This gallery contains 9 photos.
41a Viladrau-La Garriga Un any més, la caminada s’ha desenvolupat en terreny cobert per la neu, cosa habitual en aquestes darreres edicions, però sobretot ha vingut precedit per un ambient força gèlid en les últimes dues setmanes. Per sort, el … Continua llegint
No és que sortís a practicar aquesta modalitat d’esquí, ni molt menys. De fet no he esquiat mai, però la caminada Viladrau-La Garriga d’aquest 2010, sens dubte, si s’ha de comparar amb alguna altra modalitat esportiva, és aquesta. I és que en aquesta edició hi havia tanta neu que realment es feia difícil caminar en alguns punts. Sort en vaig tenir d’agafar els bastons de caminar per la neu, perquè tot i que fan un xic de nosa a la motxilla, al final ténen el seu moment “de glòria”. Per sortir de l’encallada en la que vaig arribar, i superar els pendents en els que tan sols fas que relliscar i no puges, res millor que un element extra per fer força i tornar a posar un peu per devant de l’altre avançant metres poc a poc. I la neu continuava fins al camí de Matagalls a Collformic, una baixada que en condicions normals et deixes anar i baixes a ritmes de vertígen, aquesta vegada hi podies baixar amb el cul a terra. Realment complicada pel fet de ser un relleu bastant rocallós, i amb la neu i el glaç es torna relliscós.
Passat Collformic, i ja a l’esmorzar (entrepà de botifarra) al Pla de l’ase mort, encara neu i gel, i també sensació de fred pel fet d’estar aturat, amb alguna que altre relliscada per culpa del terra glaçat. D’allà, i ja enfilant el Pla de la Calma, encara continua la neu, però va disminuïnt la seva presència poc a poc, fins arribar al següent control al Pla de l’alzina, ón de fet, la neu ja és merament testimonial i per adornar el paisatge. I és que això es comença a notar en el ritme, que de mica en mica es va incrementant, esdevenint-se ja elevat superat aquest control, enfilant de mica en mica el camí de baixada cap a Sant Cristòfol (lloc de l’últim control abans d’arribar al poble), des d’aquí ja tan sols manca fer les dreceres marcades per l’organització, ón realment un ja es diverteix sortejant tots els obstacles que es presenten, tals com branques i regateres, trepitjant finalment l’asfalt per desembocar al centre del poble, per marcar l’últim control.
Ara toca picar una mica d’embotit, patates fregides i calmar la set pensant ja, malgrat tot, en fer la del pròxim any.
Com sempre, en cada control he recollit i anotat el temps i posició en un petit full, que també recullo en la taula de temps (adjunta al final de la pàgina), per si els voleu comparar amb els vostres propis registres. També, naturalment, podeu veure una galería de fotos per gaudir dels magnífics paisatges nevats.
Espero que gaudiu de tota aquesta informació, i ens poguem trobar per la pròxima edició, que ja serà la XL (és a dir, la 40ena edició), tot un repte.
Aquesta és la meva taula de temps, completament personalitzada (no és oficial):
|
Hora
|
Lloc de control
|
Classificació
|
|
6 h 27 min
|
Sortida autocar
|
–
|
|
7 h 10 min
|
Viladrau – Inici caminada
|
—
|
|
7 h 37 min
|
La Sala
|
828
|
|
8 h 35 min
|
Sant Segimón
|
–
|
|
9 h 55 min
|
Pla Ase Mort
|
637
|
|
10 h 59 min
|
Serrat de l’Alzina
|
407
|
|
11 h 54 min
|
Sant Cristòfol
|
254
|
|
12 h 27 min
|
Plaça de l’església
|
166
|
Aquesta és la primera caminada de l’any, i és de les durilles. Amb un recorregut d’uns 30 km., sortim a 2/4 de 8 del matí per pujar des de La Garriga fins a l’ermita de Puiggraciós, i si el dia acompanya, es pot gaudir d’unes vistes excepcionals de tot el Vallès amb el Tibidabo al fons. Des d’allà ens dirigim amb pas ferm fins al castell del Clascà, primer punt de control i esmorzar. Un bon entrepà de botifarra i cansalada per recuperar forces amb el clàssic porró de ví o el càntir d’aigua (segons preferències). Un cop acabat l’entrepà continuem fins a la Trona, punt ón ens podem desviar fins al mirador o continuar avall per un camí força dificultós degut al temps força humit dels últims dies, que ha deixat un terra molt fangós i amb molta fullaraca que converteix la baixada en terreny lliscós com pocs. Passem pel Sot de l’Obac per continuar baixant fins arribar al Figaró. D’allà travessem l’autovia pel pont, i sequim pel camí de Vallcàrquera, un camí que puja dret com una mala cosa fins arribar a la creu de Can Plans, seguim fins arribar a Sant Cristòfol de Monteugues i baixem fins al Consorci del Moble, a La Garriga, tot resseguint les dreceres marcades també per la pròxima Viladrau-La Garriga.
Al final, tot i patir en algun moment per la pluja, aquesta no apareix, i acabem la caminada al mateix lloc ón l’hem començat: Can Queló, amb bon “sabor de boca” i sense incidències.
Com sempre, podeu gaudir de les vistes d’aquesta sortida per mitjà de la galería de fotos corresponent.
Estem a tot just un mes per tornar a la nostra caminada més preuada: la Viladrau-La Garriga, una caminada de més de 30 km. que es farà el pròxim 14 de febrer, i que ens mostra paratges d’una gran bellesa a canvi d’un esforç físic que, tot i no ser de les sortides més dures que es fan i es desfan, a ningú se li escapa la duresa de la pujada a Sant Segimón. Si a més hi afegim la neu, com en la passada edició, una pujada tan dreta com aquella es complica per moments. Sort n’hi ha que la organització ens espera, i ens recompensa, al capdemunt amb uns bons talls de coca i unes dosis de cafè per tal de refer-nos, i a partir d’aquell punt la gran part del recorregut ja és planer i avall, salvant el famós Pla de la Calma, que de pla només en té el nom. Una inmensa extensió de muntanya força pelada fa que el camí continuï pujant, això si, donant la sensació de tranquilitat quan es camina a través d’aquest tram desert, com deia, de vegetació i també de vida animal.
A partir d’allà ja és qüestió de donar ritme a les cames i controlar les baixades, que s’aniran succeïnt fins arribar a baix a La Garriga, per finalment trobar-nos amb el desitjat obsequi (quin serà, aquest any?), i l’última recompensa de la jornada, ja a la plaça de l’església, amb uns bons talls d’embotit, patates fregides i refrescos i ví dolç.
Jo ja estic marcant amb delit a la paret els dies que manquen. I vosaltres?
Us hi espero el proper 14-2-2010 ben d’hora per pujar als autocars.
Aquesta és una caminada de caràcter popular que organitzen a la població de Palamós, i que enguany arribava a la 30a edició. Però a nivell personal, aquesta era tot just la segona vegada que hi participava, i amb moltes ganes d’arribar-hi tot just acabar l’edició de l’any anterior.
El recorregut no és excessivament dur, ja que són aproximadament 13 km., que es poden completar a un ritme constant, en un temps al voltant de les dues hores si s’està preparat i sense córrer, però que s’ha de gaudir de la sortida en conjunt, ja que passa per paratges força bonics, com són el poblat ibèric de Castell o els turons entre La Fosca i Cala Margarida.
Aquesta és una d’aquelles caminades que quan un s’assabenta que es fa, procura fer-li lloc a l’agenda per anar-hi. La zona per ón transcorre, el motiu que la mou…, tot plegat li dóna un atractiu que paga la pena l’esforç. Es comença a caminar ben d’hora (a les 7h. del matí), i de seguida es comença a enfilar camí de Bell-Lloch i cap al primer dolmen, el de Montagut, gaudint d’una vista excel·lent sobre Palamós. Fem un descens força intens i tornem a enganxar una pujada igualment intensa fins a trobar la pista de Vall-Llobrega a Fitor i anem a cercar els següents dolmens del dia: Dolmen d’en Botey i a continuació el de Mas Estanyet. Continuem caminant fins arribar al mirador de Mont-Ras, un altre punt amb una vista espectacular sobre Mont-Ras i Palafrugell, amb el mar al fons, malgrat que el dia està lleugerament tapat i no permet gaudir-ne plenament. Des d’aquest punt baixem cap a la Font de la Teula, on podem refrescar-nos.
Després d’un lleuger descans, tornem a fer camí en direcció al dolmen de la Vinya Gran i cap al cim de Puig Vidal, des d’ón es gaudeix novament d’una panoràmica excel·lent, tot just enterbolida per la boirina. Des d’aquí es divisa pràcticament tot el Baix Empordà (vegi’s la foto del massís del Montgrí), es fa la foto de grup i continuem fins al dolmen de la Roca de la Glà, punt ón el grup es divideix en dos, i els que no volem arribar tan tard o els que tal vegada estiguin més cansats, es talla camí en direcció al mas de Can Plaja i es comença, de mica en mica, un descens que al final serà pronunciat fins arribar a Vall-Llobrega i retorn al punt de sortida ja a Sant Joan de Palamós. Finalment una volta d’uns 23 o 25 km. contra els 32 km. programats, però que no estan gens malament.
Podeu visitar la meva galeria de fotos per veure els punts més interessants d’aquest recorregut intens i plè d’història.
Avui al matí he sortit a fer cames, pensant ja en la Viladrau-La Garriga del pròxim 8 de febrer, i després d’un dia molt ventós com va ser el d’ahir, durant el qual era força aconsellable no sortir de casa. Bé, al que anavem, sortia de casa poc abans d’un quart de dotze del matí, i em posava en marxa buscant un ritme, quasi més propi de la Mitja Marató que d’una caminada de 32 km., com és el cas, i feia camí cap al polígon industrial Congost, camí de la depuradora, passant pel nou vial estrenat recentment paral·lel a la carretera també asfaltada fa poc. Un cop he arribat al Pla de Llerona, seguia cap a la benzinera de Llerona ón arribo mitja hora després de començar, i d’allà fins a l’urbanització dels Gorcs, per agafar el camí de Can Guilla en direcció Malhivern. Un cop allà, i veient que vaig bé de temps, baixo fins al Passeig, i faig una passada d’anada i tornada, per pujar per Malhivern i cap al Poliesportiu de Can Violí, i a casa al toc de les 13h.
Un cop ja arribat a casa, i analitzant la caminada, i tenint en compte que ja porto algunes sortides, vaig assolint un ritme adequat peer aguantar el ritme de la mítica caminada, que provaré de superar el meu record particular que tinc establert en 4h 45 min. per tot el recorregut, des de la baixada de l’autocar a La Barita de Viladrau, fins l’arribada a la Plaça de l’església a La Garriga. Ja us ho explicaré.
Fins ben aviat!
pedalsicamins 