Visitant el Sauth deth Pish

Sempre impressionant

Una visita quasi obligada a la Vall d’Aran, encara que ja l’hagis visitat, és el Sauth deth Pish, un saltant d’aigua sempre impressionant i més després de tota la neu i la pluja d’aquesta temporada. S’hi accedeix des de la N-230 per la rotonda d’Arròs, ón trobem una pista estreta i asfaltada en direcció Varradòs. Al llarg de la pujada, si es fa en cotxe, hi ha diversos llocs ón ens podrem aturar per gaudir del paisatge i fer alguna foto, i no cal dir que si ho fem en bici, les ocasions per aturar-se no ens faltaran, ja que la pujada és, novament, d’aquelles que deixen empremta.

I en una d’aquestes aturades que vaig fer, em va sorprendre descobrir que, a poc més de 1400 m d’alçada, encara queda neu bruta de terra de la muntanya, possiblement d’alguna esllevissada, que s’ha mantingut a la temperatura prou baixa com per aguantar i anar desglaçant de mica en mica.

Finalment afrontem els últims quilòmetres ja en pla i lleuger descens per arribar a l’enorme extensió de prats i la gran quantitat d’aigua precipitant-se muntanya avall. Una vista, i una sonoritat, que bé mereixen tot l’esforç realitzat i una pausa per gaudir-ne.

Ja de tornada, tot i que la baixada és intensa i cal estar atent a la carretera, encara queda algun moment per dedicar a l’art de la fotografia, que aquelles vistes que abans ens quedaven d’esquena, ara les tenim de cara i ens adonem de com n’és de gran la natura i que poca cosa que podem arribar a ser els demés, per molta tecnología d’última generació que portem amb nosaltres. Un espectacle absolutament impagable.

Abans d’arribar de nou a la cruïlla amb la N-230, torço a l’esquerra per la desviació cap a Arròs i baixar cap a Aubert. D’allà segueixo per la carretera que puja fins al Plan de Batalher per anar a sortir a Es Bòrdes i retorn al càmping.

Una sortida curta però, naturalment, molt interessant.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

Vilamós-Bossòst

Superant temes pendents

El primer any que vaig estar a la Vall d’Aran, tot seguint el Tour de France, en començar la segona setmana vaig fer un camí que sobre el mapa s’havia de poder fer amb la bici de carretera, i que de fet, bàsicament era possible. Però, i com que sempre hi ha d’haver un “però”, hi havia un petit tram que no estava asfaltat i en aquella ocasió vaig punxar [link a l’article en qüestió] , ara tot hauria de ser diferent. Portava càmera de recanvi i les rodes amb bona pressió, malgrat tot, calia anar amb molta cura de no caure en l’error.

Just en el punt més alt, i passant per la zona en pitjors condicions, hi trobem el “Guardader d’Arres”, un mirador amagat i sense senyalitzar, però que es deixa veure per les escales d’obra que queden a l’esquerra. Paro i aprofito per fer unes fotos, amb el fantàstic Portilhon de fons i de passada recuperar forces, que la pujada és d’aquelles que es fan notar. Ja a partir d’aquest moment, el camí és bàsicament en baixada, però s’ha de frenar amb suavitat i freqüència, que hi ha unes quantes “paelles” abans no arribem a Bossòst. Supero la prova contra el meu passat amb un èxit total, i de tornada passo per Es Bòrdes i encaro la pista de l’Artiga de Lin. Després de les intenses nevades del mes de maig i les fortes plujes de mitjans de juny, el curs del riu Garona va tenir força repercussió a nivell mediàtic, no cal dir-ho, però el curs del riu Joeu tampoc n’ha quedat excempte de les conseqüències, i ha deixat bona mostra de la seva força, motiu pel qual la carretera fins a l’Artiga de Lin està tancada, i el primer tram 3 quilòmetres des d’Es Bòrdes en alguns trams està força malmès i cal anar amb molta cura una vegada més. Desvio a l’esquerra per pujar per Plan de Batalher fins a la Bassa d’Oles, per allargar la sortida i contemplar un paratge espectacular.

De baixada, faig el trencant cap a Gausac i sortir a Viella, i encarar el camí fins al càmping.

Una sortida força intensa, ón s’acumula un bon desnivell d’una gran duresa.

Per la tarda, i donat que el quilometratge final tampoc era per llençar coets, decideixo tornar a la lluita i pujo directe cap a l’accés del túnel de Viella. Quan estic a tocar m’aturo per fer la foto del lloc i faig mitja volta, i a gaudir del descens.

Una bona jornada, amb una primera part al matí gaudint d’unes vistes increïbles, com només la Vall ens pot oferir.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

Estació de Peyragudes

Un nou port conquerit

El 2010 ja vaig pujar al Peyresourde [link a article], tot seguint l’edició del Tour d’aquell any, però així com em va quedar pendent Superbagnères, que ja la vaig pujar l’any passat i que aquest any la carretera es troba tallada per unes esllevissades, també havia deixat pendent l’estació d’esquí de Peyragudes. I més després de veure arribar el francès Thomas Voeckler com una moto en l’edició, crec, del 2011 del Tour.

I la primera sortida important als Pirineus francesos per aquest 2013 ha sigut aquesta, però com que s’hi pot arribar per dues vessants, prefereixo fer-la per la vessant “Agudes” per comptes de completar el Peyresourde, que ja coneixia. I la pujada es pot traduïr, bàsicament, en interessant i menys dura de l’esperada després de fer primer el Porthillon per passar de la Vall d’Aran a Bagnères de Luchon. Des d’allà s’han de seguir les indicacions de l’esmentat Peyresourde, i als 4 kms, més o menys, em trobo amb una desviació no esperada i que m’apunto per fer més endevant: el Port de Balès. Passats uns altres 2 kms hi ha la desviació a l’esquerra per pujar a l’estació d’esquí per la “versant Agudes” [consultar aquestes dades amb el GPS, pendent de pujar] i des d’aquest punt ja la carretera es va cargolant per arribar al punt final.

Ja de tornada, aprofito per dinar a Bagnères de Luchon abans de seguir amb la volta fins a Marignac i Saint Béat, per tornar a entrar a la Vall per Les.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

 

Come and Go Bonaigua

Un dels grans, per começar

Un any més decideixo fer les vacances a l’estimada zona de la Vall d’Aran, malgrat els fets del passat mes de juny, amb les inundacions tant espectaculars que va patir la zona. Però la vall, en termes generals, està plenament operativa, encara que les màquines segueixen treballant per arreglar els desperfectes en el curs del riu Garona, incloent’hi la llera del riu i les carreteres que es van veure afectades directament.

Però no cal espantar-se, que es pot anar per tot arreu sense problemes, i surto del càmping en direcció Viella per començar l’ascens al port de la Bonaigua, que serà el primer de l’estada. però només amb la Boanigua no n’hi ha prou, i de baixada, quan arribo a Baquèira em desvio a la dreta per pujar a Pla de Beret, una carretera plena de curves i amb uns quants túnels per salvar les esllevissades de la muntanya, que li dónen als 8 km d’ascens un caràcter autènticament d’alta muntanya, malgrat no arribar als 1900 m.

Des d’allà dalt es poden apreciar un munt de cims que encara conserven neu, i que li confereixen a la vista un espectacle inigualable a aquestes alçades d’any, però això té la seva contrapartida, i és que es va tapant per moments. Començo la llarga baixada fins a Viella amb el coneixement que es posarà a ploure d’un moment a l’altre, i abans d’arribar a la capital aranesa s’esdevé l’inevitable, però ho fa amb suavitat fins que a mig camí d’Aubert ja descarrega amb una força absolutament descomunal, però ara no em puc aturar, vaig xop com un ànec i estic a tan sols 4 km del càmping, parar seria agafar una autèntica “merlussa”, així que pedalo amb totes les meves forçes per avançar la meva arribada i poder-me canviar i evitar mals majors, i capricis de la meteorologia, l’últim tram de 2 quilòmetres ja ni tan sols plou.

Primer objectiu aconseguit i salvat.

Podeu veure el perfil del GPS aquí.

Andorra-Puigcerdà

Anem a buscar el tren

Aquest any recupero una tradició perduda aquests últims anys, la de baixar fins a Puigcerdà a agafar el tren i tornar a casa, cosa que em permet ser de tornada a l’hora de dinar, sempre més còmode que no pas arribar a mitja tarda, sobretot si no es té l’intenció de comprar res al Principat.

I surto poc després de les 7 del matí de l’habitació, per anar a buscar la bici i engegar els 70 quilòmetres que em separen del tren, posant un ritme força més intens d’entrada del que havia previst, i això em fa avançar quilòmetres amb una facilitat insospitada. Supero cada desnivell amb el convenciment que arribaré amb més bon temps que no creia, i quan veig el cartell de 17 quilòmetres a la capital de la Cerdanya ja tinc clar que hauré superat la meva previsió més negativa de 3 hores, i finalment em planto a l’estació de tren en poc més de 2 hores i 20 minuts a un promig de 29 km/h.

Un molt bon temps, tenint en compte que no tirava de relleus, ja que no ha volgut venir ningú, i que el dia anterior m’havia fet 235 kms.

Podeu veure la galería de fotos aquí.