Un autèntic Hors Categorie
Per aquest any havia programat unes quantes sortides noves, com la de Peyragudes (tot i que una gran part ja era coneguda), però aquesta d’avui no en tenia res de programat. Precissament l’altre dia començan el Peyresourde em vaig aturar en una cruïlla per fer una foto a un cotxe que semblava abandonat, i això em va fer adonar del cartell que indicava el Port de Balès, i el nom em va sonar interessant, motiu pel que em vaig informar fins a saber quina ruta traçar.
I tant bon punt el temps acompanyava prou i les ganes de llevar-se d’hora també, em vaig posar en ruta per la N-230 en direcció França, fins arribar a Marignac per agafar la direcció de Cazarilh, Seridan [confirmar que el nom sigui correcte] i Mauléon-Barousse ón comença aquesta vessant del port. Però com que els grans objectius no queden lliures de problemes, és en aquest punt ón em topo amb un cartell que diu que el port està tancat per obres de manteniment. Llàstima, penso, amb la tirada de quilòmetres que m’he fet per arribar aquí, i em trobo això! Però la veritat és que com que no sóc l’únic ciclista del lloc, veig que d’altres segueixen endevant i em dic: Si he arribat fins aquí, perquè no seguir?
I si, començo a pujar, passant per uns paratges extraordinaris amb una vegetació espectacular i molt generosa i petits rius que baixen dels cims de les muntanyes tot vorejant la carretera (o potser és al revés…), però de moment ni rastre d’obres enlloc, i això m’anima a seguir. I finalment, sobre els 15 o 16 quilòmetres d’ascens d’un total de 21 [confirmar això també, per més exactitud] em trobo amb el punt fatídic d’obres. Com diria aquell personatge de còmic: Llamp de llamp! Però no cal espantar-se, que amb prou feines arriben als 50 metres que l’asfalt està absent, i si s’agafa amb cura de no clavar la roda sobre cap pedreta es pot passar sense problema, i segueixo l’ascens ja decidit a fer-ho com els grans campions, com si l’esforç físic ja no anés amb mí. I de sobte em trobo amb aquell paisatge tant imponent d’una muntanya amb una vegetació rasa i que deixa veure els últims 3 quilòmetres com es cargolen per entre el cim, sense amagar la duresa que queda per superar. Però ja n’hem superades moltes de coses negatives com per espantar-se, i arribo dret damunt la bici, amb aquell ball característic del ciclista conquerint els cims del món.
Un nou port ha caigut a l’àlbum de fotos dels cims més importants, un autèntic Hors Categorie del Tour que, malgrat la duresa de pujar, quan encares la baixada per l’altre vessant t’adones que potser la pendent per aquest altre costat deu ser més dur de superar encara que per ón ho has fet, i penses que hi has de tornar, perquè encara queden moltes coses per fer.
Ja un cop arribo a la cruïlla ón l’altre dia em vaig aturar, amb la carretera del Peyresourde, veig que aquell cotxe abandonat de cop i volta havia cobrat vida i s’havia mogut, i és que els Peugeot són cotxes et et porten, com deia l’eslògan, fins a la fí del món.
Arribo a Bagnères de Luchon i encaro l’últim òs dur de la jornada, el Portilhon. Molt més curt que l’anterior però que sempre imposa la seva pròpia duresa, i és que si realment és dur, encara ho és més quan ja portes un bon grapat de quilòmetres!
Podeu veure el perfil del GPS aquí.
pedalsicamins 