Tag Archives: Passo di San Pellegrino

La Bestia Rossa al Passo San Pellegrino
juny 26 2015

San Pellegrino – Passo Valles – Passo Rolle

Sweet Dreams

I finalment arriba l’etapa final de ciclisme Stilo Giro. És l’última, sí, però s’ha de fer i el perfil pinta genial per posar en pràctica tot allò que s’ha après, tant de baixades com sobretot de pujades. Iniciem la marxa des de Caprile cap a Alleghe i Cencenighe Agordino, per anar a buscar el Passo di San Pellegrino, de 18 km. de llarg i 1.918 m. d’alçada. Avui és un d’aquells dies que un se sent especial, com si hagués passat pel taller de tunejat i portés un 50% més de potència sota el capó, perquè pujo tot el port a un ritme que encara ara em costa pensar que ho pugui repetir, però seguint una bona roda i amb una preparació física i psicològica com la d’aquesta setmana, al final tot és possible. I la bona roda em porta més de mig port amb tota l’energia per afrontar els tornante, pendents i atacs sense baixar la guàrdia, una espècie de crono-escalada que no acaba aquí.

Parada a dalt, fem fotos i girem cua per ón hem vingut, fins a trobar la desviació al Passo Valles, de 2.032 m. i uns 6 km de llarg, tot plegat no res, moral i amunt que queda un tros encara. Coronem aquest port i anem a per un altre, que és l’etapa final i s’ha de convertir en Reina, fem una baixada guapa per què sí, i iniciem el Passo Rolle, quasi sense descans per canviar de marxes. En un petit tram que suavitza aprofito per treure’m el paravent, que sobra completament, i cap amunt que el temps passa. Arribem al cim, de 1.970 m., amb un ritme que baixa lleugerament respecta de l’anterior port, però això es comença a notar. No contents amb tot això, fem una baixada espectacular i molt ràpida, de 10 km. de llarg fins arribar al poble de San Martino di Castrozza.

Allà valorem l’opció de seguir avall en direcció Agordo, queda un bon tros i després hi ha la carretera principal. Això vol dir trànsit, força trànsit, i aquesta carretera ja la vàrem fer ahir, pel que al final decidim tornar enrera per ón hem vingut. Això comença a semblar les etapes de “Les Muntanyes Russes” de la Costa Brava, però amb molt més desnivell. Tot mirant el que hem deixat enrera penso que això serà molt dur, una baixada molt ràpida vol dir una pujada molt lenta. Però de nou trobo la roda (rodes, de fet) apropiades, i remunto els 10 quilòmetres amb una facilitat inaudita, arribant a dalt amb forces suficients. Que content que estic, de mi mateix, però…

Arribat a aquest punt, no cal oblidar que queda remuntar el Passo Valles per l’altre costat després d’una baixada i el canvi a pujada sense quasi ni descans. Aquí la cosa ja canvia, al principi sembla que pugui aguantar un bon ritme, però de mica en mica vaig afluixant, el cap ja comença a estar a una altra banda i les cames no segueixen. Queden poc més de 3 quilòmetres, i ja definitivament m’ho agafo amb calma, uns quants tornante i finalment arribo al cim. Allà està tota la colla asseguts a la terrassa del restaurant, esperant els panini di crotto e formaggio, que saben a pura glòria. Ara ja només quedarà la baixada fins a Alleghe, tot avall per quasi 18 km., i la recompensa, per comptes de fer tota la carretera principal, entrem per un tram de carretera antiga, que passa per entremig d’uns nuclis urbans preciosos, típics a rabiar.

La feina ja és feta, la recompensa ja és recollida. Al final, seguint la pista dels Eurythmics i el seu “Sweet Dreams” (dolços somnis), que és el que han sigut aquests 6 dies, uns somnis fets realitat, les muntanyes de les Dolomites ja han estat conquerides.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.