Peyresourde-Peyragudes

L’altre cantó del mirall

Ja que l’any passat vaig iniciar una serie d’articles amb subtítols dedicats a cançons, he cregut oportú aquí utilitzar el títol d’aquesta cançó per descriure la sortida d’avui. Ara fa uns dies vaig pujar a l’estació de Peyragudes per la “versant Agudes” [link a l’article] però em quedava l’altre costat, la que queda passat el cim del Peyresourde. I surto del càmping amb decisió cap a Bossòst per afrontar el primer “portet”, el Portilhon (i pensar que després l’haig de remuntar…), per sortir a la població de Bagnères de Luchon, que ara mateix no sé quantes vegades hi he passat aquest any, i pujar el Peyresourde, que a aquestes altures tampoc és cap desconegut. Primer, però, toca superar les terrassetes i paelles del tram final, que tanta por feinen d’entrada ara fa 4 anys, però plenes com estaven d’autocaravanes i gent animant als innombrables ciclistes aficionats que passàvem per allà abans no ho féssin els del Tour, ja era una altra cosa, una experiència realment increïble. Tan bon punt arribem al cim, passem uns escassos 500 m. i tenim la desviació a l’esquerra fins a aquest costat de l’estació d’esquí, i un tram final de poc més de 2 quilòmetres ens deixa davant dels primers edificis.

Uns instants per gaudir del paisatge i del nou lloc conquerit, unes fotos per aquí i unes més per allà, uns metres més en bici fins al fons de l’estació i a fer mitja volta. I com que estic de vacances aprofito per agafar-m’ho amb calma i parar a dinar al restaurant que hi ha al capdemunt del port, un lloc de parada quasi obligada per als ciclistes que passen per aquest punt, i de fet per quasi tothom tard o d’hora. I ja que estic aquí dalt, i això és França, avui toca provar una “omelette du fromage”, vaja una truita de formatge, que amb la de vegades que he passat per aquest país i encara no n’havia menjat cap.

Després la tornada ja amb més tranquilitat, aprofito per baixar pel Portet de Luchon, una desviació a l’esquerra baixant cap a Bagnères de Luchon, i que passa per uns poblets encantadors que val la pena visitar, ja sigui de pujada per Saint Aventin o de baixada just passades les terrassetes i paelles que us comentava abans. Tot un espectacle de port, i encara ens queda la tornada pel Portilhon, que això ja no té nom de com n’és de dur.

Una sortideta maca de debò, que no desmereix l’esforç emprat.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

Lac Cap de Long i Lac d’Aumar

Qué grande sós

Ho sento, pero no he pogut evitar cridar aquesta expressió en argentí mentre pujava a aquests llacs. I és que la carretera i el paisatge, juntament amb la destinació, convidaven a magnificar la grandiositat del lloc.

Vaig descobrir aquesta ruta gràcies a una revista de cicloturisme, que comentaven rutes per fer per la zona dels Pirineus. Em vaig quedar amb el tema, i de seguida vaig proposar-me visitar aquest lloc, però l’any passat no vaig tenir temps per fer-ho, i aquest any tocava sí o sí. Des de la Vall d’Aran toca agafar el cotxe fins a Bossòst i creuar el Portilhon i el Peyresourde per arribar a Arreau, i facilitar una mica les coses, que de tornada el Peyresourde podía ésser crític. Busco un lloc ón poder deixar el cotxe amb garanties, i des d’allà començar la gran conquesta de les altures franceses.

Des d’Arreau s’agafa la carretera D-929 en direcció Ancizan i Aragnounet, punt ón deixarem a l’esquerra la desviació al túnel de Bielsa, per girar a la dreta i afrontar l’exigent pujada que teinim per devant.

Les primeres rampes ja ens avisen que ens queda molta feina per fer, però tal com anem avançant les vistes són simplement espectaculars, sobretot en el punt ón, ja a mitja pujada, es poden veure les diferents terrasses que fa la carretera per superar el desnivell. Bestial. I malgrat les aparences, es puja amb certa facilitat, i abans no ens adonem ja ho tenim fet i podem fer la mirada avall per gaudir plenament del camí superat. Però no cal lloar-se gaire a un mateix, que encara queda un gran camí per fer fins a dalt de tot. Ara tot es qüestió de cadència i, com diria aquell, Pim Pam i cap amunt.

I ben amunt, perquè primer passem la cruïlla que ens dirigeix al Lac Cap de Long o al Lac d’Aumar. Aquí faig primer la desviació a l’esquerra per fer el primer dels dos llacs. Una carretera que ens ensenya el Lac d’Oredon a baix a la dreta i la presa del Lac Cap de Long allà dalt de tot, amb una presència imponent i de nou amb la carretera recargolant-se a la part final. Però la veritat és que el que ens espera allà dalt de tot és simplement increïble, i és que ja començat el mes d’agost podem gaudir encara de la neu congelada, que de mica en mica va desglaçant. I les vistes cap avall són igualment magnífiques, amb tot el conjunt de llacs sota els nostres peus.

Aprofitant que hem arribat fins aquí, de baixada és molt recomanable agafar la desviació a l’esquerra per arribar al Lac d’Oredon. Aquí si es va en cotxe toca rascar-se la butxaca, i seguir a peu o en autobús (novament la butxaca) per pujar fins al Lac d’Aubert i el Lac d’Aumar, per completar una visita a un conjunt de 4 llacs enmig d’una natura molt generosa, tot a una altura sempre per damunt dels 2.000 m.

Tot i que els llacs són artificials per acumular aigua, el paisatge és absolutament impressionant i molt recomanable de visitar, malgrat que cal tenir paciència a la carretera, ja que està molt transitada.

Al final, una d’aquelles sortides impressionants que deixen empremta, amb una tornada que, si es fa en bici, és pràcticament a plaer, ja que tot és pla i avall. Llàstima que al final vaig haver d’aguantar el constant vent de cara durant uns 20 quilòmetres de dur pedalar, abans no arribo de nou a Ancizan. I és en aquest punt ón deixo un tema pendent, que avui no serà possible: la Hourquette d’Ancizan. Aquest és un d’aquells ports que ténen molt de nom, i que des d’aquí ens porta als peus del Col d’Aspin i ens ofereix dues opcions. La primera d’elles és pujar l’Aspin per baixar fins a Arreau, i l’altre opció és la d’arribar fins a Saint Marie de Campan i pujar el Tourmalet. Aquí ja depèn de les ganes i les opcions de tornada.

Per part meva, això és tot per avui, i ja tinc un nou tema pendent per explicar més endevant.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

Excursió als llacs de Saboredo

Natura de gran altura

De tant en tant toca introduïr alguna novetat en allò habitual, i com que aquests dies he vingut fent grans sortides en bici, valia la pena aprofitar que al càmping organitzaven una caminada als llacs de Saboredo per conèixer nous llocs. Una formació de llacs naturals a una altura superior als 2.000 m., ón s’hi arriba des de la població de Baquèira agafant la desviació de Val de Ruda, tot vorejant els complexes hotelers.

Si mai heu fet el port de la Bonaigua us haureu fixat que, pujant, al fons a la dreta  hi ha una gran vall que s’endinsa per entre les muntanyes, amb una pista forestal que l’atravessa. Aquesta és la que, des de la zona hotelera comentada abans, trobarem a la dreta sense asfaltar, i que ens durà fins al Pònt de Ruda, i des d’aquí es pot fer a peu o bé seguir en cotxe la pista d’uns 6 quilòmetres fins al Pònt Locampo, ón és aconsellable aparcar i seguir a peu per un sender d’uns 3 quilòmetres més, que només fan amb tot terreny els encarregats del refugi de Saboredo. Passat aquest punt, encara ens queda un tram ja muntanya amunt fins arribar als 2.310 m. del refugi, i des d’ón podrem fer una sèrie de rutes circulars per admirar els diferents llacs que formen el paisatge, absolutament feréstec.

Una sortida diferent, en contacte amb la natura més autèntica, que deixarà sempre molt bon record, amb l’aventatge de no ser de les més transitades de la Vall d’Aran, però igualment recomanable.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

Col d’Artigascou

L’enfant terrible

L’any passat vaig deixar un tema pendent, m’havien parlat d’un port que sortia de la població de Les, i el vaig anar a provar. El problema va ser que vaig tenir una punxada sortint de Bossòst i no portava més recanvis [link a l’article de 13-08-2012 Port dArtigascou] desconeixent, a més, ón anava a parar el portet. Però aquest any la situació era ben diferent, ja que primer m’havia procurat tenir càmeres d’aire de recanvi, per si les mosques, i a més també anava amb un kit de reparació de punxades, per si les mosques insistien. A més, el passat 30 de juliol, mentre xerrava amb uns italians al Col de Menté em van fer veure que el tal Col d’Artigascou desembocava en aquest punt passant per una estació d’esquí de nom La Mourtis, i per tant vaig tenir una visió: podia acabar la gesta!

I amb aquestes intencions sortia avui, decidit a la gesta. I tan bon punt arribo a Fos poso la directa cap a Melles i el Pays de l’Ours Brune, per anar ascendint amb paciència fins arribar al punt ón l’asfalt desapareix de mica en mica, per acabar convertint-se en una pista forestal que en alguns punts deixa veure que, efectivament, va haver-hi un temps que era asfaltat.

Per sort, com que el camí en mal estat és pràcticament tot de pujada, es pot controlar bé per ón es posa les rodes de la bici i no és tan problema. Finalment el camí desemboca, després d’uns 8 quilòmetres de precaució, a l’estació d’esquí de la Mourtis, i ja des d’aquí trobem les indicacions fins a Col de Menté ón hi arribem en breus moments, amb la satisfacció d’haver aconseguit batre a l’enfant terrible d’Artigascou, un port autènticament de les primeres edicions del Tour, quan pujaven per carreteres encara sense asfaltar.

La tornada la faig, lògicament, per Saint Béat i Fos, per entrar de nou a la Vall d’Aran per Pontaut. Però si el port que he pujat era dur, no menys dur és el camí que em queda, patint possiblement, el dia de més calor de la zona, acompanyat d’un vent sempre bufant de cara bastant reescalfat, que obliga a aturar-se de tant en tant per tal de refer-se.

Finalment queda la satisfacció d’haver fet un nou port, amb una duresa afegida pel mal estat de la pista, salvant la situació sense cap punxada. Perfecte!

Podeu veure el perfil del GPS aquí.