La llegenda continua
Hi ha una sortida que ja és habitual fer cada any, com és pujar el port de la Bonaigua. Un port llarg, amb un bon desnivell acumulat i que ofereix un espectacle visual que res té a envejar als grans ports dels Pirineus francesos. D’altra banda, em quedava pendent pujar el port pel costat d’Esterri d’Àneu, que l’havia fet en cotxe però ja feia dos anys que el tenia “entre cella i cella”. I avui m’he decidit a fer-ho, pujar pel costat de Viella, baixar fins a Esterri d’Àneu i, segons com anés de temps em quedava a baix a dinar o remuntava per quedar-me a dinar a dalt a la Bonaigua.
Però començem des del principi. Sortida des del càmping a bon ritme fins a Viella, i comença l’espectacle de la pujada. Els primers quilòmetres són fàcils, és d’hora i es porta bon ritme, però quan s’arriba al poble de Baquèira la cosa ja canvia. Allà comença el port amb totes les lletres, i una llarguíssima recta que no s’acaba mai, però que et deixa veure l’estació d’esquí de la Bonaigua allà dalt, amenaçant amb el que queda encara per pujar. Però amb esforç i constància es van retallant els quilòmetres, i al capdemunt es comencen a veure els cavalls pasturant, senyal inequívoc que ens acostem a l’objectiu. I finalment, l’objectiu és assolit baixant el temps respecte de l’anterior ocasió, amb 1 hora i 39 minuts des del càmping a Pont d’Arròs és un bon registre.
Ara ja toca iniciar el descens en direcció Esterri d’Àneu, amb els primers quilòmetres de descens amb paelles constants que cargolen la carretera per guanyar el desnivell a la muntanya, i la segona meitat del descens amb rectes força ràpides fan que arribi més d’hora del previst a baix, i aprofito per reposar energies amb una mica de beguda i menjar, per sense perdre temps iniciar la pujada de tornada. Al principi sembla que no s’acabarà mai, però m’he marcat un temps màxim d’arribada a dalt. Començo a pujar a les 12h 38min., i em fixo com a objectiu arribar sobre les 14h 15min. Però al principi costa avançar metres, el cap es va atabalant amb pensaments del que queda per pujar, i els dits només fan que consultar al GPS quants metres d’altura portem, per saber fins als 2072 mts què és el que queda. De moment sembla que quedi una eternitat, però al final els números freds i clars indiquen que tampoc vaig tant malament. Tot és qüestió, com deia al principi, amb esforç i constància es pot assolir el repte. S’acosta el refugi de les Ares, i allà comença la part més dura, amb totes les paelles que abans eren fàcils de baixar, ara toca aixecar-se de la bici i pedalar amb tot el que es pugui, sense escatimar esforços, però al mateix temps sense malgastar-ne. Finalment, i contra tot pronòstic, arribo abans del previst a dalt a la Bonaigua, i em plantejo quedar-me a dinar al restaurant que hi ha a dalt, amb una terrassa habitualment ocupada per ciclistes, però que ara mateix és completament buida, i amb un airet amenaçador, que no convida a quedar-se a fora i amb uns quants núvols cap a baix a la vall, que em fan replantejar el tema. I com que tan sols són les 2 de la tarda, i a la vista que tot el que em queda és, pràcticament sense pedalar (salvant els últims 6 quilòmetres, que hi ha algun tros enganyós), decideixo tirar avall. Fent una bona baixada, quan passo entre Baquèira i Salardú es posa a ploure lleument, i aquí si que ja no hi ha volta de full, a fons fins al càmping. I ben fet que faig, perquè ja sortint de Viella la cosa es complica per moments i comença a ploure amb més freqüència i intensitat, i és arribar a destí, fer camí de la dutxa i començar la pluja forta.
Sort que, al final, no plou tant com semblava que havia de fer, i per la tarda el dia queda clar i, si no hi ha res de nou, demà serà un altre dia.
Podeu veure la galeria de fotos aquí.
Anar al perfil GPS.
pedalsicamins 