Empordanet versió lliure

Remember the time

S’acaba l’any, un any que ha sigut fantàstic i plè de grans pedalades com l’increïble viatge a Itàlia per conèixer els Dolomites, però també he descobert petites grans rutes per l’Empordà. I avui he decidit fer una espècie de “Remember the time”, començant per agafar la carretera cap a Vall-Llobrega i el paratge de Castell, per seguir en direcció Torre Simona fins a Palafrugell, d’allà cap a Regencós i Pals per fer el Camí de la Font fins arribar a la carretera de Sant Feliu de Boada. Una carretera aquesta molt tranquila, per entremig de camps i granges que ens porta fins a la rotonda de Sant Julià de Boada, giro cap a la dreta per agafar després la carretera de Fontclara, Fontanilles i fins a Gualta. D’allà poso rumb a Llabià, un poblet preciós ón ja em vaig “perdre” en certa ocasió. Segueixo fins a Serra de Daró i Parlavà per desviar de nou cap Verges i, des d’allà, prendre una altra carretera tranquila fins a Les Olives, Vilopriu i Colomers.

Des d’aquest punt segueixo fins a Sant Jordi Desvalls, per anar a buscar una altra fantàstica i tranquila carretera cap a Sobrànigues, Sant Joan de les Arenes i en direcció a Foixà, però aquí faig un gir cap a La Pera i Púbol, tot vorejant el castell Gala-Dalí fins arribar a Corçà. Segueixo per la general fins a La Bisbal i tot i que la idea inicial era tornar per la Ganga, faig un parada a la font que hi ha tot just al primer quilòmetre de la carretera, omplo els bidons de nova i fresca aigua, i decideixo posar rumb a Fonteta i per Vulpellac giro a la dreta per trobar una altra fantàstica i tranquila carretera que transcorre per entremig de granges i masos restaurats fins sortir a Peratallada. Un d’aquest pobles que mereix perdre-hi un matí de visita i, si pot ser una estona més, molt millor.

Surto a la carretera principal de La Bisbal a Torroella, per ón faig un parell de quilòmetres (més o menys), fins a retrobar la carretera de Sant Feliu de Boada i el camí fins a Pals que havia fet d’anada. Segueixo fins a Regencós, però finalment per comptes de seguir cap a Palafrugell pel camí fàcil, em decideixo a pujar fins a Begur, uns 3 km força exigents per baixar després cap a Palafrugell per la carretera d’Esclanyà. I ja de tornada a Palafrugell, decideixo rematar la feina pujant a Mont-Ras i en paral·lel a la C-31 per un carril de servei arribo a Vall-Llobrega i completo la volta per La Fosca i el port de Palamós.

Al final, una sortida espectacular, d’aquelles que a aquestes alçades de l’any deixen molt bones sensacions, amb un dia que, tot sigui dit de pas, no semblava ben bé d’hivern.

Aquí us deixo l’enllaç a la ruta en format .GPX, perquè si ho voleu us la descarregueu i la pogueu gaudir.

Anuncis
Visita a Treviso i Pinarello

Visita Treviso – Botigues Pinarello

L’hora dels adéus

Arriba l’últim dia, el moment de fer camí cap a l’aeroport de Treviso i tornar cap a casa. Però què millor, abans de marxar, que fer una visita d’interès turístic?

Ja que hem d’agafar l’avió a Treviso, una parada a la ciutat mereix la nostra atenció, un lloc magnífic construït en un entorn de canals que li dónen un aire bucòlic, a l’estil Venècia però, possiblement, menys concorregut. Una parada plena d’imatges increïbles amb arbres acaronant les aigües i escultures flotants. Però a banda de tot això, per ciclistes com nosaltres, la ciutat també guarda alguns tresors. Pinarello, marca reconeguda mundialment per fabricar bicicletes de gran qualitat, i amb les quals, entre molts altres, el gran Miguel Induráin o l’actual TeamSky han guanyat moltes grans voltes.

Són 3 les botigues que visitem, una primera dedicada bàsicament a roba i complements de ciclisme, una botiga típica amb algún retall de diari i fotografies a les parets. Després visitem la que està dedicada a les bicis, ón amb un gust exquisit, típic del disseny italià, ténen exposades les de la gamma actual, tot plegat acompanyat de trofeus, retalls de diari i fotos i, sobretot, la bici amb que Induráin va batre el récord de l’hora l’any 1994. Un autèntic museu.

I ja per acabar, una botiga-taller, ón es pot veure en directe com fan el manteniment a les bicis, juntament a records dels primers anys de professional de Giovanni “Nani” Pinarello, i un parell d’unitats amb les que el fundador de la marca va començar en el negoci.

Després de gaudir d’aquesta visita, ja encarem definitivament el viatge de tornada, amb el procés d’embarcament típic en un aeroport molt més petit que el de Milà. Una hora i mitja després ja aterrem a Barcelona, contents pels dies viscuts entre amics en uns paisatges fantàstics. Una experiència irrepetible… o potser no, ja veurem com van les coses.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

La Bestia Rossa al Passo San Pellegrino

San Pellegrino – Passo Valles – Passo Rolle

Sweet Dreams

I finalment arriba l’etapa final de ciclisme Stilo Giro. És l’última, sí, però s’ha de fer i el perfil pinta genial per posar en pràctica tot allò que s’ha après, tant de baixades com sobretot de pujades. Iniciem la marxa des de Caprile cap a Alleghe i Cencenighe Agordino, per anar a buscar el Passo di San Pellegrino, de 18 km. de llarg i 1.918 m. d’alçada. Avui és un d’aquells dies que un se sent especial, com si hagués passat pel taller de tunejat i portés un 50% més de potència sota el capó, perquè pujo tot el port a un ritme que encara ara em costa pensar que ho pugui repetir, però seguint una bona roda i amb una preparació física i psicològica com la d’aquesta setmana, al final tot és possible. I la bona roda em porta més de mig port amb tota l’energia per afrontar els tornante, pendents i atacs sense baixar la guàrdia, una espècie de crono-escalada que no acaba aquí.

Parada a dalt, fem fotos i girem cua per ón hem vingut, fins a trobar la desviació al Passo Valles, de 2.032 m. i uns 6 km de llarg, tot plegat no res, moral i amunt que queda un tros encara. Coronem aquest port i anem a per un altre, que és l’etapa final i s’ha de convertir en Reina, fem una baixada guapa per què sí, i iniciem el Passo Rolle, quasi sense descans per canviar de marxes. En un petit tram que suavitza aprofito per treure’m el paravent, que sobra completament, i cap amunt que el temps passa. Arribem al cim, de 1.970 m., amb un ritme que baixa lleugerament respecta de l’anterior port, però això es comença a notar. No contents amb tot això, fem una baixada espectacular i molt ràpida, de 10 km. de llarg fins arribar al poble de San Martino di Castrozza.

Allà valorem l’opció de seguir avall en direcció Agordo, queda un bon tros i després hi ha la carretera principal. Això vol dir trànsit, força trànsit, i aquesta carretera ja la vàrem fer ahir, pel que al final decidim tornar enrera per ón hem vingut. Això comença a semblar les etapes de “Les Muntanyes Russes” de la Costa Brava, però amb molt més desnivell. Tot mirant el que hem deixat enrera penso que això serà molt dur, una baixada molt ràpida vol dir una pujada molt lenta. Però de nou trobo la roda (rodes, de fet) apropiades, i remunto els 10 quilòmetres amb una facilitat inaudita, arribant a dalt amb forces suficients. Que content que estic, de mi mateix, però…

Arribat a aquest punt, no cal oblidar que queda remuntar el Passo Valles per l’altre costat després d’una baixada i el canvi a pujada sense quasi ni descans. Aquí la cosa ja canvia, al principi sembla que pugui aguantar un bon ritme, però de mica en mica vaig afluixant, el cap ja comença a estar a una altra banda i les cames no segueixen. Queden poc més de 3 quilòmetres, i ja definitivament m’ho agafo amb calma, uns quants tornante i finalment arribo al cim. Allà està tota la colla asseguts a la terrassa del restaurant, esperant els panini di crotto e formaggio, que saben a pura glòria. Ara ja només quedarà la baixada fins a Alleghe, tot avall per quasi 18 km., i la recompensa, per comptes de fer tota la carretera principal, entrem per un tram de carretera antiga, que passa per entremig d’uns nuclis urbans preciosos, típics a rabiar.

La feina ja és feta, la recompensa ja és recollida. Al final, seguint la pista dels Eurythmics i el seu “Sweet Dreams” (dolços somnis), que és el que han sigut aquests 6 dies, uns somnis fets realitat, les muntanyes de les Dolomites ja han estat conquerides.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.

Passo Staulanza – Forno di Zoldo – Passo Duran

Don’t Stop ’Til You Get Enough

Aquesta és una jornada que es podria considerar de descans, no perquè no sortim en bici, sinó perquè una part del grup marxa avui per la tarda, i fem una etapa més suau. Sortim per Selva di Cadore fins a pujar el primer objectiu, el Passo Staulanza, un petit de 1773 m., ón des de Caprile s’hi arriba després d’uns escassos 15 km. Quasi sembla que no pugui ser tan fàcil, i permet posar un bon ritme, ara que les cames ja estàn fetes a exigències molt superiors. Parada a dalt per reagrupar la colla, i seguim fins a Forno di Zoldo i un trosset més avall, però buscant un llac que tan sols és una presa sense més, fem mitja volta i acabem parant a Dont, un poblet petit i encantador, per fer un d’aquells gelats que es recorden força temps. Fa molt bon dia, i aquí baix la calor es va notant, i un d’aquests gelats artesanals de la zona asseguts en una plaça típica i tranquila, no té preu (per tota la resta, ja se sap què diu l’anunci).

Des d’aquí mateix enganxem la següent pujada, molt més exigent que no pas la primera, el Passo Duran, tan sols 1.605 m. d’alçada poden enganyar molt, perquè els 8 km. d’ascens són força exigents ja que pujem des de 800, amb un pendent del 8’2 %. La primera rampa ja deixa entreveure la seva duresa, però també té algunes zones amb lleugers descansos, per allò d’agafar aire per la següent.

Un cop coronem el port, i ens reagrupem (aquí ja la gent comença a anar més justa per tot l’esforç acumulat aquests dies), fem una baixada absolutament espectacular, per uns paratges que val la pena grabar a les retines mentre baixem fins a La Valle Agordina, parem a una font a reposar l’aigua dels bidons, que amb el dia que fa s’escalfa a la més mínima, i seguim fins a Agordo.

Ja agafem la carretera principal en direcció Alleghe, tot salvant un túnel de més d’un quilòmetre pel que sembla la carretera antiga, ara tancada al trànsit però habilitada per al pas de vianants i ciclistes. Cal anar amb compte, perquè la muntanya va deixant desprendiments, i s’ha de dirigir correctament la bici per tal de no enganxar cap roca o pedra, però val la pena passar-hi, del contrari un túnel tant llarg…

Finalment arribem a l’hotel, a Caprile, amb poc més de 80 km. a les cames, i bastant descansats respecte les anteriors jornades, molt més exigents.

Un descans, que demà queda l’última etapa, i té pinta de ser dura, però com deia el Rei del Pop: Don’t Stop ’Til You Get Enough (no paris fins que no en tinguis suficient).

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.

Passo Giau – Tre Croci – Tre Cime di Lavaredo – Passo Falzarego

It’s only Rock ’n’ Roll (but I like it)

Després de la jornada un xic desastrosa d’ahir, avui el dia ja es lleva magnífic, amb un sol radiant. Anem a cercar el Colle Santa Lucia per fer el primer port del dia, el Passo Giau, un portet de “només” 2.236 m. d’alçada que es fa a un ritme absolutament genial, i de fet tinc la sensació que tot és més fàcil, que realment estic molt més fort que ahir. Potser sigui veritat, però la jornada encara és molt llarga. Després d’una baixada espectacular, brutal, arribem a Cortina d’Ampezzo, una localitat preciosa i amb molta història, farcida als seus voltants de pistes d’esquí, i iniciem el següent coll, el Passo Tre Croci, de només 8,3 km de llarg que es corona a 1.809 m., i que després d’un lleuger descens, ens porta a pujar ja sense parar fins al més dur de la jornada. Primer passarem per un paratge fantàstic, el Lago di Misurina, un lloc farcit de gent, cotxes i autocars arreu ón mirem, però amb uns paratges naturals d’allò més impressionants. Ara, però, ens queda per davant una roca, una de les grans de nom Tre Cime di Lavaredo. Duríssim, dur com pocs amb unes rampes que es fan per sota dels 6 km/h, molt transitat de valents ciclistes que ja no poden ni pedalar, gent que baixa de la bici abans de caure. Simplement bestial, crec que ni el fotut Mortirolo, que ja era dur. Però avui em sento molt més fort que dilluns, i segueixo endevant amb coratge, amb valentía, amb molta constancia fins arribar al cim, al més alt de la jornada, al refugi situat a 2.333 m. d’alçada amb unes vistes que tallen l’alè. No hi ha res que es pugui comparar a això, a menys que (suposo) siguis escalador de piulet i corda, i coronis muntanyes mítiques.

Un breu descans, ens reagrupem, i iniciem la baixada fins al Lago di Misurina, allà farem el dinar. Un més que merescut panini di crotto e formaggio i una molt bona Coca-Cola. Que bé que sap tot plegat assegut a la vora del llac, gaudint d’un dia espectacular.

Ja amb forces renovades, engeguem la baixada cap a Cortina d’Ampezzo per iniciar ja l’última gran pujada del dia, el Passo Falzarego. Per davant ens esperen usn 16 km., que amb un desnivell promig del 5,6 % i una alçada de 2.105 m., semblen quasi de joguina i permeten marcar un ritme endimoniat. Completem l’ascens amb el Valparola a 2.192 m., però amb un afegit de poc més d’1 km.

Després de fer les fotos oportunes i gaudir d’unes vistes novament espectaculars, iniciem el descens, ja seguit i molt ràpid en direcció Cernadoi fins a trobar el tram inicial del Colle Santa Lucia que feiem de bon matí, per acabar el descens a Caprile, a un ritme absolutament increïble.

Seguint amb aquest joc de títols de cançons famoses, la d’avui fa honor a una cançó dels Rollings, per definir el que és bàsicament Rock del bò, i que ens agrada com poques coses al món. Perquè l’etapa d’avui és pur Rock ’n’ Roll.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.

Marmolada (Passo Fedaia) – Passo Pordoi

Las cosas de la vida

Avui el matí es presenta complicat, ja que ha estat plovent per la nit, i no para fins passades les 9 del matí. Ens ho agafem amb paciència, i quan la cosa sembla que es va arreglant, decidim sortir, cosa que es fa efectiva a dos quarts d’onze del matí, ja amb un sol radiant i la carretera pràcticament seca. Sortim en direcció Rocca Pietore per entrar per Serrai di Sottoguda previ pagament de 2 €, per visitar unes gorgues espectaculars, amb alguna cascada que, en el moment oportú, ha de ser un autèntic espectacle de la natura però que avui no baixa tan forta. El peatge però, paga la pena per gaudir-ne amb tranquilitat. Nosaltres seguim en direcció el Passo Fedaia, una pujada duríssima que amb la calor que fa i que he sortit més abrigat del que era necessari, fa que arribi a dalt un xic just de forces, és la duresa de la Marmolada, la muntanya més alta de les Dolomites.

Resseguim el Lago di Fedaia per la carretera principal, i fem el descens en direcció Canazei per pujar cap al Passo di Sella, i tota una ruta llarga, però jo intento retallar perquè avui no podia seguir al grup, i faig el Passo Pordoi. Algú ha parlat de retallar? Potser si, però no serà fàcil, perquè el punyetero puja com una mala cosa i, justet com anava, penso que hauria sigut millor tornar enrera per ón havia vingut, però ja he avançat massa com per acobardir-me. Acabo coronant el Pordoi passats dos quarts de tres de la tarda, i m’alegro de veure el monument a Fausto Coppi, i decideixo parar a dinar alguna cosa. Però com que els italians van a uns horaris diferents a nosaltres, tallo just per poder fer una pizza, que ja em va bé, no us penseu que em sap greu.

Just acabo de dinar, i veig per la finestra com comença a ploure, que ja em teniu cames ajudeu-me a posar-me l’impermeable, el casc i els guants d’hivern, i en direcció a Arabba. Abans, però, sort he tingut del mapa que ens han donat a baix amb l’entrada al pas de Serrai di Sottoguda, que m’ha permès orientar-me i saber cap a ón habia d’anar. Engego la baixada amb un granís, que a mida que baixo metres es torna en pluja insistent amb algún llamp a l’horitzó. Ara penso que potser no anava tan abrigat, o com a mínim, no em sobra res del que portava, i per sort tampoc em falta, només els pneumàtics de pluja, però això no és la F1.

El descens, malgrat tot, es fa ràpid passats els primers quilòmetres i els refotuts “tornante”, enllaçant rectes amb curves suaus, per anar a sortir finalment molt a prop de Rocca Pietore, punt inicial de la pujada.

Tot baixant em vé al cap aquella cançó de l’Eros Ramazzoti, Cosas de la vida, molt oportú tot plegat, un autor italià amb un títol que defineix perfectament el que ha sigut la jornada.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.

El Mortirolo i el monument al Pantani

Passo dello Stelvio – Mortirolo

Sky is the limit remix

La jornada anterior va ser brutal, el primer cop que pedalava per Itàlia, i ho feia pujant el Gavia i l’Stelvio. Com es pot començar amb més força? És difícil assegurar, però la segona jornada no està gens malament. Tècnicament es pot considerar com l’Etapa Reina, perquè sortint des de l’hotel a Sluderno, anem a pas ferm cap a Pratto allo Stelvio per pujar el Passo dello Stelvio pel costat que el vam baixar ahir, d’uns 20 km. Traduït a un idioma que sigui entenedor, vol dir que pujarem els 48 “tornante” que de fet equival a escalar la muntanya pel costat més dret. Revolts que es succeeïxen a un ritme frenètic, per bé que no a una velocitat gaire accelerada perquè les rampes són considerables. Quan els indicadors de la carretera marquen “24 tornante” decideixo parar i contemplar aquella creació quasi dantesca de l’ésser humà, una autèntica escala que remunta tota la roca de la muntanya. Una vista absolutament espectacular i al mateix temps destructora de moral, despés dels 24 anteriors, que un ja arriba amb les forces un xic justes. Aprofito per menjar una barreta i hidratar-me amb calma, que avui la calor fa acte de presència, i intentar carregar-me de moral per seguir endevant.

Al final, aquesta acaba sent la part més divertida de la pujada, ja que si pots augmentar una mica el ritme, les 24 curves van passant a un nombre inferior, i passes de les vint-i-pico a les desenes, i d’allà a només les unitats, fins que corones el port, i pots dir amb alegria (i poc alè) que has fet l’Stelvio pels dos costats. Increïble!!!

Comencem el descens cap a Bormio, una baixada espectacular a un ritme frenètic, s’ha d’anar amb molta cura, perquè de seguida la bici s’accelera fins a ritmes d’autèntic cotxe esportiu, unes sensacions indescriptibles, i amb mitja hora escassa fem els 24 km de descens, amb una parada al centre per fer un entrepà, o panini com en diuen ells, i seguir en direcció a Mazza cap a un dels objectius més temibles: el Mortirolo.

En el món del ciclisme hi ha molts “Mortirolo”, llocs que cadascú coneix en la seva geografia, i que els defineix així perquè són molt durs de fer, un gran desnivell en poc tros. Però no ens enganyem, la majoria segur que ni s’aproximen al seu primogènit. L’original, el que es troba a la zona alpina italiana, és dur, dur de debò. Amb 12 km de llarg, té rampes superiors al 18 % i el ritme quasi no es pot considerar ni velocitat. Per sort, em trobo amb una font a mig camí que em permet recuperar forces i prendre’m un gel, però les forces duren ben poc, fins arribar al monument al Marco Pantani. Segueixo amb l’ascens als núvols, trobant-me amb una “dolça sorpresa”, com són els últims 3 km, que ja suavitzen una mica i permeten agafar millor ritme. De fet quasi sembla que sigui pla. Després, la baixada fins a Tovo di Sant’Agata es fa a molt bon ritme, i un pensa que ja està recuperat.

Al final, quan tornem a Ponte di Legno, lloc de sortida d’ahir, aquests falsos plans que queden s’acaben fent eterns, i encara ens quedarà un trasllat en cotxe fins a Caprile, a unes 3 hores en cotxe. Realment tota una pallissa la d’avui, que converteixen en l’etapa d’avui en un autèntic remix de la d’ahir.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.

Passo Gavia

Passo di Gavia i Passo dello Stelvio

Sky is the limit

La d’avui és una d’aquelles grans etapes, que tard o d’hora tot amant al ciclisme ha de fer.

Sortim de Ponte di Legno i fem unes voltes en plan turista pel poble, que bé s’ho mereix, i comencem a pujar el primer dels ports del dia. Encarem la carretera del Passo Tonale per enfilar amb pas ferm el Passo di Gavia, un autèntic espectacle de 2.652 m. d’alçada que amb un 7’8 % de desnivell promig pot no semblar molt dur, però té una bona feina, amb algunes rampes que demanen el tot per el tot. Un cop arribem al cim, toca abrigar-se que a aquestes altures i amb un temps no molt clar, la baixada fins a Bormio es presenta fresqueta, a la vegada que resulta espectacular com de ràpid es pot arribar a baixar.

Des d’aquí engeguem l’ascens a un dels ports més mítics, alts i segurament també dels més transitats de tot Europa, el Passo dello Stelvio, de 2.758 m., que després de 20 quilòmetres durs i exigents, els últims 4 comença a caure un lleuger granís, un plujim fí però constant que curiosament no acaba d’estorbar en excés i permet recuperar energia conforme ens acostem al cim, fent una “volata” a la rampa final. Però la genialitat d’aquest port no s’acaba aquí, no us ho penseu pas. Quan encarem la baixada cap a Pratto allo Stelvio, amb aquesta pluja fina que va caient, ens trobem amb una sorpresa coneguda, les famoses “48 tornante”, amb un primer tram absolutament impressionant amb rampes duríssimes en baixada seguides de les famoses forquilles o paelles, curves de 180º que requereixen tota l’atenció per no errar gens en la traçada, ja que en el sentit contrari no paren de pujar cotxes, motos i ciclistes. Una autèntica autopista en una carretera de poc més de 5 metres d’amplada. Al final, i després de veure el que un deixa enrera passats els primers “tornante”, la baixada es fa la mar de bé, amb uns quilòmetres finals ja amb llargues rectes i molt més tranquil.

Seguim fins arribar a Sluderno, a la regió del Südtirol, un petit poble amb molt d’encant i amb una temperatura enormement superior a la de tan sols fa una mitja hora.

Al final ha estat una jornada espectacular, que després de pujar dos autèntics col·losos m’he sentit fantàsticament bé, i en que la cançó dels Fleetwood Mac “Sky is the limit” s’adapta genial al perfil de l’etapa, que al final tanco amb més de 4.100 m. de desnivell acumulat.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.

Camí de les Dolomites

Ja som aquí, ja hem arribat

Corria el mes de maig quan, un bon amic del club ciclista em va fer una proposta que no podia rebutjar. Em comenta que estan organitzant un viatge a Itàlia, per anar a pedalar alguns dels ports més mítics del Giro, una setmana a la zona dels Alps i de les Dolomites, per viure punts tan emblemàtics com el Passo dello Sttelvio, Mortirolo, Passo Fedaia (Marmolada), i un bon grapat més. Naturalment, com a bon ciclista, li dic que sí sense ni pensar-m’ho, és una oportunitat única per fer quelcom que, de fet, ja feia temps que tenia ganes de fer.

Sortim des de l’aeroport de Barcelona-El Prat el dissabte 20 de juny, i en menys de 2 hores ja hem aterrat a Milano-Malpensa. Un viatge tranquil, amb bon temps que permet veure amb total definició la Costa Brava, fins a la varietat de tons marronosos de les terres de cultiu, ja en territori italià. Des de Milà sortim amb el cotxe de lloguer camí d’un lloc que sembla molt distant, després de fer prop de 3 hores de cotxe, arribem a Ponte di Legno, punt d’inici d’aquesta aventura ciclista sense precedents, just a temps per sopar, descarregar tot el material i descansar per afrontar la jornada de demà.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Panoràmica de Pals al Montgrí

Pals i el Quermany Gros

Llocs coneguts, llocs nous

A l’encant del poble de Pals ja li he dedicat amb anterioritat algún reportatge, però com que és un d’aquells llocs que hi vaig ja per tradició, sovint m’oblido que hi ha més punts d’interés dels que ja conec.

Avui vaig amb la intenció de passar una estona a la platja i quedar-me a dinar per allà, i escullo el Restaurant El Vaixell, abans un self-service reconvertit des de fa un parell d’anys en restaurant especialitzat en peix, conservant tot l’encant que ja tenia amb anterioritat com és estar sota una pineda. Després busco un espai ón gaudir de tranquil·litat i descansar abans de tornar a agafar la bici, el lloc és el conegut com La Torre Mora, un d’aquests llocs que m’hi he parat tantes vegades, però decideixo fer una volta i algunes fotos a la construcció de la torre de defensa i vestigis de cases que hi ha al seu voltant. I a partir d’aquí ja comença una sessió d’exploració pura.

Vaig en direcció a la platja i giro a l’esquerra, per una pista que em porta fins a una casa rural amb una curiosa i típica cabina de telèfons anglesa plantada a la porta d’entrada. Segueixo un camí que porta fins a un mas en runes, ara sembla en procés de reconstrucció. Des d’allà agafo un seguit de camins que em porten fins Els Masos de Pals, i aquí ja començo l’aventura de descobrir. En una de les rotondes que hi ha m’endinso per un camí que veig indicacions de rutes, i segueixo la pista del GR-92 i el PR-C 108 que em portaran per les Mines de’n Bofill i des d’aquí pujar fins al Quermany Gros. Aquesta pujada es va tornant quasi des del mateix inici en força traïdora, i és que pel fet d’estar a la costa no ens ha de portar a error pensar que no hi ha pujades dures. Aquí tenim un perfecte exemple d’aquest greu error, la pujada es fa per una pista amb terra força tova i plena de pedres per tot arreu, tot un contrast, que dificulten molt la pujada però l’objectiu bé es mereix un bon esforç, i quan finalment arribem al cim del Quermany Gros la vista en un dia esplèndid com el d’avui ens recompensa tot l’esforç realitzat. Per una banda tenim les fantàstiques Illes Medes enmig de l’inmensitat del mar blau, resseguint la línia de les muntanyes veiem el massís del Montgrí, amb la seva figura tant característica amb el castell al cim, i ja més a l’esquerra podem apreciar el poble de Pals amb la seva torre de les hores lluïnt figura.

Després de descansar una estona i recrear-se amb la vista excepcional, toca la baixada, i no és que per baixada vulgui dir tranquil·litat precisament. Si us agrada el descens tècnic i sense compassió la vostra és baixar seguint les indicacions del PR-C 108 en direcció Pals, molt més dur que l’altre vessant per ón he pujat; sinó més val que us ho agafeu amb calma i feu com vaig fer jo mateix, quan les coses es posaven molt lletges es baixa de la bici i caminant es fa més segur. Finalment enllaçem amb una carretera asfaltada que ens porta de nou a Els Masos de Pals i d’allà fins a Pals ja és “pa menjat (pan comido)”, i en aquest punt ja me’n torno cap a Palafrugell pel mateix camí que havia vingut, el que faig sempre, i que ens porta fins a la depuradora de Torrent, creuar la carretera i agafar un camí molt tranquil que passa per entre una pineda i un bon grapat de masos fins a sortir al polígon industrial als afores de Palafrugell, i d’allà cap a Torre Simona i Palamós per la Ruta del Tren Petit.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.