Monthly Archives: Abril 2012

abr. 26 2012

Restauració Derbi Gran Luxe

Recuperant el passat

Ara fa un temps vaig estar treballant en la restauració de la bici de passeig de la meva mare, una bici de mitjans anys ’60 de la marca Derbi, una bici d’aquelles que amaguen més secrets dels que un es pot pensar quan comença. D’entrada tocava veure quines éren les necessitats de restauració, i fins ón volíem arribar. El manillar era la part que més òxid acumulava, com podreu veure en les fotos, però també els parafangs acumulaven força en la seva part interior. Per una altra banda teníem el quadre, que estava força picat, sobretot pels cops que inevitablement rep amb el pas dels anys. Després també tenim les rodes, que envejoses elles de la resta, també havien sofert el pas dels anys, els pneumàtics força castigats per molts anys d’estar sense aire i aguantant el pes de la bici, es trovaben estriats, i les llantes oxidades i amb la cinta del fons de llanta molt trencat.

Un cop comprovat l’estat bàsic de la part metàl·lica, encara quedava un parell de problemes a trobar solució: la part elèctrica. Si, si, la part elèctrica correspòn, òbviament, a la dinamo i els llums del davant i darrera. I és sobretot amb el davanter ón hi ha més problemes, perquè es troba completament faltat del suport pel portalàmpares, i de moment trobar un recanvi natural sembla prou difícil. Ja veurem.

Després d’evaluar quins són els danys a reparar, ara cal trobar la fórmula més apropiada per a la feina que queda per fer. Després de molt buscar per internet i trobar remeis de tota mena; des de l’àcid oxàlic, més professional, fins a remeis tipus Coca-Cola, optem per un mètode més tradicional, i tal vegada més físic, com el d’un fregall untat amb oli i rascar, rascar i rascar. Però l’esforç de seguida apunta cap a positiu, i les peces cromades recuperen el seu esplendor original. Això ja brilla!

Anem avançant a bon ritme, desmuntant els tirants metàl·lics dels frens per seguir netejant, treiem tot el greix acumulat a la transmissió (cadena, plat i pinyó), comprem pintura metalitzada i pintem la part exterior del plat i el protector de xapa de la cadena, i també els interiors dels parafangs, per protegir-los més de la brutícia i l’òxid futurs.

Ara anem a per les rodes. Amb els pneumàtics en un pèssim estat, i les càmeres d’aire poc fiables, toca buscar recanvis. Tot preguntant, al final trobem unes cobertes de la mateixa mida (pensàvem que no hi hauria sort!) en format bicolor, negres amb una franja lateral blanca, que li dónen una presència increíble. Això ja pinta molt bé, queda molt poc per acabar. Després de moltes hores rascant amb totes les forces, anem muntant totes aquelles peces que prèviament hem desmuntat, però queda un últim repte: la part elèctrica. Després de buscar un llum complet per substituïr l’actual del davant, passem pel Mercat dels encants de Sant Cugat i en veiem molts, de trastos, però cap llum que ens pugui fer servei. Ja abandonem la recerca mig desil·lusionats, però falta poc per l’Auto-Retro de Barcelona, i decidim tenir paciència, esperarem. Acabem de muntar la bici, i tan sols ens falta la llum davantera. Sabem que la dinamo funciona correctament, perquè la llum del darrera funciona, i per tant ens centrem tan sols en l’òptica frontal.

Arriba el dia d’anar de visita per la fiar de l’Auto-Retro, una fira dedicada bàsicament als cotxes clàssics, però que té un bon “mercadillo” de peces de tota mena. Hi anem amb l’esperança que hi hagi alguna paradeta que tingui coses de bicis, i en trobem, però no hi ha cap peça que ens faci el pes, i es comença a fer tard. Ja cap a última hora, i quasi sense avisar en una paradeta d’uns francesos, allà en un racó amb poca llum i començant a recollir, veiem la llum! Ostres, no pot ser, pràcticament és com la que tenim d’origen, però un xic més gran, no pas gaire, brillant, cromada i amb la bombeta incorporada. Ens la quedem, i tant que sí, no sense abans regatejar un xic, que ens volien endosar la dinamo que no ens feia falta.

Finalment podem acabar la feina, una feina que al final ha sigut molt gratificant. Tornar a la vida una màquina que ja començava a passar, és quelcom genial.

Abans d’acabar, però, us vull comentar algunes curiositats. Al principi parlava que la bici amagava alguns secrets, curiositats potser. Quan comences a mirar-te la màquina per estudiar-ne els problemes, hi veus detalls que fins al moment havíen passat desaparcebuts. Tals com per exemple el manillar, i altres peces van firmats per BH, però el més curiós es troba en el quadre. I és que  hi ha una serigrafia ón posa el model i fabricant, i aquest és Krupp. Fabricant alemany, actualment fa cafeteres, però havia fet maquinària pesada, i fins i tot canons per a l’exèrcil alemany a la 2a guerra mundial. També buscant informació de la bici per internet em trobo amb fils com aquest, que sense voler-ho és el que em fa descobrir detalls.

Bé, després de tota aquesta historia, no seria just deixar-ho aquí sense unes bones fotos. A continuació teniu quatre enllaços, corresponents a les diferents fases. Gaudiu-ne.

Previ restauració | Inici restauració | Final restauració | Final + llum frontal

abr. 17 2012

De Palamós a Sant Pere Pescador

Això és terra de vents

Com deien els Sangtraït: Això és la terra, terra de vents. I si bé els Sangtraït és un d’aquells grups que van deixar petjada en la meva vida, l’Empordà ja fa molt de temps que també en forma part, i la sortida del passat 15 d’abril amb un grup d’amics i “bojos per la bici” em va portar fins al cor de la tramuntana. Una volta intensa, per bé que planera el primer terç, de Palamós cap a Llofriu, baixar cap a Pals, i d’allà la carretera fins a Torroella. D’allà, i amb el massís del Montgrí present, comencem a enllaçar petits pobles i nuclis urbans fins arribar a L’Escala, Sant Martí d’Empúries i ja des d’aquí recital de vent fins a Sant Pere Pescador, amb les ràfegues més fortes d’aquest element. De mica en mica ens allunyem d’aquesta planícia i al mateix temps del vent que ja amaïna fins deixar-nos arribant a Sant Miquel de Fluvià.

Aquí comença una nova etapa d’aquesta sortida, ón el ritme va pujant per moments, i la bellesa dels paisatges guanya punts, tot atravessant poblets típics de l’Empordanet fins arribar a Verges, terra d’un altre “tocat per la tramuntana” com és el Lluís Llach, un dels grans. Però queda encara allò que es pot considerar la pitjor part del camí. Després de 80 km intensos, entrem a La Bisbal, ón la terra es torna rígida en forma de ceràmica, per afrontar un port de muntanya que, si bé és curt (amb prou feines arriba als 4 km de pujada) parteix el grup en mil bocins -potser algun menys, que no érem tanta gent, tampoc-, el coll de La Ganga no és cap ganga pel costat de La Bisbal, però cap a Calonge dóna descans en forma de baixada. Ara s’agraeix deixar de pedalar, per fer les últimes apretades a baix al plà.

Una sortideta interessant, que deixa unes noves terres conquerides a llom de la bici, aquesta Bestia Rossa que tans moments de glòria acumula ja, en tan poc temps.

Anar al perfil GPS.

abr. 16 2012

Palamós-Pals per les Muntanyes Russes

Tornant a les Muntanyes Russes

Ja hi tornem a ser, de nou per la Costa Brava pedalant a bon ritme, recuperant aquelles sortides emblemàtiques que tots i cadascún de nosaltres ens marquem, en algún moment, com a tals. Aquesta és una de les meves, i després de fer uns primers quilòmetres d’escalfament en un matí en principi poc engrescador per les previsions del temps, decideixo atacar allò que un dia vaig anomenar “les Muntanyes Russes”, un seguit de pujades i baixades amb rampes pronunciades al pujar-se en poca distància.

La primera paret és la pujada al Far de Sant Sebastià des de Llafranc, un ascens de poc més de 2 km que deixa petjada sobretot en els últims 500 m., que per sort ens regala unes vistes encantadores des de la terrassa del parador situat al capdemunt, al costat del far. Després vé el descens fins a Tamariu, una carretera virada que sense aturar-se ni un instant però sense grans pendents ens deixa a ran de mar, per oferir-nos tot seguit una pujada dura i una baixada intensa que ens deixa al peu del parador d’Aiguablava. D’allà novament toca pujar, ara fins a Begur, un altre petit gran espectacle per als ciclistes escaladors, i des d’allà dalt ja veurem la platja gran de Pals, el lloc ón temps enllà va tenir residència una emissora de ràdio de nom Radio Liberty, amb un conjunt de 13 monumentals antenes per enviar propaganda al famós “bloc comunista”, un solar que en l’actualitat es troba sense ús, i crec que és completament vallat per tenir encara alguna instal·lació.

Es baixa per l’urbanització de Sa Punta, fins arribar al terme de la Platja de Pals, que em va sorprendre per l’absoluta manca d’activitat, molts apartaments sense ocupar i grans càmpings completament tancats. Des d’aquí ja a ritme fort en direcció Palafrugell passant per Regencós, per acabar al lloc de sortida, Palamós.

Una bona dutxa i a dinar, recompensa merescuda després d’una ruta com aquesta, que si no l’heu fet mai i volteu per la zona, us la recomano, ja sigui en bici o en cotxe, i gaudiu de les cales que ens ofereix la Costa Brava, totes elles amb un encant particular.

Anar al perfil GPS.