Parc nacional d’Aigüestortes

Estany de Sant Maurici

Després de dos dies seguits de pluja, avui sembla que no ha de ploure, però per comptes de sortir en bici prefereixo no jugarme-la i aposto per fer una excursió a l’estany de Sant Maurici, situat al Parc Nacional d’Aigüestortes. Un bell indret al qual s’hi accedeix per la carretera que porta fins al petit poble d’Espot, conegut per les seves instal·lacions d’esquí. Un cop arribat, trobem un aparcament a ambdós costats de la carretera i un punt d’informació. Hi ha opció de pujar fins a l’estany en taxis 4×4, però jo prefereixo arribar-m’hi per la via tradicional: a peu.
És una caminada de poc més d’una hora i mitja, depenent del ritme de cadascú, i està perfectament marcat. El camí transcorre per paratges de gran bellesa, fins arribar al capdemunt ón finalment podem apreciar l’extensió d’aigua. Una vegada hem arribat aquí, i si no ens hem quedat de pedra contemplant la generositat de la naturalesa, tenim diversos camins per fer al voltant del llac, i jo escullo el que ens porta fins a la cascada de Ratera, una impressionant cascada a uns 10 minuts a peu, que tan bon punt ens hi anem acostant ens va rebent amb una remor cada cop més intensa. Quan hi arribem ens trobem un petit mirador que permet contemplar amb seguretat el saltant d’aigua.
Després ja mitja volta i a buscar el cotxe per tornar a Viella, no sense abans gaudir del port de la Bonaigua pel costat d’Esterri d’Aneu, un port que per aquest costat encara és més espectacular, i per fer en bici segur que més dur, que pel costat de la capital aranesa.

Visitar la galeria de fotos.

Viladrau-La Garriga 2010

No és que sortís a practicar aquesta modalitat d’esquí, ni molt menys. De fet no he esquiat mai, però la caminada Viladrau-La Garriga d’aquest 2010, sens dubte, si s’ha de comparar amb alguna altra modalitat esportiva, és aquesta. I és que en aquesta edició hi havia tanta neu que realment es feia difícil caminar en alguns punts. Sort en vaig tenir d’agafar els bastons de caminar per la neu, perquè tot i que fan un xic de nosa a la motxilla, al final ténen el seu moment “de glòria”. Per sortir de l’encallada en la que vaig arribar, i superar els pendents en els que tan sols fas que relliscar i no pujes, res millor que un element extra per fer força i tornar a posar un peu per devant de l’altre avançant metres poc a poc. I la neu continuava fins al camí de Matagalls a Collformic, una baixada que en condicions normals et deixes anar i baixes a ritmes de vertígen, aquesta vegada hi podies baixar amb el cul a terra. Realment complicada pel fet de ser un relleu bastant rocallós, i amb la neu i el glaç es torna relliscós.

Passat Collformic, i ja a l’esmorzar (entrepà de botifarra) al Pla de l’ase mort, encara neu i gel, i també sensació de fred pel fet d’estar aturat, amb alguna que altre relliscada per culpa del terra glaçat. D’allà, i ja enfilant el Pla de la Calma, encara continua la neu, però va disminuïnt la seva presència poc a poc, fins arribar al següent control al Pla de l’alzina, ón de fet, la neu ja és merament testimonial i per adornar el paisatge. I és que això es comença a notar en el ritme, que de mica en mica es va incrementant, esdevenint-se ja elevat superat aquest control, enfilant de mica en mica el camí de baixada cap a Sant Cristòfol (lloc de l’últim control abans d’arribar al poble), des d’aquí ja tan sols manca fer les dreceres marcades per l’organització, ón realment un ja es diverteix sortejant tots els obstacles que es presenten, tals com branques i regateres, trepitjant finalment l’asfalt per desembocar al centre del poble, per marcar l’últim control.

Ara toca picar una mica d’embotit, patates fregides i calmar la set pensant ja, malgrat tot, en fer la del pròxim any.

Com sempre, en cada control he recollit i anotat el temps i posició en un petit full, que també recullo en la taula de temps (adjunta al final de la pàgina), per si els voleu comparar amb els vostres propis registres. També, naturalment, podeu veure una galería de fotos per gaudir dels magnífics paisatges nevats.

Espero que gaudiu de tota aquesta informació, i ens poguem trobar per la pròxima edició, que ja serà la XL (és a dir, la 40ena edició), tot un repte.

Aquesta és la meva taula de temps, completament personalitzada (no és oficial):

Hora
Lloc de control
Classificació
6 h 27 min
Sortida autocar
7 h 10 min
Viladrau – Inici caminada
7 h 37 min
La Sala
828
8 h 35 min
Sant Segimón
9 h 55 min
Pla Ase Mort
637
10 h 59 min
Serrat de l’Alzina
407
11 h 54 min
Sant Cristòfol
254
12 h 27 min
Plaça de l’església
166

Petit recorregut C33

Aquesta és la primera caminada de l’any, i és de les durilles. Amb un recorregut d’uns 30 km., sortim a 2/4 de 8 del matí per pujar des de La Garriga fins a l’ermita de Puiggraciós, i si el dia acompanya, es pot gaudir d’unes vistes excepcionals de tot el Vallès amb el Tibidabo al fons. Des d’allà ens dirigim amb pas ferm fins al castell del Clascà, primer punt de control i esmorzar. Un bon entrepà de botifarra i cansalada per recuperar forces amb el clàssic porró de ví o el càntir d’aigua (segons preferències). Un cop acabat l’entrepà continuem fins a la Trona, punt ón ens podem desviar fins al mirador o continuar avall per un camí força dificultós degut al temps força humit dels últims dies, que ha deixat un terra molt fangós i amb molta fullaraca que converteix la baixada en terreny lliscós com pocs. Passem pel Sot de l’Obac per continuar baixant fins arribar al Figaró. D’allà travessem l’autovia pel pont, i sequim pel camí de Vallcàrquera, un camí que puja dret com una mala cosa fins arribar a la creu de Can Plans, seguim fins arribar a Sant Cristòfol de Monteugues i baixem fins al Consorci del Moble, a La Garriga, tot resseguint les dreceres marcades també per la pròxima Viladrau-La Garriga.

Al final, tot i patir en algun moment per la pluja, aquesta no apareix, i acabem la caminada al mateix lloc ón l’hem començat: Can Queló, amb bon “sabor de boca” i sense incidències.

Com sempre, podeu gaudir de les vistes d’aquesta sortida per mitjà de la galería de fotos corresponent.

Camí de ronda Cala Estreta-Calella-Tamariu

Caminada a la selvatge Costa Brava

Dia dedicat a fer una de les caminades amb més encant que es pot fer per aquesta zona de la Costa Brava, fent el tram de camí de ronda que va des de la platja de Castell, a Palamós, fins a Tamariu.

Avui faré una gran caminada, sens dubte, ja que ressegueixo plenament el camí de ronda comentat, baixant fins a ran de platjes per tornar a pujar acte seguit. Sempre amb el mar de referent, un queda absolutament meravellat i entén perquè s’anomena Costa Brava. A mesura que m’acosto a Calella de Palafrugell, lloc d’havaneres per excel·lència, el camí adquireix el seu matís més “artificial”, però no perd gota del seu encant, perquè el camí s’ha fet integrant-se en l’entorn. Després de pujar i baixar incansablement, tan bon punt passo pels porxos de les cases de pescadors de Calella, segueixo amb pas ferm en direcció Llafranc per enfilar el camí de pujada fins al far de Sant Sebastià. Una d’aquelles pujades que treuen l’aire, però que permeten recuperar-lo tan bon punt s’arriba al balcó de l’hotel que hi ha al costat del far. Des d’allà les vistes són poc més que increïbles, d’una bellesa i una sensació de pau sense igual.

Recuperat l’aire, continuu fins arribar a Tamariu, sempre amb les incansables pujades i baixades característiques de la zona. Ja és hora d’aturar-se a dinar, em dic, però abans em busco un lloc enmig de l’ocupada platja i em dono un bany per refrescar-me i treure’m la suor.

Després de l’àpat, ja amb un pas més decidit i per camins menys bruscos, poso destí al far per baixar a plè ritme fins a Llafranc, pujar per Calella fins a Cap Roig, i baixar ràpid per la pista que porta fins al paratge natural de Castell, i finalment arribar al càmping, ja a mitja tarda, per fer-me una bona dutxa, berenar i descansar una bona estona.

Si ho desitjeu, aquí teniu una bona galería de fotos, per gaudir tant com jo mateix, però naturalment, sense cansar-vos tant.