El Mortirolo i el monument al Pantani

Passo dello Stelvio – Mortirolo

Sky is the limit remix

La jornada anterior va ser brutal, el primer cop que pedalava per Itàlia, i ho feia pujant el Gavia i l’Stelvio. Com es pot començar amb més força? És difícil assegurar, però la segona jornada no està gens malament. Tècnicament es pot considerar com l’Etapa Reina, perquè sortint des de l’hotel a Sluderno, anem a pas ferm cap a Pratto allo Stelvio per pujar el Passo dello Stelvio pel costat que el vam baixar ahir, d’uns 20 km. Traduït a un idioma que sigui entenedor, vol dir que pujarem els 48 “tornante” que de fet equival a escalar la muntanya pel costat més dret. Revolts que es succeeïxen a un ritme frenètic, per bé que no a una velocitat gaire accelerada perquè les rampes són considerables. Quan els indicadors de la carretera marquen “24 tornante” decideixo parar i contemplar aquella creació quasi dantesca de l’ésser humà, una autèntica escala que remunta tota la roca de la muntanya. Una vista absolutament espectacular i al mateix temps destructora de moral, despés dels 24 anteriors, que un ja arriba amb les forces un xic justes. Aprofito per menjar una barreta i hidratar-me amb calma, que avui la calor fa acte de presència, i intentar carregar-me de moral per seguir endevant.

Al final, aquesta acaba sent la part més divertida de la pujada, ja que si pots augmentar una mica el ritme, les 24 curves van passant a un nombre inferior, i passes de les vint-i-pico a les desenes, i d’allà a només les unitats, fins que corones el port, i pots dir amb alegria (i poc alè) que has fet l’Stelvio pels dos costats. Increïble!!!

Comencem el descens cap a Bormio, una baixada espectacular a un ritme frenètic, s’ha d’anar amb molta cura, perquè de seguida la bici s’accelera fins a ritmes d’autèntic cotxe esportiu, unes sensacions indescriptibles, i amb mitja hora escassa fem els 24 km de descens, amb una parada al centre per fer un entrepà, o panini com en diuen ells, i seguir en direcció a Mazza cap a un dels objectius més temibles: el Mortirolo.

En el món del ciclisme hi ha molts “Mortirolo”, llocs que cadascú coneix en la seva geografia, i que els defineix així perquè són molt durs de fer, un gran desnivell en poc tros. Però no ens enganyem, la majoria segur que ni s’aproximen al seu primogènit. L’original, el que es troba a la zona alpina italiana, és dur, dur de debò. Amb 12 km de llarg, té rampes superiors al 18 % i el ritme quasi no es pot considerar ni velocitat. Per sort, em trobo amb una font a mig camí que em permet recuperar forces i prendre’m un gel, però les forces duren ben poc, fins arribar al monument al Marco Pantani. Segueixo amb l’ascens als núvols, trobant-me amb una “dolça sorpresa”, com són els últims 3 km, que ja suavitzen una mica i permeten agafar millor ritme. De fet quasi sembla que sigui pla. Després, la baixada fins a Tovo di Sant’Agata es fa a molt bon ritme, i un pensa que ja està recuperat.

Al final, quan tornem a Ponte di Legno, lloc de sortida d’ahir, aquests falsos plans que queden s’acaben fent eterns, i encara ens quedarà un trasllat en cotxe fins a Caprile, a unes 3 hores en cotxe. Realment tota una pallissa la d’avui, que converteixen en l’etapa d’avui en un autèntic remix de la d’ahir.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.

Passo Gavia

Passo di Gavia i Passo dello Stelvio

Sky is the limit

La d’avui és una d’aquelles grans etapes, que tard o d’hora tot amant al ciclisme ha de fer.

Sortim de Ponte di Legno i fem unes voltes en plan turista pel poble, que bé s’ho mereix, i comencem a pujar el primer dels ports del dia. Encarem la carretera del Passo Tonale per enfilar amb pas ferm el Passo di Gavia, un autèntic espectacle de 2.652 m. d’alçada que amb un 7’8 % de desnivell promig pot no semblar molt dur, però té una bona feina, amb algunes rampes que demanen el tot per el tot. Un cop arribem al cim, toca abrigar-se que a aquestes altures i amb un temps no molt clar, la baixada fins a Bormio es presenta fresqueta, a la vegada que resulta espectacular com de ràpid es pot arribar a baixar.

Des d’aquí engeguem l’ascens a un dels ports més mítics, alts i segurament també dels més transitats de tot Europa, el Passo dello Stelvio, de 2.758 m., que després de 20 quilòmetres durs i exigents, els últims 4 comença a caure un lleuger granís, un plujim fí però constant que curiosament no acaba d’estorbar en excés i permet recuperar energia conforme ens acostem al cim, fent una “volata” a la rampa final. Però la genialitat d’aquest port no s’acaba aquí, no us ho penseu pas. Quan encarem la baixada cap a Pratto allo Stelvio, amb aquesta pluja fina que va caient, ens trobem amb una sorpresa coneguda, les famoses “48 tornante”, amb un primer tram absolutament impressionant amb rampes duríssimes en baixada seguides de les famoses forquilles o paelles, curves de 180º que requereixen tota l’atenció per no errar gens en la traçada, ja que en el sentit contrari no paren de pujar cotxes, motos i ciclistes. Una autèntica autopista en una carretera de poc més de 5 metres d’amplada. Al final, i després de veure el que un deixa enrera passats els primers “tornante”, la baixada es fa la mar de bé, amb uns quilòmetres finals ja amb llargues rectes i molt més tranquil.

Seguim fins arribar a Sluderno, a la regió del Südtirol, un petit poble amb molt d’encant i amb una temperatura enormement superior a la de tan sols fa una mitja hora.

Al final ha estat una jornada espectacular, que després de pujar dos autèntics col·losos m’he sentit fantàsticament bé, i en que la cançó dels Fleetwood Mac “Sky is the limit” s’adapta genial al perfil de l’etapa, que al final tanco amb més de 4.100 m. de desnivell acumulat.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.

Camí de les Dolomites

Ja som aquí, ja hem arribat

Corria el mes de maig quan, un bon amic del club ciclista em va fer una proposta que no podia rebutjar. Em comenta que estan organitzant un viatge a Itàlia, per anar a pedalar alguns dels ports més mítics del Giro, una setmana a la zona dels Alps i de les Dolomites, per viure punts tan emblemàtics com el Passo dello Sttelvio, Mortirolo, Passo Fedaia (Marmolada), i un bon grapat més. Naturalment, com a bon ciclista, li dic que sí sense ni pensar-m’ho, és una oportunitat única per fer quelcom que, de fet, ja feia temps que tenia ganes de fer.

Sortim des de l’aeroport de Barcelona-El Prat el dissabte 20 de juny, i en menys de 2 hores ja hem aterrat a Milano-Malpensa. Un viatge tranquil, amb bon temps que permet veure amb total definició la Costa Brava, fins a la varietat de tons marronosos de les terres de cultiu, ja en territori italià. Des de Milà sortim amb el cotxe de lloguer camí d’un lloc que sembla molt distant, després de fer prop de 3 hores de cotxe, arribem a Ponte di Legno, punt d’inici d’aquesta aventura ciclista sense precedents, just a temps per sopar, descarregar tot el material i descansar per afrontar la jornada de demà.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.