This gallery contains 17 photos.
<< Tornar a l’article.
Tag Archives: Ports del Giro
Visita Treviso – Botigues Pinarello
L’hora dels adéus
Arriba l’últim dia, el moment de fer camí cap a l’aeroport de Treviso i tornar cap a casa. Però què millor, abans de marxar, que fer una visita d’interès turístic?
Ja que hem d’agafar l’avió a Treviso, una parada a la ciutat mereix la nostra atenció, un lloc magnífic construït en un entorn de canals que li dónen un aire bucòlic, a l’estil Venècia però, possiblement, menys concorregut. Una parada plena d’imatges increïbles amb arbres acaronant les aigües i escultures flotants. Però a banda de tot això, per ciclistes com nosaltres, la ciutat també guarda alguns tresors. Pinarello, marca reconeguda mundialment per fabricar bicicletes de gran qualitat, i amb les quals, entre molts altres, el gran Miguel Induráin o l’actual TeamSky han guanyat moltes grans voltes.
Són 3 les botigues que visitem, una primera dedicada bàsicament a roba i complements de ciclisme, una botiga típica amb algún retall de diari i fotografies a les parets. Després visitem la que està dedicada a les bicis, ón amb un gust exquisit, típic del disseny italià, ténen exposades les de la gamma actual, tot plegat acompanyat de trofeus, retalls de diari i fotos i, sobretot, la bici amb que Induráin va batre el récord de l’hora l’any 1994. Un autèntic museu.
I ja per acabar, una botiga-taller, ón es pot veure en directe com fan el manteniment a les bicis, juntament a records dels primers anys de professional de Giovanni “Nani” Pinarello, i un parell d’unitats amb les que el fundador de la marca va començar en el negoci.
Després de gaudir d’aquesta visita, ja encarem definitivament el viatge de tornada, amb el procés d’embarcament típic en un aeroport molt més petit que el de Milà. Una hora i mitja després ja aterrem a Barcelona, contents pels dies viscuts entre amics en uns paisatges fantàstics. Una experiència irrepetible… o potser no, ja veurem com van les coses.
Podeu veure la galeria de fotos aquí.
Fotos de Passo San Pellegrino-Passo Valles-Passo Rolle
San Pellegrino – Passo Valles – Passo Rolle
Sweet Dreams
I finalment arriba l’etapa final de ciclisme Stilo Giro. És l’última, sí, però s’ha de fer i el perfil pinta genial per posar en pràctica tot allò que s’ha après, tant de baixades com sobretot de pujades. Iniciem la marxa des de Caprile cap a Alleghe i Cencenighe Agordino, per anar a buscar el Passo di San Pellegrino, de 18 km. de llarg i 1.918 m. d’alçada. Avui és un d’aquells dies que un se sent especial, com si hagués passat pel taller de tunejat i portés un 50% més de potència sota el capó, perquè pujo tot el port a un ritme que encara ara em costa pensar que ho pugui repetir, però seguint una bona roda i amb una preparació física i psicològica com la d’aquesta setmana, al final tot és possible. I la bona roda em porta més de mig port amb tota l’energia per afrontar els tornante, pendents i atacs sense baixar la guàrdia, una espècie de crono-escalada que no acaba aquí.
Parada a dalt, fem fotos i girem cua per ón hem vingut, fins a trobar la desviació al Passo Valles, de 2.032 m. i uns 6 km de llarg, tot plegat no res, moral i amunt que queda un tros encara. Coronem aquest port i anem a per un altre, que és l’etapa final i s’ha de convertir en Reina, fem una baixada guapa per què sí, i iniciem el Passo Rolle, quasi sense descans per canviar de marxes. En un petit tram que suavitza aprofito per treure’m el paravent, que sobra completament, i cap amunt que el temps passa. Arribem al cim, de 1.970 m., amb un ritme que baixa lleugerament respecta de l’anterior port, però això es comença a notar. No contents amb tot això, fem una baixada espectacular i molt ràpida, de 10 km. de llarg fins arribar al poble de San Martino di Castrozza.
Allà valorem l’opció de seguir avall en direcció Agordo, queda un bon tros i després hi ha la carretera principal. Això vol dir trànsit, força trànsit, i aquesta carretera ja la vàrem fer ahir, pel que al final decidim tornar enrera per ón hem vingut. Això comença a semblar les etapes de “Les Muntanyes Russes” de la Costa Brava, però amb molt més desnivell. Tot mirant el que hem deixat enrera penso que això serà molt dur, una baixada molt ràpida vol dir una pujada molt lenta. Però de nou trobo la roda (rodes, de fet) apropiades, i remunto els 10 quilòmetres amb una facilitat inaudita, arribant a dalt amb forces suficients. Que content que estic, de mi mateix, però…
Arribat a aquest punt, no cal oblidar que queda remuntar el Passo Valles per l’altre costat després d’una baixada i el canvi a pujada sense quasi ni descans. Aquí la cosa ja canvia, al principi sembla que pugui aguantar un bon ritme, però de mica en mica vaig afluixant, el cap ja comença a estar a una altra banda i les cames no segueixen. Queden poc més de 3 quilòmetres, i ja definitivament m’ho agafo amb calma, uns quants tornante i finalment arribo al cim. Allà està tota la colla asseguts a la terrassa del restaurant, esperant els panini di crotto e formaggio, que saben a pura glòria. Ara ja només quedarà la baixada fins a Alleghe, tot avall per quasi 18 km., i la recompensa, per comptes de fer tota la carretera principal, entrem per un tram de carretera antiga, que passa per entremig d’uns nuclis urbans preciosos, típics a rabiar.
La feina ja és feta, la recompensa ja és recollida. Al final, seguint la pista dels Eurythmics i el seu “Sweet Dreams” (dolços somnis), que és el que han sigut aquests 6 dies, uns somnis fets realitat, les muntanyes de les Dolomites ja han estat conquerides.
Podeu veure la galeria de fotos aquí.
Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.
Fotos de Passo Staulanza i Passo Duran
Passo Staulanza – Forno di Zoldo – Passo Duran
Don’t Stop ’Til You Get Enough
Aquesta és una jornada que es podria considerar de descans, no perquè no sortim en bici, sinó perquè una part del grup marxa avui per la tarda, i fem una etapa més suau. Sortim per Selva di Cadore fins a pujar el primer objectiu, el Passo Staulanza, un petit de 1773 m., ón des de Caprile s’hi arriba després d’uns escassos 15 km. Quasi sembla que no pugui ser tan fàcil, i permet posar un bon ritme, ara que les cames ja estàn fetes a exigències molt superiors. Parada a dalt per reagrupar la colla, i seguim fins a Forno di Zoldo i un trosset més avall, però buscant un llac que tan sols és una presa sense més, fem mitja volta i acabem parant a Dont, un poblet petit i encantador, per fer un d’aquells gelats que es recorden força temps. Fa molt bon dia, i aquí baix la calor es va notant, i un d’aquests gelats artesanals de la zona asseguts en una plaça típica i tranquila, no té preu (per tota la resta, ja se sap què diu l’anunci).
Des d’aquí mateix enganxem la següent pujada, molt més exigent que no pas la primera, el Passo Duran, tan sols 1.605 m. d’alçada poden enganyar molt, perquè els 8 km. d’ascens són força exigents ja que pujem des de 800, amb un pendent del 8’2 %. La primera rampa ja deixa entreveure la seva duresa, però també té algunes zones amb lleugers descansos, per allò d’agafar aire per la següent.
Un cop coronem el port, i ens reagrupem (aquí ja la gent comença a anar més justa per tot l’esforç acumulat aquests dies), fem una baixada absolutament espectacular, per uns paratges que val la pena grabar a les retines mentre baixem fins a La Valle Agordina, parem a una font a reposar l’aigua dels bidons, que amb el dia que fa s’escalfa a la més mínima, i seguim fins a Agordo.
Ja agafem la carretera principal en direcció Alleghe, tot salvant un túnel de més d’un quilòmetre pel que sembla la carretera antiga, ara tancada al trànsit però habilitada per al pas de vianants i ciclistes. Cal anar amb compte, perquè la muntanya va deixant desprendiments, i s’ha de dirigir correctament la bici per tal de no enganxar cap roca o pedra, però val la pena passar-hi, del contrari un túnel tant llarg…
Finalment arribem a l’hotel, a Caprile, amb poc més de 80 km. a les cames, i bastant descansats respecte les anteriors jornades, molt més exigents.
Un descans, que demà queda l’última etapa, i té pinta de ser dura, però com deia el Rei del Pop: Don’t Stop ’Til You Get Enough (no paris fins que no en tinguis suficient).
Podeu veure la galeria de fotos aquí.
Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.
Fotos de Passo Giau-Tre Cime di Lavaredo-Falzarego
Passo Giau – Tre Croci – Tre Cime di Lavaredo – Passo Falzarego
It’s only Rock ’n’ Roll (but I like it)
Després de la jornada un xic desastrosa d’ahir, avui el dia ja es lleva magnífic, amb un sol radiant. Anem a cercar el Colle Santa Lucia per fer el primer port del dia, el Passo Giau, un portet de “només” 2.236 m. d’alçada que es fa a un ritme absolutament genial, i de fet tinc la sensació que tot és més fàcil, que realment estic molt més fort que ahir. Potser sigui veritat, però la jornada encara és molt llarga. Després d’una baixada espectacular, brutal, arribem a Cortina d’Ampezzo, una localitat preciosa i amb molta història, farcida als seus voltants de pistes d’esquí, i iniciem el següent coll, el Passo Tre Croci, de només 8,3 km de llarg que es corona a 1.809 m., i que després d’un lleuger descens, ens porta a pujar ja sense parar fins al més dur de la jornada. Primer passarem per un paratge fantàstic, el Lago di Misurina, un lloc farcit de gent, cotxes i autocars arreu ón mirem, però amb uns paratges naturals d’allò més impressionants. Ara, però, ens queda per davant una roca, una de les grans de nom Tre Cime di Lavaredo. Duríssim, dur com pocs amb unes rampes que es fan per sota dels 6 km/h, molt transitat de valents ciclistes que ja no poden ni pedalar, gent que baixa de la bici abans de caure. Simplement bestial, crec que ni el fotut Mortirolo, que ja era dur. Però avui em sento molt més fort que dilluns, i segueixo endevant amb coratge, amb valentía, amb molta constancia fins arribar al cim, al més alt de la jornada, al refugi situat a 2.333 m. d’alçada amb unes vistes que tallen l’alè. No hi ha res que es pugui comparar a això, a menys que (suposo) siguis escalador de piulet i corda, i coronis muntanyes mítiques.
Un breu descans, ens reagrupem, i iniciem la baixada fins al Lago di Misurina, allà farem el dinar. Un més que merescut panini di crotto e formaggio i una molt bona Coca-Cola. Que bé que sap tot plegat assegut a la vora del llac, gaudint d’un dia espectacular.
Ja amb forces renovades, engeguem la baixada cap a Cortina d’Ampezzo per iniciar ja l’última gran pujada del dia, el Passo Falzarego. Per davant ens esperen usn 16 km., que amb un desnivell promig del 5,6 % i una alçada de 2.105 m., semblen quasi de joguina i permeten marcar un ritme endimoniat. Completem l’ascens amb el Valparola a 2.192 m., però amb un afegit de poc més d’1 km.
Després de fer les fotos oportunes i gaudir d’unes vistes novament espectaculars, iniciem el descens, ja seguit i molt ràpid en direcció Cernadoi fins a trobar el tram inicial del Colle Santa Lucia que feiem de bon matí, per acabar el descens a Caprile, a un ritme absolutament increïble.
Seguint amb aquest joc de títols de cançons famoses, la d’avui fa honor a una cançó dels Rollings, per definir el que és bàsicament Rock del bò, i que ens agrada com poques coses al món. Perquè l’etapa d’avui és pur Rock ’n’ Roll.
Podeu veure la galeria de fotos aquí.
Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.
Fotos de Marmolada i Pordoi
Marmolada (Passo Fedaia) – Passo Pordoi
Las cosas de la vida
Avui el matí es presenta complicat, ja que ha estat plovent per la nit, i no para fins passades les 9 del matí. Ens ho agafem amb paciència, i quan la cosa sembla que es va arreglant, decidim sortir, cosa que es fa efectiva a dos quarts d’onze del matí, ja amb un sol radiant i la carretera pràcticament seca. Sortim en direcció Rocca Pietore per entrar per Serrai di Sottoguda previ pagament de 2 €, per visitar unes gorgues espectaculars, amb alguna cascada que, en el moment oportú, ha de ser un autèntic espectacle de la natura però que avui no baixa tan forta. El peatge però, paga la pena per gaudir-ne amb tranquilitat. Nosaltres seguim en direcció el Passo Fedaia, una pujada duríssima que amb la calor que fa i que he sortit més abrigat del que era necessari, fa que arribi a dalt un xic just de forces, és la duresa de la Marmolada, la muntanya més alta de les Dolomites.
Resseguim el Lago di Fedaia per la carretera principal, i fem el descens en direcció Canazei per pujar cap al Passo di Sella, i tota una ruta llarga, però jo intento retallar perquè avui no podia seguir al grup, i faig el Passo Pordoi. Algú ha parlat de retallar? Potser si, però no serà fàcil, perquè el punyetero puja com una mala cosa i, justet com anava, penso que hauria sigut millor tornar enrera per ón havia vingut, però ja he avançat massa com per acobardir-me. Acabo coronant el Pordoi passats dos quarts de tres de la tarda, i m’alegro de veure el monument a Fausto Coppi, i decideixo parar a dinar alguna cosa. Però com que els italians van a uns horaris diferents a nosaltres, tallo just per poder fer una pizza, que ja em va bé, no us penseu que em sap greu.
Just acabo de dinar, i veig per la finestra com comença a ploure, que ja em teniu cames ajudeu-me a posar-me l’impermeable, el casc i els guants d’hivern, i en direcció a Arabba. Abans, però, sort he tingut del mapa que ens han donat a baix amb l’entrada al pas de Serrai di Sottoguda, que m’ha permès orientar-me i saber cap a ón habia d’anar. Engego la baixada amb un granís, que a mida que baixo metres es torna en pluja insistent amb algún llamp a l’horitzó. Ara penso que potser no anava tan abrigat, o com a mínim, no em sobra res del que portava, i per sort tampoc em falta, només els pneumàtics de pluja, però això no és la F1.
El descens, malgrat tot, es fa ràpid passats els primers quilòmetres i els refotuts “tornante”, enllaçant rectes amb curves suaus, per anar a sortir finalment molt a prop de Rocca Pietore, punt inicial de la pujada.
Tot baixant em vé al cap aquella cançó de l’Eros Ramazzoti, Cosas de la vida, molt oportú tot plegat, un autor italià amb un títol que defineix perfectament el que ha sigut la jornada.
Podeu veure la galeria de fotos aquí.
Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.
pedalsicamins 