Sortida curta, grans sensacions

Un passeig per Arties

Avui ha sigut un dia d’aquells estranys, perquè tot el dia el cel ha estat tapat i amb temperatures fredes, però no ha arribat a ploure, i al final, per la tarda em decideixo a agafar una estona la bici. I és que quan els dies tenen aquest clima, un es va quedant quiet i costa posar-se en marxa, però quan comences a pedalar la cosa canvia radicalment. Jo sempre dic que la bicicleta és, bàsicament, estat d’ànim. Si un està animat arribarà fins allà ón vulgui, però en canvi si no s’està gaire per “l’asunto” llavors la cosa ja és una altra historia. En el moment en que he pujat a la bici i he començat a moure pedals, agafo bona cadència i llavors em començo a moure amb agilitat, i l’estat d’ànim puja per moments. Surto en direcció Viella i a Betrèn agafo una pista en direcció la Tuca de Betrèn. Un bon ascens constant em porta a unes vistes amb el túnel de Viella al fons, però no vaig més enllà perquè tampoc sé fins a ón arriba la pista i ja és mitja tarda, però queda pendent per un altre dia. Dono mitja volta, i quan torno a ser a Betrèn, enfilo la carretera de Baquèira, i a l’alçada de Garòs agafo un camí a la dreta travessant un pont sobre el Garona en direcció “Banhs d’Arties”, marcat com a ruta 15, arribant finalment al poble d’Arties.

Parada a l’església de Santa Maria d’Arties, que actualment es troba en fase de restauració, per visitar el seu entorn.

Després ja emprenc el camí de retorn amb pràcticament tot de baixada, però malgrat tot també cal pedalar, que sempre hi ha vent de cara que frena l’avenç.

Al final, i quasi sense voler-ho, em surt una ruta de quasi 40 km., amb assumptes pendents per un altre dia.

 

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Sortida a Montgarri

Santuari de Montgarri

Avui el dia acompanya des de bon matí, i surto disposat a fer quilòmetres. M’arribo fins a Viella, i començo a pujar la carretera fins a Baquèira, ja de per sí una bona pujadeta, i a partir d’allà agafo la desviació a l’esquerra cap al Pla de Beret, una carretera de 7 quilòmetres serpentejant i remuntant fins als 1800 mts d’alçada. Però com que vaig amb la BTT, agafo una pista a la dreta tot just sortint del poble de Baquèira, que porta fins al Pla de Beret, una pista que atravessa els diversos remuntadors de la pista d’esquí, ara completament verda. Quan arribo al primer objectiu, el Pla de Beret, em dirigeixo a l’extens aparcament per cotxes que queda a l’esquerra, i al fons en surt una pista marcada com a Ruta 20, que condueix fins al segon i principal objectiu del dia: el santuari de Montgarri. La pista és una autèntica passada per les vistes que ofereix, i finalment quan arribem al Santuari, la vista es recrea novament, ja que el lloc ón es troba té just al costat la Noguera Pallaresa, que neix en el Pla de Beret però que aquí ja dóna senyals de la seva força.

Després de visitar l’interior del Santuari, farcit de fotos dels diversos personatges que al llarg dels anys han tingut protagonisme sobre el lloc, i també amb fotos dels diversos treballs de recuperació i manteniment que s’han anat fent al llarg dels anys, seguim la ruta circular per tornar al Pla de Beret.

A partir d’aquí, toca abrigar-se abans de començar el vertiginós descens que ens durà de nou fins a Viella, situat uns 1000 mts més avall. Als afores de Viella, passada la rotonda que porta cap a Vilac, a l’esquerra hi ha una desviació que ens porta a fer el “Camin Reiau”, tot senyalitzat per fer en BTT, tot i que hi ha algun punt que realment és dificultós ja que el camí es torna estret i plè de grans arrels que surten i fan saltar la bici. FIns i tot hi ha un punt en que hem de travessar una sèquia, i és recomanable baixar de la bici, ja que del contrari clavarem la roda i podem prendre mal. Després, la segona part del camí, des de Pont d’Arròs fins a Es Bòrdes ja és molt més practicable i més ample.

Una ruta dura, en la que al final he acumulat més de 1600 mts de desnivell positiu i uns altres tants de descens, però que recompensa enormement per les meravelloses vistes que la Vall d’Aran ens ofereix en tot moment.

 

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

També podeu veure el perfil del GPS aquí.

Comença l’alta muntanya

Resseguint la ruta 14 de Viella a la Tuca

Avui em disposava a resseguir una ruta d’alta muntanya amb el GPS, amb inici a la població de Viella, i que s’enfilava per la carretera del túnel de Viella per desviar a la població de Casau. D’allà s’agafa una pista que puja com una mala cosa fins als 1.800 mts d’alçada, acumulant un desnivell de 1.000 mts, i a partir d’allà la ruta continua per un descens camp a través (és la ruta 14, marcada per fer en BTT), i que porta fins a l’antiga estació d’esquí de La Tuca.

Malgrat portar el GPS i que en teoria està marcat, arriba un punt que la ruta transcorre absolutament camp a través, i al no veure cap indicació des del refugi que podeu veure fotografiat a la galería, decideixo remuntar el camí i tornar pel mateix lloc per ón he vingut. És el que té l’alta muntanya, que si no ho veus clar, millor tornar per ón has vingut, que sempre és més segur.

Ja en ple descens, el camí es fa més divertit però també més perillós, donat que la baixada és prou sobtada i s’ha de fer ús constant dels frens. A més, la pista és pedregosa, i això fa que a la baixada rebis un massatge constant a les cames i braços, amb el cansament que això suposa. Un cop torno a agafar la carretera de baixada cap a Viella em trobo amb un parell de situacions curioses. La primera és un cabirol travessant la carretera, que sort de sentir un soroll i tocar els frens, perquè un animal així…, i l’altre és que després de fer un descens prou ràpid i plè de pedres, és quan arribo a l’asfalt que punxo, i tot per un petit tros de filferro, que amb tota la mala intenció del món travessa la coberta per agafar la càmera d’aire i pufffff, la roda del darrera comença a anar de costat.

Després d’arreglar la punxada ja tot és més senzill, fins al càmping, una bona dutxa i com nou.

 

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Naturalesa imponent

Barratge d’Aiguamòg i Pla de Beret

El dia s’ha llevat amb el cel tapat, i no convida massa a sortir en bici, i ho aprofito per anar a voltar amb el cotxe. La primera intenció és la d’arribar fins al Circ de Colomèrs, i agafo la carretera de Viella a Baquèira, i a Salardú cap a Banhs de Tredòs. Quan arribo a l’aparcament fins ón es pot arribar amb el cotxe particular, el dia segueix tapat i força fred, i prefereixo no arriscar-me perquè no vaig preparat per fer trekking, faig una volta a prop de l’aparcament i me’n torno cap al cotxe. Un altre dia ja hi pujaré més ben preparat.

Torno cap a Salardú, i d’allà surto en direcció al poble de Baquèira per agafar la desviació cap al Pla de Beret. Una pujada impressionant (queda apuntada per fer en bici), ens porta fins a l’estació d’esquí de Baquèira-Beret. A partir d’aquí ja no es pot seguir amb el cotxe, però si que hi ha el camí cap a Montgarri, que per poc que pugui, el faré aviat en bici.

Ja de baixada faig algunes fotos i cap a Viella, que ja va sent tard i el dia no acaba d’aclarir-se.

Per la tarda, aprofitant una petita finestra de bon temps, surto amb la BTT (aquest any he pujat amb la bici de muntanya), i vaig des de Viella fins a Gausac i des d’allà cap a Artiga de Lin, però faig mitja volta a uns 3 km d’arribar-hi perquè es posa a ploure, i no cal arriscar. De baixada, a Es Bòrdes agafo el “Camin Reiau” que em porta fins a Pont d’Arròs, d’allà pujo cap a Arròs i Vila on agafo una pista que porta fins a Montcorbau, però el cel s’està tapant de nou, i prefereixo baixar cap a Aubert i al càmping.

Fins ara, el temps no ha acompanyat gaire, i tan bon punt arribo al càmping es posa a ploure. Malgrat tot, les previsions per demà sembla que són més positives. Si és així, la sortida de demà ja serà més “autèntica”.

 

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

El Mite, quin gran mite

El Tourmalet, el cim més mític del Tour de France

Aquest és el dia escollit per mirar de pujar el Tourmalet, i amb aquesta intenció carrego la bici al cotxe per fer camí, en principi, fins a Arreau per agafar la bici des d’allà i fer el Col d’Aspin abans. Però per desgràcia el dia no està per gaires alegries, i a mesura que vaig fent quilòmetres vaig refent els plans, sense perdre de vista l’ascens en bici al Mite. Al final acabo aparcant a Ste. Marie de Campan, descarrego la bici amb el cel amenaçador, i començo a pedalar. Faig la foto al cartell indicador per si el port està obert o tancat, i a pujar s’ha dit.
Al principi la pujada és suau, i apareix el primer plujim, una pluja fina però que de mica en mica ho va mullant tot. Ja s’acosta la pujada de debò, i les cames responen bé, mantinc el ritme i aviat apareixen els primers ciclistes al meu devant, els puc anar atrapant i avançant, i això dóna moral per continua empenyent cap amunt. A cada quilòmetre que passa la carretera està més molla i es posa més boira baixa, quin panorama m’espera a la baixada! Vaig passant pels primers porxos per evitar les esllevissades, i em vaig acostant al cim. Ja falta menys per arribar a dalt, sempre controlant els quilòmetres que falten. Ja comenó a divisar la famosa estació d’esquí de La Mongie, ja hi sóc, i sembla que el cel es vol aclarir a dalt de tot. Tan sols manquen 3 km i… quin desnivell que em queda pel devant! El tram final transcorre en un seguit de terrasses i curves que et pujen fins al cel. Però finalment arribo per coronar el famós Col du Tourmalet, de 2115 m d’altura, i ho faig en 1 h i 28 min per 17’21 km en total. M’he sentit molt i molt bé, i al final el port ha semblat menys dur del que realment és, i és que quan aconsegueixes una fita important, després ja sembla més fàcil.

Veure la galeria de fotos.