queda una molt bona sortida, sumant desnivells importants per la poca distància feta, la qual cosa afegeix dificultat i hi posa interès a una sortida en BTT.
Espero que hagueu gaudit, si pot ser, tant com jo mateix, amb la lectura d’aquest article, i no oblideu que sempre podeu descarregar-vos la ruta en format .GPX per fer-la vosaltres mateixos.
Viladrau-La Garriga edició 2012
This gallery contains 9 photos.
41a Viladrau-La Garriga Un any més, la caminada s’ha desenvolupat en terreny cobert per la neu, cosa habitual en aquestes darreres edicions, però sobretot ha vingut precedit per un ambient força gèlid en les últimes dues setmanes. Per sort, el … Continua llegint
Fotos La Garriga-Andorra 2011
La Garriga-Andorra 2011
Sortida La Garriga – Andorra
Com cada any, el club organitza aquesta fantàstica sortida en bici des de La Garriga (Vallès Oriental) fins a Andorra, el país dels Pirineus. No és una sortida més en bici, sinó que hi dediquem tot el cap de setmana, ja que ens quedem a dormir en un hotel a Andorra. Però aquest any, igual que l’any passat, hi ha una ruta alternativa a la clàssica de la C-17 (antiga N-152), que ens porta a escalar com a autèntics posseits per Sant Feliu de Codines, Castellterçol, Moià, l’Estany i Oristà, un munt de quilòmetres tots cap amunt, però que si s’està mínimament preparat es pot fer perfectament. Tot és qüestió de plantejar-s’ho des del principi, i no malgastar energies, però recuperar bé en el moment de l’esmorzar.
Després d’aquesta primera parada, posem rumb cap a Sant Bartomeu del Grau per baixar ràpidament fins a Sant Quirze de Besora, ón recuperem la carretera fins a Ripoll. Allà fem una petita parada per un petit avituallament i reagrupament dels participants, des d’ón sortirem en grup fins a Campdevànol i a Ribes de Freser el grup ja es va estirant per abordar la famosa Collada de Toses, una ascensió sense molta complicació, tret dels seus 24 quilòmetres de pujada constant, això sí, no té grans desnivells però és bastant psicològica, perquè amaga molt la carretera i quan creus que arribes a un punt és llavors quan la carretera es cargola amagada i vorejant la muntanya per un parell de quilòmetres que et van atacant directe al cap. Però com deia, tret d’aquests petits detalls, no té massa secret, i al final et permet un pedaleig més lleuger i descansat, planejant durant uns tres quilometrets finals, amb un petit “pero” al final, ja que acabes en pujada per trencar el ritme.
Després de dinar prenem la baixada per la Molina fins a Das i camí de la Seu d’Urgell sempre rodant ràpid, que bona part d’aquest tros es fa en descens suau però constant. Però millor no agafar un dia de vent, ja que llavors si que es poden fer molt llargs aquests quasi 40 quilòmetres. Ja a la Seu la carretera comença a enfilar de nou fins a la frontera i fins l’hotel. Allà un descans merescut, un bon sopar i a dormir. I els més atrevits l’endemà de bon matí ens llevem ben d’hora per agafar la bici i posar ritme fins a Puigcerdà, completant un extra de 70 quilòmetres per agafar el tren i tornar a casa. Allà aprofitarem per fer un bon esmorzar, i al tren es pot aprofitar fer dormir una mica o gaudir del paisatge, que fins acostar-nos a la Plana de VIc mereix la pena gaudir-ne.
Una sortida sempre intensa, que cada any cadascú a la seva manera, s’ho planteja com un autèntic repte personal, com un petit “Tour de France” pel qual entrenem tot l’any.
Podeu veure la galeria de fotos aquí.
Pujada a Sant Cristòfol de Monteugues
Racons de La Garriga
Finals de febrer, i ja he acabat la temporada de caminades i curses populars, i ara toca començar la temporada ciclista. Avui és un bon dia, ja que no sembla que hagi de ploure, tot i estar el dia grisot. Surto amb la BTT a escalfar suaument, però de seguida pica el cuquet, i em començo a mirar la muntanya de Sant Cristòfol, que fa molt temps que no hi pujo en bici, i cap allà que faig camí. Les primeres rampes es fan notar, ja que el terra sempre està erosionat i per tant és fàcil que la bici s’encalci per començar a patir els primers sots. Cap problema, s’adapta el ritme al terreny que s’està trepitjant i cap amunt que falta gent. De seguida noto que el ritme que agafo és bo, és constant i es mou al voltant del 10 km/h., i en una pujada com aquesta de més de 6 km de llargada, del que es tracta és que hi hagi la major constància possible. Ara ja es divisa el poble molt avall, petit i enterbolit pel dia gris, senyal inequívoca que ja porto guanyada una bona altura.
Quan arribo al tram final de la pujada, ja amb una recta i l’ermita al fons, un petit esprint i em planto a l’esplanada i la cruïlla de camins. Segueixo el camí de la dreta, que condueix fins a Can Plans, però només el ressegueixo durant uns breus instants, m’aturo a contemplar des de l’altura el paisatge de la vall, però el dia no permet treure gaires bones instantànies, i faig mitja volta per desviar ja de baixada a l’esquerra una pista força ample que he vist pujant, però que finalment no porta enlloc, com a mínim per seguir en bici. Per sort si que em trobo amb una font i aprofito per a omplir el bidó de la bici. Faig mitja volta i començo el descens, sempre ràpid però sense passar-se, que les pedres del camí fan tremolar la bici per tot arreu com si s’hagués de trencar, i el camí és plè de curves tancades, del tipus “paella” que no permeten massa alegries.
Al final, una bona sortideta, que permet començar a encarar la temporada ciclista amb optimisme, que es pot fer una campanya com a mínim igual d’interessant que l’anterior.
Per veure imatges de Sant Cristòfol, feu clic aquí.
pedalsicamins 