A pedalar amunt i avall

Arrodonint la feina

Per la tarda toca la segona part, i és que després de visitar l’Artiga de Lin pel matí, i caminar una estona, ara toca acabar d’arrodonir la feina de la primera setmana de vacances en bici. El dia segueix tapat, però no sembla que tingui massa intenció d’anar a més, ja que de tant en tant es veu alguna clariana, i això dóna esperances, però al mateix temps cal anar amb compte que no t’agafi la pluja quan estiguis al lloc més remot. I amb aquest plan començo la pedalada des del càmping pujant al poble de Vilamòs, amb una primera intenció que és la d’arribar fins a Bossòst per una pista asfaltada, però per comptes de desviar-me per Arres de Sos ho faig per Arres de Jos, i per aquí no hi arribaré, i de fet m’ho plantejo perquè fa dos anys ho vaig fer, i baixant vaig tenir problemes, ja que vaig punxar perquè la pista hi ha un tros que tan sols té graveta. Per tant, al final decideixo tornar avall per VIlamòs, però un cop a baix agafo la carretera que porta vins a Vila, pujo fins a Arròs i segueixo fins que la carretera no té continuació, torno enrera i baixo per Aubèrt, vaig en direcció a Plan de Batalher com fa un parell de dies, i un cop a dalt segueixo cap a Gausac, baixar per Viella i en direcció Bossòst fins arribar a Era Bordeta, punt ón faig mitja volta per tornar al càmping.

En aquest punt aconsegueixo els 50 km. del dia, que sumats a tota la resta dels que he fet aquesta setmana em dónen un total de 500 km. Això es converteix en un abosolut rècord personal de quilometratge en una setmana, i serà difícil superar-ho. Però a part dels números freds que proporcionen els quilòmetres fets, també deixen un seguit de sensacions que, per hores que estigués escrivint, no aconseguiria expressar amb total claredat. Per sort, a vosaltres us quedaran les fotos, que us ajudaran a descobrir la bellesa que amaguen aquests paratges, ja sigui de la Vall d’Aran com també de la Vall de Luchon i poblacions pròximes dels Pirineus francesos. Un seguit de llocs carregats d’història, sobretot per als amants del ciclisme, que gaudiran passant pels llocs per ón abans han vist passar els seus ídols.

Anar al perfil GPS.

Era Artiga de Lin

Caminant per entretenir-se

El matí es lleva amb poques esperances de sol, però al mateix temps costa d’endevinar si plourà o pel contrari aguantarà. Per tant, i després de molt dubtar, decideixo que potser és un bon moment per agafar el cotxe i fer una sortida curta, però al mateix temps que permeti fer una mica de cames i no basar-ho tot només en la benzina. Surto cap a Es Bòrdes i agafo la carretera que puja a Era Artiga de Lin, ón ja hi havia estat prèviament, però malgrat tot tampoc ho coneixia amb detall, ja que vaig pujar-hi amb la bici de carretera i no anava calçat per sortir a caminar. Aparco el cotxe al primer parking que trobo, just abans del Pla dera Artiga, i començo a caminar en direcció al Saut de Pomèro, un petit saltant d’aigua que s’hi arriba per un caminet i uns escassos 10 minuts a peu però que s’escolta des de la distància.

Després d’unes quantes fotos faig mitja volta, ja que el camí tampoc porta enlloc més, i agafo el camí que porta fins als Uelhs deth Joeu, que passa per uns prats ben pelats i travessa la vall amb un pontet de pedra sobre el riu. El camí està marcat per fer en uns 20 minuts, però al final entre que un es para a fer fotos d’això i d’allò se’n tarden alguns més, perquè la veritat és que tot plegat s’ho val prendre’s el seu temps. Finalment s’arriba als Uelhs deth Joeu, que també s’hi pot arribar per la mateixa carretera que puja a l’Artiga de Lin, i el circuit es pot fer començant per un lloc o altre. El lloc ja el coneixia de dos anys enrera, al igual que amb la primera part del camí, aquesta vegada es gaudeix més, al no estar pendent d’ón lligues la bici i de caminar amb cura per no portar el calçat correcte.

Després d’aquí, ja toca remuntar el camí fet per tornar al cotxe, i començar el retorn, però encara fent alguna parada, com per exemple l’ermita dera Artiga de Lin, una petita ermita que avui queda ensotada amb la carretera, però ón antigament, tal com es pot veure en les fotos, a més també acollia un refugi per als visitants del lloc. Després ja tan sols una última parada al Barranc de Simona, un altre saltant d’aigua que creua la carretera per desembocar al riu Joeu i omplir d’aigua aquest bell paratge de la Vall d’Aran.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

La Bonaigua

La llegenda continua

Hi ha una sortida que ja és habitual fer cada any, com és pujar el port de la Bonaigua. Un port llarg, amb un bon desnivell acumulat i que ofereix un espectacle visual que res té a envejar als grans ports dels Pirineus francesos. D’altra banda, em quedava pendent pujar el port pel costat d’Esterri d’Àneu, que l’havia fet en cotxe però ja feia dos anys que el tenia “entre cella i cella”. I avui m’he decidit a fer-ho, pujar pel costat de Viella, baixar fins a Esterri d’Àneu i, segons com anés de temps em quedava a baix a dinar o remuntava per quedar-me a dinar a dalt a la Bonaigua.

Però començem des del principi. Sortida des del càmping a bon ritme fins a Viella, i comença l’espectacle de la pujada. Els primers quilòmetres són fàcils, és d’hora i es porta bon ritme, però quan s’arriba al poble de Baquèira la cosa ja canvia. Allà comença el port amb totes les lletres, i una llarguíssima recta que no s’acaba mai, però que et deixa veure l’estació d’esquí de la Bonaigua allà dalt, amenaçant amb el que queda encara per pujar. Però amb esforç i constància es van retallant els quilòmetres, i al capdemunt es comencen a veure els cavalls pasturant, senyal inequívoc que ens acostem a l’objectiu. I finalment, l’objectiu és assolit baixant el temps respecte de l’anterior ocasió, amb 1 hora i 39 minuts des del càmping a Pont d’Arròs és un bon registre.

Ara ja toca iniciar el descens en direcció Esterri d’Àneu, amb els primers quilòmetres de descens amb paelles constants que cargolen la carretera per guanyar el desnivell a la muntanya, i la segona meitat del descens amb rectes força ràpides fan que arribi més d’hora del previst a baix, i aprofito per reposar energies amb una mica de beguda i menjar, per sense perdre temps iniciar la pujada de tornada. Al principi sembla que no s’acabarà mai, però m’he marcat un temps màxim d’arribada a dalt. Començo a pujar a les 12h 38min., i em fixo com a objectiu arribar sobre les 14h 15min. Però al principi costa avançar metres, el cap es va atabalant amb pensaments del que queda per pujar, i els dits només fan que consultar al GPS quants metres d’altura portem, per saber fins als 2072 mts què és el que queda. De moment sembla que quedi una eternitat, però al final els números freds i clars indiquen que tampoc vaig tant malament. Tot és qüestió, com deia al principi, amb esforç i constància es pot assolir el repte. S’acosta el refugi de les Ares, i allà comença la part més dura, amb totes les paelles que abans eren fàcils de baixar, ara toca aixecar-se de la bici i pedalar amb tot el que es pugui, sense escatimar esforços, però al mateix temps sense malgastar-ne. Finalment, i contra tot pronòstic, arribo abans del previst a dalt a la Bonaigua, i em plantejo quedar-me a dinar al restaurant que hi ha a dalt, amb una terrassa habitualment ocupada per ciclistes, però que ara mateix és completament buida, i amb un airet amenaçador, que no convida a quedar-se a fora i amb uns quants núvols cap a baix a la vall, que em fan replantejar el tema. I com que tan sols són les 2 de la tarda, i a la vista que tot el que em queda és, pràcticament sense pedalar (salvant els últims 6 quilòmetres, que hi ha algun tros enganyós), decideixo tirar avall. Fent una bona baixada, quan passo entre Baquèira i Salardú es posa a ploure lleument, i aquí si que ja no hi ha volta de full, a fons fins al càmping. I ben fet que faig, perquè ja sortint de Viella la cosa es complica per moments i comença a ploure amb més freqüència i intensitat, i és arribar a destí, fer camí de la dutxa i començar la pluja forta.

Sort que, al final, no plou tant com semblava que havia de fer, i per la tarda el dia queda clar i, si no hi ha res de nou, demà serà un altre dia.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Anar al perfil GPS.

Curta llarga sortida

Millorant les espectatives

Després de descansar el dijous, i afrontar una barbacoa que organitzen al camping els dijous al vespre, el divendres em llevo tard i força mandrós, poques ganes de pedalar però al mateix temps intento exigir-me un mínim. Un dia més fent el mandrós no seria molt bò, tot i que estant de vacances tampoc passaria res, però si es vol mantenir un ritme intens amb la bici… Total, que decideixo anar cap a la població d’Aubert i pujar cap a Plan de Batalhèr. El lloc el conec, sé que hi ha aquella carretera, però la veritat és que encara no l’he fet mai, un tram curt d’uns 6 km que va pujant amb intensitat però que al mateix temps permet anar agafant confiança en un mateix i posar ritme a les cames. A mitja pujada avanço un parell de ciclistes que espero a la cruïlla de Gausac-Bassa d’Oles-Es Bòrdes, i m’ajunto per arribar fins a Es Bòrdes. D’allà es reordena el grupet, se’n queda un i entra en joc un altre. Sortim finalment en direcció a Bossòst per pujar el Portilhon. Aquest port i jo ja ens anem coneixent, començo a marcar ritme des del segon quilòmetre, un d’ells em segueix fort i constant, precipito un primer atac abans de començar l’últim quilòmetre, però per uns moments les forces fallen i el rival escapa lleugerament però, contra tot pronòstic aguanto i m’enganxo. Allà ja no tinc rival, torno a atacar en els últims 400 metres i aquesta vegada arribo fort al capdemunt. De moment molt bona feina, esperem allà al 3er component del grup, i després de beure iniciem el descens cap a Bagnères de Luchon, una baixada rapidíssima interrompuda per la parada, quasi tradicional, a una font a mig camí. Punt habitual de parada de ciclistes per repostar aigua fresca, recent arribada dels cims dels Pirineus.

Ja des de baix iniciem el retorn per Marignac en direcció a Saint Beat i d’allà cap a Les, Bossòst i separació del grup a Es Bòrdes.

Una sortida que pretenia ser de poca distància, a dir veritat avui em conformava en fer-ne uns 40 km., i que al final han acabat sent 90 interssants quilòmetres, molt més del que reflexa la ruta del GPS.

Superbagnères, ha caigut un altre mite

Conquerint les terres de darrera el món

Tot plegat tan sols era qüestió de temps, cronològic i climatològic. La nit passada hi havia un cel plè d’estels, i quan això passa acostuma a ser bon senyal, i el dia es lleva amb molt bona cara. És ara o mai.

Fa poc més d’un any vaig llegir un article en una revista de ciclisme que parlaven d’aquest port amb molta intensitat, i fent al mateix temps un homenatge a Mr. Mallory. Aquell article em va conquerir, i com que ja tenia controlat el port del primer any d’estar a la Vall d’Aran, l’any passat el volia fer, però no va ser possible. Primer, com deia en l’article d’ahir, perquè anava amb la BTT, i segona perquè quan vaig voler-ho intentar el temps no va acompanyar. Per tant aquest any havia de provar-ho a les primeres de canvi.

Surto amb decisió en direcció Bossòst per començar el Portilhon, primera pujada seriosa del dia, que cubreixo amb solvència en tan sols 37 minuts (crec que és un bon temps), baixada cap a Bagnères de Luchon, una baixada espectacular que després tocarà remuntar, i ja des de baix encaro la desviació a l’esquerra cap a Superbagnères. En aquest moment una lleugera tremolor envaeix el meu cos, simple qüestió de nervis, però em sobreposo i engego la màquina. Tranquil, em dic, que queden encara molts quilòmetres i no cal passar-se d’optimista. Trobo un ritme bo i vaig avançant amb decisió, i a mida que supero els quilòmetres, vaig entenent allò que deia aquell article, ón comparava l’ascens a Superbagnères amb aquell primer ascens de Mr. Mallory a l’Everest, una sensació increïble, no exempta de duresa, però que a diferència d’aquell 8.000, aquí hi arribo ben sencer i amb un “sprint” final per avançar a dos ciclistes, que he vist un tros abans i he cregut que podia passar-los però i que al cap de poc creia que no podria ni boig. Al final, però, amb la pressió d’un altre col·lega que pujava amb força ímpetu per darrera, he acabat apretant el ritme per arribar al devant. El cert és que no era cap competició, però sempre és important posar-se objectius per no abaixar el ritme.

Un cop a dalt, toca plantejar-se què fer. En principi tenia intenció de baixar a Bagnères de Luchon a dinar, però vista l’hora, i que llavors m’engresco malament, prefereixo quedar-me a dinar allà, al cim, per tal de gaudir durant més temps d’aquest mega-objectiu aconseguit, finalment, amb bona solvència.

Després de dinar toca acabar de fer una petita sessió de fotos, per allò de tenir les proves del “delicte”, i iniciar el descens. Un descens que, la veritiat, sembla completament vertical, el ritme és elevat i amb algunes “paelles” que exigeixen tota la capacitat de frenada per no marxar a l’altre carril, i en canvi en altres curves la visió és òptima i es pot allargar la traçada amb total seguretat, i gaudir, gaudir plenament de la baixada i parar de tant en tant per fer fotos, una vegada més amb la càmera a punt per deixar constància del fet i el moment.

Ja de nou a Bagnères de Luchon toca reprendre aquell port que, no per curt, és fàcil. Tan sols són 9 els quilòmetres que ens separan, pel costat francès, de la part més baixa fins al cim del Portilhon (1 més que pel costat de la Vall d’Aran), però que la veritat es fa molt més dur, exigeix molt més. A diferència de la banda Aranesa, que és més constant en els 8 kms. de durada, el costat francès té punts més planers i al mateix temps té més desnivell, i els pendents són molt més pronunciats, i amb la tralla que ja porto a les cames, això es nota i molt. M’ho prenc amb calma, paro fins a tres vegades, aprofito per hidratar-me i finalment assoleixo el cim. Sí!

El descens fins a Bossòst ja és una altra historia, completament “suelto” arribo a baix en menys que canta el gall, i d’allà ja fins al camping és pràcticament un estornut (bé, no ens passem ara, que també costa, que són quasi 10 km dels famosos “falsos plans”). Per cert, algú m’haurà d’explicar qui va ser el que va inventar aquesta expressió, que li faré segons què, perquè sempre toca pedalar.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.