Cròniques d’una jornada de ciclisme

Play that Funky Music

Avui, com va dir el filòsof, toca llevar-se ben d’hora ben d’hora per tenir temps per poder-ho fer tot, o quasi. Surto del càmping a les 8 del matí, i poso direcció Sta. Cristina d’Aro, Sant Miquel d’Aro i baixar cap a Llagostera.

La intenció inicial és anar cap  Sant Grau d’Ardenya i tornar per Sant Feliu de Guíxols, però m’equivoco de carretera (fa massa temps que no ho feia en aquest sentit) i agafo la carretera de Tossa de Mar. No era la intenció, i a les 10:30 havia quedat amb un amic a Palamós i em passaria de temps, no pot ser; faig mitja volta i pujo fins a Romanyà per baixar cap a Calonge i arribar a temps. Aquesta primera volta la completo amb un registre, segons el GPS, de 69’78 km en 2h 31min. a un promig de 27’7 km/h.

A partir d’aquí toca, i ja en companyia a un ritme més suau, per anar fins a Palafrugell,  pujar per la carretera de Tamariu fins al Far de Sant Sebastià, descans i avituallament, i tornar pel mateix camí i pujar fins a Calella per l’autovia, baixar per la carretera de darrera i fer una volta per Vall-Llobrega i retorn a Palamós.

I com que no en tenia prou, encara allargo la volta fins a Calonge, Sant Antoni de Calonge i retorn a Palamós, completant un registre de 53’63 km en 2h 09 min. a un promig de 24’9 km/h.

Al final una bona sortideta, que deixa molt bon sabor de boca de cara a diumenge sortir amb el grupet de Palamós.

Anar al perfil GPS.

De Palamós a Sant Pere Pescador

Això és terra de vents

Com deien els Sangtraït: Això és la terra, terra de vents. I si bé els Sangtraït és un d’aquells grups que van deixar petjada en la meva vida, l’Empordà ja fa molt de temps que també en forma part, i la sortida del passat 15 d’abril amb un grup d’amics i “bojos per la bici” em va portar fins al cor de la tramuntana. Una volta intensa, per bé que planera el primer terç, de Palamós cap a Llofriu, baixar cap a Pals, i d’allà la carretera fins a Torroella. D’allà, i amb el massís del Montgrí present, comencem a enllaçar petits pobles i nuclis urbans fins arribar a L’Escala, Sant Martí d’Empúries i ja des d’aquí recital de vent fins a Sant Pere Pescador, amb les ràfegues més fortes d’aquest element. De mica en mica ens allunyem d’aquesta planícia i al mateix temps del vent que ja amaïna fins deixar-nos arribant a Sant Miquel de Fluvià.

Aquí comença una nova etapa d’aquesta sortida, ón el ritme va pujant per moments, i la bellesa dels paisatges guanya punts, tot atravessant poblets típics de l’Empordanet fins arribar a Verges, terra d’un altre “tocat per la tramuntana” com és el Lluís Llach, un dels grans. Però queda encara allò que es pot considerar la pitjor part del camí. Després de 80 km intensos, entrem a La Bisbal, ón la terra es torna rígida en forma de ceràmica, per afrontar un port de muntanya que, si bé és curt (amb prou feines arriba als 4 km de pujada) parteix el grup en mil bocins -potser algun menys, que no érem tanta gent, tampoc-, el coll de La Ganga no és cap ganga pel costat de La Bisbal, però cap a Calonge dóna descans en forma de baixada. Ara s’agraeix deixar de pedalar, per fer les últimes apretades a baix al plà.

Una sortideta interessant, que deixa unes noves terres conquerides a llom de la bici, aquesta Bestia Rossa que tans moments de glòria acumula ja, en tan poc temps.

Anar al perfil GPS.

Palamós-Pals per les Muntanyes Russes

Tornant a les Muntanyes Russes

Ja hi tornem a ser, de nou per la Costa Brava pedalant a bon ritme, recuperant aquelles sortides emblemàtiques que tots i cadascún de nosaltres ens marquem, en algún moment, com a tals. Aquesta és una de les meves, i després de fer uns primers quilòmetres d’escalfament en un matí en principi poc engrescador per les previsions del temps, decideixo atacar allò que un dia vaig anomenar “les Muntanyes Russes”, un seguit de pujades i baixades amb rampes pronunciades al pujar-se en poca distància.

La primera paret és la pujada al Far de Sant Sebastià des de Llafranc, un ascens de poc més de 2 km que deixa petjada sobretot en els últims 500 m., que per sort ens regala unes vistes encantadores des de la terrassa del parador situat al capdemunt, al costat del far. Després vé el descens fins a Tamariu, una carretera virada que sense aturar-se ni un instant però sense grans pendents ens deixa a ran de mar, per oferir-nos tot seguit una pujada dura i una baixada intensa que ens deixa al peu del parador d’Aiguablava. D’allà novament toca pujar, ara fins a Begur, un altre petit gran espectacle per als ciclistes escaladors, i des d’allà dalt ja veurem la platja gran de Pals, el lloc ón temps enllà va tenir residència una emissora de ràdio de nom Radio Liberty, amb un conjunt de 13 monumentals antenes per enviar propaganda al famós “bloc comunista”, un solar que en l’actualitat es troba sense ús, i crec que és completament vallat per tenir encara alguna instal·lació.

Es baixa per l’urbanització de Sa Punta, fins arribar al terme de la Platja de Pals, que em va sorprendre per l’absoluta manca d’activitat, molts apartaments sense ocupar i grans càmpings completament tancats. Des d’aquí ja a ritme fort en direcció Palafrugell passant per Regencós, per acabar al lloc de sortida, Palamós.

Una bona dutxa i a dinar, recompensa merescuda després d’una ruta com aquesta, que si no l’heu fet mai i volteu per la zona, us la recomano, ja sigui en bici o en cotxe, i gaudiu de les cales que ens ofereix la Costa Brava, totes elles amb un encant particular.

Anar al perfil GPS.

De Girona a la Gola del Ter

La Ruta del Ter – part final

Després d’un parell de mesos llargs, de fet des de mitjans de maig, buscant un bon moment per fer el camí que ressegueix el riu Ter, finalment és en un cap de setmana llarg del mes d’agost quan es donen els condicionants apropiats per dur-ho a terme. Un dilluns festiu, bon temps i moltes ganes, per sortir el dissabte de bon matí des de Palamós amb la ruta fixada cap a Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols per agafar des d’allà el carrilet fins a Girona, punt previst per iniciar una fantàstica ruta fins a la Gola del Ter.

Però com tot allò que portes tan de temps planificant, hom està tan convençut d’haver-ho previst tot que al final sempre ens deixem quelcom. En el meu cas, després d’haver-me comprat un GPS quasi ex-profeso per fer aquesta ruta, i baixar-me el track per al dispositiu, és quan arribo a Girona i consulto les rutes guardades quan comprovo que no porto la ruta, i després de fer una volta per allà ón recordo que comença faig mitja volta per buscar una oficina de turisme que he vist al mig de la ciutat. M’informo i em dónen un mapa dels de tota la vida, per tal d’orientar-me. Però amb això no n’hi ha prou, ja que entre que s’ha de passar uns pocs quilòmetres al costat de la N-II fins a Sant Julià de Ramis, i que les indicacions estan posades en llocs poc visibles, fa que faci alguns metres extres.

Finalment agafo el bon camí, i poso la directa en els primers quilòmetres, per ón es passa aprop de l’autopista i pel mig de zones de poc interès. Ja a prop de Sobrànigues, es passa per un gual força ample que ens permet travessar el Ter per un punt amb força cabal. És a partir d’aquí ón l’excursió comença a guanyar interès. Després ja fem algun quilòmetre creuant poblets molt més “autèntics” per arribar a Foixà, un d’aquests llocs amb molt d’encant. En aquest punt ja es comença a fer un xic tard, però encara no és moment d’aturar-se. Segueixo endevant, però un cop més topo amb alguna indicació poc clarificadora i torno a desviar-me del recorregut original (perquè no hauré copiat la ruta al GPS…), però malgrat tot, tan sols haig de seguir les indicacions de carretera en direcció Torroella. Un tros més endevant recupero el curs del riu, i amb ell el de la ruta en qüestió, i ja no ho deixo fins arribar a Torroella de Montgrí per aturar-me a dinar a un Stop-Self, un self service ón es pot menjar força bé sense deixar-s’hi una pasta, i a més, donat que ja és força tard, permet fer-ho amb certa rapidesa.

Ja després de fer l’àpat poso rumb fins al final de la ruta, ja a la Gola del Ter, la seva desembocadura a la platja amb les Illes Medes com a testimonis al fons. Aquí ja conlourem la sortida oficial, però encara em queda tornar a Palamós, i ho faig igualment en bici, faltaria més, posant direcció cap a Pals pels camins que discorren entremig d’arrossars, molt nombrosos en aquesta zona. Ja a la vila medieval de Pals agafo el camí que porta fins a Torrent i d’allà fins a Palafrugell, agafem el camí ral fins a Torre Simona i directes fins a Palamós.

Al final, tot i no portar la ruta grabada, i per tant fer-ho fàcil, surt una molt bona excursió, amb una primera part molt més ràpida fins a Girona, i des d’allà fent un xic de navegació per tal de seguir la pista bona.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

També podeu veure el perfil del GPS aquí.

De Palamós a Pals per les muntanyes russes

Les “Muntanyes Russes”

Una de les sortides de major duresa que acostumo a fer cada any, amb constants pujades i baixades, és aquesta que un dia vaig batejar com “Les Muntanyes Russes”. I és que el perfil crec que es mereix aquest sobrenom.

El primer tram és planer des de Palamós a Palafrugell, i d’allà es puja per l’autovia fins a Calella de Palafrugell. Una pujada suau però constant que es pot fer a bon ritme. Es baixa fins a Llafranc, amb el seu petit port esportiu i la cala sempre plena de banyistes i barques de poc calatge. Des d’allà una pujada no molt llarga però força dura com és la que ens porta fins al Far de Sant Sebastià, passant en menys de 2 km des del nivell del mar fins a 160m al capdamunt, que sempre recompensa la duresa amb unes vistes cap al mar i vorejant la costa realment impagables. Des d’allà, si es vol, es pot resseguir a peu el GR92, que ens portaria fins a Tamariu, però no és el cas, ja que amb la bici de carretera no seria molt recomanable, tot i que vaig en la mateixa direcció. Des del far agafem la carretera que ens portarà, com deia, fins a Tamariu. Després de fer una bona pujada, baixem a buscar la carretera del parador d’Aiguablava, que el deixarem a la dreta, per pujar a Begur, un altre d’aquells llocs que, un cop hi arribes, no et defrauda mai amb les seves vistes. Des de Begur ens dirigirem a Pals per la urbanització de Sa Punta.

Ja des de Pals, i un cop finalitzat l’autèntic tram de les muntanyes russes, anirem a buscar la carretera en direcció Torroella de Montgrí, i ens desviarem per la carretera de Peratallada, per arribar a La Bisbal. Des d’allà agafarem la carretera que s’anomena “de la Ganga”, que coronem als 214m d’alçada, baixarem fins a Calonge, Sant Antoni de Calonge i finalment ens trobarem de retorn al punt d’inici: Palamós.

Com podreu comprovar pel perfil, és una sortida que sense acumular ports molt elevats, si que acumula una certa duresa per l’alternança entre pujades i baixades.

També podeu veure el perfil del GPS aquí.

De La Fosca a Cala Castell després de les plujes

Un cap de setmana de tres dies, com ha sigut aquest de la segona pàsqua, hauria de donar per moltes coses, i la veritat és que el dissabte si que es va poder aprofitar força, una bona sortida en bici fins acumular 80 quilòmetres no és com per a queixar-se. Però el diumenge ja no va ser tan bonic, tot i que vaig acabar fent una sortideta amb la BTT des de La Fosca fins a Cap Roig i baixar per Calella, Palafrugell i tornant per Ermedàs (podeu veure el perfil de la sortida AQUÍ), el dia era una mica grisot. Però no cal capficar-se massa, encara queda el dilluns que és festiu. Però quan arriba el dilluns es lleva poc positiu, ja havia plogut a la matinada, i cosa de les 10h torna a ploure amb més ganes. Una bona estona després sembla que vol parar, i com per art de màgia surt el sol, al principi una mica tímid, però amb ganes, i pels volts del migdia surto a caminar una mica, i amb la càmera en mà m’engresco a apuntar amb l’objectiu mentre les cames també s’apunten a la festa. L’ambient encara és força xafogós per l’aigua caiguda i la sobtada calor, però ofereix paisatges que semblen nous, malgrat que fa molt de temps que són allà.
Tot plegat un molt bon espectacle, amb el que us deleito a continuació amb una sessió de fotos.