Hourquette d’Ancizan

La conquête finale

Si fa quatre dies us parlava que em quedava pendent fer la Hourquette, després de pujar als llacs d’Aumar i Cap de Long [link a l’article] , ara ja us puc explicar la història completa. Després de desitjar-ho durant tres dies i no poder-ho fer degut a les condicions meteorològiques, finalment avui el dia ja es lleva en plenes condicions, amb un cel completament serè. Ara és el moment de planificar la ruta per tal de garantir l’èxit, i poso la bici al cotxe i me’n vaig fins al capdemunt del Peyresourde per iniciar la baixada en direcció Arreau, però prefereixo agafar la desviació de Genós i Laudenville, però la intenció d’anar a sortir a la carretera camí d’Ancizan no em surt del tot bé, i segueixo les inidicacions d’Arreau i d’allà ja posar rumb a la carretera D-929 per arribar a Ancizan, punt d’inici del port del dia, i la primera part ja ens indica que no serà fàcil, i és que abans no sortim de la població que dóna nom al port, ens trobem uns desnivells importants, però ben aviat la vista ens recompensa aquest primer esforç. Però això no ha fet més que començar, i és en aquest punt ón ens trobem el cartell que ens dóna la informació dels següents 10 kms., tot un repte, però com la majoria dels ports de muntanya d’aquesta part de França, de seguida veus el desnivell a superar i autoàticament et prepares per al pitjor, podent així superar el repte amb força més facilitat de la que inicialment es preveia.

Una vegada conquerit el cim, toca gaudir de la vista que s’obre devant nostre, abrigar-nos i afrontar la baixada amb garanties. I després de la baixada toca tornar a pujar. Passat el Lac de Payolle, una zona de vacances, arribarem a la cruïlla que ens durà cap al Col d’Aspin a la dreta o, si ho desitjem, a l’esquerra podem escollir arribar fins a Saint Marie de Campan i afrontar el Tourmalet, però com que ja l’havia fet i com que avui no disposo de temps el deixarem de banda. I començo la pujada a l’Aspin, que per aquest costat es fa força més fàcil que pel costat d’Arreau, molt més llarg i dur, i per tant això ens garantirà una baixada absolutament a plaer, per afrontar amb forces renovades l’última pujada del dia, i també per què no dir-ho, d’aquesta estada a la Vall d’Aran, el Peyrosourde. No és que sigui una pujada molt llarga, en prou feines arriba als 10 kms, però que per acabar no està tan malament. Finalment, al cim hi trobaré el cotxe per poder tornar al camping i menjar alguna cosa que faci recuperar les forces perdudes.

Però, malgrat tot, arribaré al cim satisfet d’haver aconseguit l’última frontera, la conquesta final.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

Anuncis

Banhs de Tredòs

Cercant Colomèrs

Ja fa temps que tinc ganes de pujar als llacs de Colomèrs, un conjunt de llacs a més de 2.000 metres d’alçada, de visita quasi obligada a la Vall d’Aran. Però amb tant turisme de bici escalant ports de Tour i altres indrets, no em queda mai prou temps. Malgrat tot, aquest any anava preparat amb calçat i roba per sortir a caminar, i ja vaig visitar fa pocs dies els llacs de Saboredo [link a l’article] i avui toca provar d’arribar a Colomèrs, o en el seu defecte, el més aprop possible.

Per començar, toca fer una bona excursió en cotxe fins a Salardú i agafem la carretera de Tredòs per enfilar una pista forestal asfaltada (o engordonada, com diuen a la Vall) que avança força planer fins al Barratge d’Aiguamòg, per anar pujant per una pista que cada vegada es farà més estreta, i cal anar amb compte per si vé un altre vehicle de cara, per acabar a l’aparcament de Banhs de Tredòs, un hotel amb aigües termals. Allà deixarem el cotxe i començarem a caminar pel sender que voreja el riu Aiguamòg, que ens durà fins al Guardader d’aigües tòrtes de Colomèrs, un mirador amb unes vistes espectaculars, passant abans per tot un seguit de llocs que mereixen la nostra atenció. Però de tots aquests llocs, el que requereix més de nosaltres, com a mínim en aquests moments, és una passera que travessa el riu i que, degut a les riuades i allaus d’aquesta primavera, s’ha desplaçat uns metres perdent la seva posició i deixant tot un seguit de pedres que podem utilitzar per posar els peus per no mullar-nos i permetre’ns seguir en direcció al Pònt dera Montanheta i l’àrea de pic-nic.

Quan arribem en aquest punt, tenim l’opció d’agafar el camí que ens porta fins al Refugi de Colomèrs, però que finalment no faré avui, ja que comença a ser tard i es posa a ploure. I en aquestes condicions millor no enredar-se malament, que no cal, i decideixo tornar per la pista principal, per ón ens poden pujar si ho desitjem, amb els taxis.

Content per haver fet aquesta primera part del camí, plena de racons d’una bellesa natural indescriptible, i per poc que pugui provaré d’acabar l’any vinent.

Podeu veure la galería de fotos aquí.

Peyresourde-Peyragudes

L’altre cantó del mirall

Ja que l’any passat vaig iniciar una serie d’articles amb subtítols dedicats a cançons, he cregut oportú aquí utilitzar el títol d’aquesta cançó per descriure la sortida d’avui. Ara fa uns dies vaig pujar a l’estació de Peyragudes per la “versant Agudes” [link a l’article] però em quedava l’altre costat, la que queda passat el cim del Peyresourde. I surto del càmping amb decisió cap a Bossòst per afrontar el primer “portet”, el Portilhon (i pensar que després l’haig de remuntar…), per sortir a la població de Bagnères de Luchon, que ara mateix no sé quantes vegades hi he passat aquest any, i pujar el Peyresourde, que a aquestes altures tampoc és cap desconegut. Primer, però, toca superar les terrassetes i paelles del tram final, que tanta por feinen d’entrada ara fa 4 anys, però plenes com estaven d’autocaravanes i gent animant als innombrables ciclistes aficionats que passàvem per allà abans no ho féssin els del Tour, ja era una altra cosa, una experiència realment increïble. Tan bon punt arribem al cim, passem uns escassos 500 m. i tenim la desviació a l’esquerra fins a aquest costat de l’estació d’esquí, i un tram final de poc més de 2 quilòmetres ens deixa davant dels primers edificis.

Uns instants per gaudir del paisatge i del nou lloc conquerit, unes fotos per aquí i unes més per allà, uns metres més en bici fins al fons de l’estació i a fer mitja volta. I com que estic de vacances aprofito per agafar-m’ho amb calma i parar a dinar al restaurant que hi ha al capdemunt del port, un lloc de parada quasi obligada per als ciclistes que passen per aquest punt, i de fet per quasi tothom tard o d’hora. I ja que estic aquí dalt, i això és França, avui toca provar una “omelette du fromage”, vaja una truita de formatge, que amb la de vegades que he passat per aquest país i encara no n’havia menjat cap.

Després la tornada ja amb més tranquilitat, aprofito per baixar pel Portet de Luchon, una desviació a l’esquerra baixant cap a Bagnères de Luchon, i que passa per uns poblets encantadors que val la pena visitar, ja sigui de pujada per Saint Aventin o de baixada just passades les terrassetes i paelles que us comentava abans. Tot un espectacle de port, i encara ens queda la tornada pel Portilhon, que això ja no té nom de com n’és de dur.

Una sortideta maca de debò, que no desmereix l’esforç emprat.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

Lac Cap de Long i Lac d’Aumar

Qué grande sós

Ho sento, pero no he pogut evitar cridar aquesta expressió en argentí mentre pujava a aquests llacs. I és que la carretera i el paisatge, juntament amb la destinació, convidaven a magnificar la grandiositat del lloc.

Vaig descobrir aquesta ruta gràcies a una revista de cicloturisme, que comentaven rutes per fer per la zona dels Pirineus. Em vaig quedar amb el tema, i de seguida vaig proposar-me visitar aquest lloc, però l’any passat no vaig tenir temps per fer-ho, i aquest any tocava sí o sí. Des de la Vall d’Aran toca agafar el cotxe fins a Bossòst i creuar el Portilhon i el Peyresourde per arribar a Arreau, i facilitar una mica les coses, que de tornada el Peyresourde podía ésser crític. Busco un lloc ón poder deixar el cotxe amb garanties, i des d’allà començar la gran conquesta de les altures franceses.

Des d’Arreau s’agafa la carretera D-929 en direcció Ancizan i Aragnounet, punt ón deixarem a l’esquerra la desviació al túnel de Bielsa, per girar a la dreta i afrontar l’exigent pujada que teinim per devant.

Les primeres rampes ja ens avisen que ens queda molta feina per fer, però tal com anem avançant les vistes són simplement espectaculars, sobretot en el punt ón, ja a mitja pujada, es poden veure les diferents terrasses que fa la carretera per superar el desnivell. Bestial. I malgrat les aparences, es puja amb certa facilitat, i abans no ens adonem ja ho tenim fet i podem fer la mirada avall per gaudir plenament del camí superat. Però no cal lloar-se gaire a un mateix, que encara queda un gran camí per fer fins a dalt de tot. Ara tot es qüestió de cadència i, com diria aquell, Pim Pam i cap amunt.

I ben amunt, perquè primer passem la cruïlla que ens dirigeix al Lac Cap de Long o al Lac d’Aumar. Aquí faig primer la desviació a l’esquerra per fer el primer dels dos llacs. Una carretera que ens ensenya el Lac d’Oredon a baix a la dreta i la presa del Lac Cap de Long allà dalt de tot, amb una presència imponent i de nou amb la carretera recargolant-se a la part final. Però la veritat és que el que ens espera allà dalt de tot és simplement increïble, i és que ja començat el mes d’agost podem gaudir encara de la neu congelada, que de mica en mica va desglaçant. I les vistes cap avall són igualment magnífiques, amb tot el conjunt de llacs sota els nostres peus.

Aprofitant que hem arribat fins aquí, de baixada és molt recomanable agafar la desviació a l’esquerra per arribar al Lac d’Oredon. Aquí si es va en cotxe toca rascar-se la butxaca, i seguir a peu o en autobús (novament la butxaca) per pujar fins al Lac d’Aubert i el Lac d’Aumar, per completar una visita a un conjunt de 4 llacs enmig d’una natura molt generosa, tot a una altura sempre per damunt dels 2.000 m.

Tot i que els llacs són artificials per acumular aigua, el paisatge és absolutament impressionant i molt recomanable de visitar, malgrat que cal tenir paciència a la carretera, ja que està molt transitada.

Al final, una d’aquelles sortides impressionants que deixen empremta, amb una tornada que, si es fa en bici, és pràcticament a plaer, ja que tot és pla i avall. Llàstima que al final vaig haver d’aguantar el constant vent de cara durant uns 20 quilòmetres de dur pedalar, abans no arribo de nou a Ancizan. I és en aquest punt ón deixo un tema pendent, que avui no serà possible: la Hourquette d’Ancizan. Aquest és un d’aquells ports que ténen molt de nom, i que des d’aquí ens porta als peus del Col d’Aspin i ens ofereix dues opcions. La primera d’elles és pujar l’Aspin per baixar fins a Arreau, i l’altre opció és la d’arribar fins a Saint Marie de Campan i pujar el Tourmalet. Aquí ja depèn de les ganes i les opcions de tornada.

Per part meva, això és tot per avui, i ja tinc un nou tema pendent per explicar més endevant.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

Excursió als llacs de Saboredo

Natura de gran altura

De tant en tant toca introduïr alguna novetat en allò habitual, i com que aquests dies he vingut fent grans sortides en bici, valia la pena aprofitar que al càmping organitzaven una caminada als llacs de Saboredo per conèixer nous llocs. Una formació de llacs naturals a una altura superior als 2.000 m., ón s’hi arriba des de la població de Baquèira agafant la desviació de Val de Ruda, tot vorejant els complexes hotelers.

Si mai heu fet el port de la Bonaigua us haureu fixat que, pujant, al fons a la dreta  hi ha una gran vall que s’endinsa per entre les muntanyes, amb una pista forestal que l’atravessa. Aquesta és la que, des de la zona hotelera comentada abans, trobarem a la dreta sense asfaltar, i que ens durà fins al Pònt de Ruda, i des d’aquí es pot fer a peu o bé seguir en cotxe la pista d’uns 6 quilòmetres fins al Pònt Locampo, ón és aconsellable aparcar i seguir a peu per un sender d’uns 3 quilòmetres més, que només fan amb tot terreny els encarregats del refugi de Saboredo. Passat aquest punt, encara ens queda un tram ja muntanya amunt fins arribar als 2.310 m. del refugi, i des d’ón podrem fer una sèrie de rutes circulars per admirar els diferents llacs que formen el paisatge, absolutament feréstec.

Una sortida diferent, en contacte amb la natura més autèntica, que deixarà sempre molt bon record, amb l’aventatge de no ser de les més transitades de la Vall d’Aran, però igualment recomanable.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

Col d’Artigascou

L’enfant terrible

L’any passat vaig deixar un tema pendent, m’havien parlat d’un port que sortia de la població de Les, i el vaig anar a provar. El problema va ser que vaig tenir una punxada sortint de Bossòst i no portava més recanvis [link a l’article de 13-08-2012 Port dArtigascou] desconeixent, a més, ón anava a parar el portet. Però aquest any la situació era ben diferent, ja que primer m’havia procurat tenir càmeres d’aire de recanvi, per si les mosques, i a més també anava amb un kit de reparació de punxades, per si les mosques insistien. A més, el passat 30 de juliol, mentre xerrava amb uns italians al Col de Menté em van fer veure que el tal Col d’Artigascou desembocava en aquest punt passant per una estació d’esquí de nom La Mourtis, i per tant vaig tenir una visió: podia acabar la gesta!

I amb aquestes intencions sortia avui, decidit a la gesta. I tan bon punt arribo a Fos poso la directa cap a Melles i el Pays de l’Ours Brune, per anar ascendint amb paciència fins arribar al punt ón l’asfalt desapareix de mica en mica, per acabar convertint-se en una pista forestal que en alguns punts deixa veure que, efectivament, va haver-hi un temps que era asfaltat.

Per sort, com que el camí en mal estat és pràcticament tot de pujada, es pot controlar bé per ón es posa les rodes de la bici i no és tan problema. Finalment el camí desemboca, després d’uns 8 quilòmetres de precaució, a l’estació d’esquí de la Mourtis, i ja des d’aquí trobem les indicacions fins a Col de Menté ón hi arribem en breus moments, amb la satisfacció d’haver aconseguit batre a l’enfant terrible d’Artigascou, un port autènticament de les primeres edicions del Tour, quan pujaven per carreteres encara sense asfaltar.

La tornada la faig, lògicament, per Saint Béat i Fos, per entrar de nou a la Vall d’Aran per Pontaut. Però si el port que he pujat era dur, no menys dur és el camí que em queda, patint possiblement, el dia de més calor de la zona, acompanyat d’un vent sempre bufant de cara bastant reescalfat, que obliga a aturar-se de tant en tant per tal de refer-se.

Finalment queda la satisfacció d’haver fet un nou port, amb una duresa afegida pel mal estat de la pista, salvant la situació sense cap punxada. Perfecte!

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

Enllaç Bonaigua-La Seu d’Urgell

1a Part: Llavorsí

En quant a les motivacions que un pot tenir per fer una sortida en bici o una altra, hi podem trobar diferents possibilitats, com per exemple visitar un lloc interessant ón no hi hem estat mai, superar-nos en aquella pujada que un dia se’ns va resistir o, en el meu cas, fins i tot la d’enllaçar diferents “tracks” del GPS per, tan bon punt els tingui pujats al Wikiloc es vegi tot com una sola ruta. Vaja, allò que avui es pot batejar com “una frikada”. I dins d’aquesta categoría de frikades, per una banda tinc la sortida La Garriga-Andorra que passa per la Seu d’Urgell, i per l’altra tinc la que vaig fer l’any passat de la Bonaigua per les dues cares, que em va portar fins a Esterri d’Àneu, i això em deixa un recorregut un xic llarg fins a Sort i d’allà un port que tinc pendent de fa força temps: El Cantó. Si no l’heu fet mai, ja us avanço que són més de 40 kms de port entre les dues cares (jo l’he fet només en cotxe, no us penseu, i se m’ha fet etern), i això només en un sentit, més uns 6 o 8 quilòmetres fins a La Seu. I això fa un total de molts quilòmetres per fer-los tots d’una sola tirada si a més volem superar la Bonaigua…

Per tant, decideixo partir l’experiment en diferents etapes que caldrà cobrir, i la primera la faig pujant en cotxe fins al cim de la Bonaigua, i des  d’aquest punt iniciar el descens cap a Esterri d’Àneu i seguir endevant tant de tros com pugui, però és per la tarda després d’un matí de fer el mandra, amb sol, calor i sessió d’hamaca inclosa; i això vol dir que no disposo de moltes hores, motiu pel que em marco uns temps màxims per anar i poder tornar encara amb llum de dia. I amb aquestes començo el descens, intentant guanyar tant de temps com pugui, però fa un xic de vent i em frena lleugerament, i a les 18:15 és el màxim que em fixo per anar, just abans de tornar. Arribo a Llavorsí amb 10 minuts de marge a favor, i penso que és un bon moment per fer una parada a menjar i beure una mica, abans d’iniciar la tornada. Però aquesta ja és tota de pujada i crec que aniré un xic tard, apreto intentant guardar per la pujada forta que és la Bonaigua (l’any passat aquest costat em va costar bastant), marcant-me de nou un temps màxim per arribar a dalt.

Però la veritat és que els quilòmetres que porto al damunt aquest any decideixen fer acte de presència en forma de potència i resistència, per comptes de fer-ho en forma de cansament, i engego una pujada a molt bon ritme que, arribat al terç final amb les típiques terrasses i paelles que tant haureu llegit en aquest blog, no fan més que incrementar el meu ritme, i em quedo increïblement satisfet quan conquereixo el cim amb més de 70 quilòmetres a les cames a un ritme total, i amb força temps guanyat respecte del previst. Tot just són 1/4 de nou de la tarda-vespre, i la llum és perfecte per fer bones fotos d’aquesta part de muntanya, plena de prats verds brillants gràcies a les plujes, i amb algunes clapes de neu encara a la vista.

Una sortida total, però que malgrat tanta alegria, encara deixa bona part del recorregut desitjat en posició de “Stand By”, que no tinc clar que pugui completar aquest any, ja que tinc encara moltes sortides voltant pel cap.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

Canejan i Sant Joan de Toran

Resseguint la Vall del Toran

És dilluns, i ja se sap que els dilluns sempre són un xic més mandrosos que la resta dels dies de la setmana. Fins i tot estan de vacances, queda quelcom en el subconscient, o potser és perquè ja porto una bona sessió de bici, i un matí de tant en tant toca descansar. Sigui com sigui, avui era un d’aquests matins, però per la tarda a un li vénen les ganes d’agafar la bici i sortir a fer quilòmetres, però no hi ha tant de marge horari com a primeres hores, i per tant cal plantejar l’excursió d’una altra manera. I decideixo anar a fer una volta per la Vall del Toran, que és un riu de tants que hi ha per la Vall d’Aran, que li configura una personalitat pròpia a la zona per ón discorre. I surto en direcció Bossòst fins a Pontaut, i allà agafo la desviació a la dreta cap a Canejan, que serà el primer poble que visiti, un d’aquests pobles increïbles penjats al marge de la muntanya, i que ja fa dos anys vaig visitar amb la BTT, per fer el descens quasi en vertical pel camí reial [link a l’article del 2011] . Un cop arribem a Canejan, no tenim altre opció, si anem amb la bici de carretera com és el cas, que fer mitja volta i tornar per ón hem vingut. Però llavors tenim la desviació cap a Sant Joan de Toran, que ja en aquella ocasió vaig visitar primer, però avui serà la segona opció. Un altre de tants pobles típics de la Vall, que semblen encallats en el s. XIX o primers del XX, però amb alguna antena de TV que et fa despertar del somni.

Al final, per anar fent el mandra durant una bona estona, queda una bona sortideta de poc més de 50 kms., voltant per uns paratges quasi verges, ón la natura es confon amb la tradició humana més ancestral. Traduït, vol dir una autèntica passada de sortida!

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

La Bonaigua 2013

Que les segones parts no eren bones?

Si l’altre dia comentava que una de les sortides habituals era la de pujar la Bonaigua, com a mínim un parell de vegades, aquest any igual em quedo curt. De moment, en acabar la primera setmana, i després d’una nit de llamps i trons i força pluja, el matí ja no em llevo gaire predisposat a fer bici, i entre que miro el cel i em plantejo alternatives passa una bona estona. Em vesteixo de curt o de llarg? Plourà aquí i allà no? Millor fer una ruta curta o faig una de les llarges que tinc pendents? I és clar, al final es fa tard i ni sortides curtes, ni plou, ni res de res. I amb això ja cremem tot el matí sense fer ni brot, bé si, les vacances ja són en certa manera per això, però…

Vaja, que em poso a dinar i en acabat, ja posats, faig una bona migdiada escoltant música tranquila, fins que obro un moment els ulls i penso: I si em poso alguna música que em motivi, i em poso en marxa? Caram, què he anat a dir, ara. Busco per entre les llistes de cançons i, és clar, un dels meus preferits apareix per allà. Li dono al nom de Sangtraït i em poso més en marxa que un motor de F1 un dia de cursa. Molt bé, ara ja estic motivat, però encara queda pendent què fer amb tant de ritme, i decideixo que estaria bé pujar la Bonaigua en un temps de, més o menys, 1h 35 min des del càmping, i si la memòria no em falla, seria baixar en 4 minuts el temps del dimarts.

Vinga, som-hi! Engego amb energia fins a Viella, i començo a pujar i a pujar fins a Salardú, a un ritme força intens, em sento bé, i llavors encara queda arribar fins a Baquèira, aquí ja el cap comença a visualitzar l’enorme recte que vé a continuació, infinita quasi, i aquí hi ha un moment en el que penso en fer mitja volta i deixar-ho per un altre dia, però ja arriben els revolts i les paelles, per guanyar alçada amb rapidesa, i em torno a connectar amb el repte. Ja falta menys i començo a veure que hi arribaré, i potser ho faci pròxim a l’objectiu que m’havia marcat. I el tram final em sento tant recuperat que arribo al capdemunt, just al cartell del port amb l’alçada, amb un temps certament increïble de tan sols 1h 31 min 41 seg (lectura del GPS).

Quina passada! I pensar que estava a punt de fer mitja volta…

Ara toca uns moments per recuperar-se de l’esforç i gaudir del moment, i a punt per començar la baixada, espera, què és aquest soroll? Algún motero fent curves a sac, penso, però no. Acaba de passar un McLaren P1, i vosaltres, ciclistes us preguntareu: què carai és això? doncs abans no pugui respondre es repeteix el fenòmen, i torna a passar un altre bitxo d’aquests, que si no m’equivoco estarà sobre el milió d’euros i que possiblement en aquests moments encara no hagi sortit ni al mercat. Brutal! Segurament de fàbrica que feien proves, però per sort meva, a aquest segon li he pogut fer una foto.

Vaja, que per fer el mandra tot el matí, la tarda ha sigut molt profitosa.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.