La Garriga-Andorra 2013

Superant l’insuperable

Si l’edició de l’any passat ja va ser dura, l’edició per aquest 2013 ja es presentaba sobre el paper un xic més dura que l’anterior. I dic sobre el paper, perquè una cosa és el recorregut (amb el seu relleu i desnivells), i una altra molt diferent és com es desenvolupa la prova en si mateixa. I la veritat és que tal com havia anat la climatologia tot aquest any, hi havia molts números que en algun moment o altre es posés a ploure.

Però comencem des del principi, la sortida i els primers quilòmetres sempre són per escalfar les cames, i durant la pujada cap a Sant Feliu de Codines ja es comença a fer la primera selecció, i es puja a un ritme molt intens fins a l’esmorzar, a Perafita. En aquest punt ja portem més de 70 quilòmetres amb un bon desnivell acumulat, i encara queda moltíssim camí per fer. I engeguem la següent part del camí, possiblement la més difícil, cap a Sant Jaume de Frontanyà, baixar fins a La Pobla de Lillet i d’allà ja enfilem l’autèntica novetat per aquest any. El substitut de la Collada de Tosses es diu: La Creueta, un portet (per tractar-lo de forma simpàtica) de 21 quilòmetres més intens que no pas el seu antecessor. Però això no ens ha d’espantar, tot el contrari, ens ha de motivar per superar un nou repte, i s’ha de fer al ritme més adequat possible, sense defallir en l’intent. I només així s’aconsegueix conquerir el cim amb dignitat, amb el convenciment d’haver fet una nova gesta i afegint informació per l’any vinent poder pujar molt millor. Un cop a dalt, foto del cartell del port amb la seva altitud i comencem el descens cap a La Molina, la següent parada.

Allà esperem la resta del grup abans d’entrar a dinar i recuperar forces, que encara quedaran prop de 70 quilòmetres fins a l’hotel, i quins quilòmetres que ens queden. Ens entretenim una mica abans de començar la baixada i el cel està força cobert i s’escolten els primers trons, mal negoci per la unitat del grup, que es fragmenta entre els que no volen mullar-se i els que volem arribar en bici fins a l’hotel a Andorra.

I amb tanta divagació, ens quedem tan sols 6 participants decidits a baixar però, no ens oblidem, la pluja ja fa acte de presència i ens equipem amb els impermeables per abrigar-nos i protegir-nos de làigua durant la baixada, moment de màxima intensitat de la pluja. Aquí s’ha d’anar amb peus de plom a l’hora d’afrontar cada metre, cada curva del descens, i és que amb aigua les llantes es queden empapades i costa moltíssim retenir la bici, cal fer frenades curtes i constants per no bloquejar les rodes i controlar la velocitat per no sortir disparat i fer un recte.

Finalment arribem a baix sans i estalvis i ja sense pluja, ens anem treient els impermeables i els guardem sense perdre ni un instant, que ara el ritme del grup ja és elevat, tirant de relleus per incrementar la marxa i plantar-nos al punt crític: el repechó de La Seu, punt d’innombrables atacs “a traició”. Però passat aquest punt, per increïble que sembli, ens reagrupem i arribem junts fins la frontera, on fem l’última parada per fer la foto de grup i perdre les dues últimes unitats, per finalment arribar tan sols 4 participants fins les portes de l’hotel, superant una enorme caravana de cotxes parats per les tasques de reparació d’una carretera malmesa per una recent tempesta d’aigua i pedra que, per sort, no ens ha enganxat però que es fa ben evident (veure les fotos) amb el rastre que ha deixat.

Al capdevall, una gran prova superada amb més dificultat any rera any, que ens enganxa i ens motiva per tornar-hi l’any següent.

Podeu veure la galería de fotos aquí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s