El més “gran” dels Pirineus
Aquesta és l’última sortida que faré aquestes vacances a la Vall d’Aran, si no és que canvien moltes coses abans (que ho dubto), i per tant hem de fer alguna cosa completament nova. I de fet, per nova hi podem entendre conèixer ports que abans encara no haguéssim escalat. I aquí entra en joc el Port d’Artigascou, un punt d’interès apuntat el divendres passat quan pedalava amb una gent del lloc. El port comença a la població de Fos, just el primer poble entrant a França per la N-230 des de Vall d’Aran. Passem l’antiga frontera, ara tan sols quelcom testimonial que només funciona a nivell administratiu, i a la dreta trobem la desviació en direcció Melles i el port en qüestió. Ja des del principi trobarem que la carretera es cargola de forma sobtada per guanyar altura, amb rectes molt curtes de tan sols uns 100 metres, i curva amunt que va directa en direcció al cel. La primera part es fa relativament fàcil fins arribar al poble de Melles, ja que tot i guanyar força altura en poca distància, s’hi arriba fresc i amb ganes de conèixer nous llocs.
Ja passat el poble, trobem la desviació a l’esquerra cap al port, amb un petit monument que ens indica que estem al pais de l’ós, caldrà anar amb compte no ens en creuem cap. Passen els quilòmetres i sorprèn el bon comportament dels conductors en aquest punt, ja que la carretera no és gaire ample i amb les seves constants “paelles”, et respecten i t’avancen quan realment es pot fer. FIns i tot em passa un conductor i m’indica, amb bones intencions, que tan sols queden 5 quilòmetres i mig. Tot i que el que no em diu és que els últims són pràcticament sense asfaltar, amb molta graveta i forats constants, i al final desisteixo en conquerir el cim. No me la vull jugar, ja que tampoc sé del cert quant queda i després la baixada pot ser molt complicada.
Segons el que m’havia indicat el veí del lloc, no em podien quedar més de 2 quilòmetres, però faig mitja volta. Potser l’any vinent si porto la de muntanya faré l’intent de conquerir el cim, ja que llavors poc m’importarà si hi ha graveta o no. Però fins llavors, caldrà esperar.
Començo el descens amb cautela de no enganxar cap sot o pedra que em pugui donar un disgust, ja que abans, tan sols sortint de Les ja havia punxat la roda del davant i no tinc ganes de canviar la càmera en terres tan “hostils”. Finalment tot surt tal com calia esperar, i a bon ritme arribo de nou a Fos, preparat per engegar la tornada a bon ritme. I com que vaig d’hora i el ritme és òptim, em vaig engrescant, i veient que em sortiran poquets quilòmetres decideixo pujar per Es Bòrdes en direcció a Plan de Batalhèr, una pujada que sempre es complica més del que un es pensa, ja que els primers 3 km. sortint d’Es Bòrdes són durs, amb una pujada constant, i a més sabent que després queda tota la PUJADA, amb totes les lletres. Però al final acaba fent-se curta si es troba el ritme apropiat, i no s’intenta fer “l’heroi”. Després la carretera comença a planejar i el ritme augmenta sense voler. Finalment arribo a Plan de Batalhèr i agafo la desviació cap a Aubèrt, que aquests dies he fet un parell de vegades de pujada, i convençut que serà fàcil i ràpida, em sorprèn com de malament està la carretera com per deixar-se anar més del compte, i acabo tirant de frenada més del que pretenia.
Al final una sortideta força interessant, amb poc més de 70 quilòmetres, que per acabar l’estada a la Vall no està pas malament, i deixa temes pendents per un altre any, que sempre és important tenir motius per tornar a un lloc, i no deixar-ho tot conquerit a les primeres de canvi.
Per tant, com va dir aquell personatge de cinema: Volveré…
Podeu veure la galeria de fotos aquí.
Anar al perfil GPS.
pedalsicamins 