El Mortirolo i el monument al Pantani

Passo dello Stelvio – Mortirolo

Sky is the limit remix

La jornada anterior va ser brutal, el primer cop que pedalava per Itàlia, i ho feia pujant el Gavia i l’Stelvio. Com es pot començar amb més força? És difícil assegurar, però la segona jornada no està gens malament. Tècnicament es pot considerar com l’Etapa Reina, perquè sortint des de l’hotel a Sluderno, anem a pas ferm cap a Pratto allo Stelvio per pujar el Passo dello Stelvio pel costat que el vam baixar ahir, d’uns 20 km. Traduït a un idioma que sigui entenedor, vol dir que pujarem els 48 “tornante” que de fet equival a escalar la muntanya pel costat més dret. Revolts que es succeeïxen a un ritme frenètic, per bé que no a una velocitat gaire accelerada perquè les rampes són considerables. Quan els indicadors de la carretera marquen “24 tornante” decideixo parar i contemplar aquella creació quasi dantesca de l’ésser humà, una autèntica escala que remunta tota la roca de la muntanya. Una vista absolutament espectacular i al mateix temps destructora de moral, despés dels 24 anteriors, que un ja arriba amb les forces un xic justes. Aprofito per menjar una barreta i hidratar-me amb calma, que avui la calor fa acte de presència, i intentar carregar-me de moral per seguir endevant.

Al final, aquesta acaba sent la part més divertida de la pujada, ja que si pots augmentar una mica el ritme, les 24 curves van passant a un nombre inferior, i passes de les vint-i-pico a les desenes, i d’allà a només les unitats, fins que corones el port, i pots dir amb alegria (i poc alè) que has fet l’Stelvio pels dos costats. Increïble!!!

Comencem el descens cap a Bormio, una baixada espectacular a un ritme frenètic, s’ha d’anar amb molta cura, perquè de seguida la bici s’accelera fins a ritmes d’autèntic cotxe esportiu, unes sensacions indescriptibles, i amb mitja hora escassa fem els 24 km de descens, amb una parada al centre per fer un entrepà, o panini com en diuen ells, i seguir en direcció a Mazza cap a un dels objectius més temibles: el Mortirolo.

En el món del ciclisme hi ha molts “Mortirolo”, llocs que cadascú coneix en la seva geografia, i que els defineix així perquè són molt durs de fer, un gran desnivell en poc tros. Però no ens enganyem, la majoria segur que ni s’aproximen al seu primogènit. L’original, el que es troba a la zona alpina italiana, és dur, dur de debò. Amb 12 km de llarg, té rampes superiors al 18 % i el ritme quasi no es pot considerar ni velocitat. Per sort, em trobo amb una font a mig camí que em permet recuperar forces i prendre’m un gel, però les forces duren ben poc, fins arribar al monument al Marco Pantani. Segueixo amb l’ascens als núvols, trobant-me amb una “dolça sorpresa”, com són els últims 3 km, que ja suavitzen una mica i permeten agafar millor ritme. De fet quasi sembla que sigui pla. Després, la baixada fins a Tovo di Sant’Agata es fa a molt bon ritme, i un pensa que ja està recuperat.

Al final, quan tornem a Ponte di Legno, lloc de sortida d’ahir, aquests falsos plans que queden s’acaben fent eterns, i encara ens quedarà un trasllat en cotxe fins a Caprile, a unes 3 hores en cotxe. Realment tota una pallissa la d’avui, que converteixen en l’etapa d’avui en un autèntic remix de la d’ahir.

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

Descarregueu-vos la ruta en format .GPX.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s