Marmolada (Passo Fedaia) – Passo Pordoi

Las cosas de la vida

Avui el matí es presenta complicat, ja que ha estat plovent per la nit, i no para fins passades les 9 del matí. Ens ho agafem amb paciència, i quan la cosa sembla que es va arreglant, decidim sortir, cosa que es fa efectiva a dos quarts d’onze del matí, ja amb un sol radiant i la carretera pràcticament seca. Sortim en direcció Rocca Pietore per entrar per Serrai di Sottoguda previ pagament de 2 €, per visitar unes gorgues espectaculars, amb alguna cascada que, en el moment oportú, ha de ser un autèntic espectacle de la natura però que avui no baixa tan forta. El peatge però, paga la pena per gaudir-ne amb tranquilitat. Nosaltres seguim en direcció el Passo Fedaia, una pujada duríssima que amb la calor que fa i que he sortit més abrigat del que era necessari, fa que arribi a dalt un xic just de forces, és la duresa de la Marmolada, la muntanya més alta de les Dolomites.

Resseguim el Lago di Fedaia per la carretera principal, i fem el descens en direcció Canazei per pujar cap al Passo di Sella, i tota una ruta llarga, però jo intento retallar perquè avui no podia seguir al grup, i faig el Passo Pordoi. Algú ha parlat de retallar? Potser si, però no serà fàcil, perquè el punyetero puja com una mala cosa i, justet com anava, penso que hauria sigut millor tornar enrera per ón havia vingut, però ja he avançat massa com per acobardir-me. Acabo coronant el Pordoi passats dos quarts de tres de la tarda, i m’alegro de veure el monument a Fausto Coppi, i decideixo parar a dinar alguna cosa. Però com que els italians van a uns horaris diferents a nosaltres, tallo just per poder fer una pizza, que ja em va bé, no us penseu que em sap greu.

Just acabo de dinar, i veig per la finestra com comença a ploure, que ja em teniu cames ajudeu-me a posar-me l’impermeable, el casc i els guants d’hivern, i en direcció a Arabba. Abans, però, sort he tingut del mapa que ens han donat a baix amb l’entrada al pas de Serrai di Sottoguda, que m’ha permès orientar-me i saber cap a ón habia d’anar. Engego la baixada amb un granís, que a mida que baixo metres es torna en pluja insistent amb algún llamp a l’horitzó. Ara penso que potser no anava tan abrigat, o com a mínim, no em sobra res del que portava, i per sort tampoc em falta, només els pneumàtics de pluja, però això no és la F1.

El descens, malgrat tot, es fa ràpid passats els primers quilòmetres i els refotuts “tornante”, enllaçant rectes amb curves suaus, per anar a sortir finalment molt a prop de Rocca Pietore, punt inicial de la pujada.

Tot baixant em vé al cap aquella cançó de l’Eros Ramazzoti, Cosas de la vida, molt oportú tot plegat, un autor italià amb un títol que defineix perfectament el que ha sigut la jornada.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.

Anuncis
El Mortirolo i el monument al Pantani

Passo dello Stelvio – Mortirolo

Sky is the limit remix

La jornada anterior va ser brutal, el primer cop que pedalava per Itàlia, i ho feia pujant el Gavia i l’Stelvio. Com es pot començar amb més força? És difícil assegurar, però la segona jornada no està gens malament. Tècnicament es pot considerar com l’Etapa Reina, perquè sortint des de l’hotel a Sluderno, anem a pas ferm cap a Pratto allo Stelvio per pujar el Passo dello Stelvio pel costat que el vam baixar ahir, d’uns 20 km. Traduït a un idioma que sigui entenedor, vol dir que pujarem els 48 “tornante” que de fet equival a escalar la muntanya pel costat més dret. Revolts que es succeeïxen a un ritme frenètic, per bé que no a una velocitat gaire accelerada perquè les rampes són considerables. Quan els indicadors de la carretera marquen “24 tornante” decideixo parar i contemplar aquella creació quasi dantesca de l’ésser humà, una autèntica escala que remunta tota la roca de la muntanya. Una vista absolutament espectacular i al mateix temps destructora de moral, despés dels 24 anteriors, que un ja arriba amb les forces un xic justes. Aprofito per menjar una barreta i hidratar-me amb calma, que avui la calor fa acte de presència, i intentar carregar-me de moral per seguir endevant.

Al final, aquesta acaba sent la part més divertida de la pujada, ja que si pots augmentar una mica el ritme, les 24 curves van passant a un nombre inferior, i passes de les vint-i-pico a les desenes, i d’allà a només les unitats, fins que corones el port, i pots dir amb alegria (i poc alè) que has fet l’Stelvio pels dos costats. Increïble!!!

Comencem el descens cap a Bormio, una baixada espectacular a un ritme frenètic, s’ha d’anar amb molta cura, perquè de seguida la bici s’accelera fins a ritmes d’autèntic cotxe esportiu, unes sensacions indescriptibles, i amb mitja hora escassa fem els 24 km de descens, amb una parada al centre per fer un entrepà, o panini com en diuen ells, i seguir en direcció a Mazza cap a un dels objectius més temibles: el Mortirolo.

En el món del ciclisme hi ha molts “Mortirolo”, llocs que cadascú coneix en la seva geografia, i que els defineix així perquè són molt durs de fer, un gran desnivell en poc tros. Però no ens enganyem, la majoria segur que ni s’aproximen al seu primogènit. L’original, el que es troba a la zona alpina italiana, és dur, dur de debò. Amb 12 km de llarg, té rampes superiors al 18 % i el ritme quasi no es pot considerar ni velocitat. Per sort, em trobo amb una font a mig camí que em permet recuperar forces i prendre’m un gel, però les forces duren ben poc, fins arribar al monument al Marco Pantani. Segueixo amb l’ascens als núvols, trobant-me amb una “dolça sorpresa”, com són els últims 3 km, que ja suavitzen una mica i permeten agafar millor ritme. De fet quasi sembla que sigui pla. Després, la baixada fins a Tovo di Sant’Agata es fa a molt bon ritme, i un pensa que ja està recuperat.

Al final, quan tornem a Ponte di Legno, lloc de sortida d’ahir, aquests falsos plans que queden s’acaben fent eterns, i encara ens quedarà un trasllat en cotxe fins a Caprile, a unes 3 hores en cotxe. Realment tota una pallissa la d’avui, que converteixen en l’etapa d’avui en un autèntic remix de la d’ahir.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.

Passo Gavia

Passo di Gavia i Passo dello Stelvio

Sky is the limit

La d’avui és una d’aquelles grans etapes, que tard o d’hora tot amant al ciclisme ha de fer.

Sortim de Ponte di Legno i fem unes voltes en plan turista pel poble, que bé s’ho mereix, i comencem a pujar el primer dels ports del dia. Encarem la carretera del Passo Tonale per enfilar amb pas ferm el Passo di Gavia, un autèntic espectacle de 2.652 m. d’alçada que amb un 7’8 % de desnivell promig pot no semblar molt dur, però té una bona feina, amb algunes rampes que demanen el tot per el tot. Un cop arribem al cim, toca abrigar-se que a aquestes altures i amb un temps no molt clar, la baixada fins a Bormio es presenta fresqueta, a la vegada que resulta espectacular com de ràpid es pot arribar a baixar.

Des d’aquí engeguem l’ascens a un dels ports més mítics, alts i segurament també dels més transitats de tot Europa, el Passo dello Stelvio, de 2.758 m., que després de 20 quilòmetres durs i exigents, els últims 4 comença a caure un lleuger granís, un plujim fí però constant que curiosament no acaba d’estorbar en excés i permet recuperar energia conforme ens acostem al cim, fent una “volata” a la rampa final. Però la genialitat d’aquest port no s’acaba aquí, no us ho penseu pas. Quan encarem la baixada cap a Pratto allo Stelvio, amb aquesta pluja fina que va caient, ens trobem amb una sorpresa coneguda, les famoses “48 tornante”, amb un primer tram absolutament impressionant amb rampes duríssimes en baixada seguides de les famoses forquilles o paelles, curves de 180º que requereixen tota l’atenció per no errar gens en la traçada, ja que en el sentit contrari no paren de pujar cotxes, motos i ciclistes. Una autèntica autopista en una carretera de poc més de 5 metres d’amplada. Al final, i després de veure el que un deixa enrera passats els primers “tornante”, la baixada es fa la mar de bé, amb uns quilòmetres finals ja amb llargues rectes i molt més tranquil.

Seguim fins arribar a Sluderno, a la regió del Südtirol, un petit poble amb molt d’encant i amb una temperatura enormement superior a la de tan sols fa una mitja hora.

Al final ha estat una jornada espectacular, que després de pujar dos autèntics col·losos m’he sentit fantàsticament bé, i en que la cançó dels Fleetwood Mac “Sky is the limit” s’adapta genial al perfil de l’etapa, que al final tanco amb més de 4.100 m. de desnivell acumulat.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.

Camí de les Dolomites

Ja som aquí, ja hem arribat

Corria el mes de maig quan, un bon amic del club ciclista em va fer una proposta que no podia rebutjar. Em comenta que estan organitzant un viatge a Itàlia, per anar a pedalar alguns dels ports més mítics del Giro, una setmana a la zona dels Alps i de les Dolomites, per viure punts tan emblemàtics com el Passo dello Sttelvio, Mortirolo, Passo Fedaia (Marmolada), i un bon grapat més. Naturalment, com a bon ciclista, li dic que sí sense ni pensar-m’ho, és una oportunitat única per fer quelcom que, de fet, ja feia temps que tenia ganes de fer.

Sortim des de l’aeroport de Barcelona-El Prat el dissabte 20 de juny, i en menys de 2 hores ja hem aterrat a Milano-Malpensa. Un viatge tranquil, amb bon temps que permet veure amb total definició la Costa Brava, fins a la varietat de tons marronosos de les terres de cultiu, ja en territori italià. Des de Milà sortim amb el cotxe de lloguer camí d’un lloc que sembla molt distant, després de fer prop de 3 hores de cotxe, arribem a Ponte di Legno, punt d’inici d’aquesta aventura ciclista sense precedents, just a temps per sopar, descarregar tot el material i descansar per afrontar la jornada de demà.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Panoràmica de Pals al Montgrí

Pals i el Quermany Gros

Llocs coneguts, llocs nous

A l’encant del poble de Pals ja li he dedicat amb anterioritat algún reportatge, però com que és un d’aquells llocs que hi vaig ja per tradició, sovint m’oblido que hi ha més punts d’interés dels que ja conec.

Avui vaig amb la intenció de passar una estona a la platja i quedar-me a dinar per allà, i escullo el Restaurant El Vaixell, abans un self-service reconvertit des de fa un parell d’anys en restaurant especialitzat en peix, conservant tot l’encant que ja tenia amb anterioritat com és estar sota una pineda. Després busco un espai ón gaudir de tranquil·litat i descansar abans de tornar a agafar la bici, el lloc és el conegut com La Torre Mora, un d’aquests llocs que m’hi he parat tantes vegades, però decideixo fer una volta i algunes fotos a la construcció de la torre de defensa i vestigis de cases que hi ha al seu voltant. I a partir d’aquí ja comença una sessió d’exploració pura.

Vaig en direcció a la platja i giro a l’esquerra, per una pista que em porta fins a una casa rural amb una curiosa i típica cabina de telèfons anglesa plantada a la porta d’entrada. Segueixo un camí que porta fins a un mas en runes, ara sembla en procés de reconstrucció. Des d’allà agafo un seguit de camins que em porten fins Els Masos de Pals, i aquí ja començo l’aventura de descobrir. En una de les rotondes que hi ha m’endinso per un camí que veig indicacions de rutes, i segueixo la pista del GR-92 i el PR-C 108 que em portaran per les Mines de’n Bofill i des d’aquí pujar fins al Quermany Gros. Aquesta pujada es va tornant quasi des del mateix inici en força traïdora, i és que pel fet d’estar a la costa no ens ha de portar a error pensar que no hi ha pujades dures. Aquí tenim un perfecte exemple d’aquest greu error, la pujada es fa per una pista amb terra força tova i plena de pedres per tot arreu, tot un contrast, que dificulten molt la pujada però l’objectiu bé es mereix un bon esforç, i quan finalment arribem al cim del Quermany Gros la vista en un dia esplèndid com el d’avui ens recompensa tot l’esforç realitzat. Per una banda tenim les fantàstiques Illes Medes enmig de l’inmensitat del mar blau, resseguint la línia de les muntanyes veiem el massís del Montgrí, amb la seva figura tant característica amb el castell al cim, i ja més a l’esquerra podem apreciar el poble de Pals amb la seva torre de les hores lluïnt figura.

Després de descansar una estona i recrear-se amb la vista excepcional, toca la baixada, i no és que per baixada vulgui dir tranquil·litat precisament. Si us agrada el descens tècnic i sense compassió la vostra és baixar seguint les indicacions del PR-C 108 en direcció Pals, molt més dur que l’altre vessant per ón he pujat; sinó més val que us ho agafeu amb calma i feu com vaig fer jo mateix, quan les coses es posaven molt lletges es baixa de la bici i caminant es fa més segur. Finalment enllaçem amb una carretera asfaltada que ens porta de nou a Els Masos de Pals i d’allà fins a Pals ja és “pa menjat (pan comido)”, i en aquest punt ja me’n torno cap a Palafrugell pel mateix camí que havia vingut, el que faig sempre, i que ens porta fins a la depuradora de Torrent, creuar la carretera i agafar un camí molt tranquil que passa per entre una pineda i un bon grapat de masos fins a sortir al polígon industrial als afores de Palafrugell, i d’allà cap a Torre Simona i Palamós per la Ruta del Tren Petit.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.

Cap Roig i Cala el Crit

Sortida senzilla i efectiva

El ciclisme, ja sigui de carretera o muntanya, té un component que el fa diferent a la resta d’esports. Hi ha dies que un surt amb ganes de fer molts quilòmetres, sovint després d’unes quantes sessions d’entrenament a fons, i no sempre s’acaba fent tanta distància com es desitjava i no amb les millors sensacions que un s’espera.

Però en canvi hi ha dies en que surts perquè fa dies que no fas bici, i necessites rodatge, però no engegues amb gaires ganes, i aquest és un d’aquells dies. Començo tard i amb més ganes d’arribar a la platja i estirar-me que no pas anar a suar pujant marges, però a la platja (La Fosca, a Palamós) encara hi ha massa gent i poc espai per posar la tovallola, i decideixo seguir un tros cap endevant direcció Castell, però no hi arribo ja que a mig camí decideixo desviar per un d’aquells camins que s’hi passa sovint pel devant però saps que no et durà gaire lluny, i l’obvies però penses: un dia d’aquests l’haig de fer. I aquest és el dia. I el camí porta cap a d’altres a dreta i esquerra, vaig agafant desviacions fins que vaig a parar a la ruta del Tren Petit. Des d’allà pujo pel càmping Benelux cap a la Platja de Castell i enfilo el camí de Cap Roig agafant a l’esquerra un camí que puja directe i que feia temps que no agafava. És bàsicament un camí per fer a peu, ja que té punts en que és força estret i difícil per fer en BTT, però tot depèn del nivell que tingueu. Passa pel costat d’una petita casa al mig del bosc, i segueix amunt per una pista estreta i plena de roques i arrels d’arbres, aquest és el tram més complicat. Alguns trams decideixo fer-los a peu, fins arribar al cim i tenir una vista privilegiada sobre les Illes Formigues, petites allà a l’horitzó. Segueixo ja fins a la pista principal de Cap Roig i agafo el camí que baixa cap a Cala El Crit, un autèntic espectacle de baixada que ens porta a peu del tram d’escales per baixar ja fins a la cala, deixant-nos una vista espectacular sobre, de nou, les Illes Formigues i una de les moltes roques foradades que hi ha a la Costa Brava.

Després d’una breu sessió de fotos del paisatge, remunto el camí amb el plat petit i ritme constant, que la baixada intensa ara es torna en una pujada espectacular.

Ja de nou al camí de Castell a Cap Roig, baixo en direcció La Fosca per plantar la tovallola a la platja i assaborir un bany ben merescut. Tot plegat poc més de 20 quilòmetres, però molt més distretes i divertides que moltes de les sortides llargues tipus “d’aquí a allà” que faig amb la de carretera. I és que la bici de muntanya té aquestes coses.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.