Tag Archives: Aspet

jul. 30 2013

Col des Ares i Col de Menté

O perquè hi ha d’haver espai a la improvisació

La d’avui és una d’aquelles sortides que hom prepara amb temps, buscant i descarregant informació d’internet, amb un track d’aquells que tallen la respiració per quilometratge i duresa, i que m’havien de portar fins a la regió francesa de Comminges. I surto del càmping decidit a assolir l’objectiu de gaudir d’una bona ruta de bici, per carreteres que segurament tindran un encant especial. Vaig amb pas ferm el primer tram, força controlat, fins a Saint Béat ón hauré d’estar atent per agafar la primera desviació per una carretera que encara no havia fet. Des del centre del poble girem a la dreta i passem vorejant les canteres que inunden la població, per desviar en direcció al Col des Ares. Poc a poc m’adono que aquesta és la carretera que ja vaig fer l’any passat, però en direcció oposada i seguint un grupet de ciclistes. Poc a poc vaig apreciant, i també fotografiant, la gran bellesa de la zona, sobretot quan arribem al mirador indicat com a “Table orientation Bastion des Frontignes”, amb una pedra amb data de 1924, que ens indica les diferents poblacions i muntanyes que podem veure, i hi ha un lloc que em cria especialment l’atenció: Superbagnères. Quan veig el seu nom grabat en el marbre i l’estampa al fons del paisatge no puc evitar pensar en el Santuari dels Àngels, a Girona, que són d’aquests llocs que pots arribar a veure quasi des de qualsevol punt.

Segueixo fins arribar al cim d’aquest primer coll, que no té gaire complicació la veritat, i baixo fins arribar a la cruïlla que vé del Col du Menté i ens dirigeix fins al poble de Sengouagnet i Aspet, que és el punt crític del dia. Quan arribo aquí ja fa una estona que el GPS no em mostra carreteres (és el que passa quan no portes la cartografia de la zona), i resseguint la ruta que havia descarregat ja em comença a enredar i em fa plantejar si continuar per una zona que desconec completament a cegues o, per altra banda, fer mitja volta per una zona que ja he fet abans, i a partir d’aquí buscar alternatives. I finalment opto per aquesta opció, i agafo la desviació cap al Col du Menté, ruta inversa a la que vaig fer l’any passat. Aquí, la veritat, és que ja jugo amb aventatge, ja que sé perfectament que la baixada que vaig fer llavors era de nivell, i pressuposo que costarà un món remuntar, i aplico la filosofía de buscar un temps màxim per arribar al cim partint del primer indicador de quilometratge i desnivell restants. Vaja, que preveus la situació menys optimista i la negativitzes lleugerament per anar sobre segur, sabent que dalt del port hi ha un restaurant ón aturar-te. I engego l’ascens a un bon ritme, i quan arribo a la zona de les “paelles i les terrasses”, típiques d’aquesta mena de ports ón guanyes altura de sobte i en poc tros, ja em sento completament reforçat i amb molts més ànims dels que em pensava quan fa un any vaig veure el desnivell des de la part superior, i em planto a dalt en menys temps i més energia del previst. Però no ens enganyem, ja és tard i quedar-se a dinar a dalt és una molt bona alternativa.

I en aquest moment de descans i distensió puc gaudir de la companyia d’uns ciclistes italians, anar xerrant d’històries sobre els diferents ports que volen fer i que conec. Una conversa d’aquelles que ómplen i enriqueixen a ambdues bandes.

Després, ja tan sols un gran descens que em portarà de nou a Saint Béat i, des d’allà entrar de nou a la Vall d’Aran per les poblacions de Fós i Pontaut, i fer el tram final a un ritme, novament, superior a l’esperat, i és que a aquestes altures el nivell d’entrenament es fa notar.

Al final, una sortida planificada que, tot de sobte s’enterboleix i et fa pensar en allò de: Què hi faig jo aquí?, però que et permet improvisar sobre un terreny conegut i gaudir a fons d’una molt bona jornada de ciclisme.

 

 

Podeu veure el perfil del GPS aquí.