Inici temporada ciclisme 2013

Bon començament

Després de 2 mesos de temporada d’atletisme, completant una bona Sant Silvestre i una Mitja Marató així així, ara toca tornar a posar els peus als pedals i agafar aquell punt de forma física que tenia a finals de novembre. En aquell moment estava anant realment el que es diu “com un tiro”, i aquest canvi de ritme podia suposar un retorn pesat, feixuc. Però si quan vaig començar a entrenar per la Mitja vaig agafar el ritme de seguida i fent temps molt millors del que em pensava, m’ha succeït el mateix en el meu retorn a la bici.

La primera sortida ja començo amb un dels portets que, sense ser durs, ja exigeix bona entrega si es vol aguantar un ritme elevat. Des de La Garriga vaig cap a l’Ametlla, Bigues i pujar a Sant Feliu de Codines. Els que hagueu fet aquesta carretera sabreu que tot i tenir tan sols 6 km, si no regules pots acabar petat els últims metres, i vaig tenir “companyia” en el meu camí, que em va permetre mantenir les exigències elevades completant el camí des de casa en 40 minuts, que ja us dic que és un temps interessant per ser el primer atac de la temporada. Un cop a dalt vaig anotar els registres de distància i temps per al meu arxiu personal de temps, i tornar pel mateix camí fins a baix a Bigues, a la rotonda de l’entrada girar a la dreta cap a Santa Eulàlia de Ronçana, agafar la carretera fins a Canovelles i, per tal de rematar la feina, a Les Franqueses pujo a fer un Corró.

Una altra d’aquestes carreteres que són molt més exigents del que la seva distància, i fins i tot el desnivell, semblen indicar. Aquest és un traçat interessant si el que preténs és sortir l’endemà amb el Club Ciclista que, per extensió, vol dir que sortiràs amb gent que segurament no han parat de fer bici durant l’hivern, i potser et trobis amb alguna ruta que pugui demanar-te una entrega al límit de les pròpies capacitas.

Al final va quedar una sortida inaugural prou digna, amb un total de 51 km amb una velocitat promig de 26’7 km/h. Arribo a casa i penso: Ara ja estàs preparat per la lluita de gladiadors (sempre és més emocionant posar-hi un punt d’epica, no creieu?).

Que no pari la festa!

Castell de Marata

Castell de Marata

Vista de camps des de Marata

La Mitja Granollers 2013

Salvant l’expedient

La Mitja, una cita important per la qual als que ens agrada córrer, encara que sigui a temps parcial (la major  part de l’any, com ja sabeu, vaig en bici), ens preparem amb tot l’entusiasme. I aquest any estava portant promitjos per quilòmetre força prometedors, fent al mateix temps, més quilòmetres que durant el període desembre-gener de l’any anterior. Però al final, de res serveixen els quilòmetres fets anteriorment, si el dia de la cursa no tires com preténs. I és que els últims dies previs havia tingut alguna molèstia al genoll esquerra, i això em va frenar en els entrenaments, sortint en l’última setmana tan sols el dilluns i, amb esforç, el dissabte pel matí.

Ja queda menys per a la cursa, m’acosto el dissabte per la tarda a Granollers a recollir el dorsal i impregnar-me de competició. Els nervis per com anirà la cursa van aflorant, i ara toca dormir i descansar, posar el despertador i esmorzar per carregar les piles. Finalment arriba el diumenge, i el genoll encara amenaça amb molèsties, costa escalfar però és necessari, sinó encara es farà més dur.

Però al final, de res serveixen els quilòmetres fets anteriorment, si el dia de la cursa no tires com preténs.

El moment clau és a les 11h., dónen el tret de sortida i el grup es llença endevant, hi ha ganes de començar i això es notava en l’ambient ja feia estona, tothom buscant la múscia amb la que farà els pròxims 21 km. Els primers són de tanteig, buscar una posició i un ritme còmodes per a cadascú, no cal precipitar-se que queden encara molts quilòmetres per devant. Aquest any, però, costa més trobar el lloc i ritme perquè hi ha més gent que mai (12.000 participants són molts), i tots hem de passar pel mateix lloc, però aconsegueixo malgrat tot trobar un ritme prou interessant, i vaig clavant els primers quilòmetres en lleugerament per sota dels 5 minuts, fins arribar a La Garriga. Passem en manada pel centre del poble i pujem fins al Passeig, de sobres conegut per les torres modernistes d’estiueig de l’illa Raspall. Però tots per allà sembla que no puguem passar, pujo una mica el ritme i, passant per la part central de sorra, ho faig millor del que em pensava però pago l’esforç en el tram de pujada del Tamayo, em desinflo i comença el meu pitjor tram. Uns 4 km fins a l’ajuntament de Les Franqueses que semblen eterns però com en tots els esports, i encara que sembli un tòpic, sempre hi ha algú que va pitjor que tú i això fa pujar la pròpia autoestima. De cop i volta sembla com que sigui un altre, les forces tornen com per art de màgia i vaig a un ritme molt superior i pràcticament sense molèsties. Ja entrant a Granollers, i encara amb quasi 3 km per devant, el caliu de la gent es deixa notar empenyent-te com si del vent de popa es tractés, i com si fós el mateix fill del vent, arribo al final completament a l’esprint. Finalment salvo l’expedient fent 1h 50min, que quan sortia de La Garriga tenia claríssim que passaria amb escreix de les 2h.

No em puc queixar, per uns instants vaig estar fora, però vaig tornar, i ho faig fer com no ho havia fet mai. Us adjunto els pantallassos de temps del Nikeplus perquè entenguer gràficament el que comento (si, ja ho sé, el quilometratje que surt és lleugerament superior al real, 1’5 km), però él que és interessant de veure és la taula de temps, ón es pot apreciar els canvis de ritme.

Vinga, espero veure’ns l’any vinent per allà al mig!