Curta llarga sortida

Millorant les espectatives

Després de descansar el dijous, i afrontar una barbacoa que organitzen al camping els dijous al vespre, el divendres em llevo tard i força mandrós, poques ganes de pedalar però al mateix temps intento exigir-me un mínim. Un dia més fent el mandrós no seria molt bò, tot i que estant de vacances tampoc passaria res, però si es vol mantenir un ritme intens amb la bici… Total, que decideixo anar cap a la població d’Aubert i pujar cap a Plan de Batalhèr. El lloc el conec, sé que hi ha aquella carretera, però la veritat és que encara no l’he fet mai, un tram curt d’uns 6 km que va pujant amb intensitat però que al mateix temps permet anar agafant confiança en un mateix i posar ritme a les cames. A mitja pujada avanço un parell de ciclistes que espero a la cruïlla de Gausac-Bassa d’Oles-Es Bòrdes, i m’ajunto per arribar fins a Es Bòrdes. D’allà es reordena el grupet, se’n queda un i entra en joc un altre. Sortim finalment en direcció a Bossòst per pujar el Portilhon. Aquest port i jo ja ens anem coneixent, començo a marcar ritme des del segon quilòmetre, un d’ells em segueix fort i constant, precipito un primer atac abans de començar l’últim quilòmetre, però per uns moments les forces fallen i el rival escapa lleugerament però, contra tot pronòstic aguanto i m’enganxo. Allà ja no tinc rival, torno a atacar en els últims 400 metres i aquesta vegada arribo fort al capdemunt. De moment molt bona feina, esperem allà al 3er component del grup, i després de beure iniciem el descens cap a Bagnères de Luchon, una baixada rapidíssima interrompuda per la parada, quasi tradicional, a una font a mig camí. Punt habitual de parada de ciclistes per repostar aigua fresca, recent arribada dels cims dels Pirineus.

Ja des de baix iniciem el retorn per Marignac en direcció a Saint Beat i d’allà cap a Les, Bossòst i separació del grup a Es Bòrdes.

Una sortida que pretenia ser de poca distància, a dir veritat avui em conformava en fer-ne uns 40 km., i que al final han acabat sent 90 interssants quilòmetres, molt més del que reflexa la ruta del GPS.

Col du Mente i Col des Ares

Una etapa “de Tour”

Després de conquerir Superbagnères, ara tocava un parell dels mítics, una etapa realment “etapa de Tour”.  Sortida des del camping cap a la població francesa de Saint Béat per agafar el trencant a la dreta i pujar el Col du Mente, un dels ports realment durs, d’aquella mena de pujades que tot i no ser extremadament llarges acaben amb les forces dels més valents, puja sense contemplacions i es recargola, com tantes altres, a pocs quilòmetres del cim. I això ho fa especialment dur perquè vas veient tot de terrasses que forma la carretera i intueixes que l’arribada és a prop, però  no la veus fins als últims 200m. I per contra, si has pogut avançar algú però necessites parar-te o simplement vols fer alguna foto, et tornaran a passar i ja no els podràs agafar. O almenys fins que no arribis al cim. Allà, però, et trobaràs amb moltíssims més ciclistes dels que t’imagines, perquè tots ells han fet l’enorme esforç de pujar, ja sigui per una cara o per l’altre, i tenen ganes de gaudir del lloc i del moment, fer-se la foto amb el cartell indicador del port en qüestió, i així poder justificar i explicar les “batalletes” quan es trobin amb els altres amics del club ciclista de torn, o simplement reviure les mels de la victòria, com si d’un component del grup professional es tractés, al cap d’un temps.

Després de gaudir d’aquests petits instants de glòria al cim del món, toca baixar als inferns, i dic això perquè la baixada en direcció al Portet d’Aspet, que era la següent destinació, és absolutament descomunal, baixant amb una força i una contundència que, si per uns instants m’havia plantejat només anar fins al monument de Fabio Casartelli i tornar pel mateix camí, m’ho trec completament del cap, no arribaria mai!

Tot seguint un grupet de ciclistes, arribo a la desviació del Portet d’Aspet i m’acosto fins al monument que comentava abans, el d’un ciclista que l’any 1995 va perdre la vida baixant aquest port en una etapa del Tour, i que avui dia és punt obligat de visita per a qualsevol aficionat al ciclisme.

Des d’aquí inicio el camí per l’ascens al Col des Ares, un portet senzill, ja que tan sols son 8 km al 4%, però quan ja en portes uns quants, comença a fer calor, i et començen a passar ciclistes a “tot tren”, t’engresques i t’ajuntes a la lluita, afluixes i tornes a apretar fins que, al final, és inevitable afluixar i agafar el teu propi ritme i oblidar-te del que faci la resta. Aquí cadascú ha d’anar a la seva pròpia guerra. Al capdamunt toca la parada de rigor per fer la foto al cartell de conquesta del port, i aprofitant que ja són les 2 de la tarda, i que hi ha un restaurant allà mateix, em quedo a dinar, que queda una bona tela per la tornada.

Després la baixada és ràpida fins a Marignac i ja cap a Saint Béat, que són uns 7 kms, el camí es fa llarg, comencen a pesar els quilòmetres i els graus de temperatura. I ja no diguem el tros que queda fins arribar al càmping!

Quan arribo, després d’una quantitat innombrable de parades per descansar i hidratar-se, ja tard decideixo que l’endemà tocarà descansar, que el cos també ho agrairà.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Anar al perfil GPS.

Superbagnères, ha caigut un altre mite

Conquerint les terres de darrera el món

Tot plegat tan sols era qüestió de temps, cronològic i climatològic. La nit passada hi havia un cel plè d’estels, i quan això passa acostuma a ser bon senyal, i el dia es lleva amb molt bona cara. És ara o mai.

Fa poc més d’un any vaig llegir un article en una revista de ciclisme que parlaven d’aquest port amb molta intensitat, i fent al mateix temps un homenatge a Mr. Mallory. Aquell article em va conquerir, i com que ja tenia controlat el port del primer any d’estar a la Vall d’Aran, l’any passat el volia fer, però no va ser possible. Primer, com deia en l’article d’ahir, perquè anava amb la BTT, i segona perquè quan vaig voler-ho intentar el temps no va acompanyar. Per tant aquest any havia de provar-ho a les primeres de canvi.

Surto amb decisió en direcció Bossòst per començar el Portilhon, primera pujada seriosa del dia, que cubreixo amb solvència en tan sols 37 minuts (crec que és un bon temps), baixada cap a Bagnères de Luchon, una baixada espectacular que després tocarà remuntar, i ja des de baix encaro la desviació a l’esquerra cap a Superbagnères. En aquest moment una lleugera tremolor envaeix el meu cos, simple qüestió de nervis, però em sobreposo i engego la màquina. Tranquil, em dic, que queden encara molts quilòmetres i no cal passar-se d’optimista. Trobo un ritme bo i vaig avançant amb decisió, i a mida que supero els quilòmetres, vaig entenent allò que deia aquell article, ón comparava l’ascens a Superbagnères amb aquell primer ascens de Mr. Mallory a l’Everest, una sensació increïble, no exempta de duresa, però que a diferència d’aquell 8.000, aquí hi arribo ben sencer i amb un “sprint” final per avançar a dos ciclistes, que he vist un tros abans i he cregut que podia passar-los però i que al cap de poc creia que no podria ni boig. Al final, però, amb la pressió d’un altre col·lega que pujava amb força ímpetu per darrera, he acabat apretant el ritme per arribar al devant. El cert és que no era cap competició, però sempre és important posar-se objectius per no abaixar el ritme.

Un cop a dalt, toca plantejar-se què fer. En principi tenia intenció de baixar a Bagnères de Luchon a dinar, però vista l’hora, i que llavors m’engresco malament, prefereixo quedar-me a dinar allà, al cim, per tal de gaudir durant més temps d’aquest mega-objectiu aconseguit, finalment, amb bona solvència.

Després de dinar toca acabar de fer una petita sessió de fotos, per allò de tenir les proves del “delicte”, i iniciar el descens. Un descens que, la veritiat, sembla completament vertical, el ritme és elevat i amb algunes “paelles” que exigeixen tota la capacitat de frenada per no marxar a l’altre carril, i en canvi en altres curves la visió és òptima i es pot allargar la traçada amb total seguretat, i gaudir, gaudir plenament de la baixada i parar de tant en tant per fer fotos, una vegada més amb la càmera a punt per deixar constància del fet i el moment.

Ja de nou a Bagnères de Luchon toca reprendre aquell port que, no per curt, és fàcil. Tan sols són 9 els quilòmetres que ens separan, pel costat francès, de la part més baixa fins al cim del Portilhon (1 més que pel costat de la Vall d’Aran), però que la veritat es fa molt més dur, exigeix molt més. A diferència de la banda Aranesa, que és més constant en els 8 kms. de durada, el costat francès té punts més planers i al mateix temps té més desnivell, i els pendents són molt més pronunciats, i amb la tralla que ja porto a les cames, això es nota i molt. M’ho prenc amb calma, paro fins a tres vegades, aprofito per hidratar-me i finalment assoleixo el cim. Sí!

El descens fins a Bossòst ja és una altra historia, completament “suelto” arribo a baix en menys que canta el gall, i d’allà ja fins al camping és pràcticament un estornut (bé, no ens passem ara, que també costa, que són quasi 10 km dels famosos “falsos plans”). Per cert, algú m’haurà d’explicar qui va ser el que va inventar aquesta expressió, que li faré segons què, perquè sempre toca pedalar.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

Tot esperant Superbagnères

S’acosta el gran moment

Aquesta nit passada va estar plovent força, amb llamps i trons i aquesta mena de coses que té la muntanya. Però no cal impacientar-se, s’ha de conèixer el lloc i saber esperar el moment, que ja fa un any que tinc certa ànsia. La meva dèria per pujar aquesta estació d’esquí francesa comença, de fet, fa ja 2 anys, quan vaig pujar a la Vall d’Aran per primera vegada per seguir les dues etapes del Tour amb destí i orígen a Bagnères de Luchon. Superbagnères es dibuixava en la distància, molt amunt a l’esquerra del poble, i em vaig dir que l’any següent, per poc que pogués hi pujaria. I l’any passat hi hagués pujat, però anava amb la BTT, i primer volia fer muntanya, de la bona, BTT en estat pur. Si em quedava temps hi pujava, però el temps climatològic no va acompanyar molt per intentar-ho, i va quedar pendent. I aquest 2012 m’he endut la “Bestia Rossa” amb tota la intenció de pujar-hi tan bon punt hi hagi el primer dia bo 100%, però de moment no ha estat possible, i per entretenir el tema i començar a posar duresa a les cames, avui per la tarda, malgrat no lluïr el sol, surto a fer una petita volta que al final m’engresco i és més llarga.

Surto del camping en direcció Es Bòrdes, i agafo la carretera d’Artiga de Lin, però em desvio cap a Plan de Batalhèr. Una pujada que no té la fama d’altres, però puja de cop els primers 2 km. De fet, de seguida es veu el poble de Es Bòrdes allà baix, molt a baix, i tot gràcies a una carretera que puja cargolant-se per la muntanya com una serp arraulint-se al coll de la seva presa.

La primera intenció era baixar per la carretera que porta fins a Aubert, però decideixo seguir endevant, fent a la inversa una part de la sortida d’ahir, arribant fins a Gausac i cap a Vielha. I a partir d’aquí és quan un s’anima enormement i enfilo carretera fins a Salardú i, finalment, fins a Baquèira. No arribo fins a dalt de tot del port de la Bonaigua perquè això ho deixo per fer un altre dia, per una sortida més completa. De moment, per avui ja està bé i faig mitja volta cap al camping, completant un total de 52 kms. Tot plegat, un molt bon registre per estar molta estona mirant al cel per si surt el sol o plou o res de res de tot plegat.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

Escalfant les vacances

Això s’anima!

Primer dia d’estada a la Vall d’Aran, i ja es lleva amb un temps d’aquella manera, és a dir, en plan que vol sortir el sol però està massa tapat, però que tampoc sembla que hagi de ploure gaire aviat. Per tant, arribat aquest moment de dubte decideixo que sembla que no plourà aviat i em vesteixo amb el culotte d’hivern (per si de cas), i el maillot d’estiu, però porto el d’hivern a la motxilla, no fós que el necessités. Surto en direcció Viella, pujo per Gausac i enfilo cap a la Bassa d’Oles, una d’aquelles pujades que no ténen el nom d’altres, però que també té la seva duresa, amb un percentatge promig del 7% des de baix a Viella.

Arribo al cim i aprofito per descansar uns instants i beure aigua, començo a baixar per agafar la desviació cap a Plan Batalhèr i Es Bòrdes. D’allà contemplo l’opció de pujar fins a Artiga de Lin, però tinc ganes de pedalar i sumar quilòmetres, i decideixo baixar fins a la N-230 i posar direcció a Bossòst i m’arribo fins a Les, però allà el temps fa el canvi previst però no desitjat, es posa a ploure, busco un lloc ón fer mitja volta i tornar al camping. Entre Les i Bossòst no plou amb tanta intensitat (tampoc ha arribat a caure un dilubi, no us penseu) però si que amb la pluja surt el sol, i es nota una sensació de xafogor amb la qual costa pedalar. Després ja tan sols cauen algunes gotes, i per res destorba el ritme, i aconsegueixo arribar al camping amb uns respectables 58 km a 24,5 km/h. Per fer un escalfament, tampoc està tan malament.

Ara queda esperar el dia apropiat, que els estels s’alinïin correctament, i atacar allò que va quedar pendent de l’any passat: pujar a Superbagnères, superant primer Eth Portilhon.

Podeu veure el perfil GPS aquí.