GPS de Sempre queden racons

Descarrega’t la ruta en format .GPX

<<Torna a l’article.

Anuncis
Castell de Pals

Sempre queden racons

Pals, de nou

Després d’un matí de platja, aprofitant els últims batecs de l’estiu, i de redescobrir un restaurant a Pals, em deixo caure pel conjunt medieval de la població ampurdanesa.

Fa ja molt temps que volto per aquesta població, i un dels llocs que tenia costum d’anar a menjar era al Self-Service El Vaixell. Allà, fa ja molts anys, hi vaig descobrir el famós i arxiconegut “Ketchup”, aquella salsa de tomàquet que, a primera meitat dels 80 encara no coneixíem per aquestes terres. Doncs ara, quasi 30 anys després, aquest mateix lloc ha canviat la seva orientació i s’ha convertit en un restaurant d’estil mariner, més propi de la zona. Tota una redescoberta.

Però encara queden més llocs per a redescobrir, en aquest dissabte de primers de setembre, com és el conjunt medieval de Pals. Allà sempre em quedava en els primers carrers a l’entrada, però aquesta vegada he decidit entrar, com es diu col·loquialment “fins a la cuina”. Explorar alguns carrers de la part del darrera i conèixer les antigues muralles i torres de defensa, saber de la història dels seus edificis, gaudir de noves vistes.

La tarda acompanya per voltar amb calma i fer les fotos que calgui, i capturo llocs i panells informatius, per tenir testimoni de primera mà de la seva història.

Després d’aquesta visita agafo el camí en direcció a la població de Torrent. Per comptes d’agafar el camí que surt pel costat de la depuradora d’aquesta població, i creuar la carretera de La Bisbal a Begur i Pals, em deixo caure per la població de Torrent, agafant una variant del camí habitual, una petita volta pels seus carrers i continuar camí de Palafrugell, però provant camins també desconeguts. Aquí em trobo fent variants que em porten fins al poble de Llofriu, a la carretera de Palamós a La Bisbal. Faig mitja volta, que no tinc ganes de ficar-me de ple en el trànsit d’aquesta carretera amb la BTT, i segueixo explorant caminets que s’interconnecten per acabar al polígon de Palafarugell, a la carretera cap a Regencós. Al final no he trobat cap drecera important o interessant, però m’ho he passat d’allò més bé per allà al mig.

Finalment ja direcció a Palamós, per acabar fent la volta al poble.

En resum, sempre queden racons per descobrir, aquella mena de llocs que hem tingut a tocar infinitat de vegades però que, per un motiu o un altre, no ens hi hem endinsat.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Anar a la ruta del GPS.

La Garriga-Andorra 2012

Clàssica entre les clàssiques

S’ha acabat el mes d’agost, i comencem ben d’hora el nou setembre amb la sortida estrella de l’any: La Garriga-Andorra.

Aquesta és una d’aquelles que el temps converteix en una autèntica clàssica, que ja van 29 edicions, fins i tot tan dura com una “Liège-Bastogne-Liège” amb menys ressò mediàtic, llàstima 😦

I no us penseu que exagero, perquè quan veieu el perfil ja m’ho direu!

Bé, al que anàvem, aquest any la sortida guanyava en duresa respecte la de l’any anterior, allargant el tram de pujada abans d’arribar a Ripoll. Sortint de La Garriga enfilem cap a L’Ametlla, Sant Feliu de Codines i Castellterçol. En aquest punt ja hem superat una rampa de més o menys 1,5 km al 7%. Creuem Castellterçol per anar en direcció Moià, i la carretera segueix tirant amunt cap a l’Estany, Oristà i Les Lloses. És cert que també hi ha petits moments de descans amb alguna baixada, però anem sumant quilòmetres amb decisió. Hem parat a esmorzar a Perafita, ón fan unes coques boníssimes! Les fan normals i amb xocolata, i la veritat és que aquesta última té força èxit entre el grup i s’acaba ràpidament.

En el moment de sortir d’esmorzar portem 75 km amb 750 m d’alçada, arribem a Les Lloses amb 111 km i 980 m d’alçada per iniciar la baixada fins a Ripoll. I serà a partir d’aquí ón comença la part més dura de la sortida, després d’un bon avituallament iniciem el camí que ens durà fins a dalt de la Collada de Toses, un autèntic os dur, però que quan li trobes el ritme es pot fer bé, sempre i quan no ens capfiquem en mirar amunt i buscar el cim (falta molt per arribar?), llavors la carretera ens jugarà males passades al psíquic. És una carretera que guanya molt desnivell, a l’entrada de Ribes de Freser tenim 137 km i 895 m d’alçada i a dalt de tot tenim 166 km i 1811 m d’alçada, però tampoc cal posar-se nerviós perquè té un ritme molt constant que cal trobar, i ho pujarem bé.

Després d’aquest titànic esforç ens parem a dinar a l’hotel de la Collada, i a continuació iniciem el descens en direcció La Molina i passant pels pobles d’Alp i Prats i Sansor arribem fins a Bellver de Cerdanya i aquí ja es comença a estirar el grup, augmentant el ritme de manera constant fins que es trenca en dos blocs. Jo em quedo amb el vagó de cua, però ens organitzem i seguim tirant (tampoc cal fer-ne un drama), remant contra el vent que ja ens acompanya des del moment en que sortiem d’esmorzar, i que ha anat en augment. En aquest punt ja fa estona que dóna bastant la murga, de fet quan sortíem de dinar ja teníem dubtes de continuar amb el vent fort al tram de baixada, però s’ha pogut fer sense incidències. Arribem a la Seu d’Urgell i afrontem el “repetxó” amb calma, no tenim la necessitat de lluita que s’acostuma a donar en aquest punt. Girem en direcció a Andorra agraïnt el nou asfaltat de la carretera, que l’any passat estava realment fet un nyap, i aguantem un cop més el maleït vent fins a la frontera amb honor. En aquests moments ja portem a les nostres castigades cames un total de 232 km en 8h i 47 min.

Després d’un nou avituallament a la frontera i la foto de grup, per testimoniar la gesta, som uns pocs els que ens decidim arribar damunt la bici fins a l’hotel. En aquest punt ja hi ha molta gent que s’ha acabat cansant del vent insistent durant tants i tants quilòmetres, però encara quedem alguns fets d’una altra pasta, i ens liem la manta al cap, muntem a la bici i amb una decisió sense precedents afrontem els últims quilòmetres de dura pujada fins a l’hotel, per acabar la sortida amb 244 km en 9h i 28 mins.

A nivell particular, aquesta és la sortida més llarga i més dura que mai he afrontat, acumulant més de 4.400 m de desnivell positiu, però contràriament al que podria pensar, hi arribo sense una sensació de cansament acusada. Diguem que el cansament que noto més és el contacte constant del cul amb el seient, però amb una bona dutxa a l’habitació i un sopar al buffet lliure de l’hotel es posa fàcil remei.

En resum, una sortida d’aquelles que mereixen la pena fer, de les que un està entrenant tot l’any tal com si fós un professional preparant el Tour, el Giro o La Vuelta.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Anar al perfil GPS.