Salvant l’expedient
La Mitja, una cita important per la qual als que ens agrada córrer, encara que sigui a temps parcial (la major part de l’any, com ja sabeu, vaig en bici), ens preparem amb tot l’entusiasme. I aquest any estava portant promitjos per quilòmetre força prometedors, fent al mateix temps, més quilòmetres que durant el període desembre-gener de l’any anterior. Però al final, de res serveixen els quilòmetres fets anteriorment, si el dia de la cursa no tires com preténs. I és que els últims dies previs havia tingut alguna molèstia al genoll esquerra, i això em va frenar en els entrenaments, sortint en l’última setmana tan sols el dilluns i, amb esforç, el dissabte pel matí.
Ja queda menys per a la cursa, m’acosto el dissabte per la tarda a Granollers a recollir el dorsal i impregnar-me de competició. Els nervis per com anirà la cursa van aflorant, i ara toca dormir i descansar, posar el despertador i esmorzar per carregar les piles. Finalment arriba el diumenge, i el genoll encara amenaça amb molèsties, costa escalfar però és necessari, sinó encara es farà més dur.
Però al final, de res serveixen els quilòmetres fets anteriorment, si el dia de la cursa no tires com preténs.
El moment clau és a les 11h., dónen el tret de sortida i el grup es llença endevant, hi ha ganes de començar i això es notava en l’ambient ja feia estona, tothom buscant la múscia amb la que farà els pròxims 21 km. Els primers són de tanteig, buscar una posició i un ritme còmodes per a cadascú, no cal precipitar-se que queden encara molts quilòmetres per devant. Aquest any, però, costa més trobar el lloc i ritme perquè hi ha més gent que mai (12.000 participants són molts), i tots hem de passar pel mateix lloc, però aconsegueixo malgrat tot trobar un ritme prou interessant, i vaig clavant els primers quilòmetres en lleugerament per sota dels 5 minuts, fins arribar a La Garriga. Passem en manada pel centre del poble i pujem fins al Passeig, de sobres conegut per les torres modernistes d’estiueig de l’illa Raspall. Però tots per allà sembla que no puguem passar, pujo una mica el ritme i, passant per la part central de sorra, ho faig millor del que em pensava però pago l’esforç en el tram de pujada del Tamayo, em desinflo i comença el meu pitjor tram. Uns 4 km fins a l’ajuntament de Les Franqueses que semblen eterns però com en tots els esports, i encara que sembli un tòpic, sempre hi ha algú que va pitjor que tú i això fa pujar la pròpia autoestima. De cop i volta sembla com que sigui un altre, les forces tornen com per art de màgia i vaig a un ritme molt superior i pràcticament sense molèsties. Ja entrant a Granollers, i encara amb quasi 3 km per devant, el caliu de la gent es deixa notar empenyent-te com si del vent de popa es tractés, i com si fós el mateix fill del vent, arribo al final completament a l’esprint. Finalment salvo l’expedient fent 1h 50min, que quan sortia de La Garriga tenia claríssim que passaria amb escreix de les 2h.
No em puc queixar, per uns instants vaig estar fora, però vaig tornar, i ho faig fer com no ho havia fet mai. Us adjunto els pantallassos de temps del Nikeplus perquè entenguer gràficament el que comento (si, ja ho sé, el quilometratje que surt és lleugerament superior al real, 1’5 km), però él que és interessant de veure és la taula de temps, ón es pot apreciar els canvis de ritme.
Vinga, espero veure’ns l’any vinent per allà al mig!
pedalsicamins 