Somnis entre boires
Poc abans de començar les vacances em vaig assabentar que al mes d’octubre hi havia programada una marxa cicloturista d’allò més interessant, com era estrenar el nou traçat de l’Eix Transversal, des de la població de Cervera fins a la vil·la termal de Caldes de Malavella. Podia ser una sortida d’aquelles que un s’hi apunta ràpidament, però tenint en compte que quedaven encara cap a 3 mesos, hi havia temps per meditar-ho i valorar les condicions de la carretera. Els qui la coneixeu, sabreu perfectament que no s’ha caracteritzat mai per ser especialment atractiva per al ciclista, per l’elevat trànsit i el disseny perillós que patia des del principi. Actualment està en procés de desdoblament, la qual cosa vol dir que, tècnicament, es convertirà en una autovia amb dos carrils per sentit, separats per blocs de formigó, i si hi heu passat recentment, sabreu com està l’asfaltat i el tortuós que pot arribar a ser fer els 150 km de punta a punta. Jo els vaig fer en cotxe baixant de la Vall d’Aran per anar a la Costa Brava i, creieu-me, no les tenia totes per fer-ho en bici. Tenia les meves reserves. Però a escasses 3 setmanes de l’aconteixement van fer la presentació per TV3 i allà em van convèncer. Bé, en aquell moment i perquè ja sabia que també venia un dels més grans ciclistes de la història, gran entre els grans. Quan t’agrada el ciclisme i, com a ciclista, has crescut veient com guanyava els “Tour” i els “Giro” la “locomotora de Villava”, si un dia tens l’oportunitat de pedalar al mateix lloc que el teu ídol, simplement decideixes “de facto” apuntar-t’hi.
Finalment arriba el gran dia, desplaçament en cotxe fins a Cervera i a 2/4 de 8 del matí del dissabte 6 d’octubre de 2012, puntualment, allà estic, enmig d’una gran quantitat d’aficionats al ciclisme de tot arreu esperant el gran moment. Primer es fa una sortida neutralitzada des del pavelló poliesportiu de Cervera, des d’ón es fa un petit parlament de l’organització, fins al punt ón comença la carretera, amb l’arc de sortida allà preparat per acollir al gran grup.
Tan bon punt ja hi és tothom, és dóna la sortida oficial i els primers quilòmetres transcorren tranquils i en grup, però de mica en mica aquest es va estirant, es comença a marcar ritme i tots plegats anem prenent la nostra posició més apropiada. Entre el primer i el segon avituallament, el de Fontfreda per esmorzar, ens trobem amb una intensa boira a partir de Manresa, però la veritat és que malgrat ser lleugerament “pixanera” no hi ha sensació de fred, i per si de cas, a base de pedal es fa passar.
Durant aquest primer tram de boira és quan se’m passa pel cap el títol d’aquesta cançó dels Sangtraït (si, és cert, no és el primer cop que batejo un dels meus articles amb cançons del grup ampurdanès), però no és un tema a l’atzar, sinó que resumeix perfectament el sentit, per mí, de la Marxa. El somni de pedalar al costat d’un mite com és l’Indurain enmig de les boires que ens acompanyen. I és en l’avituallament de Fontfreda quan veig per primer cop al gran “Miguelón”, però està massa ocupat i jo vaig amb el bocata a una mà, la beguda a l’altre i la bici pel mig, i espero tenir més sort abans de tornar cap a casa. Surto d’aquesta parada i engego amb ganes i molt bon ritme, i passat Vic camí del Coll de Revell (últim avituallament), torna a aparèixer la boira, però tampoc fa nosa, i segueixo marcant molt bon ritme. Avui em sento amb molta força i encaro totes les pujades amb ganes, sense aturador i decidit a arribar. Tot el camí l’he anat fent buscant “grupetes” que em permetéssin portar ritme alt, però a uns 20 kms de l’arribada em passa un autèntic tren d’alta velocitat, un grup d’uns 6 o 8 ciclistes als qui intento enganxar-me, però que decideixo que no cal, aquests van molt forts i vull arribar d’una peça.
Finalment es divisa en l’horitzó l’arc inflable que marca la fi de la marxa, i puc dir que he sigut partícep d’aquesta experiència única, i segurament irrepetible, un dels 500 participants, i a més, com a premi a la meva paciència, ara sí que puc saludar al meu ídol, autèntic, com és el MIguel Indurain i puc fer-me la foto al seu costat. Tot un plaer que puc guardar com un dels trofeus més preuats.
Després, ja cap a Caldes de Malavella per arribar al pavelló poliesportiu i dinar, recuperar forces i esperar l’autocar de tornada a Cervera, ón em retrobaré amb el cotxe i així poder tornar a casa per escriure aquestes línies que ara us acompanyen.
Podeu veure la galeria de fotos aquí.
Anar al perfil GPS.
pedalsicamins 