Monthly Archives: Mai 2012

maig 24 2012

Primavera boja

La sang altera

Fa alguns dies ja que volia fer aquest escrit, en un moment que la primavera del bon temps estava en plena efervescència i les flors i plantes tenien aquells colors tan vius que agafen a mitjans d’abril, tons quasi fluorescents amb les primeres tardes de llum viva. Però després va arribar l’altre primavera, la de les plujes i els dies grisos, aquella mena de climatología que ens fa pensar que el temps està boig, però que de fet són coses de la primavera. I de la mateixa manera que vaig fotografiar aquelles primeres flors amb tons brillants també he acabat fotografiant els núvols de tempesta i fins i tot un arc de Sant Martí després d’una pluja ben intensa.

Paisatges de contrastos molt acusats, però que li dónen aquesta salsa especial a una època de l’any més excitant que la resta, ón després del fred de l’hivern tot es veu d’una altra manera.

En aquests moments ja ha tornat la primera primavera, la del bon temps amb sol i caloreta, alguns núvols per fer bonic (frase que diuen els del temps, deuen ser decoradors), i segurament alguna pluja que també caurà, però probablement ja no serà amb la fresca que hem patit uns dies enrera.

Be, espero que gaudiu de les fotos que us deixo a continuació, i si us alteren positivament, no dubteu en comentar-les.

maig 19 2012

Tornant al Puig Cargol

Don’t stop

Avui el matí està força gris, fins i tot més que ahir, però surto amb la BTT a pedalar amb un amic, i fem el primer tram per asfalt (ell va amb la de carretera). Ens arribem fins a Palafrugell però com que el cel no sembla pintar a millor fem mitja volta i ens quedem amb poquets quilòmetres, però jo em quedo amb ganes de pedalar, i de moment no plou. Intento aprofitar el temps amb no gaire ordre ni concert, fent voltes per una urbanització de Sant Antoni de Calonge com volent evitar allò que és inevitable. Tenia ganes de pujar al Puig Cargol, una pujada de les dures per fer amb la bici de muntanya, i que aquest any encara no havia estat conquerit per mí, si en canvi els anys anteriors a aquestes alçades de temporada. Hi havia, per tant, una mena de deute històric que calia saldar el més aviat possible. Com que segueix sense ploure decideixo, ara sí, posar-m’hi de valent, vaja, allò que es diu arremangar-se.

Ara si, la pujada es fa notar però també la pluja vol protagonisme, i ho fa en forma de plujim suau però que ja és constant, uns trams més uns trams menys. I és en aquesta situació on em plantejo una qüestió fonamental: seguir o retirar-se? I ara! Tu no et retires, si has pujat el Tourmalet amb pluja tots 17 km i l’has baixat igualment amb pluja, per cert més intensa que no pas ara, aquí no plega ningú.

En aquest punt no puc fer sinó incrementar lleugerament el ritme i pujar amb més decisió, decisió de superació que mica en mica ens acosta al cim. Una pujada que en els últims quilòmetres s’empina amb força, i al mateix temps també s’intensifica la pluja, però als últims metres ja la força és superior a tot i aconsegueixo coronar el port. Sí!

Malgrat tot, a partir d’aquí ja no és recomanable seguir amb la ruta que hauria volgut, que era seguir camí de Fitor per baixar per la pista de Vall-Llobrega o la de Mont-Ras. Però fins i tot la pujada de moral deixa un espai a la lògica, i després d’unes poques fotos per retratar el paisatge gris faig mitja volta, per desviar un tros més endevant per la pista de l’ermita de Santa Maria de Bell-Lloc. Ja a baix segueixo cap a Vall-Llobrega i arribo a Mont-Ras per una pista que encara té tots els arbres caiguts per la nevada de fa un parell d’anys, aquella que va deixar l’Empordà sense llum durant uns dies, i que dificulta bastant la pedalada. Però no hi ha lloc als obstacles, i com que ja fa una estona que no plou aquí baix, és la moral la que et permet seguir. Ja a Mont-Ras baixo per agafar la ruta del Tren Petit fins a Palamós i acabar la jornada ben satisfet.

Al final una sortida interessant de poc més de 50 quilòmetres, amb un objectiu complert: el Puig Cargol coronat.

Si ho desitjeu, podeu veure la galería de fotos aquí.

També podeu veure el perfil GPS de la ruta.

maig 18 2012

Visita a la Girona florida i més

Keep on rockin’

Feia uns dies que havia vist per les notícies de la tele que a Girona teníen els carrers adornats amb flors. Ja l’any passat hi volia anar, però al final no vaig poder, però aquest any ja ho sabia amb antelació, i això és un aventatge per planificar. I per si fós poc, el divendres era festa, i com a ajuda no està malament, un bon dia per fer una escapada amb la BTT des de Palamós fins a Girona passant per Sant Feliu de Guíxols per agafar el carrilet.

De bon matí el temps no pinta gaire bé, però és qüestió de provar-ho, i esperar que no plogui, o que com a mínim no ho faci amb intensitat. Per sort fins a Llagostera tot va bé, però allà comença a caure alguna gota i em deixa lleugerament tocat moralment, costa pedalar i avançar, i el ritme disminueix, però la pluja, al cap i a la fí és inapreciable i faig un esforç de concentració per seguir i seguir. Arribant a Cassà la cosa ja canvia sensiblement. Arribant ja a Girona el temps és molt diferent, fa sol i fins i tot una temperatura agradable, arribo al centre de la capital i ja s’ensuma la flaire de flors engalanant els carrers i patis particulars. Bon senyal, ja sóc a prop del centre neuràlgic. Ja es veuen els primers guarnits de flors, i la càmera de fotos ja s’escalfa, comença a disparar sense pensar, de fet sense parar fotografia tot el que veu.

La veritat és que a la realitat l’espectacle dels sentits és molt superior que no pas a la televisió (i òbviament que a les fotos), i és que per desgràcia aquests mitjans encara no reprodueixen el sentit de l’olfacte, que al cap i a la fí és el que fa sentir les coses més intenses, i les flors a l’aire lliure desprenen una olor molt particular, difícil de descriure ni transmetre en imatges.

Ara ja està vist aquesta part de Girona, tot i que m’ha quedat pendent el claustre de la catedral, però no he trobat ón lligar la bici a prop del lloc, i quedarà pendent per una altre any, per d’aquesta manera tenir un alicient per tornar-hi.

Sortint de Griona, com que vaig bé de temps, busco la ruta del carrilet que puja fins a Olot, m’acosto fins al parc de la Devesa, des d’ón surt, i començo la nova etapa, però en algun punt en perdo la pista i agafo un camí equivocat. No passa res, mitja volta i tornada al punt ón l’he perdut, i ara si que trobo el camí adequat. Enfilo en direcció Salt, el primer tram fins sortir d’aquesta població no és dels millors ja que està molt transitat per cotxes i motos dels camps pròxims, però s’ha de tenir paciència, i la recompensa sempre és positiva. Poc a poc avanço quilòmetres fins arribar a Anglès, no és recomanable passar d’aquí, ja que porto en aquest punt 90 km., i seguir voldria dir acumular una quantitat desorbitada de quilòmetres no gens recomanable de cara a la tornada. Faig mitja volta i començo el retorn, ja més de baixada i a millor ritme, però el vent en contra i tota la flor dels pollancres empesa pel vent no ajuden a veure el camí i a respirar bé, i el ritme es va trencant. Arribant a Salt decideixo canviar la ruta, seguint unes indicacions diferents que em portaràn a la zona universitària de Girona per comptes del Parc de la Devesa, i seguieixo amb la intenció de dinar aviat, però els pedals van sols i no puc parar. Però sorpresa, entrant a Cassà de la Selva ja pel Carrilet no sé què passa i la bici es para de cop. M’ha fet la perla? No, això no és una Vespa. Ostres, és que està plovent, i ara a base de bé, i sóc jo mateix que ha parat en sec al veure un restaurant a peu de camí 😉

Ja havent dinat hi ha sort i no plou, surto amb molt bon ritme però a Llagostera torna a donar pel sac l’aigua, em paro a sota un túnel per protegir de l’aigua el GPS i el comptaquilòmetres amb una bossa de plàstic, però això dura uns pocs minuts (eh, que aquesta aigua només era per espantar-te), i torno a agafar molt bon ritme fins a Castell d’Aro. Allà ja baixo el ritme, i és que els quilòmetres que porto ja amb la bici comencen a pesar, i ja fins al càmping més tranquil.

La d’avui ha sigut una d’aquelles sortides genials. Genials pels quilòmetres, però també per la qualitat dels llocs visitats, una gran recompensa a l’esforç.

I com sempre, podreu gaudir d’una fantàstica galeria de fotos en aquest enllaç.

I si ho voleu, aquí teniu el track del GPS.


maig 6 2012

Conquerint l’Empordanet-4a part

Encara no és tot descobert

Avui és dia per fer una sortida amb el grup de Palamós, i aquesta és de les que un no sap amb precisió quina ruta tocarà, però per sort la jornada estarà plena de sorpreses. Es parla d’anar en direcció La Bisbal cap a Gualta, La Pera i tornar per La Bisbal, i la cosa pinta bé, però encara no tinc clar per quines carreteres passarem, i això és el que ho fa interessant.

Sortim, tal com deien, en direcció La Bisbal i desviem per la carretera de Begur-Pals per fer cap al petit poble de Torrent. D’allà surt una carretera senzilla i poc transitada que s’endinsa per l’autèntica subcomarca de l’Empordanet, que és com si et transportés a una altra dimensió (bé, més o menys), passant per Sant Feliu de Boada els poblets típics es succeeixen, de tal manera que passem per la desviació de Llabià. Aquest és el poblet que va portar a la meva primera versió de Conquerint l’Empordanet, i sense afluixar ni un instant ens arribem a Foixà, per on vaig passar l’any passat fent la Ruta del Ter. Travessem la carretera de Girona a Palamós per arribar a Púbol, un poblet més de tants si no fós perquè allà hi podem visitar la casa-museu Gala-Dalí, lloc obligat per als amants de l’obra d’aquest genial artista empordanès.

Però la festa continua en direcció La Pera i Monells per, finalment, arribar a La Bisbal d’Empordà. És en aquest punt ón el ritme puja una marxa, i comencen els autèntics atacs, enfilant la carretera de La Ganga. Una carretera que per aquest costat comença plàcida, però si es vol atacar s’ha de calcular el moment apropiat, perquè del contrari els últims quilòmetres es poden fer feixucs i destrossar-te moralment, i és que els demés també volen la seva glòria.

Un cop conquerit aquest petit cim el descens fins a Calonge és ràpid, ja que amb prou feines arriba als 6 quilòmetres. Una altra cosa és si es vol pujar la Ganga des de Calonge cap a La Bisbal, que la pujada llavors són els mateixos 6 quilòmetres, però a base de pedal i potència física, i no d’acoplar-se al manillar i tècnica per situar la bici a la traçada correcta.

Al final queda un bon record, d’aquella mena de records que quan volem reviure un moment, fins i tot ens podem emocionar. I és que l’Empordà té moltíssims poblets amb molt d’encant ón, per sort, els cotxes encara no són dominants del paisatge, i per els quals ens podem passejar amb total tranquilitat i gaudir de les construccions que van fer els nostres avantpassats molts anys enllà.

Anar al perfil GPS.