Marmolada (Passo Fedaia) – Passo Pordoi

Las cosas de la vida

Avui el matí es presenta complicat, ja que ha estat plovent per la nit, i no para fins passades les 9 del matí. Ens ho agafem amb paciència, i quan la cosa sembla que es va arreglant, decidim sortir, cosa que es fa efectiva a dos quarts d’onze del matí, ja amb un sol radiant i la carretera pràcticament seca. Sortim en direcció Rocca Pietore per entrar per Serrai di Sottoguda previ pagament de 2 €, per visitar unes gorgues espectaculars, amb alguna cascada que, en el moment oportú, ha de ser un autèntic espectacle de la natura però que avui no baixa tan forta. El peatge però, paga la pena per gaudir-ne amb tranquilitat. Nosaltres seguim en direcció el Passo Fedaia, una pujada duríssima que amb la calor que fa i que he sortit més abrigat del que era necessari, fa que arribi a dalt un xic just de forces, és la duresa de la Marmolada, la muntanya més alta de les Dolomites.

Resseguim el Lago di Fedaia per la carretera principal, i fem el descens en direcció Canazei per pujar cap al Passo di Sella, i tota una ruta llarga, però jo intento retallar perquè avui no podia seguir al grup, i faig el Passo Pordoi. Algú ha parlat de retallar? Potser si, però no serà fàcil, perquè el punyetero puja com una mala cosa i, justet com anava, penso que hauria sigut millor tornar enrera per ón havia vingut, però ja he avançat massa com per acobardir-me. Acabo coronant el Pordoi passats dos quarts de tres de la tarda, i m’alegro de veure el monument a Fausto Coppi, i decideixo parar a dinar alguna cosa. Però com que els italians van a uns horaris diferents a nosaltres, tallo just per poder fer una pizza, que ja em va bé, no us penseu que em sap greu.

Just acabo de dinar, i veig per la finestra com comença a ploure, que ja em teniu cames ajudeu-me a posar-me l’impermeable, el casc i els guants d’hivern, i en direcció a Arabba. Abans, però, sort he tingut del mapa que ens han donat a baix amb l’entrada al pas de Serrai di Sottoguda, que m’ha permès orientar-me i saber cap a ón habia d’anar. Engego la baixada amb un granís, que a mida que baixo metres es torna en pluja insistent amb algún llamp a l’horitzó. Ara penso que potser no anava tan abrigat, o com a mínim, no em sobra res del que portava, i per sort tampoc em falta, només els pneumàtics de pluja, però això no és la F1.

El descens, malgrat tot, es fa ràpid passats els primers quilòmetres i els refotuts “tornante”, enllaçant rectes amb curves suaus, per anar a sortir finalment molt a prop de Rocca Pietore, punt inicial de la pujada.

Tot baixant em vé al cap aquella cançó de l’Eros Ramazzoti, Cosas de la vida, molt oportú tot plegat, un autor italià amb un títol que defineix perfectament el que ha sigut la jornada.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s