Enllaç Bonaigua-La Seu d’Urgell

1a Part: Llavorsí

En quant a les motivacions que un pot tenir per fer una sortida en bici o una altra, hi podem trobar diferents possibilitats, com per exemple visitar un lloc interessant ón no hi hem estat mai, superar-nos en aquella pujada que un dia se’ns va resistir o, en el meu cas, fins i tot la d’enllaçar diferents “tracks” del GPS per, tan bon punt els tingui pujats al Wikiloc es vegi tot com una sola ruta. Vaja, allò que avui es pot batejar com “una frikada”. I dins d’aquesta categoría de frikades, per una banda tinc la sortida La Garriga-Andorra que passa per la Seu d’Urgell, i per l’altra tinc la que vaig fer l’any passat de la Bonaigua per les dues cares, que em va portar fins a Esterri d’Àneu, i això em deixa un recorregut un xic llarg fins a Sort i d’allà un port que tinc pendent de fa força temps: El Cantó. Si no l’heu fet mai, ja us avanço que són més de 40 kms de port entre les dues cares (jo l’he fet només en cotxe, no us penseu, i se m’ha fet etern), i això només en un sentit, més uns 6 o 8 quilòmetres fins a La Seu. I això fa un total de molts quilòmetres per fer-los tots d’una sola tirada si a més volem superar la Bonaigua…

Per tant, decideixo partir l’experiment en diferents etapes que caldrà cobrir, i la primera la faig pujant en cotxe fins al cim de la Bonaigua, i des  d’aquest punt iniciar el descens cap a Esterri d’Àneu i seguir endevant tant de tros com pugui, però és per la tarda després d’un matí de fer el mandra, amb sol, calor i sessió d’hamaca inclosa; i això vol dir que no disposo de moltes hores, motiu pel que em marco uns temps màxims per anar i poder tornar encara amb llum de dia. I amb aquestes començo el descens, intentant guanyar tant de temps com pugui, però fa un xic de vent i em frena lleugerament, i a les 18:15 és el màxim que em fixo per anar, just abans de tornar. Arribo a Llavorsí amb 10 minuts de marge a favor, i penso que és un bon moment per fer una parada a menjar i beure una mica, abans d’iniciar la tornada. Però aquesta ja és tota de pujada i crec que aniré un xic tard, apreto intentant guardar per la pujada forta que és la Bonaigua (l’any passat aquest costat em va costar bastant), marcant-me de nou un temps màxim per arribar a dalt.

Però la veritat és que els quilòmetres que porto al damunt aquest any decideixen fer acte de presència en forma de potència i resistència, per comptes de fer-ho en forma de cansament, i engego una pujada a molt bon ritme que, arribat al terç final amb les típiques terrasses i paelles que tant haureu llegit en aquest blog, no fan més que incrementar el meu ritme, i em quedo increïblement satisfet quan conquereixo el cim amb més de 70 quilòmetres a les cames a un ritme total, i amb força temps guanyat respecte del previst. Tot just són 1/4 de nou de la tarda-vespre, i la llum és perfecte per fer bones fotos d’aquesta part de muntanya, plena de prats verds brillants gràcies a les plujes, i amb algunes clapes de neu encara a la vista.

Una sortida total, però que malgrat tanta alegria, encara deixa bona part del recorregut desitjat en posició de “Stand By”, que no tinc clar que pugui completar aquest any, ja que tinc encara moltes sortides voltant pel cap.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

Canejan i Sant Joan de Toran

Resseguint la Vall del Toran

És dilluns, i ja se sap que els dilluns sempre són un xic més mandrosos que la resta dels dies de la setmana. Fins i tot estan de vacances, queda quelcom en el subconscient, o potser és perquè ja porto una bona sessió de bici, i un matí de tant en tant toca descansar. Sigui com sigui, avui era un d’aquests matins, però per la tarda a un li vénen les ganes d’agafar la bici i sortir a fer quilòmetres, però no hi ha tant de marge horari com a primeres hores, i per tant cal plantejar l’excursió d’una altra manera. I decideixo anar a fer una volta per la Vall del Toran, que és un riu de tants que hi ha per la Vall d’Aran, que li configura una personalitat pròpia a la zona per ón discorre. I surto en direcció Bossòst fins a Pontaut, i allà agafo la desviació a la dreta cap a Canejan, que serà el primer poble que visiti, un d’aquests pobles increïbles penjats al marge de la muntanya, i que ja fa dos anys vaig visitar amb la BTT, per fer el descens quasi en vertical pel camí reial [link a l’article del 2011] . Un cop arribem a Canejan, no tenim altre opció, si anem amb la bici de carretera com és el cas, que fer mitja volta i tornar per ón hem vingut. Però llavors tenim la desviació cap a Sant Joan de Toran, que ja en aquella ocasió vaig visitar primer, però avui serà la segona opció. Un altre de tants pobles típics de la Vall, que semblen encallats en el s. XIX o primers del XX, però amb alguna antena de TV que et fa despertar del somni.

Al final, per anar fent el mandra durant una bona estona, queda una bona sortideta de poc més de 50 kms., voltant per uns paratges quasi verges, ón la natura es confon amb la tradició humana més ancestral. Traduït, vol dir una autèntica passada de sortida!

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

La Bonaigua 2013

Que les segones parts no eren bones?

Si l’altre dia comentava que una de les sortides habituals era la de pujar la Bonaigua, com a mínim un parell de vegades, aquest any igual em quedo curt. De moment, en acabar la primera setmana, i després d’una nit de llamps i trons i força pluja, el matí ja no em llevo gaire predisposat a fer bici, i entre que miro el cel i em plantejo alternatives passa una bona estona. Em vesteixo de curt o de llarg? Plourà aquí i allà no? Millor fer una ruta curta o faig una de les llarges que tinc pendents? I és clar, al final es fa tard i ni sortides curtes, ni plou, ni res de res. I amb això ja cremem tot el matí sense fer ni brot, bé si, les vacances ja són en certa manera per això, però…

Vaja, que em poso a dinar i en acabat, ja posats, faig una bona migdiada escoltant música tranquila, fins que obro un moment els ulls i penso: I si em poso alguna música que em motivi, i em poso en marxa? Caram, què he anat a dir, ara. Busco per entre les llistes de cançons i, és clar, un dels meus preferits apareix per allà. Li dono al nom de Sangtraït i em poso més en marxa que un motor de F1 un dia de cursa. Molt bé, ara ja estic motivat, però encara queda pendent què fer amb tant de ritme, i decideixo que estaria bé pujar la Bonaigua en un temps de, més o menys, 1h 35 min des del càmping, i si la memòria no em falla, seria baixar en 4 minuts el temps del dimarts.

Vinga, som-hi! Engego amb energia fins a Viella, i començo a pujar i a pujar fins a Salardú, a un ritme força intens, em sento bé, i llavors encara queda arribar fins a Baquèira, aquí ja el cap comença a visualitzar l’enorme recte que vé a continuació, infinita quasi, i aquí hi ha un moment en el que penso en fer mitja volta i deixar-ho per un altre dia, però ja arriben els revolts i les paelles, per guanyar alçada amb rapidesa, i em torno a connectar amb el repte. Ja falta menys i començo a veure que hi arribaré, i potser ho faci pròxim a l’objectiu que m’havia marcat. I el tram final em sento tant recuperat que arribo al capdemunt, just al cartell del port amb l’alçada, amb un temps certament increïble de tan sols 1h 31 min 41 seg (lectura del GPS).

Quina passada! I pensar que estava a punt de fer mitja volta…

Ara toca uns moments per recuperar-se de l’esforç i gaudir del moment, i a punt per començar la baixada, espera, què és aquest soroll? Algún motero fent curves a sac, penso, però no. Acaba de passar un McLaren P1, i vosaltres, ciclistes us preguntareu: què carai és això? doncs abans no pugui respondre es repeteix el fenòmen, i torna a passar un altre bitxo d’aquests, que si no m’equivoco estarà sobre el milió d’euros i que possiblement en aquests moments encara no hagi sortit ni al mercat. Brutal! Segurament de fàbrica que feien proves, però per sort meva, a aquest segon li he pogut fer una foto.

Vaja, que per fer el mandra tot el matí, la tarda ha sigut molt profitosa.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

Port de Bales

Un autèntic Hors Categorie

Per aquest any havia programat unes quantes sortides noves, com la de Peyragudes (tot i que una gran part ja era coneguda), però aquesta d’avui no en tenia res de programat. Precissament l’altre dia començan el Peyresourde em vaig aturar en una cruïlla per fer una foto a un cotxe que semblava abandonat, i això em va fer adonar del cartell que indicava el Port de Balès, i el nom em va sonar interessant, motiu pel que em vaig informar fins a saber quina ruta traçar.

I tant bon punt el temps acompanyava prou i les ganes de llevar-se d’hora també, em vaig posar en ruta per la N-230 en direcció França, fins arribar a Marignac per agafar la direcció de Cazarilh, Seridan [confirmar que el nom sigui correcte] i Mauléon-Barousse ón comença aquesta vessant del port. Però com que els grans objectius no queden lliures de problemes, és en aquest punt ón em topo amb un cartell que diu que el port està tancat per obres de manteniment. Llàstima, penso, amb la tirada de quilòmetres que m’he fet per arribar aquí, i em trobo això! Però la veritat és que com que no sóc l’únic ciclista del lloc, veig que d’altres segueixen endevant i em dic: Si he arribat fins aquí, perquè no seguir?

I si, començo a pujar, passant per uns paratges extraordinaris amb una vegetació espectacular i molt generosa i petits rius que baixen dels cims de les muntanyes tot vorejant la carretera (o potser és al revés…), però de moment ni rastre d’obres enlloc, i això m’anima a seguir. I finalment, sobre els 15 o 16 quilòmetres d’ascens d’un total de 21 [confirmar això també, per més exactitud] em trobo amb el punt fatídic d’obres. Com diria aquell personatge de còmic: Llamp de llamp! Però no cal espantar-se, que amb prou feines arriben als 50 metres que l’asfalt està absent, i si s’agafa amb cura de no clavar la roda sobre cap pedreta es pot passar sense problema, i segueixo l’ascens ja decidit a fer-ho com els grans campions, com si l’esforç físic ja no anés amb mí. I de sobte em trobo amb aquell paisatge tant imponent d’una muntanya amb una vegetació rasa i que deixa veure els últims 3 quilòmetres com es cargolen per entre el cim, sense amagar la duresa que queda per superar. Però ja n’hem superades moltes de coses negatives com per espantar-se, i arribo dret damunt la bici, amb aquell ball característic del ciclista conquerint els cims del món.

Un nou port ha caigut a l’àlbum de fotos dels cims més importants, un autèntic Hors Categorie del Tour que, malgrat la duresa de pujar, quan encares la baixada per l’altre vessant t’adones que potser la pendent per aquest altre costat deu ser més dur de superar encara que per ón ho has fet, i penses que hi has de tornar, perquè encara queden moltes coses per fer.

Ja un cop arribo a la cruïlla ón l’altre dia em vaig aturar, amb la carretera del Peyresourde, veig que aquell cotxe abandonat de cop i volta havia cobrat vida i s’havia mogut, i és que els Peugeot són cotxes et et porten, com deia l’eslògan, fins a la fí del món.

Arribo a Bagnères de Luchon i encaro l’últim òs dur de la jornada, el Portilhon. Molt més curt que l’anterior però que sempre imposa la seva pròpia duresa, i és que si realment és dur, encara ho és més quan ja portes un bon grapat de quilòmetres!

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

Visitant el Sauth deth Pish

Sempre impressionant

Una visita quasi obligada a la Vall d’Aran, encara que ja l’hagis visitat, és el Sauth deth Pish, un saltant d’aigua sempre impressionant i més després de tota la neu i la pluja d’aquesta temporada. S’hi accedeix des de la N-230 per la rotonda d’Arròs, ón trobem una pista estreta i asfaltada en direcció Varradòs. Al llarg de la pujada, si es fa en cotxe, hi ha diversos llocs ón ens podrem aturar per gaudir del paisatge i fer alguna foto, i no cal dir que si ho fem en bici, les ocasions per aturar-se no ens faltaran, ja que la pujada és, novament, d’aquelles que deixen empremta.

I en una d’aquestes aturades que vaig fer, em va sorprendre descobrir que, a poc més de 1400 m d’alçada, encara queda neu bruta de terra de la muntanya, possiblement d’alguna esllevissada, que s’ha mantingut a la temperatura prou baixa com per aguantar i anar desglaçant de mica en mica.

Finalment afrontem els últims quilòmetres ja en pla i lleuger descens per arribar a l’enorme extensió de prats i la gran quantitat d’aigua precipitant-se muntanya avall. Una vista, i una sonoritat, que bé mereixen tot l’esforç realitzat i una pausa per gaudir-ne.

Ja de tornada, tot i que la baixada és intensa i cal estar atent a la carretera, encara queda algun moment per dedicar a l’art de la fotografia, que aquelles vistes que abans ens quedaven d’esquena, ara les tenim de cara i ens adonem de com n’és de gran la natura i que poca cosa que podem arribar a ser els demés, per molta tecnología d’última generació que portem amb nosaltres. Un espectacle absolutament impagable.

Abans d’arribar de nou a la cruïlla amb la N-230, torço a l’esquerra per la desviació cap a Arròs i baixar cap a Aubert. D’allà segueixo per la carretera que puja fins al Plan de Batalher per anar a sortir a Es Bòrdes i retorn al càmping.

Una sortida curta però, naturalment, molt interessant.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

Vilamós-Bossòst

Superant temes pendents

El primer any que vaig estar a la Vall d’Aran, tot seguint el Tour de France, en començar la segona setmana vaig fer un camí que sobre el mapa s’havia de poder fer amb la bici de carretera, i que de fet, bàsicament era possible. Però, i com que sempre hi ha d’haver un “però”, hi havia un petit tram que no estava asfaltat i en aquella ocasió vaig punxar [link a l’article en qüestió] , ara tot hauria de ser diferent. Portava càmera de recanvi i les rodes amb bona pressió, malgrat tot, calia anar amb molta cura de no caure en l’error.

Just en el punt més alt, i passant per la zona en pitjors condicions, hi trobem el “Guardader d’Arres”, un mirador amagat i sense senyalitzar, però que es deixa veure per les escales d’obra que queden a l’esquerra. Paro i aprofito per fer unes fotos, amb el fantàstic Portilhon de fons i de passada recuperar forces, que la pujada és d’aquelles que es fan notar. Ja a partir d’aquest moment, el camí és bàsicament en baixada, però s’ha de frenar amb suavitat i freqüència, que hi ha unes quantes “paelles” abans no arribem a Bossòst. Supero la prova contra el meu passat amb un èxit total, i de tornada passo per Es Bòrdes i encaro la pista de l’Artiga de Lin. Després de les intenses nevades del mes de maig i les fortes plujes de mitjans de juny, el curs del riu Garona va tenir força repercussió a nivell mediàtic, no cal dir-ho, però el curs del riu Joeu tampoc n’ha quedat excempte de les conseqüències, i ha deixat bona mostra de la seva força, motiu pel qual la carretera fins a l’Artiga de Lin està tancada, i el primer tram 3 quilòmetres des d’Es Bòrdes en alguns trams està força malmès i cal anar amb molta cura una vegada més. Desvio a l’esquerra per pujar per Plan de Batalher fins a la Bassa d’Oles, per allargar la sortida i contemplar un paratge espectacular.

De baixada, faig el trencant cap a Gausac i sortir a Viella, i encarar el camí fins al càmping.

Una sortida força intensa, ón s’acumula un bon desnivell d’una gran duresa.

Per la tarda, i donat que el quilometratge final tampoc era per llençar coets, decideixo tornar a la lluita i pujo directe cap a l’accés del túnel de Viella. Quan estic a tocar m’aturo per fer la foto del lloc i faig mitja volta, i a gaudir del descens.

Una bona jornada, amb una primera part al matí gaudint d’unes vistes increïbles, com només la Vall ens pot oferir.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

Estació de Peyragudes

Un nou port conquerit

El 2010 ja vaig pujar al Peyresourde [link a article], tot seguint l’edició del Tour d’aquell any, però així com em va quedar pendent Superbagnères, que ja la vaig pujar l’any passat i que aquest any la carretera es troba tallada per unes esllevissades, també havia deixat pendent l’estació d’esquí de Peyragudes. I més després de veure arribar el francès Thomas Voeckler com una moto en l’edició, crec, del 2011 del Tour.

I la primera sortida important als Pirineus francesos per aquest 2013 ha sigut aquesta, però com que s’hi pot arribar per dues vessants, prefereixo fer-la per la vessant “Agudes” per comptes de completar el Peyresourde, que ja coneixia. I la pujada es pot traduïr, bàsicament, en interessant i menys dura de l’esperada després de fer primer el Porthillon per passar de la Vall d’Aran a Bagnères de Luchon. Des d’allà s’han de seguir les indicacions de l’esmentat Peyresourde, i als 4 kms, més o menys, em trobo amb una desviació no esperada i que m’apunto per fer més endevant: el Port de Balès. Passats uns altres 2 kms hi ha la desviació a l’esquerra per pujar a l’estació d’esquí per la “versant Agudes” [consultar aquestes dades amb el GPS, pendent de pujar] i des d’aquest punt ja la carretera es va cargolant per arribar al punt final.

Ja de tornada, aprofito per dinar a Bagnères de Luchon abans de seguir amb la volta fins a Marignac i Saint Béat, per tornar a entrar a la Vall per Les.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

Come and Go Bonaigua

Un dels grans, per começar

Un any més decideixo fer les vacances a l’estimada zona de la Vall d’Aran, malgrat els fets del passat mes de juny, amb les inundacions tant espectaculars que va patir la zona. Però la vall, en termes generals, està plenament operativa, encara que les màquines segueixen treballant per arreglar els desperfectes en el curs del riu Garona, incloent’hi la llera del riu i les carreteres que es van veure afectades directament.

Però no cal espantar-se, que es pot anar per tot arreu sense problemes, i surto del càmping en direcció Viella per començar l’ascens al port de la Bonaigua, que serà el primer de l’estada. però només amb la Boanigua no n’hi ha prou, i de baixada, quan arribo a Baquèira em desvio a la dreta per pujar a Pla de Beret, una carretera plena de curves i amb uns quants túnels per salvar les esllevissades de la muntanya, que li dónen als 8 km d’ascens un caràcter autènticament d’alta muntanya, malgrat no arribar als 1900 m.

Des d’allà dalt es poden apreciar un munt de cims que encara conserven neu, i que li confereixen a la vista un espectacle inigualable a aquestes alçades d’any, però això té la seva contrapartida, i és que es va tapant per moments. Començo la llarga baixada fins a Viella amb el coneixement que es posarà a ploure d’un moment a l’altre, i abans d’arribar a la capital aranesa s’esdevé l’inevitable, però ho fa amb suavitat fins que a mig camí d’Aubert ja descarrega amb una força absolutament descomunal, però ara no em puc aturar, vaig xop com un ànec i estic a tan sols 4 km del càmping, parar seria agafar una autèntica “merlussa”, així que pedalo amb totes les meves forçes per avançar la meva arribada i poder-me canviar i evitar mals majors, i capricis de la meteorologia, l’últim tram de 2 quilòmetres ja ni tan sols plou.

Primer objectiu aconseguit i salvat.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.