De Bagneres de Luchon a Col d’Aspin

Seguint el Tour de France. I una segona vegada, també.

Scott AFD 307 Racing

Un matí diferent al d’ahir. Si sempre hi ha una primera vegada per gaudir del Tour de France, per què no hi hauria d’haver una segona? Per avui em programo una bona sortideta en bici, però per anar amb temps, la primera part la faig en cotxe, per tal d’arribar aviat a Bagneres de Luchon, aparcar, i des d’allà sortir en direcció Col de Peyresourde (aquest serà el primer que facin els corredors), Col d’Aspin (serà el segon), i si tinc sort intentaré començar el Tourmalet. Una proposta sens dubte ambiciosa, que començo a dur a terme amb el primer port de la jornada.
Sorprenent la quantitat de ciclistes que ja ben d’hora, tot just passen uns minuts de les 7 del matí, comencen a rodar. La primera pujada, d’uns 12 km i sempre cap amunt, és plena de gendarmes que van prenent posicions per restringir el trànsit en cada cruïlla, i pedalant per allà el mig et sents com més important, què voleu que us digui. Destacable sobretot els quilòmetres finals, ón ja hi ha més aficionats que van sortint de les moltes autocaravanes que ens trobem pel camí, i que et fan sentir encara més important, animan-te com si fóssis el Contador, o potser el mateix Eddie Merckx, qui sap.
Després d’un bon esforç, arribo al cim i faig la foto que il·lustra aquest article i aprofito per gaudir de les vistes, sempre genials per aquestes latituds, i encaro la baixada en direcció Arreau. Una bona baixada, bastant llarga i amb una última part que planeja i es pot anar a molt bon ritme. Quan arribo a Arreau la sorpresa és absolutament majúscula, si fins ara hi havia molts aficionats, tan ciclistes com de peu, aquí ja és l’apoteosi més absoluta. Gentada per tot arreu, i ciclistes, molts ciclistes. De fet crec no haver vist mai tants ciclistes junts. No. Definitivament, no ho recordo. Aquí no et podries perdre ni que ho volguéssis. Ja comença la pujada en direcció al Col d’Aspin, i ràpidament s’endevina que no serà fàcil, perquè aquest si que puja, i per acabar-ho d’arreglar, comencen a passar cotxes dels patrocinadors, sabata avall i llençant un seguit de frases publicitàries que fan que t’apartis sí o sí. De mica en mica m’adapto a la nova situació, i començo a tirar. El públic empeny amb força, i de mica en mica arribo al cim. Ja és el segon del dia, i a partir d’aquí ja la carretera està tallada (quedarà pendent el Tourmalet), i per tant em quedo en aquest punt per veure l’etapa en directe. Finalment van arribant els corredors, que des del cim ja es veu com pujen per la revirada carretera, tot seguint el senyal de l’helicòpter de TV i el públic inquiet. Després, ja un degoteig constant de corredors en els estats més diversos de cansament (que també pateixen), i quan acaben de passar toca tornar.
La baixada promet, i amb una carretera completament envaïda per ciclistes, m’enganxo a dos d’ells que marxen avall amb decisió, i faig un descens dels que fan història, molt ràpid i precís en la traçada. Després ja queda un bon tros de planer per tornar a pujar el primer port pel costat invers. Aquesta pujada, la veritat ja costa un xic més, en part perquè ja no hi ha un repte important a l’altre costat, i aprofito per gaudir del paisatje i fer fotos que a la baixada del matí no m’havia quedat ni un instant.
Finalment la baixada fins a Bagneres de Luchon, acompanyat d’altres ciclistes, es gaudeix tant o més que l’anterior, ja que no hi ha tant de trànsit, ni de cotxes ni de bicis, i sempre téns bona visió per afrontar les curves.
Realment aquesta és una altra d’aquelles experiències que no es poden passar per alt, i és que quan era a dalt a Aspin em sentia emocionat per haver-hi arribat. No us enganyaré, estava a mig camí de plorar d’alegria. Molt recomenable, sens dubte.

Visitar la galeria de fotos.